15 de desembre 2011

I una altra ressenya a Battles!

Ja ha sortit del forn el número 7 de la revista Battles Magazine i, amb ell, la tercera ressenya que hi publico, cosa que em fa molta il·lusió. Aquesta vegada es tracta d'un article sobre el joc The Lash of the Turk, publicat a la revista Against the Odds. És un joc sobre les campanyes otomanes contra els territoris dels Habsburg i els setges de Viena, molt interessant a priori, però el cert és que és un joc que em va anar decebent a mesura que l'anava jugant; després d'una primera impressió més o menys positiva, va anar baixant a cada partida que hi jugava. No és pas un mal joc, de fet com a joc és prou reeixit, però en canvi com a simulació vaig trobar que era molt poc satisfactori, amb campanyes estacionals en què, de manera totalment ahistòrica es poden produir moltes batalles campals sense cap mena de rellevància. És lògic tenir una batalla de Mohács cada setmana i que no passi absolutament res?

Bé, a banda d'això, el número 7 ens duu dos jocs dels quals ja vaig parlar fa un temps. Es tracta de la reedició de dos jocs publicats inicialment a la revista taiwanesa Board Wargame Magazine: 800 Heroes: Defense of Sihang Warehouse, un minijoc (originalment mida postal, ara mida A4) d'un mític episodi de la guerra sinojaponesa, el 1937, i Growling Tigers: The Battle for Changde, 1943, d'un altre episodi de la mateixa guerra.


12 de desembre 2011

Rabelais en joc

Fa ja una bona pila de mesos, l'Olivier Revenu (editor de la revista Battles Magazine) i altres jugadors van decidir crear una nova editorial de jocs de simulació històrica: Nuts! Publishing. Per començar la seva aventura van proposar un parell de jocs  (un sobre la batalla del Somme, a la Primera Guerra Mundial, i un altre, solitari, sobre la batalla de Fal·luja en la recent Guerra de l'Iraq), jocs que ara tot just surten de la impremta. Coneixent el bon treball de l'Olivier Revenu amb la revista i els autors dels dos primers jocs, el resultat segur que serà de qualitat. Però el que més em va agradar de la iniciativa és la publicació d'un petit joc, un petit wargame, que s'ofereix gratuïtament als 1.000 primers compradors d'algun dels seus productes, un joc que duu per títol Les Guerres Picrocholines i creat per Nicolas Rident: ni més ni menys que una simulació de la guerra que en François Rabelais ens descriu al seu Gargantua, entre la gent del bon rei Grandgousier (el pare d'en Gargantua) i el mal rei Picrochole.

[Font: BGG; Philippe Morel]

Interessant, oi? Quantes vegades s'han maridat literatura i wargames? Ben poques, si no vaig errat. Ni tan sols en el món més «amable» dels eurogames ho trobem gaire sovint (potser dos exemples recents són el De Vulgari Eloquentia, que indirectament ens parla de la Divina Comèdia, i el The Road to Canterbury, basat en els Contes de Canterbury de Chaucer). Però ara estem parlant d'un wargame, un joc de simulació de conflictes, cosa que encara és més rara.

[Font: BGG; Philippe Morel]

Aquest joc petitó està fet amb un gust exquisit, gràcies al magnífic disseny gràfic de l'Olivier Revenu, i produït amb una gran qualitat (sí, tauler de paper, sí, però les fitxes són ben grans i gruixudes... i que és gratuït, no sigueu ploramiques). El joc en sí és un wargame de factura clàssica, amb la tradicional seqüència de joc I go - you go i moviment - combat, però amanit amb uns quants detalls (esdeveniments, «fase gargantuesca», alguna collonadeta per aquí i per allà, capacitats «especials» dels líders) que li donen l'ambientació necessària. El sistema de combat és simple, sense taules de combat, i hi apareixen tots els personatges de la història: Picrochole, Gargantua, el Gimnasta, el Germà Joan, Touquedillon, ...

[Font: Wikimedia Commons]

Com a bona història rabelaisiana, una mica de caos i descontrol és obligat. Com diu l'autor a les regles: «Un jeu sur Rabelais se doit d'inclure un peu de démesure». I aquesta desmesura ve a la darrera fase de cada torn, la «fase gargantuesca», on tot d'un plegat pot desaparèixer una fase sencera del joc en el proper torn, o tornar-se a jugar una abans d'acabar-lo; o bé poden aparèixer fitxes de recursos, amb situacions com els pelegrins hostatges de Picrochole, o la pixarada de l'egua d'en Gargantua al riu Vède, que inunda els camps del voltant i s'endú amics i enemics, o les vacil·lacions d'en Grandgousier, sempre disposat a signar la pau. I al tanto, que quan a en Gargantua li agafa la set, només es pot recuperar en un bon camp de vinyes...

[Font: BGG; Marc Figueras]

En fi, un divertimento ben original, en el millor estil d'en Rabelais, que ja ho diu ben clar en començar el seu llibre:
Amis lecteurs qui ce livre lisez,
Despouillez vous de toute affection,
Et le lisant ne vous scandalisez.
Il ne contient mal ne infection.
Vray est qu’icy peu de perfection
Vous apprendrez, si non en cas de rire.
Aultre argument ne peut mon cueur elire.
Voyant le dueil, qui vous mine et consomme,
Mieulx est de ris que de larmes escrire,
Pour ce que rire est le propre de l’homme.

                                      VIVEZ JOYEULX

L'espavilat d'en Rabelais [Font: Wikimedia Commons]

Féu cas d'això que diu el trapella d'en Rabelais: deixeu-vos d'hòsties i passeu-vos-la bé! O com diu un altre jugador (rabelaisià?) més proper: «jugueu cada dia una mica, viureu més i viureu millor!».

Ara, esclar, la pregunta és obligada: quan fem un wargame sobre en Tirant lo Blanc i la bella Carmesina? ... i amb una fitxa per a Plaerdemavida, sisplau. :-)

10 de novembre 2011

Jugant al Tetris amb proteïnes...

Qui diria que simplement per jugar podem aparèixer com a autors d'un article de recerca científica publicat a una de les revistes més prestigioses, Nature?


Fa ja uns quants anys van començar a aparèixer sistemes de col·laboració que utilitzen els nostres ordinadors mentre nosaltres no hi treballem amb l'objectiu d'aprofitar la potència de càlcul no usada per a fer càlculs i anàlisis especialment complexes de diversos àmbits científics. El primer projecte d'aquesta mena fou el projecte GIMPS per a calcular nombres primers de Mersenne, tot i que potser el més famós és el SETI@Home, per a analitzar els senyals rebuts per radiotelescopis d'arreu del món i buscar-hi possibles indicis de civilitzacions extraterrestres. La idea és utilitzar la potència de càlcul de milers i milers d'ordinadors d'arreu del món mentre ningú no els utilitza per realitzar càlculs i anàlisis científiques. Avui ja hi ha molts projectes d'aquesta mena en marxa, tots basats en el que s'anomena un sistema de computació distribuïda, en concret el sistema BOINC (doneu un cop d'ull a la llarga llista de projectes). En aquests casos també s'anomena computació voluntària, ja que els participants ofereixen voluntàriament temps de càlcul del seu ordinador per a la tasca en qüestió.

Fins aquí res de jocs, ja ho sé, ara hi arribem...


