24 de desembre 2008

Animis opibusque parati

Jo tampoc no volia acabar l'any sense donar-vos una bona notícia.

Cal que estiguem ben preparats, d'ànima i recursos, per contribuir a que el món lúdic català esdevingui cada cop més gran, unit i conegut.

I aquest és l'objectiu de la BGG en català (quina poca modèstia, oi?).

Ara per ara som quatre gats (22, exactament), però si us agraden els jocs de tota mena, si visiteu assíduament la BGG i, sobretot, si el català és la vostra llengua (o una de les vostres) i penseu que val la pena fer-lo servir per escriure, llegir i discutir sobre jocs, coi... a què espereu?

Apunteu-vos a la BGG en català! Com més serem, més riurem!

I si teniu curiositat per saber què dimonis vol dir la llatinada de torn, haureu de viatjar fins a Carolina del Sud.

Apa, feliç 2009 i moltes partides!

Fins l'any que ve


Amb tant atabalament nadalenc val la pena aturar-se una mica, relaxar-se i deixar-se dur per una de les àries més magnífiques que mai va compondre Haendel. Us deixem l'any amb aquesta «Tu del ciel ministro eletto» de l'oratori Il trionfo del tempo e del disinganno. Gaudiu-ne amb la gran Natalie Dessay i Le Concert d'Astrée, dirigits per l'Emmanuelle Haïm.

Jugueu molt i fins l'any que ve!

23 de desembre 2008

Bicis de Nadal

Repetim protagonista: l'Oriol Comas fa un regal de Nadal a tots els jugadors i posa a lliure disposició el joc que ell i l'Anki Toner van fer l'any passat per a l'exposició Pedalant pel Tauler al Museu del Joguet de Figueres: Critèrium de Figueres.


A la web del joc trobareu les regles i els fitxers per fer-vos el tauler, les cartes i les fitxes. El joc s'ofereix amb la llicència de Creative Commons "Reconeixement-No comercial-Compartir amb la mateixa llicència".

12 de desembre 2008

Enkidu: el nou joc de l'Oriol Comas

L'Oriol Comas segueix amb el seu treball incansable de creació i divulgació del joc. Aquesta vegada ens ha sorprès amb un treball molt original i que apareix a través d'uns canals gens habituals.

L'empresa basca de tecnologies de la informació Ibermática, que ja va sorprendre als aficionats als jocs de taula amb la publicació del llibre Diez juegos que cambiaron el mundo, escrit per l'Oriol Comas (qui sinó?), torna a apostar per observar la seva feina des d'un punt de vista diferent i aquesta vegada va encarregar tot un joc a l'Oriol. El resultat és Enkidu, el viajero del tiempo, que ha comptat també amb la col·laboració d'en Miquel Barceló, el gran especialista en ciència-ficció.


El joc tracta sobre la incertesa, el canvi i la cooperació. En una recreació lliure de la història que ens explica l'epopeia de Gilgamesh, l'acció transcorre a la Mesopotàmia del despòtic rei Gilgamesh, ara fa uns 4700 anys, a la qual viatja amb la màquina del temps Enkidu, un científic que viurà d'aquí a 3000 anys. Els jugadors, en aquest entorn, intentaran descobrir el secret que amaguen unes tauletes en escriptura cuneïforme, mentre utilitzen els poders que els atorguin els déus sumeris i la tecnologia del futur que va arribar a Mesopotàmia amb Enkidu, sense oblidar que sense cooperar no és possible guanyar la partida.

De moment el joc només es pot trobar a la botiga Planeton Games. Si voleu fer un viatge en el temps i en l'espai cap a Sumèria, no trigueu, que s'acaben!

10 de desembre 2008

Regles en català de Tinners' Trail i After the Flood

Aquesta vegada us oferim la traducció al català de les regles de dos dels darrers jocs d'en Martin Wallace: el Tinners' Trail i l'After the Flood. Es tracta de dos jocs de la seva nova línia Treefrog, que aquest any es completa amb l'Steel Driver i el Waterloo i que aviat veurà tres nous títols més per a l'any 2009.


23 de novembre 2008

11 de setembre, finalment!

El passat divendres, 21 de novembre, es va presentar a Barcelona, finalment, l'esperat joc d'en Xavi Rubio i en Francesc Xavier Hernàndez, 11 de setembre. Setge 1714. L'acte es va fer al Memorial 1714, al Fossar de les Moreres, i els dos autors ens van fer una petita xerrada sobre el joc, mentre l'editor, en Xavier Castany, de CatImperium, va explicar una mica les qüestions més comercials i de distribució del producte.

Aquí veieu, d'esquerra a dreta, en Xavier Castany, en Francesc Xavier Hernàndez, en Francesc Riart (creador de les il·lustracions originals) i en Xavi Rubio.


I aquí els teniu, explicant els detalls de la creació del joc:


El joc és un wargame relativament simple (per als estàndards dels wargames), que intenta ser alhora acurat històriament, jugable per a un públic general i prou interessant i complex per a un públic més especialitzat. Amb una producció de bona qualitat i una presentació excel·lent, es tracta d'un wargame de control d'àrees que reprodueix el darrer assalt a la ciutat de Barcelona, la matinada de l'11 de setembre de 1714.

Lluny de voler fer una mena d'història-ficció, el joc busca el rigor històric i, per a això, les condicions de victòria són molt ajustades per a ambdós bàndols i plausibles històricament. El jugador català guanya si evita que el francés arribi a controlar determinats punts clau de Barcelona (pensem que quan es va acordar la rendició dels defensors, les tropes borbòniques no havien penetrat excessivament dins la ciutat). Les unitats militars són les que van participar en l'assalt i la seva disposició i equipament són els correctes segons les darreres recerques (que podeu trobar detallades a l'excel·lent llibre d'en F. X. Hernàndez, Els exèrcits de Catalunya, 1713-1714). Podeu trobar una ressenya més detallada del mecanisme del joc al bloc d'en Martí Cabré, Band of Odders.


