28 de febrer 2008

19 jocs amb llapis i paper

Fa uns mesos us comentàvem l'aparició d'una nova col·lecció de llibres sobre jocs, dirigida per l'Oriol Comas i publicada per RBA. Doncs bé, fa una setmana van sortir tres nous llibres de la sèrie: Actividades matemáticas, de Brian Bolt, AnagramaX, de Blai Figueras i, el que ens fa una il·lusió especial, 19 juegos con papel y lápiz, de l'Eric Solomon. I si aquest darrer és el que ens fa més il·lusió és perquè la traducció ha anat a càrrec nostre, dels dos components de Vexillum.


L'Eric Solomon és un veterà dissenyador de jocs, amb creacions com ara Black Box, Billabong o Hyle. En aquest llibre, titulat originalment Games with pencil and paper, en Solomon proposa un conjunt de magnífics jocs, propis, tradicionals i d'altres autors, que per jugar-los n'hi ha prou amb un llapis i un full de paper (com diu a la tapa posterior, ni tan sols cal una goma d'esborrar!). Hi trobem jocs coneguts per tothom, com el joc de l'enforcat o el típic joc dels quadradets, i petites joies, com Sprouts, un gran joc de connexió de punts, o Wordsworth (Palabras valiosas a la versió castellana), un magnífic joc de formació de paraules. També hi trobem versions per a llapis i paper de dos veritables clàssics: l'Eleusis de Robert Abbott i l'Hex de Piet Hein.

Vaja, que si voleu disposar de jocs fàcils i ràpids per passar una bona vetllada, aconseguiu el llibre i gaudiu-ne!

26 de febrer 2008

El malson de Hötzendorf

Fa poc em van arribar dos jocs de Ted Raicer, publicats per GMT. En els darrers anys, en Ted Raicer, especialment famós pel seu excel·lent Paths of Glory, s'ha convertit en un veritable especialista de wargames sobre la Primera Guerra Mundial. I com que darrerament jo també estic especialment interessat en aquesta època, vaig fer-me, aprofitant el meu aniversari, amb Grand Illusion. Mirage of Glory, 1914 i Clash of Giants II. Campaigns of Galicia and First Ypres. Són dos jocs força diferents. El primer tracta de les primeres operacions al front occidental, amb la Batalla de les Fronteres i la Cursa cap al Mar, amb unes regles molt detallades i relativament complexes. Però avui parlarem del segon joc que, com el seu nom indica, s'ocupa de dues operacions de 1914: la Primera Batalla d'Ypres i tota la Campanya de Galítzia.

Clash of Giants II forma part de la sèrie «Clash of Giants», en la qual en Ted Raicer proposa unes regles genèriques molt simples, amb poques excepcions i amb poca quantitat de counters, que permeten unes partides que es poden jugar en una tarda-vespre. La primera entrega es va ocupar de la Primera Batalla del Marne i de la Batalla de Tannenberg. En aquesta segona entrega de la sèrie també tracta d'una operació al front occidental i d'una altra al front oriental. En concret, s'ocupa de la Primera Batalla d'Ypres, que marcà el final de la Cursa cap al Mar, i, a l'altra banda, de tota la Campanya de Galítzia, amb les primeres operacions de la guerra entre russos i austrohongaresos a la zona de Galítzia i Polònia. Per a un primer contacte amb el joc vam escollir anar cap a la zona dels Carpats i posar-nos en la pell dels caps d'estat major respectius: Conrad von Hötzendorf i Nikolai Ivanov.

Tant els russos com els austrohongaresos disposen de quatre exèrcits i mitjançant un típic sistema de chit-pull (en diríem «sistema d'extracció d'indicadors», potser?) l'activació dels exèrcits resulta a l'atzar durant cada torn. A més, la sort també decidirà parcialment la capacitat de moviment de cada exèrcit quan s'activa i fins i tot la seva capacitat per realitzar atacs o no. D'altra banda en cada torn cada jugador només pot realitzar un atac, amb tots els exèrcits, després de l'activació de qualsevol dels seus exèrcits. Aquesta combinació de regles dóna lloc a uns torns especialment tensos i on cal valorar cada vegada la idoneïtat de realitzar un atac ara o esperar a una posterior activació; en funció de l'activació dels exèrcits pot semblar millor esperar a atacar més tard, per situar millor totes les unitats, però això pot provocar que sigui el teu enemic qui s'avanci en l'atac, destarotant els teus plans.