Poc després es va pensar en aprofitar no els ordinadors, sinó les persones que són davant dels ordinadors. Així han anat sorgint altres sistemes de «computació» distribuïda en què es proposa als usuaris d'ordinadors amb connexió a la xarxa que facin una sèrie de tasques. Quines tasques? Està clar que han de ser tasques senzilles, perquè tothom les pugui fer, sense haver de ser cap expert en el tema que s'està estudiant ni sense haver de tenir cap mena de formació científica. I tasques senzilles vol dir tasques rutinàries, repetitives i segurament tedioses si algú les hagués de fer 8 hores al dia, però no tant si en lloc d'una persona dedicant-s'hi 8 hores al dia, ho fan 100 persones dedicant-hi 5 minuts al dia. Ara potser podeu pensar «però aquesta mena de tasques repetitives no són les que fan tan i tan bé els ordinadors?» Bé, sí i no. I aquí hi ha un punt clau: els humans som molt bons en reconèixer patrons, formes i estructures tridimensionals, molt millors del que ho puguin ser actualment els ordinadors. Per tant es va pensar en aprofitar aquesta capacitat dels humans per ajudar en projectes de recerca que impliquin reconèixer patrons i establir estratègies de resolució de problemes espacials. D'aquesta manera han aparegut projectes com Galaxy Zoo o Be a Martian, entre molts d'altres, tots els quals es basen en comparar imatges i identificar patrons destacables, sigui en galàxies o en la superfície de Mart. I repeteixo: a nosaltres humans ens resulta molt fàcil identificar patrons, però als ordinadors els costa molt; al capdavall milions d'anys de selecció natural ens han dut a ser molt bons en això, ja que en depenia la nostra supervivència. El factor lúdic s'introdueix fent que aquesta tasca aporti una certa recompensa, una recompensa tant en termes de «punts» obtinguts com en termes del plaer de poder ser partícip d'un descobriment científic. Estarem d'acord que com a joc és limitadet, però el punt important és que per primera vegada s'introdueix el joc no com a element didàctic, no com a element d'estudi, sinó com a eina de recerca d'alt nivell.

I dins d'aquesta mena de projectes arribem al que segurament és el més sofisticat de tots actualment: FoldIt. De què va FoldIt? Doncs de plegament de proteïnes... Calma, que ara ho explico. Segurament ja sabeu que a les nostres cèl·lules tenim ADN, i resulta que la missió d'aquest ADN és codificar proteïnes. Què vol dir codificar proteïnes? Doncs que cada fragment d'ADN, cada gen, conté les instruccions necessàries perquè la maquinària bioquímica de la cèl·lula construeixi una proteïna (a través de l'ARN, però ara no hi entrarem). En concret, cada tres trossets d'ADN (cada tres bases, fragment que s'anomena codó) indiquen que a l'hora de construir la proteïna s'ha de col·locar un aminoàcid concret (per posar un exemple, el grup de tres bases GCC indica que s'ha de posar l'aminoàcid alanina). I una bona tirallonga d'aminoàcids formen precisament una proteïna; i vés per on, les proteïnes són les que fan funcionar tot plegat, els veritables pencaires de qualsevol organisme. Ja veieu com van les coses, doncs: ADN > ARN > proteïnes > activitat biològica.


Ara bé, les proteïnes, aquestes tirallongues d'aminoàcids (entre 100 i 1.000) no serveixen per a res així tal qual, amb els aminoàcids ben endreçadets posats un rere l'altre: per tal de funcionar correctament, aquesta tirallonga s'ha de plegar sobre sí mateixa com un llençol fins a arribar a una forma (la conformació nativa) que és la que li permet funcionar com li pertoca (i que resulta que, normalment, és la que fa que la proteïna tingui la menor energia possible). El plegament d'una proteïna està totalment determinat a partir dels aminoàcids que la formen, però el problema és que no sabem gaire bé com collons s'ho fa, com carai arriba a la conformació nativa final; vaja, no sabem predir quina serà l'estructura final d'una proteïna només a partir de la cadena d'aminoàcids. L'interès és que determinar l'estructura de les proteïnes és fonamental per entendre les causes de moltes malalties i elaborar fàrmacs per evitar-les; i encara més, sabent el mecanisme de plegament podem fer proteïnes a mida que tinguin una activitat determinada (el que s'anomena enginyeria de proteïnes).

I és que el nombre de formes diferents en què es pot plegar una proteïna, fins i tot una de petitona, és astronòmic, i determinar quina de totes les formes és la nativa és un dels problemes més durs de la biologia molecular, i un dels que consumeix més temps de càlcul dels ordinadors, fins i tot dels grans superordinadors. I aquí arriba FoldIt: el projecte FoldIt, en lloc d'intentar-ho amb força bruta (superordinadors), vol aprofitar la capacitat innata de resolució de problemes espacials dels humans, de manera que des de casa seva milers de persones juguin competitivament a plegar proteïnes a la pantalla del seu ordinador i trobin les conformacions més estables (les d'energia menor, recordeu que la conformació nativa és la de menor energia). La idea és la mateixa que ja hem comentat anteriorment, en què l'aspecte lúdic s'introdueix gràcies a un sistema de puntuació i a una competició entre individus o grups d'individus per trobar la millor conformació en un temps determinat. A la pantalla t'apareix la proteïna i pots dedicar-te, literalment, a jugar amb ella, estirant-la, doblegant-la, arrossegant-la amb el ratolí (i també amb unes eines addicionals que la «sacsegen» i fan altres marranades a la pobra proteïna).


Tot això en un entorn plenament dospuntzero, amb una wiki i una veritable xarxa social de participants, que intercanvien idees i les estratègies que segueixen quan són davant de la pantalla i intenten fer encaixar la proteïna. Evidentment, els investigadors del projecte han de comprovar i treballar força amb els resultats aconseguits pels jugadors abans d'arribar a cap conclusió, però la idea que cal destacar és que un entorn lúdic permet fer les tasques inicials de la recerca amb una efectivitat superior a la dels algorismes informàtics.


El resultat més espectacular de tot plegat ha estat la publicació del següent article aquest octubre:
En aquest treball, a partir dels resultats dels jugadors de FoldIt, s'ha pogut determinar l'estructura de la proteasa retroviral (un enzim, un tipus de proteïna) del virus Mason-Pfizer de les mones, un virus que provoca en les mones una malaltia de la mateixa família que la sida. Déu n'hi do, per jugar al Tetris amb proteïnes!

Trobareu més informació també a:


08 de novembre 2011

Inventum, jocs i ciència

Fa pocs dies comentàvem que acabava de sortir al carrer el joc Inventum, de l'Oriol Comas. Avui se n'ha fet la presentació oficial a l'Aula Magna de la UB.

Foto: UB
Ha estat un acte prou interessant. Hi han participat el rector de la UB, Dídac Ramírez, la directora general de la Fundació Bosch i Gimpera, Carme Verdaguer i el cap de la Unitat del Foment de la Cultura Científica de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) del Ministeri de Ciència i Innovació, César López. I, evidentment, també l'autor del joc, l'Oriol Comas, que ha fet una breu xerrada sobre la importància del joc com a element cultural i ens ha presentat la seva creació.

Foto: UB
Com ja dèiem fa uns dies, fer recerca no és fàcil (i tots els que n'hem fet prou que ho hem patit), calen diners, recursos, material, personal, barallar-se amb els responsables de presa de decisions, amb polítics,... en fi, un munt de coses no directament relacionades amb la recerca. Actualment la ciència és una empresa comunitària, amb col·laboracions contínues i amb mil i una relacions amb altres àmbits. Això és el que vol representar Inventum, un joc col·laboratiu en el qual cada jugador té la identitat d’una universitat que, l'any 2450 i amb l'ajuda de la tot just inventada màquina del temps Alí Bei 18, torna al segle XX per mirar de redescobrir alguna de les descobertes més importants d'aquell segle. Els jugadors han de col·laborar aportant recursos, diners, personal i temps, però també han de lluitar contra els imprevistos habituals en qualsevol recerca i potser també contra algun jugador amb pocs escrúpols, el Dr. Nyap, la identitat del qual ningú no coneix. Els jugadors assoliran conjuntament la glòria o bé fracassaran conjuntament, però atenció, que si guanyen sempre n'hi haurà un que ho haurà fet una mica millor que els altres. Col·laboració i competició, dos elements clau en la recerca científica... i també en els jocs!