Sens dubte és una gran notícia que, finalment, s'hagi publicat un joc d'estratègia sobre l'11 de setembre, episodi que només havia rebut tractament en forma de joc una sola vegada. Quan en altres països qualsevol episodi militar de la seva història ha estat dut als taulers de joc desenes de vegades, a casa nostra, un dels esdeveniments més importants mai no havia rebut un tractament acurat dins del món dels jocs de simulació històrica. Ja era hora! No era normal que pogués comprar cinquanta jocs sobre diversos aspectes de la Guerra Civil Americana (per posar un exemple) i, en canvi, cap del setge de Barcelona, de la Guerra dels Segadors o de la conquesta de Mallorca o de Sardenya. No és ara el moment de fer una reflexió del perquè d'aquesta aversió a reproduir en un joc esdeveniments de la nostra història, però esperem que aquesta iniciativa obri camí, que altres s'hi afegeixin i això permeti normalitzar una mica la situació dels jocs de simulació històrica.

07 de novembre 2008

Palais Royal, regles en català

Seguint amb la fal·lera traductora, ara li toca el torn a una de les novetats d'Essen: el Palais Royal. Aquí teniu la traducció de les regles al català:

- Regles en català del Palais Royal

Palais Royal és un joc del creador belga Xavier Georges, que, amb el nom de Vauban, va ser un dels guanyadors del concurs de creció de jocs de la Ludoteca de Boulogne-Billancourt l'any 2007. El joc ha aconseguit editar-se en francès per Filosofia Games, en anglès per Rio Grande Games i en alemany per Hans im Glück. En la versió final, però, s'ha canviat el tema original de la construcció de fortaleses de l'enginyer militar de Lluís XIV, Sébastien Le Prestre, marquès de Vauban, per un de més neutre d'aconseguir influència entre els nobles de la cort del Rei Sol.


El tauler de joc es divideix en dues parts: el jardí del palau, ple de nobles que hi vagarejen i que cal reclutar, ja que són la font principal de punts al final de la partida, i les cambres del palau, el lloc on es realitzen les accions i que es col·loquen a l'atzar al començament de la partida. Els jugadors aniran movent els seus servents per aquestes cambres, cada una de les quals permet, en funció del nombre de servents que s'hi tinguin, realitzar alguna acció o aconseguir coses (una cambra serveix per poder entrar servents al palau, una altra per aconseguir diners, una altra per moure's per les cambres, una altra per poder reclutar nobles del jardí, etc.). L'objectiu final és aconseguir reclutar nobles, que proporcionen punts i també, alguns, privilegis especials. Tot això, combinat amb unes fonts de punts secundàries (cartes, servents a les vores del jardí) dóna un resultat molt reeixit.


Personalment crec que és un molt bon joc, típicament eurogame, amb una gestió del moviment molt elegant i depurada i que necessita una estratègia diferent cada partida, en funció de com queden distribuïdes les cambres del palau. El que menys m'ha agradat del joc és, segurament, l'excessiu temps d'espera fins que has de tornar a jugar, sobretot a les primeres partides. A alguns també els desagradarà la manca d'interacció, però això és un tema recurrent en moltíssims eurogames que a mi no em desagrada especialment.

Bé, llegiu-ne les regles i, si us convenç, jugueu-lo!

29 d’octubre 2008

Horitzontals i verticals...

No ens enganyem; les nostres fibres nervioses han d'estar molt agraïdes a l'amic Jep Ferret. Qui, sinó, ens ajuda cada dia a posar a punt les connexions sinàptiques més recòndites? Els seus passatemps ens fan suar de valent mentre les neurones no donen l'abast amb tanta acetilcolina amunt i avall.

Ara ens obsequia amb un regal de graelles en línia. És un regal dels bons, ja ho veureu... com us ho explicaria? potser amb una definició?

2 paraules, 16 lletres: mots encreuats obtinguts per condensació de vapor d'aigua en una bona cafetera italiana.

Si us agraden les paraules, gaudiu-ne! Evidentment, ja hem afegit la web a la secció d'enllaços.

28 d’octubre 2008

Essen 2008. I en van tres

Un any més, un altre Essen. Val la pena anar-hi cada any? Segurament no, però al final la sensació és prou bona com per pensar "no caldria, però hi aniré igualment". I la sensació és bona perquè són quatre dies en què tot gira al voltant dels jocs, t'oblides de qualsevol altra cosa i pots dedicar el temps que vulguis (i resisteixis) a submergir-te en el món dels jocs, a més de trobar-te amb gent que poques vegades veus.

Aquest any, a diferència de l'anterior, anava exclusivament com a turista lúdic; res de compromisos professionals. Això em va permetre gaudir de la fira amb molta més tranquil·litat, provar més jocs i anar menys vegades al lavabo (ahem...).


Sembla que l'estrella de la fira ha estat el Dominion. És un joc de cartes en què cada jugador s'ha de crear la seva pròpia baralla, a l'estil dels jocs de cartes col·leccionables; com que és un estil de joc que a mi no m'agrada ni l'he provat ni l'he comprat, i tampoc crec que el jugui mai. Una altra de les sensacions ha estat l'Space Alert, del Vlaada Chvátil; en Chvátil ja ens té acostumat a jocs originals, i aquest no n'és una excepció. Es tracta d'un joc cooperatiu en què els jugadors han de coordinar-se per fer front a les amenaces que s'acosten a la seva nau espacial, amenaces que un CD amb veu metàl·lica va anunciant en temps real. A la gent en general li ha agradat molt, a mi no m'ha desagradat però tampoc m'ha entusiasmat, mentre que l'Oriol Comas gairebé el tira per la finestra (i això que li agraden els jocs cooperatius!).

