24 d’abril 2007

Quan el mal ve d'Almansa...

Sí, ja sé que per Sant Jordi no vam deixar cap missatge, però és que Sant Jordi ja el coneix tothom. En canvi, del 25 d'abril a Catalunya ningú no se'n recorda, malgrat que és una data que hauríem de tenir ben present.

Així doncs, aquí el teniu, un petit missatge per recordar que ara fa 300 anys, a la batalla d'Almansa, va quedar decidida la sort del País Valencià i, de retruc, també la de Catalunya 7 anys més tard.

19 d’abril 2007

17 d’abril 2007

Dos wargames que entren pels ulls

Fa poc he rebut, amb pocs dies de diferència, dos nous jocs que tenen en comú un disseny gràfic exquisit, fet amb bon gust i ben acurat.

El primer és Not war but murder, el darrer joc de la revista americana Against the Odds. Es tracta d'un wargame amb el mecanisme d'activació per àrees i per impulsos. La primera impressió, pel que fa a les regles, és que pot resultar un joc força interessant; com correspon a un joc d'una revista les regles no són massa complexes, ni tenen massa excepcions ni casos particulars i sembla que es pot jugar en una tarda. Però si una cosa salta a la vista del joc, és el seu disseny gràfic; el responsable n'és en Craig Grando, que ja ha fet diverses creacions per a Against the Odds. En alguns casos se l'ha criticat perquè ha posat per davant el disseny a la comprensió ràpida de la informació en mapes i fitxes, però en aquest cas crec que ha conseguit combinar-ho perfectament. Tot el disseny té el mateix aire de finals del segle XIX i els counters són especialment atractius, amb un estil que recorda els gravats dels segells antics.

El segon és un wargame clàssic molt més "pesat": Marne 1918 Friedensturm, el primer joc dels francesos d'Hexasim. El primer de tot, sorprèn que amb la quantitat de fato que hi ha, el joc es vengui per 45 euros, que no considero car tenint en compte tot el que ofereixen i el preu habitual dels wargames (estic segur que si el joc el publiqués GMT valdria 60 o 70 euros!). El joc tracta les darreres ofensives alemanyes a la I Guerra Mundial i els contraatacs posteriors aliats, entre juny i agost de 1918. Com en l'anterior, el joc també destaca en l'aspecte gràfic: les fitxes són prou maques però no són cap cosa extraordinària; en canvi el mapa és un dels més ben aconseguits que he vist per a un wargame amb hexàgons, les textures són fantàstiques i tot està cuidat fins a l'últim detall. En definitiva, una gran feina dels nois d'Hexasim... que encara ha de passar, però, la prova de foc d'una partida ;-)


De fons sentim l'ària "Vanne pentita a piangere" de l'oratori Il trionfo dell'Innocenza de l'Antonio Caldara, interpretada per la gran Cecilia Bartoli


14 d’abril 2007

Homenatge a la II República

Tant de bo no hàgim d'esperar gaires anys per tornar a veure quelcom semblant...

PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA

Catalans,

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica.

D’acord amb el President de la República Federal Nicet Alcalà Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el Pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol, i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Preguem que cada català, així com tot altre ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de l’enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals que són els drets dels homes i dels pobles, i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim a portar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.


Barcelona, 14 d’abril de 1931

El President, Francesc Macià

09 d’abril 2007

El repte de Darwin

Benvolguts lectors, una vegada més dediquem un article a jocs de temàtica científica. Aquesta vegada li ha tocat a l'American Megafauna, un joc del qual en Jordi ja va fer una ressenya aquí mateix fa unes quantes setmanes.

Ja feia dies que havíem decidit fer una partida, però el moment era oportú, poc després d'una nova ofensiva dels creacionistes, que aquesta vegada havien tingut la barra d'enviar un llibre amb les seves pseudocientífiques teories als catedràtics i titulars de la UB. I és més, aquesta vegada no es tractava dels americans partidaris de l'anomenat "disseny intel·ligent" (creacionisme pur i dur amb un vernís d'aparença científica), sinó d'uns creacionistes encara més integristes que no només consideren els partidaris del DI excessivament materialistes (!), sinó que barregen sense cap mena de vergonya la teoria de l'evolució amb els atemptats de l'11 de setembre (!!). Total, que l'ambient era perfecte per fer una partida, diguem-ne reivindicativa.

Al començament el joc sembla senzill, però a mesura que els ecosistemes van arribant al límit de població que poden sostenir comença a aparèixer tota la sofisticació i subtilitat del joc, que a vegades obliga a quedar-se pensant una bona estona. Si voleu saber-ne el mecanisme amb més detall, consulteu la ressenya que en va fer en Jordi.