Foto: UB
Vés per on, dues de les coses que més m'agraden, el joc i la ciència, reunides en una petita capseta. Què més vull?

03 de novembre 2011

Europa Ludi

En el darrer missatge ja vam comentar que, durant el lliurament dels premis del concurs de Boulogne-Billancourt, la regidora de promoció econòmica de l'ajuntament de Granollers, Andrea Canelo, i l'Oriol Comas van anunciar la unió dels concursos de Granollers i de Boulogne en un únic concurs europeu, Europa Ludi.


Com és exactament aquest nou concurs? Encara no sabem gaire coses, però la idea és combinar les forces per poder gestionar i valorar millor la gran quantitat de jocs que es presenten cada any i poder treballar en millors condicions per tal de premiar nous autors i noves formes de jugar. El concurs se celebrarà alternativament a Boulogne i a Granollers; això vol dir que l'any que ve, 2012, l'organització es farà des de Boulogne i el lliurament de premis es farà a Granollers; l'any 2013 les dues ciutats intercanviaran els papers, i així successivament. En tots els casos els jocs presentats al concurs es llegiran i es provaran per grups de jugadors d'ambdues ciutats.

El que encara no sabem són les bases del concurs, si hi haurà un guanyador i accèssit (com a Granollers), quatre guanyadors (com a Boulogne) o alguna altra cosa. Tampoc sabem si presentar un joc serà gratuït (com a Granollers) o caldrà abonar una petita quota d'inscripció (com a Boulogne). I tampoc no sabem quin serà el premi o premis per al guanyador o guanyadors. Però crec que ben aviat podrem donar més informació.

Haurem de fer atenció a les novetats que ens arribin del Vallès Oriental i de l'Île-de-France. En qualsevol cas, ja ho sabeu: ja podeu començar a polir regles i acabar jocs, que la cosa va en sèrio.

01 de novembre 2011

Fent de jurat a Boulogne-Billancourt

Aquest any sembla que estigui abonat a això de fer de jurat en concursos de jocs. Fa uns mesos ja vaig explicar les meves experiències com a jurat en el 5è (i últim) Concurs Ciutat de Granollers de creació de jocs. Doncs vés per on, aquest cap de setmana passat he tornat a fer de jurat, ara al germà gran de Granollers, el Concurs Internacional de Creadors de Boulogne-Billancourt, en la seva 30a (i última) edició.

Els dies 28, 29 i 30 d'octubre ens vam reunir a la Salle du Parchamps de la vila de Boulogne-Billancourt aquests que veieu a la foto:


Erem en Tom Werneck (1), ni més ni menys que el creador de l'Spiel des Jahres i una veritable enciclopèdia vivent del món del joc, en Nicolas Bosseret (2), la Beatrice Parisi (3), l'Olivier Grégoire (4), jo mateix (5), l'Olivier Marchand (6), en Jim Gaudin (7) i la Nadine Bogner (8), amb en Gaëtan Bésieux com a amfitrió i director del concurs.

No cal dir que la companyia va ser extraordinària i durant aquests tres dies les converses i intercanvis d'impressions sobre el món dels jocs van ser d'allò més interessants i enriquidores. Finalment, després de provar els deu jocs finalistes, ens vam decidir pels quatre jocs següents com a guanyadors:

  • Karma, de Christian Rossiquet. Sota un tema d'ànimes que es reencarnen i reaprenen allò viscut en vides anteriors, s'amaga un joc elegant i original, amb un mecanisme de gestió i ús de daus que encara no havíem vist i amb un sistema d'arrossegament dels jugadors que van darrere teu que proporciona una interacció molt interessant entre jugadors.
  • Serial couleurs, de Cyril Blondel. L'OLNI (objecte lúdic no identificat) d'aquest any, un joc en què els jugadors han d'estimar on aniran a parar els diferents segments de colors d'un cordill una vegada col·locat seguint un camí cada vegada diferent en uns pilons sobre un tauler perforat. Hi vam valorar l'originalitat del joc i les grans possibilitats que ofereix per al seu desenvolupament en mil-i-una direccions diferents.
  • Space squadron, de Stéphane Boudin. Un joc de cartes per a dos amb una mecànica molt interessant de col·locació i de revelació, amb molt double guessing entre els jugadors. Quan semblava que ja havíem vist tot en jocs de cartes, aquí trobem encara un sistema innovador.
  • Tokaïdo, d'Antoine Bauza. Sí, el creador del magnífic Seven Wonders guanya Boulogne poc després de guanyar l'Spiel des Jahres. Tokaïdo és un joc que combina de manera molt elegant mecàniques ja vistes. Com va dir la Beatrice Parisi en el lliurament del premi, un joc que transmet repòs i tranquil·litat sense eliminar la competició entre els jugadors.
La llista dels quatre premiats va quedar acordada diumenge mentre dinàvem i a les quatre es va fer el lliurament de premis al magnífic Musée Français de la Carte à Jouer, a la vila d'Issy-lès-Moulineaux. I durant aquest lliurament la regidora de promoció econòmica de l'ajuntament de Granollers, Andrea Canelo, i l'Oriol Comas van anunciar una sorpresa (que alguns ja sabíem): la unió dels concursos de Granollers i de Boulogne en un únic concurs europeu, Europa Ludi, que se celebrarà alternativament a Boulogne i a Granollers.

El rei és mort! Llarga vida al rei!


Ben aviat farem una altra entrada parlant més detalladament d'això d'Europa Ludi.

26 d’octubre 2011

Inventum

Bé, ja era hora! Finalment s'ha anunciat públicament l'edició del joc Inventum, de l'Oriol Comas i impulsat per la Universitat de Barcelona i la Fundació Bosch i Gimpera. El joc l'edita Devir (i aviat serà a les botigues), les il·lustracions són d'en Pedro Soto i el disseny gràfic, d'en Jordi Roca.


De què va la cosa? Us podria fer cinc cèntims d'aquest joc cooperatiu, ja que he participat una mica en les proves de jugabilitat, però molt millor si és el mateix Oriol Comas qui ens ho explica:


A començament de novembre se'n farà la presentació oficial al paranimf de la UB. Hi serem i ja us explicarem més coses d'aquesta iniciativa interessant, una iniciativa original i diferent per divulgar el treball de recerca cientifica i per explicar lúdicament aquest concepte que ara se'n parla tant de transferència.

Fer recerca no és fàcil (i tots els que n'hem fet prou que ho hem patit), calen diners, recursos, material, personal, barallar-se amb els responsables de presa de decisions, amb polítics,... en fi, un munt de coses no directament relacionades amb la recerca. De vegades la gent pensa que això de fer recerca és com en els temps de Galileu o Newton: un savi despistat que a casa, amb quatre papers i quatre estris, descobreix una cosa revolucionària, i val a dir que sovint la literatura i el cinema han fet molt per potenciar aquesta imatge de la ciència com una empresa individual i fosca d'un savi despistat/boig/malvat. Res més lluny de la realitat actual, la ciència és una empresa comunitària, amb col·laboracions contínues i que implica mil i una relacions amb altres àmbits.