Passant a eurogames més clàssics, cal dedicar un paràgraf al fenomen Lookout Games, amb l'Uwe Rosenberg i el Hanno Girke. L'any passat a Essen van presentar l'Agricola. En aquell moment el joc va tenir un cert èxit, se'n va parlar bé i ja està; després de la fira va començar a pujar com l'escuma fins arribar al número 1 de la BGG. Aprofitant això i una hàbil política, diguem-ne de "fidelització" dels fans, anunciant periòdicament noves cartes i petites expansions gratuïtes o molt barates, han aconseguit una expectació brutal. Aquest any han tret el Le Havre, que la gent els treia de les mans, i amb bona vista anaven regalant, amb comptagotes, algunes cartes extra per al joc, creant un fenomen de col·leccionisme "a veure si aconsegueixo les dotze cartes extra" que, juntament amb les cartes d'expansió per a l'Agricola, l'Agri-Cola i altres collonadetes, feia que l'stand de Lookout estigués permanentment envoltat de gent i amb dues cues a banda i banda (que ho diguin als pobres d'Ystari, que sempre tenien la cua de Lookout al davant del seu stand!). Aquí teniu la cua davant de Lookout, un dia com qualsevol altre:


Altres jocs que m'han atret i encuriosit i he acabat comprant: el Kraków 1325AD, d'uns holandesos novells, una mena de joc de guanyar bases amb gestió de majories i objectiu secret; el Comuni, dels italians d'Acchitoca, gestió de recursos típica d'eurogame; el Confucius, de l'Alan Paull i la gent de Surprised Stare Games, anglesos de qui fa temps que volia provar un dels seus jocs i que finalment m'han convençut amb aquest. Finalment, el preferit de l'Oriol Comas i guanyador del concurs de Boulogne-Billancourt de 2007: el Palais Royal, un joc de majories amb una mecànica molt depurada i abstracta; potser per això mateix a molta gent no l'ha convençut massa (a mi sí, però! un eurogame en estat pur!). Aquí ens teniu provant el Palais Royal al meu apartament de can Manfred:


Alguns jocs que hi tenia posat l'ull però que no m'han acabat de convèncer han estat el The Princes of Machu Picchu, del Mac Gerdts, malgrat que ha tingut força èxit a la fira; l'Ice Flow, de Ludorum Games, un joc simpàtic i familiar però la mecànica del qual no m'ha fet el pes; l'Snow Tails dels Lamont; el Sylla de Dominique Erhard i Ystari; el Duck Dealer, de la gent d'Splotter Spelen (i millor que no em fes el pes, perquè dijous al matí ja s'havia esgotat!) i el Cavum d'en Kramer. En canvi, sí m'hagués agradat provar, i segurament comprar, el Robot Master, d'en Knizia, publicat per Cocktail Games en les seves caixetes metàl·liques, el Lungarno i el Traders of Carthage, així com l'Uruk, un petit joc de cartes que ha estat ben valorat, el preciós i molt pesant Die Aufsteiger i algun dels nous abstractes d'Steffen Spiele, sempre d'una qualitat i presència immillorables.

Aquest any, a diferència dels anteriors, també he comprat wargames. Passant per l'stand de GMT em vaig fer amb una Strategy & Tactics tirada de preu i amb un dels jocs de la sèrie Der Weltkrieg de David Schroeder, considerada una de les millors per a la simulació de la Primera Guerra Mundial. En concret em vaig agafar Serbia the Defiant i Romania: Transylvanian Gambit. A les botigues de segona mà també vaig veure moltes joies que podien haver vingut cap a casa, però al final no em vaig decidir (l'Oriol va trobar dues edicions antigues de l'Epaminondas de l'Abbott que em fan enveja...).

També cal citar l'aventura inacabable del Hajo Peters, amic del Jordi Roca i de l'Oriol, i el seu enorme Saladin: The fall of the Crusader States, un joc que porta anys fent, en una aventura que de moment ha donat els seus fruits en 60 jocs que es podien comprar a Essen, autoproduïts i autofinançats. Es tracta d'un gran wargame amb una bona dosi de política i negociació, ideal per a 5 jugadors i amb una durada aproximada de 15 hores. El disseny gràfic és del Jordi Roca i les il·lustracions de l'Esteve Polls.


El diumenge ja vaig anar sense bosses per intentar no comprar res, i ho vaig aconseguir! Ara, va ser difícil. Diumenge al matí ja comença la rebentada final de preus i es poden trobar autèntiques gangues. En aquest moment el problema no són els diners (trobar eurogames força bons a 3, 5 o 7 euros no arruïna a ningú), sinó l'espai: les maletes ja van plenes a vessar i un joc més pot ser una catàstrofe per a l'acurada gestió de l'espai i del pes que has fet unes hores abans.

En fi, això ha estat tot per aquest any. L'any que ve, tornem-hi, que no ha estat res!

21 d’octubre 2008

Le Havre: apèndix d'edificis traduït

Bé, després de traduir les regles completes del Le Havre, finalment he traduït també l'apèndix amb la descripció de les cartes d'edificis. Així doncs, aquí ho teniu tot:


Novament, la maquetació del pdf ha estat a càrrec d'en Fermin Uribetxebarria; gràcies!

06 d’octubre 2008

Le Havre, en català

Le Havre, a més de ser una ciutat de França, és el nou joc de l'Uwe Rosenberg, creador del tan lloat Agricola. El joc sortirà durant la fira d'Essen, d'aquí a un parell de setmanes i la bona notícia és que ja estan disponibles les regles en català, que acabo de traduir. Les podeu trobar aquí:
Gràcies al treball del Fermin Uribetxebarria, que les ha maquetat, la versió catalana ha sortit al mateix temps que les versions alemanya, anglesa i castellana.

18 de setembre 2008

A la caça de von Spee

Fa uns quants mesos vaig descobrir el petit editor quebequès Jeux Grenier Games, una empresa que és bàsicamente el senyor Éric Grenier i prou. Fa anys que publica wargames semi-DTP (els counters ja venen muntats i tallats en tires, de manera que el treball de muntar-los i tallar-los es redueix molt). En aquells moments estava anunciant la propera publicació de The pursuit of Von Spee i com que la Primera Guerra Mundial és un tema que m'apassiona, no m'ho vaig pensar dues vegades. Finalment, fa uns dies vaig poder-lo provar amb en Jordi Ciprés, a Jugar X Jugar.