En la nostra simulació les coses van sortir molt millor per als austrohongaresos que no pas aquell setembre de 1914. El malson de Hötzendorf, fent mans i mànigues per contenir els russos als Carpats mentre atacava Sèrbia al sud, no es va repetir. Si a la realitat, malgrat els èxits inicials, els austrohongaresos van haver de retirar-se fins als Carpats, deixant tota la Galítzia en mans russes i amb una greu amenaça sobre la planura hongaresa, a la nostra partida, un fracàs inicial rus en capturar ràpidament Cracòvia va provocar l'enfonsament del 4t exèrcit rus que, amb penes i treballs, va haver de retirar-se amb moltes pèrdues i deixant la Polònia russa en mans austrohongareses en quatre torns. A l'est Brusílov ho feia millor, però no tant com a la realitat i el seu 8è exèrcit es quedava encallat a Tarnopol i Czernowitz; malgrat la superioritat numèrica del 8è i 3r exèrcits russos, no van ser prou contundents abans que arribessin els reforços austrohongaresos del 2n exèrcit. Al final de la partida, la monarquia dual va aconseguir 8 punts de victòria, mentre que Rússia només n'aconseguia 1. El front havia quedat estabilitzat a prop de la frontera a la zona sud i ben endins de Polònia al nord. Una situació que ja hagués volgut en Hötzendorf el 1914.

16 de febrer 2008

Assam, marxant de catifes

Fa un parell de mesos vaig veure una ressenya, a la revista Jeux sur un plateau, d'un joc nou del Dominique Erhard, famós autor del Condottiere. Es tracta del Marrakech, un joc abstracte per a 2-4 jugadors, amb un pèl d'atzar, regles simples i components atractius. Encuriosit, el vaig demanar al Jordi i l'Alfred, de la botiga Jugar X Jugar i en un parell de setmanes el tenia a casa.

De què va

El primer que sorprèn del joc és els seus components: a part del tauler, relativament simple, hi trobem un ninotet de fusta (l'Assam) i un dau, tots dos ben grossos, un munt de monedes de fusta i quatre grups de 15 catifes petites de roba, de mida igual a dues caselles del tauler; cada grup de catifes d'un color diferent i decorada amb motius geomètrics diferents. L'objectiu del joc és aconseguir cobrir el major nombre possible de zones del tauler amb les catifes pròpies i cobrar diners dels altres jugadors si les trepitgen.

Una partida comença amb el tauler buit i l'Assam a la casella central. Al seu torn un jugador, que comença amb un cert nombre de monedes, ha de fer:
  1. Orientar l'Assam en una de les quatre direccions possibles.

  2. Llençar el dau, que indicarà quantes caselles es mou l'Assam en la direcció escollida abans. El dau té els valors (perdó, babutxes) 1, 2, 2, 3, 3 i 4.

  3. Moure l'Assam les caselles corresponents. En funció de la casella final, poden passar dues coses:
    • si la casella final està buida o ocupada per una catifa pròpia, no passa res;
    • si la casella final està ocupada per una catifa contrària, el jugador haurà de pagar al propietari de la catifa tantes monedes com caselles adjacents cobreixin les catifes del contrari (per adjacents s'entén catifes connectades per les vores, no pels vèrtexs).

  4. Col·locar una catifa pròpia cobrint una de les quatre caselles adjacents a l'Assam, amb l'única condició que una catifa no pot cobrir totalment una altra catifa, però sí dues meitats de catifes diferents.

D'aquesta manera el tauler es va cobrint amb catifes dels diferents jugadors, que intenten orientar l'Assam de forma que no caigui en caselles ocupades per catifes contràries i van col·locant les seves catifes cobrint el màxim espai possible i tapant les dels altres jugadors. Al final cada jugador suma totes les monedes que ha aconseguit i el nombre de caselles cobertes per les seves catifes; això dóna la puntuació total i, evidentment, qui hagi obtingut més punts guanya la partida.