Bé, prou rotllo, que ara toca jugar a l'Inventum.

25 d’octubre 2011

Essen?

Bé, ja he tornat d'Essen i se suposa que tothom que torna d'Essen ha d'explicar les seves experiències, no? Però el cert és que em fa molta mandra; què explico? el que he comprat? el que he vist? uf, no sé... ja he dit que em fa mandra. A més, la setmana vinent ja tindré força coses més interessants per explicar, ja ho veureu, ja... una recomanació: diumenge a la tarda, mireu el web TricTrac.

Així, doncs, en lloc d'explicar res, us deixo amb una foto:


Què esperàveu? Essen? Ja he dit que nooooo... Maca, la foto, del blog d'en Phil Plait (tradueixo):
«Agafeu quatre llunes, uns quants anells, un vehicle espacial de la mida d'un autobús i barregeu. Què obteniu? Magnificència! Aquesta espectacular foto és de la nau Cassini, en orbita al voltant de Saturn. La lluna més gran és Tità, i quan dic gran, vull dir més gran que Mercuri. Prou gran per tenir una atmosfera de nitrogen, clarament visible a la imatge. La lluna brillant davant de Tità és Dione, amb una superfície gelada, blanca i brillant. A la dreta, just per l'exterior dels anells, la petita i allargassada Pandora. I la quarta lluna? On és? És Pan, el diminut punt blanc en l'espai buit entre els anells, a l'esquerra, amb prou feines visible en aquesta foto; cosa comprensible, ja que Pan fa menys de 30 km de diàmetre i la foto està presa des de 2 milions de km. M'encanten aquestes imatges; ens recorden que després de 7 anys de la Cassini passejant-se pel sistema de Saturn, encara tenim moltes coses per veure i meravellar-nos.»
Com sempre, la sensació de meravella, allò que en anglès diuen el sense of wonder, que ens proporciona l'exploració espacial és inesgotable.

Apa, fins aviat!

21 d’octubre 2011

La prova del cotó



(...)

Arriba l'hora de la política, i els que diuen que qualsevol aspiració és legítima mentre es defensi democràticament estan a punt de sotmetre's a la prova del cotó.

Toni Soler, Ara.cat, 21 d'octubre de 2011

10 d’octubre 2011

Aquí juguem en català

Després de crear una pàgina en català per als seus jocs, a Devir no s'aturen i, tal com ens anunciava en Quim Dorca al Facebook fa unes hores, a partir d'ara endeguen una campanya de cara al Nadal per fomentar els jocs de taula en català: «Aquí juguem en català». El cartell és magnífic:


19 de setembre 2011

Directament de Taiwan...

Habitualment tenim la impressió que la creació de jocs de simulació històrica és un patrimoni gairebé exclusiu dels Estats Units i d'Europa Occidental. En els darrers anys això està canviant: ja fa temps que països de l'est d'Europa comencen a oferir productes de qualitat, mentre que descobrim que al Japó hi ha una rica tradició de creació de wargames (molts dels quals s'estan reeditant per empreses com ara MMP o Decision Games). El que resulta encara més sorprenent és descobrir que a Taiwan comencen a aparèixer amb força jocs de simulació d'una gran qualitat, amb regles tradicionals però amb tocs i girs que els confereixen un plus ben seductor.


En concret m'estic referint a l'editorial Formosa Force Games, que des de febrer de 2010 publica la revista Board Wargame Magazine (que duu sempre un joc encartat), a més d'algun joc de petit format, i està preparant un wargame de gran format sobre la guerra sinojaponesa. El cert és que aquesta petita editorial, amb en Wei Cheng Cheng al capdavant, s'ha fet ja un forat entre la comunitat de jugadors. Jo la vaig descobrir fa cosa d'uns cinc mesos i vaig demanar els tres primers números de la revista, amb els seus corresponents jocs (cal dir que el procés no és senzill i ho vaig fer contactant directament amb en Wei Cheng Cheng mitjançant la BoardGameGeek). La revista i els jocs són en xinès però afortunadament un jugador de Hong Kong va traduint lentament les regles dels jocs a l'anglès. A banda d'això, em va sorprendre la gran qualitat de la revista (pel que fa a l'edició, esclar, el contingut no el puc valorar) i dels components dels jocs que duu encartats.


Què podem dir, doncs, dels jocs? Bé, en primer lloc, que toquen temes prou diferents per interessar tant als fanàtics de conflictes habituals com als cercadors de rareses històriques: des de la Segona Guerra Mundial a la Guerra Civil Xinesa o a l'època dels Tres Regnes a la Xina del segle III. En teniu una llista aquí: Games in Board Wargame Magazine. En els tres primers números que tinc hi ha quatre jocs (el primer número en duia dos) i n'he pogut jugar tres: Bloody Kuningtou: Battle of Kinmen 1949, que recrea un dels darrers episodis de la guerra civil xinesa, 800 Heroes: Defense of Sihang Warehouse, un minijoc (mida postal) d'un mític episodi de la guerra sinojaponesa, el 1937, i Growling Tigers under Siege: Defense of Changde 1943, d'un altre episodi de la mateixa guerra. Sens dubte, el millor dels tres és el darrer, però com que serà reeditat per Battles Magazine en el seu número 7, ja en parlarem un altre dia.

A punt per a jugar 800 Heroes
En canvi, sí que m'agradaria parlar breument del minijoc 800 Heroes: Defense of Sihang Warehouse. És un joc de mida postal, amb només 18 fitxes, a l'estil dels pocket games publicats per Against the Odds, però en la meva opinió força millor que cap dels que ha publicat la revista nord-americana. Es tracta d'un wargame de zones típic, però les unitats es van gastant girant-les un quart de volta, a l'estil dels jocs de blocs de Columbia Games. A més a més el valor que indica en anar girant una unitat no és la seva força, sinó el nombre de vegades que encara pot ser activada en aquell torn. Aquesta idea de girar les fitxes per a indicar les activacions restants encaixa perfectament amb la situació i permet unes partides molt més gratificants que les d'altres minijocs de mida postal, massa limitats per les poques fitxes i un espai molt reduït en el mapa. Encara més: algunes fitxes tenen capacitats especials molt interessants (com per exemple, poder tornar a llençar els daus en un atac i quedar-se amb el millor resultat, cosa que limita el factor atzar).

Últims moments d'una partida...
En definitiva, una manera intel·ligent d'expandir les limitades possibilitats d'aquesta mena de jocs. Ara, segueix sent un minijoc, no hi busqueu grans sofisticacions.

Ja he dit abans que Formosa Force Games està preparant un joc de gran format, amb mapa de grans dimensions i amb capsa. Es tracta d'Everlasting Glory: Chinese War of Resistance 1937-1945, creat per Leonard To. Se suposa que ha de sortir aquest any, però de moment se'n saben ben poques coses. Atmbé se suposa que es pot fer una precomanda, enviant un correu directament a l'editorial o a en Wei Cheng Cheng, però tot queda una mica boirós (jo vaig enviar el correu però encara no sé si el van rebre i si han registrat la meva precomanda, malgrat haver enviat alguns correus més per aclarir la cosa).