Introducció

El joc intenta recrear les aventures de la famosa flota alemanya de creuers d'Àsia Oriental, sota el comandament de l'almirall Maximilian von Spee. Quan esclatà la I Guerra Mundial, aquesta flota, formada pels creuers cuirassats Scharnhorst i Gneisenau i uns quants creuers lleugers i creuers auxiliars es trobava fondejada entre Ponape (a les illes Marianes, llavors colònia alemanya) i l'enclavament alemany de Tsingtao, a la costa de Manxúria. No era una força de combat excessiva, però podia causar estralls a tot el comerç aliat de l'Índic i el Pacífic. Després de reunir tots els vaixells, von Spee decidí dirigir-se cap a Amèrica del Sud, fustigant el comerç aliat al seu pas i, potser, intentar arribar a Alemanya. El capità del creuer lleuger Emden demanà permís per fer la guerra pel seu compte a l'Índic, on va tenir un èxit considerable fins que fou enfonsat pel creuer Sidney. Per la seva part, von Spee aconseguí diversos èxits, especialment a la Batalla de Coronel, on enfonsà bona part de la flota de l'almirall Christopher Cradock, per ser enfonsat posteriorment a la Batalla de les Malvines per la flota enviada directament des d'Anglaterra, amb els grans creuers de batalla Invincible i Inflexible, sota el comandament de l'almirall Doveton Sturdee.

El SMS Scharnhorst, a tota màquina

El joc parteix de la situació inicial en esclatar la guerra. L'objectiu del jugador alemany és enfonsar el major nombre de mercants aliats, bombardejar ports, destruir estacions radiotelegràfiques i intentar enfonsar vaixells de guerra aliats sense trobar-se amb el gruix de les forces que aniran a caçar-lo. L'objectiu aliat és, a més de capturar les possessions alemanyes de Tsingtao, Nova Guinea i Samoa, caçar von Spee abans d'acabar la partida o abans que aconsegueixi escapar cap a Alemanya.

Igual que en altres jocs de simulació navals, es tracta d'un wargame en què l'engany i les catxes són una part molt important del joc. Ambdós jugadors disposen de diversos marcadors de flota que són els que es desplacen pel mapa. Aquests marcadors poden representar vaixells reals o no, de manera que pots estar perseguint un fantasma i quan ho descobreixes la teva presa ja és a l'altra punta de l'oceà.

Components

  • Un mapa de paper format por quatre fulls, que representa tot el Pacífic i l'Índic.
  • 240 counters muntats en cartulina mitjanament gruixuda, en tires de 2x10, llestos per a tallar. A més dels vaixells de guerra, hi ha els marcadors de flota, diversos carboners i indicadors de càrrega, diversos mercants aliats i indicadors per a danys i operacions de carboneig.
  • Un dau de 10 cares.
  • Dues pantalles per a ocultar els fulls de flotes i vaixells.
  • Un full de flotes i un full de vaixells per a cada jugador.
  • Quatre ajudes de joc.
  • El llibre de regles.
Com ja he comentat, el joc és semi-DTP, els components són un pèl millor que en els típics wargames de DTP i per a una edició d'aquest tipus crec que són més que acceptables.

El desplegament inicial, abans d'ocultar els vaixells amb marcadors de flotes.

Com es juga?

Després de fer el desplegament inicial, ambdós jugadors poden ocultar els seus vaixells sota marcadors de flota. Aquests marcadors es corresponen amb les caselles que hi ha al full de flota que cada jugador manté ocult al seu adversari; full de flota en què es mostra la composició (o manca d'ella) de cada marcador que hi ha al mapa. A més, cada jugador també disposa d'un full (també ocult) de vaixells en què es va registrant el consum de carbó de cada un i els danys soferts.

La seqüència de joc és simple:
  1. Accions alemanyes:
    • Moviment de flotes
    • Deducció del carbó gastat
    • Reparacions (si és el cas)
    • Combat (si és el cas)
  2. Accions aliades:
    • Ídem
  3. Punts de victòria i arribada de reforços (si és el cas)
El moviment és simple i es pot fer a velocitat de creuer, a tota màquina o a velocitat d'emergència. El fotut és el consum de carbó, que en el segon cas és molt elevat i en el tercer ja és per a desesperar-se. Aquest aspecte està molt ben tractat i un es troba amb les mateixes dificultats per a carbonejar que va tenir la flota de von Spee. Ambdós jugadors compten amb alguns vaixells carboners que poden usar per proveir-se en alta mar i també poden carbonejar en ports amics o neutrals (amb el consegüent risc que una flota enemiga t'enganxi en port, la qual cosa comporta una important penalització en combat).

La fase de combat inclou totes les possibles accions ofensives, com ara bombardeig de ports, destrucció d'estacions radiotelegràfiques, atac a mercants o carboners i, evidentment, el combat naval en tota regla. Aquest és relativament complex (no ho detallaré aquí i implica diverses fases i el calibre dels canons, el gruxi del blindatge i un factor associat a la velocitat) i tant a en Jordi com a mi ens ha agradat molt. Quan un vaixell o marcador de flota entra en un hexàgon ocupat per un marcador de flota enemic es determina si l'atacant aconsegueix localitzar l'atacat: si el localitza es revela la composició de la flota en qüestió (o es revela que només era un cimbell) i es passa al combat. En el bombardeig de ports o enfonsament de mercants també hi ha una certa probabilitat que es reveli la posició i composició de la flota atacant.

El jugador aliat, a més, ha de complir una sèrie d'objectius imposats per l'Almirallat per poder alliberar determinats vaixells per a la cacera de von Spee: ocupar una sèrie de ports colonials alemanys. El mateix passa amb la flota japonesa. Una altra qüestió ben tractada són els mercants aliats: aquests segueixen rutes fixes que representen les rutes comercials habituals; el jugador aliat ha d'anar movent aquests mercants, que salpen periòdicament, i guanya punts de victòria si arriben a destinació.