Impressions

El joc és ràpid, fresc, força entretingut. Amb dues persones funciona bé però no és la combinació ideal, ja que, en aquest cas, al començament resulta una mica lent i amb poca interacció. A tres i a quatre jugadors funciona molt bé.

Als amants dels jocs abstractes potser els molestarà el factor d'atzar que aporta el dau, però és precisament una de les gràcies del joc: com que arriba un moment que és molt possible caure en catifes contràries, cal orientar l'Assam i arriscar en conseqüència, minimitzant les possibilitats d'haver de pagar diners a un altre jugador o bé, si és impossible, valorar a qui pagar i quant pagar. Sovint cal valorar si val la pena anar a caure sobre una catifa contrària per després posar-ne una de pròpia o bé és millor evitar la zona de catifes del contrari per no pagar però, alhora, permetre que aquell contrari segueixi tenint una zona extensa de catifes pròpies. També és important pensar en quina situació rebrà l'Assam el proper jugador, no fos cas que li facilitéssim massa les coses.

Tot plegat fa que darrera unes regles molt senzilles, amb un mecanisme simple, clar i transparent, es trobi un joc abstracte que dóna molt de si, especialment jugat a 3 o a 4. En la meva opinió, un molt bon joc. I tot i que no m'agrada apel·lar a l'autoritat, cal dir que tant en François Haffner com en Bruno Faidutti l'han inclòs a les seves respectives ludoteques ideals; per alguna cosa serà, no?

09 de febrer 2008

2n concurs de creació de jocs Ciutat de Granollers: tornem-hi!

Novament l'Oriol Comas és el protagonista d'aquest bloc (això ja s'està convertint en una rutina...); ara com a organitzador de la fira jugarXjugar que se celebra dins dels actes de la fira de l'Ascenció de Granollers. Enguany serà al parc firal de Granollers de l'1 al 4 de maig.

Amb la fira, l'any passat també es va posar en funcionament el concurs de creació de jocs Ciutat de Granollers, amb la voluntat que sigui més aviat que tard el concurs de referència a Espanya. No se'n va fer publicitat i així i tot va haver-hi trenta-dos jocs participants, dels quals una desena d'alta qualitat. El guanyador va ser el joc El mercado de Tlatelolco de Víctor Melo. En paraules del mateix Oriol: «No tinc cap dubte que si l'autor hagués estat alemany o el concurs s'hagués dut a terme a, per exemple, França, el joc ja tindria editor».


Fa uns dies es va convocar la segona edició del concurs. En podeu llegir les bases al bloc de la fira jugarXjugar: firajugarxjugar.blogspot.com. O sigui que ja ho sabeu: si us veieu en cor de crear un joc, o bé teniu a mitges aquell joc que mai no heu arribat a acabar, ara és el moment! presenteu-lo al concurs! Com més serem, més riurem!

06 de febrer 2008

El Centre National du Jeu

Avui tenim l'honor de presentar en aquest bloc un col·laborador especial, ni més ni menys que l'Oriol Comas. Com que l'Oriol, a més de no saber parar quiet, li encanta explicar tot allò que fa relacionat amb el món del joc, ens ha preparat la crònica que llegireu a continuació (si voleu). És més, per acabar d'embolicar la troca, la crònica està dividida entre dos blocs, la part «assenyada» la trobareu aquí, la part «esbojarrada» la trobareu a l'excel·lent bloc d'en Bascu Charlas desde Mecatol Rex, a l'entrada «Avec Oriol Virgules au Centre National du Jeu» (ja us ho hem dit, que era la part esbojarrada). Bé, i ara que parli l'Oriol, sisplau...
M'estreno en aquest blog en una història en dues fases: setembre de 2007 i gener de 2008. M'agrada viatjar i conèixer gent del món del joc. Ho faig tan com puc. Això m'ha permès tenir una bona relació, en alguns casos d'amistat, amb força persones, sobretot d'Espanya, de França i dels Estats Units de Nord-Amèrica. M'ha permès, per exemple, haver tingut l'oportunitat, i l'honor i la responsabilitat, de ser membre del jurat del concurs internacional de Boulogne-Billancourt (París), per mi el millor concurs de creació de jocs del món, durant tres anys. Però no vull parlar de concursos, potser un altre dia.