The Everlasting Glory, el futur primer joc de
gran format de Formosa Force Games, sobre la Guerra Sinojaponesa

14 de setembre 2011

De Theseus a Sidi Babà

El 2008 en Perepau Llistosella va presentar l'excel·lent joc Theseus al concurs Ciutat de Granollers de creació de jocs. No va guanyar però va agradar molt, i l'any següent el va presentar al concurs de Boulogne-Billancourt, i voilà, en va resultar un dels gunyadors. Després d'això va passar un cert temps sense que ningú es decidís a editar el joc, potser perquè la seva mecànica original i innovadora el fa massa diferent de les coses habituals (de fet, el jurat de Boulogne el va qualificar d'OLNI, «objecte lúdic no identificat»). Finalment, però, l'editor suís Hurrican Games va decidir comprar el joc i editar-lo, després d'un procés de refinament sota la direcció i el bon treball d'en Bruno Cathala. I és que si havíem de trobar algun defecte al Theseus original potser seria que hi havia massa opcions i massa possibilitats, que allargaven les partides i podien atabalar alguns jugadors. Un altre canvi en el joc és que hem passat de Teseu, el rei Minos i el laberint del minotaure a l'Alí Babà i la cova dels lladres, però evidentment, això només és decoratiu. Doncs bé, tota aquesta aventura és a punt d'arribar al final, ja que el joc d'en Perepau es presentarà oficialment a la pròxima fira d'Essen a final d'octubre, amb el nom de Sidi Babà (no em pregunteu el perquè del canvi d'última hora d'Alí Babà a Sidi Babà, ni idea). Felicitats, Perepau! T'ho mereixes!

En Perepau amb el seu vell Theseu

Aquesta edició, a més, em fa una il·lusió especial, perquè fa un parell de mesos, l'Yves Menu, el director de Hurrican Games, a través de l'Oriol Comas, em va demanar traduir les regles finals en francès al català i al castellà. Que una edició internacional tingui regles en castellà ja és més o menys habitual, però que també les tingui en català és una gran novetat, que s'ha aconseguit gràcies als esforços de l'Oriol Comas. No deixa de ser curiós, per dir-ho suaument, que una empresa suïssa no faci escarafalls per incloure el català en els seus productes, mentre que algunes empreses d'aquí... però deixem-ho, que ara toca parlar del Sidi Babà.

No sé si coneixeu el joc. Si no és el cas, deixeu-me dir que és una de les millors propostes lúdiques que he vist darrerament, una idea genial, una meravella, vaja. Com diu l'Oriol Comas, es tracta de «les sensacions d'un videojoc portat a un joc narratiu». L'Alí Babà i els seus companys s'endinsen en la cova dels lladres per pispar-los els tresors. Però la cova és un veritable laberint, i els caldrà trobar la sortida abans no els atrapi el Cabdill dels Lladres (que és un altre jugador) o se'ls acabi el temps. I és que Sidi Babà és un joc «en temps real», el temps passa sense aturador: els aventurers poden fer el que vulguin, explorar la cova tant com vulguin a la recerca del gran tresor i d'altres meravelles, però cada tres minuts es consumirà una de les llànties que duen... quan s'acabi l'última, adéu siau, Alí Babà! Amaniu tot això amb altres detalls magnífics i ja teniu un joc que segur que tothom en parlarà. Diferent de tot i fascinant.

Un dels passadissos de la cova. Això és el que veuen els aventurers...i els cal decidir: anem a la dreta? a l'esquerra? seguim endavant? Però decidiu-vos ràpid, que el temps no s'atura!
Ja heu trobat el gran cofre del tresor i us heu repartit les riqueses que conté sense barallar-vos gaire? Sí? Doncs apa, afanyeu-vos a buscar la sortida...
Ah! Finalment! La sortida!
I el cabdill dels lladres que es queda amb un pam de nas!

12 de setembre 2011

Som el que som

A la Plaça de la Vila més castellera també n'érem uns quants. Tristament, la gent més gran, de l'edat dels meus pares, comentava que fa uns 30-35 anys estàvem igual. He mirat el meu fill de dos anys i he pensat que, amb una mica de sort, quan arribi als 40 potser no li caldrà sortir al carrer per defensar la nostra llengua a l'escola dels seus fills.

Com bé diu en Màrius: Català a l'atac! Visca la llengua viva!

Som Escola from globaproduction.tv on Vimeo.

09 de setembre 2011

Soques...

Confesso que tinc una debilitat pels jocs d'autors independents i que se'ls editen ells mateixos (suposo que és una qüestió sentimental per experiència pròpia...). De jocs d'aquests n'hi ha a patades i de fet en tinc uns quants dels quals m'agradaria parlar-ne un dia o altre. Avui, però, és el torn d'un de força recent: Strain.

Imatge d'Avrom Tobias

Strain és un joc creat i editat per Avrom Tobias, sota l'empresa Hungry Robot, creada per ell mateix (una mica com nosaltres mateixos, que vam crear Vexillum per editar el PatimPatamPatum). Fa uns tres o quatre mesos el vaig descobrir per casualitat a la BoardGameGeek, quan encara estava en procés de creació, i la combinació d'editor independent + autoedició + joc de temàtica científica em va convèncer per comprar-lo quan es posés a la venda. Mentrestant, vaig decidir traduir-ne les regles al català i al castellà i, vés per on, l'autor va ser tan amable com per regalar-me una còpia del joc :-) Fa il·lusió, oi?

Fotografia d'Avrom Tobias a BGG

Strain és, de fet, un joc de cartes, amb un mecanisme tipus Magic, en què els jugadors van baixant cartes de la seva mà per construir els seus microorganismes i, alhora, atacar els dels adversaris, activant les cartes baixades i «gastant-les». El primer jugador que aconsegueix completar organismes propis amb un valor de 12 punts és el guanyador. He d'admetre que els mecanismes tipus Magic i derivats no em sedueixen gaire; ara bé, com que encara no he tingut l'oportunitat de jugar a Strain, tampoc no puc fer una valoració del joc com a tal.

Fotografia d'Avrom Tobias a BGG

El que sí que puc valorar és el material, ja que el joc em va arribar fa un parell de dies. La qualitat del joc és excel·lent, amb una caixa especialment maca, tot i que una mica exagerada (allò que en anglès diuen overproduced), ja que amb una capsa la meitat de grossa ja n'haguessim fet prou via... A banda d'això tenim 220 cartes quadrades, de bona qualitat però que per al meu gust podrien haver estat lleugerament més gruixudes i més grans, 64 fitxetes rodones i el llibret de regles a tot color. Tot plegat, un producte molt ben fet i prou atractiu... ara només cal jugar-lo!

Ah, me n'oblidava, les regles en català les teniu aquí (i també a la caixa lateral, com sempre):

07 de setembre 2011

Jugueu i apreneu, carallots...

Benvolguts,

El vostre país no és el que us pensàveu que era? Us sentiu enganyats? estafats? Tot aquest temps combregant amb rodes de molí, que si el Setge de Barcelona, que si el Fossar de les Moreres, que si la lluita per la llibertat... mariconades!

No patiu, ara podeu jugar i aprendre amb Vamos a contar diadas.

Ai, ànimes de càntir...





C's crea un joc sobre la Diada per acabar amb la "falsificació nacionalista" de la història

El partit reclama que la festa de Catalunya sigui el 23 d'abril i no l'11 de setembre

ACN Barcelona

El portaveu de Ciutadans (C's) al Parlament, Jordi Cañas, ha presentat aquest dimecres un joc sobre la Diada per acabar amb la "falsificació nacionalista" de la història. El joc, titulat Vamos a contar diadas, vol "desmentir la manipulació i falsificació de la història sobre la qual els nacionalistes han construït el mite de l'11-S", segons ha dit Cañas. C's aposta perquè la festa de Catalunya sigui el 23 d'abril, perquè l'11 de setembre és un dia "instrumentalitzat pel nacionalisme més radical". Cañas ha convidat els ciutadans a participar en l'acte alternatiu que el seu partit celebrarà aquest diumenge.