Com es guanya?

Les condicions per guanyar punts de victòria són molt diferents per als dos jugadors. L'aliat els guanya per enfonsar vaixells de guerra alemanys, carboners alemanys, per capturar colònies alemanyes i per aconseguir que els mercants arribin a les seves destinacions, mentre que els perd per no tenir un determinat nombre de vaixells en diverses estacions marítimes en cada torn. L'alemany els guanya per enfonsar vaixells aliats, per escapar cap a l'Atlàntic Nord, per bombardejar ports enemics, per destruir estacions radiotelegràfiques, per enfonsar mercants, etc.

Una valoració: la nostra sessió a JugarXJugar

Fa uns dies en Jordi Ciprés i jo ens vam passar un matí a JugarXJugar fent tres torns del joc (sí, només tres!). Però en aquells tres torns va passar una mica de tot: persecucions, enganys, bombardeigs i combats de la vella escola, com han de ser, andanada a andanada. Jo duia Von Spee i companyia i en Jordi els aliats.

Només amb tres torns és difícil fer una valoració seriosa, però de moment als dos ens va deixar un regust excel·lent. El tema del faroneig amb els marcadors funciona molt bé, sempre penses: on serà el gruix de la flota? allà, allà o allà? Aquest serà l'Austràlia o només un creuer de tres al quart? Vam suar tinta amb el tema del carbó: coi, què escassos anàvem després de tres torns! coincidim que les dificultats per a carbonejar són un gran encert i el mecanisme funciona formidablement. Encara que al principi és una mica embolicat dur el recompte del carbó, de seguida t'hi acostumes i la cosa gairebé va sola. El combat també està molt ben aconseguit... com es nota un bon blindatge! Ja tremolo quan arribin els canons de l'Invincible i companyia (si és que he sobreviscut fins llavors).

És un wargame en què les regles i el mecanisme no oculten en absolut la simulació ni l'objectiu a aconseguir. Les regles s'adapten bé a la simulació i no al revés; la simulació no es veu forçada per les regles, que en cap moment no semblen especialment gamey, com diuen en anglès, és a dir regles no massa lògiques que només estan per aconseguir un determinat efecte.


La partida seguirà... continuarem informant...

10 de setembre 2008

28 d’agost 2008

Una nit a la Plaça Major de Manresa

Ja tornem a tenir aquí la Setmana de Jocs al Carrer, que des de fa sis anys organitza el Club del Joc del CAE de Manresa.
La nit del dissabte 6 de setembre presentarem el PatimPatamPatum als ludòpates del Bages i a tothom qui vulgui acostar-s'hi per jugar una partida. Hi haurà altres jocs disponibles i de segur que ens ho passarem molt bé fins a quarts d'una.

Podeu trobar-ne més informació aquí.
No hi falteu! Us hi esperem!

22 d’agost 2008

Àfrica i la Gran Guerra

En algun altre missatge d'aquest bloc ja hem comentat com sovint la Primera Guerra Mundial es tracta només en l'àmbit europeu i, encara més, només en l'àmbit del front occidental, oblidant els altres fronts europeus: oriental, italià i balcànic. El front turc només rep atenció en el cas de la campanya dels Dardanels (Gal·lípoli), per clars motius anglocèntrics, sense parar gaire atenció al front del Caucas, mentre que en les campanyes del Pròxim Orient gairebé només es parla del "cinematogràfic" coronel Lawrence, en Lawrence d'Aràbia.

Schutztruppe del Camerun (Font: Wikimedia Commons)

Les campanyes de Pèrsia, Mesopotàmia, Aden, Àsia i Àfrica queden sempre molt oblidades. Si bé és cert que la seva importància per al decurs global de la guerra va ser molt menor, la seva importància local per als territoris en què es van produir va ser extraordinària. Tal com diu en Hew Strachan, a The First World War in Africa, a les campanyes africanes:
[...] van lluitar principalment els mateixos africans. En total, una mica més de 2 milions d'africans van participar en la Primera Guerra Mundial com a soldats, portadors o treballadors i més de 200.000 van morir en accions militars o per altres causes. En comparació amb Europa aquestes xifres són petites [...] però en un context local una comparació amb els estats-nació industrialitzats del segle XX resulta inadequada; mai en la història d'Àfrica s'havien mobilitzat recursos humans a una escala tan enorme.
Avui farem un (forçosament petit) recull de jocs de simulació històrica i wargames que tracten la Primera Guerra Mundial a l'Àfrica. En aquest cas quan parlem d'Àfrica ens referim a l'Àfrica subsahariana, les campanyes als Schutzgebiete, les colònies alemanyes de Togo, Camerun, l'Àfrica Sudoccidental Alemanya i l'Àfrica Oriental Alemanya.

No patiu, que acabarem aviat, però...
  • Togoland 1914. Un joc de Dennis Bishop publicat per Khyber Pass Games el 2002. El joc tracta de la invasió de la colònia de Togo, la joia colonial de la corona imperial alemanya, per part de tropes britàniques i franceses. És un joc a nivell operacional, amb regles simples i que es pot enllestir en una hora o dues. Ha rebut algunes crítiques per ser massa lineal, però les partides només resulten lineals si ambdós jugadors es dediquen a seguir les estratègies més evidents, que no satisfaran a cap dels dos. Personalment trobo que, dins la senzillesa de les regles i de la limitació de possibilitats, funciona força bé, té una rejugabilitat acceptable i posa en evidència les dificultats de subministrament de les campanyes africanes.