Va ser precisament el divendres 7 de setembre de 2007, després de la reunió del jurat del concurs, que la Marine Granger, directora de la ludoteca de Boulogne-Billancourt ens diu si volem fer una visita de la qual no en podrem parlar. Estranyats, tots li diem que sí. Agafem els cotxes, comencem a donar voltes i els deixem en un carrer fosc i mal il·luminat. La Marine obre una porta vella d’un magatzem, entrem en un lloc rònec, encén els llums i ens quedem veient visions: una enorme col·lecció de jocs. És clar, hi caiem de seguida, els rumors que corrien eren certs, els de la ludoteca estaven a punt de fer-ne una de grossa, l’adquisició de la col·lecció de jocs del Bruce Whitehill, un erudit i col·leccionista nord-americà a qui vaig tenir el gust de conèixer a Barcelona fa uns anys i amb qui prenem una cervesa cada any, a Essen o a Nuremberg. Doncs ja l’havien feta, la col·lecció acabava d’arribar a França des dels Estats Units després d’algunes peripècies. A les fotos es veu la magnitud de la tragèdia.








Entreacte sobre la gent de Boulogne-Billancourt
A més del concurs internacional de jocs, a més de la ludoteca (amb una freqüentació d’unes 7.000 persones per mes) i de les activitats que fan al llarg de l’any, també s’encarreguen de mantenir un conservatoire de jocs, amb unes 6.000 peces perfectament catalogades. No cal dir que és una de les col·leccions més importants de jocs editats a França, a disposició d’estudiosos i (mitjançant exposicions) del públic en general. L’empenta que fa anys que tenen és segurament el que fa que l’ajuntament de Boulogne-Billancourt hi destini recursos i diners. I és el que ha fet que ara els atorgui 1.900 m2 en un edifici de nova construcció. Aquest, i l’adquisició de la col·lecció Whitehill, és el motiu que la ludoteca esdevingui Centre National du Jeu, l’estrena del qual es preveu per al 2010, quan s’acabi l’edifici que l’ha d’allotjar.

Segona fase: el dimarts 22 de gener de 2008 em llevo d’hora per anar a la presentació pública del nou centre. Taxi, avió, tren de rodalies i dos metros per arribar a temps: a les 10 tocades era al centre cultural Landowski, on hi havia l’acte. Temps d’agafar el badge d’identificació i el dossier i entrar a la sala, on hi havia unes 150 persones. 150 persones un dimarts a les 10 del matí! Periodistes, escriptors, editors, autors en una sala ben acondicionada per als parlaments de la Marine Granger, de l’Arnaud Bracchetti (emocionant), president de la ludoteca, del Bruce, que ens va explicar com s’ho va fer per aconseguir la seva superba col·lecció i que estava tan content que hagués acabat en tan bones mans, de Pierre-Matthieu Duhamel, alcalde de Boulogne-Billancourt, amb la lliçó ben apresa sobre la importància cultural i social del joc. Després, una festeta plena de bon humor, canapès i champagne, molt champagne, que l’ocasió bé s’ho valia.

Acabo amb dues fotos, una del Bruce Whitehill amb la seva esposa Sybille i el Manu Rozoy, responsable del concurs internacional de creació de jocs i artífex de l’adquisició de la col·lecció, i una altra del moment de les croquetes, on es poden mig veure quatre personatges imprescindibles de l’escena lúdica francesa: Olivier Arneodo (director de la revista Jeux sur un Plateau), Mr. Phal (webmaster de www.trictrac.net, el portal francès de jocs de taula), Matthieu d’Épenoux, editor de Cocktail Games, i Cyril Demaegd, autor del joc Ys i editor del joc Caylus. Els saps reconèixer? En Marc i en Marià prometen un premi al primer que els encerti.




Prometo crònica de la festa grossa del 2010.

Oriol Comas i Coma