C's critica que s'ha convertit l'Onze de Setembre en la "diada nacionalista, no en la festa de tots els catalans". Cañas ha denunciat que la Diada ha sigut utilitzada al llarg de la història pels nacionalistes per "justificar el seu objectiu de construcció nacional des de la mitificació dels fets", però C's vol "aportar la llum de les dades a les ombres de la manipulació" perquè els catalans sàpiguen què va passar exactament l'11 de setembre del 1714. Cañas ha explicat que el joc pretén ser pedagògic i explicar "què va ser i què va significar en realitat l'11 de setembre del 1714". Segons el portaveu de C's, la data té un significat que és "just el contrari del que han fet creure des de finals del segle XIX els nacionalistes".

20 d’agost 2011

Teteres...

Si jo suggerís que entre la Terra i Mart hi ha una tetera de porcellana que gira al voltant del Sol en una òrbita el·líptica, ningú no podria refutar la meva asseveració, sempre que tingués prou cura d'afegir que la tetera és massa petita com per ser vista pels telescopis més potents. Però si jo digués que, com que la meva asseveració no pot ser refutada, dubtar-ne és d'una presumptuositat intolerable per part de la raó humana, pensaríem, amb tota la raó, que estic dient ximpleries. Tanmateix, si l'existència d'aquesta tetera s'afirmés en llibres antics, si s'ensenyés cada diumenge com a veritat sagrada, si s'instal·lés en la ment dels nens a l'escola, la vacil·lació per creure en la seva existència seria un signe d'excentricitat, i qui en dubtés mereixeria l'atenció d'un psiquiatre en un temps il·lustrats, o la de l'inquisidor en temps passats.
Bertrand Russell
La raó per la qual la religió organitzada mereix hostilitat oberta és que, a diferència de la creença en la tetera de Russell, la religió és poderosa, influent, eximeix d'impostos i s'inculca sistemàticament a nens que són massa petits com per defensar-se'n. Ningú no empeny els nens a passar els seus anys de formació memoritzant llibres bojos sobre teteres. Les escoles subvencionades pel govern no exclouen els nens els pares dels quals prefereixen teteres de forma equivocada. Els creients en les teteres no lapiden els no creients en les teteres, els apòstates de les teteres i els blasfems de les teteres. Les mares no aconsellen els seus fills en contra de casar-se amb infidels que creuen en tres teteres en lloc d'en una de sola. La gent que posa primer la llet no venta pals als genolls dels qui posen primer el te. 

Richard Dawkins

25 de juliol 2011

Doble descobriment (musical)

Ara que la calor convida a seure tranquil·lament i deixar-se dur per una mica de música, ja puc comentar un doble descobriment musical que he fet gràcies a la nova revista de música clàssica 440 Clàssica. I el descobriment és doble perquè és de compositor i d'intèrprets: el compositor és en Josep Mir i Llussà (1700-1764) i els intèrprets són el conjunt Vespres d'Arnadí, dirigits per en Dani Espasa i acompanyats pel conjunt vocal La Xantria.


Ja he comentat altres vegades en aquest bloc el lent però constant redescobriment de compositors catalans del barroc i el classicisme, abans oblidats i menyspreats. En Josep Mir i Llussà va ser un dels mestres de capella catalans del darrer barroc, en la transició cap a l'estil galant, que fou mestre de capella a les catedrals de Segòvia i Valladolid i finalment al monestir de La Encarnación de Madrid. El catàleg de les seves obres és molt extens, i el fons més important –que conté prop de 160 manuscrits– procedeix del monestir de La Encarnación de Madrid i es conserva, actualment, a l’abadia de Montserrat. Us copio una part de les notes d'en Josep Dolcet al llibret del CD amb la primera gravació d'obres seves (la imatge que veieu a dalt):
Catalunya, al segle XVIII, com Bohèmia i Moràvia, va produir un superàvit de músics, amb un excedent que algun cop va "exportar" a altres regnes d'Europa (Domènec Terradellas, els germans Pla...) però que en la seva majoria van col·locar-se en centres religiosos dels territoris peninsulars o ultramarins de la corona espanyola: és el cas dels mestres de capella Jaume Casellas, Pere Rabassa, Francesc Juncà, Joan Oliac, Domènec Arquimbau, Josep Picanyol, Jaume Balius o Josep de Campderrós.
Podeu sentir alguns fragments del disc aquí: http://www.musiepoca.com/artistas/artmusica.php?artID=60.



I pel que fa als intèrprets, la formació Vespres d'Arnadí, ja els havia sentit alguna vegada, però no hi havia parat massa atenció. El seu primer disc, dedicat a un compositor francès ben poc conegut, Charles Desmazures, ha estat un gran èxit de crítica, que repeteixen ara amb aquesta magnífica gravació d'en Josep Mir i Llussà. Com diuen ells mateixos, Vespres d'Arnadí "és un grup creat el 2005 sota la direcció de Dani Espasa i Pere Saragossa que està especialitzat en la interpretació del repertori barroc amb instruments d'època. Vespres d'Arnadí pretén oferir versions plenes d'emoció, frescor i espontaneïtat i ho fa utilitzant, a més de criteris propis, diferents recursos llegats en tractats, cròniques i altres fonts històriques [...] Les acadèmies, nom que rebien els concerts al segle XVIII, es duien a terme a les tardes-nits (vespres) com a postres dels sopars distingits de famílies nobles i burgeses. Carabassa, sucre i ametlles són els ingredients de l’arnadí, potser el dolç més antic del món, i part de la gastronomia de Xàtiva i comarques veïnes."

Podeu sentir i veure una petita performance de Vespres d'Arnadí a l'espai barroc del Palau Dalmases de Barcelona aquí:


I una altra al foyer del Liceu:

05 de juliol 2011

Carcassonne en català!

L'any passat Devir va començar a apostar amb més força per les traduccions de jocs al català, i actualment ja n'hi ha uns quants que es publiquen amb les regles en català, com el Finca o El laberint màgic. Però el punt fort de l'aposta ha estat fer edicions en català dels eurogames més clàssics publicats per Devir. Tot va començar amb el mític Catan. Ara li ha tocat el torn a un altre clàssic: Carcassonne.

L'edició en català del Carcassonne és a punt de sortir del forn, i és una edició que ens fa una il·lusió especial, ja que la traducció ha anat a càrrec nostre. Per a celebrar l'esdeveniment, Devir ha organitzat una presentació de l'edició en català, amb concurs i regals, el proper dissabte 23 de juliol a l'Abacus de Terrassa, a dos quarts d'onze. Nosaltres hi serem... i vosaltres?

23 de juny 2011

15 de juny 2011

Sobre ciència, divulgació i llibres



Paola Govoni (Verona, 1961) no vol barrejar Berlusconi amb la divulgació científica, i evita preguntes relacionades amb la ideologia, però és inevitable veure en persones com ella un oasi de la situació política italiana. Professora d'història de la ciència a la Universitat de Bolonya, Govoni té un tracte afable i didàctic; el seu objectiu és transmetre la curiositat per la ciència. Sí que lamenta la poca inversió en educació i ciència al seu país, en una visita recent a Barcelona per parlar al cicle Comunicar la ciència a l'IEC. Admira centres dedicats a la divulgació científica com el CosmoCaixa.

A Itàlia no en tenen de semblants?