  • Jassin 1915. Un joc de Dennis Bishop publicat per Khyber Pass Games el 2003. Tracta de la batalla de Jassin, en què les Schutztruppen d'en Lettow-Vorbeck van capturar la vila de Jassin, a la frontera entre l'Àfrica Oriental Alemanya i l'Àfrica Oriental Britànica, en una acció que suposà un greu cop moral per als britànics, però que estratègicament fou irrellevant per als alemanys i demostra com en Lettow-Vorbeck no era precisament partidari d'una guerra de guerrilles. És un joc a nivell tàctic, amb força gestió de recursos i una seqüència força complexa, amb diverses fases de combat i moviment. Encara el tinc per estrenar, no puc donar-ne cap opinió, de moment.

  • Tanga 1914. Un altre joc de Dennis Bishop que serà publicat per Khyber Pass Games el 2009 (actualment es troba en fase de precomanda). Novament, en Dennis Bishop, que sembla tenir l'exclusiva de les campanyes colonials a l'Àfrica, torna a l'Àfrica Oriental Alemanya, aquesta vegada per tractar la batalla de Tanga, el fracassat intent aliat de desembarcar a prop d'aquesta vila i la primera gran victòria d'en Lettow-Vorbeck. Igual que en el cas anterior, es tracta d'un joc a nivell tàctic, amb un sistema molt semblant al de Jassin.

  • Schutztruppe. Un joc de Jim Bumpas i publicat per Flying Buffalo el 1975. És un wargame clàssic, de la vella escola, que que tracta tota la campanya de l'Àfrica Oriental Alemanya i que sembla gairebé introbable actualment. Una llàstima, perquè té molt bones crítiques i sembla prou ben documentat. Permet infiltració i moviment després del combat i moviment ocult, una novetat quan va sortir el joc. Si el trobo en algun lloc no m'ho pensaré dues vegades (però espero que no es converteixi en un d'aquells incunables que de tant en tant apareixen a eBay per preus desorbitats).

  • Sideshow: The Campaign for German East Africa. Un joc del prolífic Richard H. Berg que també es centra en la campanya a l'Àfrica Oriental Alemanya, publicat amb el número 135 de la revista Strategy & Tactics, el 1990. De nivell operacional i de complexitat mitjana, l'abast és el mateix que el joc anterior, el Schutztruppe, amb tropes britàniques imperials, sudafricanes, índies, belgues, portugueses i alemanyes, però les regles semblen prou diferents. Inclou esdeveniments històrics i, com passa sovint en els jocs de revistes, sembla que les regles són poc clares i les crítiques més aviat mediocres poden estar provocades per la necessària concisió de les regles, més que no pas pel sistema de joc.

  • The Great War in Africa. Un joc de Ryan S. Johnson publicat per Guild of Blades el 2002. A nivell estratègic, tracta totes les operacions per al control de les colònies alemanyes a l'Àfrica i tot i que està pensat com a expansió per a un joc del mateix autor que tracta tota la Primera Guerra Mundial, també es pot jugar de forma independent. Les crítiques que ha rebut són molt negatives, i si a això hi afegim el pèssim disseny gràfic del mapa i les fitxes i que és un producte desktop publishing de poca qualitat, no crec que mai arribi a tenir ganes de provar-lo i encara menys de comprar-lo. Una llàstima, perquè és l'únic que cobreix totes les operacions africanes.
Com podeu veure, només tenim jocs per a les campanyes a Togo i a l'Àfrica Oriental Alemanya (l'atractiu d'en Lettow-Vorbeck és massa fort!). No n'hem trobat cap específic del Camerun ni de l'Àfrica Sudoccidental Alemanya. El primer cas segurament seria el més interessant. La campanya que es lliurà al Camerun fou molt semblant a la d'en Lettow-Vorbeck i amb uns condicionants similars. La campanya de l'Àfrica Sudoccidental Alemanya (actual Namíbia), en canvi, va tenir una història un xic pobra.

La llista és curta, massa curta. Si en coneixeu algun més, sisplau, feu-nos-ho saber, que l'afegirem!

Dibuix d'un askari, per Wilhelm Kuhnert (Font: Wikimedia Commons)

14 d’agost 2008

11 de juliol 2008

Errare humanum est

Anit, sessió lúdica penedesenca del Dies Jovis... reprenent la partida de Republic of Rome que vam començar la setmana passada.

Des d'un bon començament vam haver de lluitar en moltes guerres, construint un munt de legions i flotes per plantar cara als nombrosos bàrbars, cartaginesos, macedonis i altres púrries. Mantenir tota aquesta tropa tenia un cost altíssim, però calia fer-ho. Semblava que a poc a poc anàvem superant totes les crisis bèl·liques, però aleshores van començar els mals auguris, presagis, auspicis... els déus ens havien agafat mania! Modificadors desfavorables als daus, tot molt més car i el Senat que es resistia a reconèixer la cri... ehem, la "situació desfavorable". Llavors, amb la II República acabada de néixer, va arribar una desgràcia natural que ni el més herculi dels herois hagués pogut afrontar. Però ens van matar els diners, o més ben dit, la manca de liquidesa. Aquesta desgràcia comportava una despesa extra de 50 talents... i les arques romanes estaven sota mínims (només 30 talents).

Tanquem la paradeta i Roma a la merda!


I si voleu uns culpables, aquí els teniu:

10 de juliol 2008

Agricola, un gran joc... però no tant

Finalment vaig poder fer una partida del tan lloat Agricola, d'Uwe Rosenberg. Abans que alguns em pengeu per heretge, ho dic clarament: sí, és un bon joc, és més, diria que és un molt bon joc. El problema és que amb tot el soroll que ha generat a més d'un al final el pot decebre. Com que ja m'esperava una cosa així vaig començar la partida amb una mica d'escepticisme, però la veritat és que m'ho vaig passar molt bé. Repeteixo: és un molt bon joc, que mereix ser entre els 100 primers... si mereix ser al podi dels tres millors, en dubtaria més (és clar que ara faré un altre comentari herètic: no sé com el Puerto Rico segueix sent el número 1 a la llista de la BGG, que trobo que és un altre gran joc però que no n'hi ha per tant).

L'Agricola és un joc de gestió de recursos com molts d'altres i, de fet, la seva mecànica bàsica recorda força al Caylus i al mateix Puerto Rico. Com en tots aquests jocs, la idea és ocupar edificis/accions/digueu-li com vulgueu, per obtenir recursos, recursos que et permetran fer més accions i obtenir encara més recursos per, al capdavall, arribar a ser el jugador que hagi fet la granja més gran i variada/hagi construït més zones del castell/hagi embarcat més mercaderies/digue-li com vulgueu.


Aquest mecanisme bàsic es veu enriquit, i aquest és el punt fort del joc, per una increïble varietat de cartes que permeten afegir modificadors a les teves accions, a més de sucosos punts de victòria en alguns casos. Aquestes cartes, de les quals cada jugador en té unes poques que podrà jugar o no durant la partida, i que són o poden ser diferents per a cada jugador i per a cada partida, donen una gran variabilitat i incertesa. L'Agricola està ben greixat com un un rellotge de precisió i la fredor de què tant sovint s'acusa als jocs d'aquest estil es dilueix amb les cartes de millores i d'oficis, que li donen un sabor especialment simpàtic (fins i tot hi ha la carta d'estatueta de la Verge, que no ha de faltar en cap bona masia de tota la vida ;-)).

[Comentari a banda: no acabo d'entendre l'acusació de fredor en certs jocs; que no són eurogames, potser? Quan jugo al Puerto Rico no em sento (ni intento sentir-me) com un governador d'una colònia espanyola; simplement intento gestionar els meus recursos d'acord a les regles. Si el que es vol són temes en què un s'hi pugui immergir cal triar un joc de simulació històrica o un bon wargame. Agafeu el Here I Stand, per exemple, i sí us sentireu transportats a l'època de la Contrareforma.]


És cert que la riquesa i varietat de les cartes i les modificacions que aquestes aporten pot aclaparar al començament (i al final, no ens enganyem). Personalment trobo que el joc és un pèl massa barroc (ah, és clar, es tracta d'una granja al segle XVII, com no voleu que sigui barroc?), però no es pot negar que és un joc que atreu a qualsevol jugador habitual, per la varietat d'estratègies i de possibilitats tàctiques que ofereix. Repeteixo la meva idea inicial: és un joc que mereix ser a qualsevol ludoteca particular i que mereix ser entre els 100 millors. Si ha de ser entre els 5 o 10 millors ja no ho sabria dir.


Un darrer comentari xorres-repel·lent: per ser una granja del segle XVII trobo que és una vida molt feliç, no? dóna aquella idea de la tranquil·litat i llibertat de la vida al camp, molt en la línia de certa literatura barroca. On són les pestes? on són els exèrcits que cada dos per tres ocupaven, cremaven i violaven? on és la Guerra dels Trenta Anys? on és la penúria que assolava l'agricultura centreeuropea durant tants anys? Perdó, és clar, és clar, és un eurogame, és que em surt la vena wargamera. Que ningú no es quedi amb la impressió, però, que la vida al camp al segle XVII era una mena d'Arcàdia feliç!

01 de juliol 2008

Darwin i Wallace: 150 anys jugant a l'evolució

Avui fa 150 anys, un 1 de juliol de 1858, vist des de la distància d'un segle i mig, va ser un moment històric per a la ciència. Charles Darwin i Alfred Russell Wallace presentaven conjuntament a la Linnean Society de Londres dos articles: On the Tendency of Species to form Varieties i On the Perpetuation of Varieties and Species by Natural Means of Selection.

Era la presentació en societat de la teoria de l'evolució per selecció natural, un dels salts qualitatius més importants de la història de la ciència, una de les teories més exitoses i que més fets ha permès explicar del món que ens envolta. Cal dir que els articles els va presentar el geòleg i amic de Darwin Charles Lyell, ja que cap dels dos autors no hi era present: Darwin era al funeral del seu fill i Wallace era a Indonèsia.

Pocs dies abans, el juny de 1858, Darwin va rebre una carta de Wallace amb el manuscrit en què aquest darrer exposava unes idees molt semblants a les seves sobre l'evolució de les espècies. 'No he vist mai una coincidència tan impressionant', va dir Darwin a Lyell després de llegir-lo. Darwin feia vint anys que hi treballava, però no havia considerat oportú de publicar-ne res, malgrat la insistència d'amics seus que ho sabien, com Lyell i el botànic Hooker.


La presentació va passar força desapercebuda. Només amb la publicació de L'origen de les espècies (On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life) l'any següent, la comunitat científica va començar a reaccionar, en un moviment que ja no s'aturaria fins arribar a l'actualitat... Malauradament, encara n'hi ha que, amb un obscurantisme digne de les pitjors èpoques medievals, s'entesten a girar l'esquena a la ciència i s'empesquen coses com l'insult a la intel·ligència que és l'autoanomenat 'disseny intel·ligent'. A vegades sembla mentida que estiguem al segle XXI.