Sí, però no tan adreçats a l'educació. La societat, el coneixement, l'arquitectura i la tecnologia haurien de formar una xarxa, i centres així hi ajuden. A Itàlia es tendeix a conservar. Som un país antic, sí, amb edificis antics bonics, però també s'ha d'invertir a fer-ne de nous i trobar noves maneres de comunicar. Crec que ho esteu intentant més.

Quin rol social té la ciència avui?

La situació a Europa és força bona, inclosa Itàlia, hi ha força revistes populars de ciència i llibres. Tenim la literatura, però el problema és el públic. El problema és que el sistema educatiu és dèbil, així que tenim problemes. Em refereixo a l'escola primària i l'institut. Al final, la gent que llegeix aquest tipus de literatura és una porció molt petita de la població. La situació és molt millor, esclar, al nord d'Europa i als EUA.

Què cal fer per arribar a més gent?

Crec que és molt important tenir centres de ciència com el CosmoCaixa, festivals de la ciència i molts llibres populars, però el més important és l'escola, l'educació general. Si no no tens l'intercanvi social, tens sempre la mateixa gent, que per causa de la família d'on ve pot arribar a aquest tipus de recurs, i els altres en queden fora.

En algun moment la divulgació va ser millor que ara?

La dècada del 1890, des del punt de vista de la publicació, va ser una època de producció científica enorme gràcies a una iniciativa internacional de la Royal Society de Londres. Ja constataven que els joves no s'interessaven per la ciència, i van llançar molts projectes per atreure'ls. Però va ser efímer. Sí que van aconseguir que els llibres sobre ciència fossin el 40% del total dels que es publicaven, però llavors el 90% de la població era analfabeta.

Ara quins números tenim?

Estem estancats en un 15% de la producció total de llibres.

Quina part de culpa hi té el paper dels mitjans de comunicació?

A Itàlia, és un problema. No només la comunicació científica, també la política i qualsevol tipus de comunicació pública. Tenim uns mitjans que sempre xisclen i criden. No estudien ni contrasten el que publiquen, i per a ells 10.000 i 1.000.000 és el mateix. A més, tendeixen a comunicar la ciència massa relacionada amb assumptes polítics.

Encara més amb aquest govern, oi? Els mitjans són un espectacle.

Tot és una exageració. Però no m'agrada parlar d'això. És típic que em preguntin per la comunicació de la ciència i acabem parlant de Berlusconi. La ciència és part de la societat i, per tant, de la política. Però hem de vigilar, si no tot és presentat de manera ideològica: la ideologia és un greu problema, a Itàlia. Esquerra, dreta, centre... Tant li fa. S'hi fa un periodisme de baixa qualitat.

Les dones encara ho tenen més difícil en la recerca?

La seva situació no és la millor, però a Itàlia és millor que a Anglaterra, per exemple. Més de la meitat dels estudiants de doctorat de l'última dècada són dones, i són el 60% dels estudiants de llicenciatura dels últims vint anys. En canvi, en el nivell més alt de professors universitaris són el 18% -en ciència és pitjor: són el 6% dels professors de física-. I aquesta bretxa entre educació i realització professional no només és un problema de les científiques, sinó de la dona en general. I si la meitat de la població està en problemes, ho està la població sencera.

Els historiadors han de fer-hi alguna cosa o mantenir la distància?

És impossible, però és cert que des de la Il·lustració els estudiosos pensen que han de canviar la societat. Jo crec que això és només una il·lusió, i també molt pretensiós, no és una manera interessant de comportar-se. És a l'escola on podem canviar realment una societat, des de baix. No és una missió dels historiadors dir el que és millor fer, però és cert que a tots els acadèmics els agradaria dir: "Hauries de fer això, o allò". Crec que és un error. O, en tot cas, no és la meva missió.

Anem cap a un futur més ignorant?

No, perquè la gent jove tendeix a llegir més. I les últimes dades diuen que els joves utilitzen internet molt més que els adults. Hi ha una relació, en la meva opinió, entre l'ús d'internet i els mitjans de comunicació i la lectura. Els joves llegeixen més que els adults. Això és força interessant, i jo intento ser optimista, per tant espero que en el futur aquesta generació jove, més educada, si no a través de l'educació, a través d'internet, potser pugui ser més curiosa sobre la ciència i la tecnologia i en llegeixi més.

Marta Bausells, Ara.cat, 15 de juny de 2011

10 de juny 2011

Nova ressenya a Battles Magazine

Amb una mica de retard (bé, força retard, de fet), acaba de sortir el número 6 de la revista Battles Magazine. I en aquest número apareix, novament, una ressenya que em va encarregar l'Olivier Revenu, l'editor. Aquesta vegada sobre el joc del nostre company Xavi Rubio, l'11 de setembre. Setge 1714. Espero que la ressenya us agradi i que el Xavi no em retiri l'amistat ;-)

No hi voldria posar la mà al foc, però segurament és la primera vegada que apareix un episodi tan emblemàtic de la història militar de Catalunya en una revista de wargames d'àmbit internacional. El setge de 1713-14 aquí ens el sabem de memòria, però fora dels Països Catalans és una batalla molt poc coneguda, ja que per a la majoria la Guerra de Successió acaba amb el Tractat d'Utrecht. Si amb la ressenya algú descobreix aquesta part oblidada de la Guerra de Successió, ja em dono per satisfet i, si a més, s'anima a comprar el joc, encara més!

D'altra banda, la revista continua amb el nivell a què ens té acostumats, amb ressenyes i articles d'opinió molt interessants, entre els quals una ressenya del The Spanish Civil War d'en Javier Romero, signada pel nostre company Jordi Ciprés. I com sempre, la revista arriba amb un joc. Aquesta vegada es tracta d'Into the Bastards, una simulació de la batalla de Villers-Bretonneux, la primera en què s'enfrontaren directament tancs dels dos bàndols (els A7V alemanys i els Mark IV britànics), i signada per en Nicolas Rident, un dels autors del magnífic Marne 1918 d'Hexasim (i del futur Somme 1918 de Nuts! Publishing).

Bé, us deixo amb una foto de la cosa, que sempre fa il·lusió:

08 de juny 2011

Mr. Jack a Granollers

El cap de setmana passat es va celebrar la Fira Jugar X Jugar a Granollers, com suposo que la majoria dels qui ens llegiu ja deveu saber. Ara ja s'ha convertit en tradició que la fira convidi algun autor internacional de renom i aprofiti l'avinentesa per presentar alguna miniexpansió d'algun dels jocs creats per l'autor convidat. L'any passat vam tenir a Granollers en Klaus-Jürgen Wrede, creador del Carcassonne, i la fira va oferir als visitants l'expansió La Porxada.

Aquest any l'autor convidat ha estat en Bruno Cathala, creador de l'extraordinari Mr. Jack i de la seva variació, per a mi encara més extraordinària, Mr. Jack Pocket. Doncs bé, el regalet (digueu-ne goody, si voleu) de la Fira Jugar x Jugar d'enguany ha estat una miniexpansió per al Mr. Jack Pocket. Es tracta d'un personatge sospitós addicional (James Maybrick) i de la peça de carrer corresponent:


Però si ens fixem en la cara que fa aquest tal James Maybrick, potser hi trobarem una certa semblança amb algú...


El reconeixeu? Sí, oi?

27 de maig 2011

Jocs Populi

VilaWeb estrena avui un programa setmanal de jocs, presentat per l'Oriol Comas (qui havia de ser?). El programa es diu Jocs Populi i presentarà cada setmana un joc diferent. En el primer programa, l'Oriol ens presenta Catan, ideat l'any 1995 pel mecànic dentista alemany Klaus Teuber, i que des del setembre passat ja té versió en català. Per Comas, "és un joc per als qui es plauen a negociar amb els altres i ser generosos... ". Aquí teniu l'enllaç:



A més a més, cada setmana, se sortejarà un exemplar del joc presentat entre tots els qui comenteu el programa a la pàgina de Vilaweb del Facebook.