I ara us preguntareu: què caram fa aquest missatge en un bloc sobre jocs? Bé, en primer lloc perquè ens agrada la ciència i no desaprofitem cap oportunitat per comentar aspectes científics, com ja haureu descobert. En segon lloc, que no és la ciència una mena de joc, al capdavall? I en tercer lloc, perquè així aprofitem per fer una llista de jocs que més o menys tangencialment i amb més o menys èxit, toquen el tema de l'evolució (la llista es basa en un parell aparegudes a BoardGameGeek: Evolution as a theme i The Evolution Games):
  • Primordial Soup o Ursuppe, de Doris Matthäus i Frank Nestel. A aquest i el següent de la llista els tinc moltes ganes; l'any passat van estar a punt de caure a les meves mans a Essen... que no caiguin aquest any...
  • Urland, dels mateixos Matthäus i Nestel.
  • Evo, de Philippe Keyaerts. Un joc lleuger per anar acumulant mutacions i protegir-se de l'entorn sempre canviant, amb una subhasta molt divertida.
  • WildLife, de Wolfgang Kramer.
  • American Megafauna, de Phil Eklund, que ja hem comentat en aquest bloc i que és un dels millors jocs sobre l'evolució, malgrat el regust lamarckià que es produeix en la subhasta de mutacions. Aquesta idea lamarckiana també és a l'Evo. Hi haurà algun joc d'evolució en què aquesta realment es produeixi per mutacions a l'atzar i no dirigides? No sé, potser llavors es perdria tota l'estratègia dels jugadors i el joc decauria? Caldria pensar-hi... Vegeu el joc Tongiaki, però...
  • Origins: How we became Human, també de n'Eklund, centrat en l'evolució del gènere Homo.
  • Evolution, sense indicació d'autor, però que sembla prou interessant. La descripció del joc sembla donar una bona simulació de l'evolució.
  • Tyranno Ex, de Karl-Heinz Scmiel.
  • Trias, de Ralf Lemkuhl, realment no és un joc d'evolució, més aviat un joc de col·locació i moviment que podríem classificar millor com a joc de geologia.
  • The Dinosaur Game: Survival or Extinction, un joc educatiu d'evolució dirigit a nois i noies.
  • Animality, de Steven Diaz, un altre que fa bona pinta evolutiva, però del qual no en sabem res més.
  • Tongiaki, de Thomas Rauscher. No és realment d'evolució de les espècies, sinó de l'expansió polinèsia pel Pacífic, però pels comentaris, sembla que dóna una bona idea de l'evolució a curt termini, amb conceptes habituals en expansions ràpides de grups de poblacions, com la deriva gènica, l'efecte fundador i els colls d'ampolla poblacionals.
  • Quirks, un jocs de cartes lleuger i simpàtic amb l'excusa de fer animals que s'adaptin a un entorn canviant.

30 de juny 2008

Spiel des Jahres: en Knizia fa el doblet

Bé, ja tenim guanyador de l'Spiel des Jahres de 2008. En Reiner Knizia, finalment, ha aconseguit el premi. I per partida doble: per al millor joc amb Keltis i per al millor joc infantil amb Wer war's (sembla que darrerament en Knizia sigui el protagonista absolut d'aquest bloc).

El Keltis és una mena de Lost Cities de tauler i amb un tema més esotèric (tot molt celta, new-age, camí iniciàtic... no us preocupeu, però, és un Knizia i per tant el tema és absolutament anecdòtic). Els jugadors usen les cartes per moure les seves pedres al llarg d'uns camins. Hi ha cartes amb 5 colors/símbols diferents i cada un correspon a un camí; a més, cada carta té un valor de 0 a 10. Al seu torn, el jugador pot jugar (o descartar) una carta i mou la seva pedra sobre un dels camins. Molt a l'estil d'en Knizia, és preferible especialitzar-se en uns pocs camins, ja que si no s'avança prou en algun camí no només no es guanyen punts, sinó que se'n perden.

Encara no l'hem jugat i no us en podem dir gran cosa més, però entre els jugadors habituals no sembla que aquest nou Spiel des Jahres desperti grans passions; sembla que els organitzadors de l'Spiel tendeixen cada vegada més a premiar jocs lleugers.

I potser precisament per això, a més a més, aquest any, igual que ha passat altres vegades, s'ha concedit un premi especial al millor joc complex, que ha anat a parar al tan lloat Agricola d'Uwe Rosenberg (i a mi que aquest joc segueix sense cridar-me l'atenció... potser serà qüestió de jugar-lo, no?).

27 de juny 2008

Posi'm un 3 de 9, si us plau

Doncs sí, ja el tenim aquí. Ja ha sortit el Castellers d'en Reiner Knizia i editat per Devir.


Visualment el joc és impecable: uns castellers de fusta força grans als quals hem d'enganxar els adhesius corresponents de les quatre colles, com si fossin els jocs de blocs de Columbia Games ;-), 12 rajoles de plaça per aixecar el castell i una bossa de roba per desar els castellers.


Com era d'esperar d'en Knizia, es tracta d'un joc abstracte, on el tema casteller no és més que l'excusa. És a dir, que ningú no esperi una reproducció exacta de la construcció de castells ni vulgui fer aquell 4 de 9 que tant li agrada. És un joc de 2 a 4 jugadors que no hauria de durar més de tres quarts d'hora.

El mecanisme del joc és senzill. Tots els jugadors van agafant castellers a cegues de la bossa i els afegeixen a la seva colla o colles i, amb els castellers de les seves colles han d'anar aixecant castells. Al seu torn, el jugador pot realitzar dues accions d'entre tres possibles:
  • Afegir un casteller a la colla: es treu a cegues de la bossa i s'afegeix a la colla, davant del jugador.
  • Aixecar un castell: s'agafa un casteller de la colla que es té al davant i s'afegeix a un castell dels propis ja començats. Tots els castellers d'un mateix castell han de ser del mateix color i els castellers de pisos superiors han de ser de valor superior als dels pisos inferiors. Una vegada començat un nou pis no es pot seguir ampliant cap dels inferiors.
  • Intercanviar castellers: el jugador dóna a un contrincant un o més castellers, a canvi, n'agafa un de l'altre, però sempre amb un valor inferior a la suma dels que li ha donat.
La partida acaba quan algun dels jugadors ha arribat a un mínim de castells amb un mínim de castellers (depèn del nombre de jugadors). Llavors es compten els punts dels castells vàlids aixecats: un castell és vàlid si té, com a mínim, dos nivells complets i quatre castellers. En aquest cas, cada casteller dóna un punt i els castellers amb fons blau en donen dos. Cada base (plaça) usada resta un punt.

Ja veieu que les regles són simples i el joc sembla prou ràpid. Cal valorar bé si iniciar un nou castell o seguir amb els que ja tens; quan començar un nou pis d'un castell; si el farem d'un, dos, tres o més castellers per pis, sempre tenint en compte que els castellers de pisos superiors han de tenir valor més gran que els desl inferiors; etc.

Atenció: aquest castell és invàlid! Per què?