I féu cas del consell de l'Oriol: «Jugueu cada dia una mica; viureu més i viureu millor».

23 de maig 2011

Publicar a empentetes

Des de fa una temporada ha començat a entrar amb força això que en anglès anomenen crowdfunding i que en català el Termcat recomana dir-ne micromecenatge. Per si no ho sabeu, es tracta de la cooperació col·lectiva d'un gran nombre de persones, normalment per Internet, que inverteixen diners, sovint cadascú amb una quantitat modesta, per a finançar algun projecte que els interessi. En altres paraules, es tracta que molta gent doni una petita empenteta a un projecte i així, col·lectivament, es pugui arribar a realitzar.

La pàgina inicial de Kickstarter
Una de les webs de micromecenatge més importants, i la que ha tingut més impacte en el món dels jocs de taula, és Kickstarter. Hi podem trobar de tot, des de gàdgets tecnològics a projectes musicals. En el món dels jocs de taula, però, la idea no és nova; ja hi estàvem acostumats amb el sistema, més o menys semblant, de les precomandes. Amb el micromecenatge, però, la cosa funciona un xic diferent: cadascú aporta el que bonament li sembla i, si el projecte finalment es pot finançar, cadascú rebrà el que li correspongui; cada projecte estableix la seva escala d'aportacions i especifica què rebrà el microinversor quan el projecte estigui llest. Per exemple, si es tracta d'un joc de taula, els autors poden establir que si aportes x, rebràs el joc signat per l'autor; si aportes y, rebràs el joc signat per l'autor més una expansió exclusiva; si aportes z rebràs dues còpies del joc, l'expansió i un pòster amb la portada del joc, etc. El punt rellevant, però, és que si després del temps establert (uns 40 dies) el projecte no ha recollit la quantitat de diners mínima sol·licitada, no rep res de res (i els microinversors no paguen res, esclar); només si s'iguala o se supera la quantitat establerta, el projecte rep el finançament. En un àmbit català, potser la web de micromecenatge més destacada és Verkami, gairebé idèntica a Kickstarter. Encara no hi ha jocs de taula entre els seus projectes, però tot és posar-s'hi! Què espereu?

Com ja he dit, en el cas dels jocs de taula, el micromecenatge no és gaire diferent del sistema de precomandes, però més sofisticat, amb més possibilitats i amb un tercer (l'empresa Kickstarter) que s'encarrega de tot el treball pesat. En definitiva, sembla el punt de partida ideal per a un autor que comença, que vulgui autoeditar-se un joc i que no sàpiga d'on treure els diners per començar.


Actualment a Kickstarter hi ha uns quants projectes de jocs de taula i de cartes que semblen prou interessats i ben fets. The Road to Canterbury és un eurogame amb un disseny magnífic basat en els Contes de Canterbury de Chaucer, en què els jugadors han de vendre perdons als peregrins que van a Canterbury, però esclar, per vendre els perdons també han de fer que els peregrins tinguin coses a perdonar, és a dir, els han de fer pecar. Startup Fever és un eurogame de factura encara més clàssica basat en el sorgiment de les empreses puntcom. Finalment, Dark Horse, és un altre euro més o menys clàssic de col·locació de treballadors tipus Caylus, barrejat amb la selecció d'accions mitjançant daus (sistema de moda darrerament amb Troyes o Alien Frontiers).

I n'hi ha força més... doneu-vos-hi una volta i en descobrireu uns quants de ben atractius!

16 de maig 2011

Fent de jurat a Granollers...

Fa uns pocs mesos, l'Oriol Comas em va convidar a formar part del jurat del Cinquè Concurs de Creació de Jocs «Ciutat de Granollers». No cal dir que vaig acceptar encantat. En les edicions anteriors del concurs sempre he participat, més o menys intensament, en les fases prèvies de selecció de jocs finalistes, però esclar, formar part del jurat que ha de decidir el guanyador final és molt més impactant.

Finalment, aquest cap de setmana passat, dies 14 i 15 de maig ens vam reunir tots els membres del jurat a l'Hotel Granollers, amb l'Oriol Comas i el Toni Roldán dirigint, organitzant i explicant-nos els jocs. Qui érem? Doncs en Gaëtan Bésieux, director del concurs de jocs de Boulogne-Billancourt, la Nadine Bogner, aficionada als jocs de taula, el Jorge Gómez Arrausi, creador de magnífics jocs abstractes com l'Unlur, el Vicenç Pagès, escriptor, autor d'Els jugadors de whist, la Beatrice Parisi, traductora i divulgadora lúdica, el Màrius Serra, que ja coneixem tots, i la Teresa Serván, propietària de les botigues J de Juegos de Madrid, i jo mateix, esclar.

El jurat, deliberant, diumenge cap a migdia...

Durant aquests dos dies vam provar els 10 jocs finalistes, seleccionats d'entre 40 per diversos grups de jugadors, que els van provar una i altra vegada i han fet una feina tan (o més) difícil que la nostra. Aquests 40 ja havien estat seleccionats d'entre els 161 jocs presentats al concurs. Quins van ser aquests 10 jocs finalistes? Els podeu trobar al bloc de la fira Jugar X Jugar: «Els deu finalistes». I el guanyador? Doncs el guanyador del Cinquè Concurs «Ciutat de Granollers» de Creació de Jocs és:

Oracle Pathways, de Brett Gilbert (Cambridge, Anglaterra). Es tracta d'un joc ràpid i elegant joc en què cal endevinar quines cartes jugaran els altres jugadors a partir d’informacions parcials i esbiaixades. Cartes i un petit tauler per a un joc de bluf molt tàctic.

En Màrius, en Vicenç, la Teresa i jo mateix fent una partida de l'Oracle Pathways.

També vam decidir concedir un accèssit a:

Tránsitos, de Jorge Pradas (Paterna, País Valencià). Un joc de programació, lleugerament modificable sobre la marxa, en què cal ordenar el trànsit a la ciutat de València i on l’important és endreçar la fluïdesa dels cotxes de dia i el descans dels veïns de nit.

En Jorge, en Vicenç, en Gaëtan, la Nadine, la Teresa i jo mateix
jugant al Tránsitos, però no us equivoqueu: és un joc per a dues persones!

El dia 25 de maig es farà una roda de premsa i la presentació dels finalistes i dels guanyadors a l'Ajuntament de Granollers. I evidentment, us convido a passar per la Fira Jugar X Jugar els dies 2-6 de juny perquè proveu tots aquests jocs i valoreu si vam fer una bona elecció. Ah! i el dissabte 4 de juny a les 8 del vespre es lliraran els premis als guanyadors.

Tot el jurat, excepte en Màrius Serra, amb el Tránsitos.

L'experiència de formar part del jurat ha estat magnífica. Hem jugat molt, hem parlat molt i hem rigut molt. Les discussions sobre els jocs, i sobre el món del joc, mentre deliberàvem per decidir el guanyador, han estat molt interessants i enriquidores, amb diferents punts de vista gràcies a les diverses experiències de cadascú amb el joc: professionals i aficionats, creadors i consumidors, venedors i compradors, diferents aproximacions, diferents idees sobre què és millor valorar en un joc, tot per arribar a un resultat final. En fi, només cal felicitar a tots: participants, organitzadors i, evidentment, guanyadors!