Des d'un punt de vista més "científic", és realment interessant el mecanisme d'evolució, en què, com ha de ser, les mutacions apareixen a l'atzar a través de les cartes. Ara bé, el fet que cada jugador aposti per determinades mutacions i imprimeixi una direcció evolutiva a priori té un clar regust lamarckià (per adaptar-me a aquest ecosistema necessito tal mutació i vaig a buscar-la)... però al qual no li farem fàstics, evidentment. També és especialment atractiu els canvis que es produeixen en els ecosistemes a causa de catàstrofes naturals i els cicles de Milànkovitx, juntament amb un control de la concentració de diòxid de carboni a l'atmosfera que provoca desplaçaments de les zones climàtiques. I per no parlar dels efectes potencialment desastrosos de la introducció de noves poblacions d'espècies foranes.


Em pregunto què estan esperant tots els museus d'història natural del món per oferir aquest joc a les seves botigues; ara bé, tenint en compte que el joc ja té 10 anys em sembla que haurem d'esperar asseguts...

En fi, que la cosa ens ha agradat prou com per repetir partida, aquesta vegada amb més calma i tranquil·litat a través del CyberBoard. I en un rampell d'indignació anti-creacionisme l'hem batejat com "El repte de Darwin".

08 d’abril 2007

Liftoff!: Un viatge a la Lluna

10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1... Enlairament!

Bona nit companys. Avui Lo Cavaller Turmeric us parlarà de la darrera experiència, altament estimulant, lúdica. Seguim amb la falera dels jocs que tenen a veure amb la ciència: si fa poc jugàvem a l'American Megafauna (que ben aviat serà l'objecte d'una nova entrada) ara ens n'anem molt més cap aquí: la cursa espacial de la guerra freda. Doncs sí, amics, Liftoff! (Task Force Games, 1989) és una brutal simulació de com soviètics i americans emprengueren la frenètica cursa a l'espai a mitjans de la dècada dels 50 del segle XX.

A continuació us relataré la primera entrega de la primera partida en solitari que vaig començar com a soviètic.
Moscou, gener de 1956. Amb un pressupost de 60 bilions de rubles comença la cursa a l'espai. Doncs només començar també comencen els problemes del programa espacial. Resulta que el govern soviètic ha decidit donar un impuls als programes socials i per tant patim una retallada considerable del pressupost per a l'any vinent. Aquest es redueix a la meitat! Ens quedem amb 30 bilions només!

Un cop superat l'ensurt cal posar-se a treballar, no sigui que els americans ens passin al davant. El primer que fem és iniciar el programa Sputnik, per poder posar el primer satèl·lit en òrbita. El cost inicial és de 6 bilions i ja tenim un prototipus: l'Sputnik I. Aquest té un factor de seguretat inicial del 40%. Els nostres científics aconsellen invertir en recerca i desenvolupament per millorar el percentatge d'èxit de la missió abans de posar el satèl·lit en òrbita. Dit i fet, invertim 5 bilions més, que ens eleven el factor de seguretat al 58%. Paral·lelament un altre departament comença el programa de coets que han de servir per fer el llançament i posar en òrbita el satèl·lit. Tenint en compte la retallada econòmica per l'any vinent no podem anar massa lluny. Amb 24 bilions encetem el programa de coets d'un estadi, dels quals en rebem el primer prototipus. En aquest cas el factor de seguretat inicial és del 10%, i per tant és obligat invertir en recerca i desenvolupament tot el possible. 10 bilions fan pujar el factor fins el 30%, encara insuficient.

Juliol de 1956. Els proveïdors dels coets ens anuncien un retard en la producció i que aquest semestre no ens podran servir nous coets. Per sort ja en teníem el prototipus. La bona notícia és que s'ha aconseguit una partida de 20 bilions extra pel proper any. Seguim desenvolupant els programes ja iniciats, i, d'aquesta manera amb 15 bilions més aconseguim pujar els factors de seguretat fins el 77% i el 42% respectivament pel satèl·lit orbital i el coet d'un estadi. Encara no es prou i, de moment, encara no hi ha la pressió dels ianquis.

Gener de 1957. Finalment arriben els diners: 50 bilions de rubles per aquest any. Com és la gent! S'ha passat per la televisió una pel·lícula en què els marcians ataquen i com a conseqüència hi ha hagut una devallada en l'interès entre el nostre jovent per apuntar-se als programes d'entrenament de cosmonautes. Bé, en contrapartida el govern ha aprovat un augment de 15 bilions per l'any vinent. Enguany encetem un nou programa: la càpsula vital per a una persona. Aquest programa té un cost inicial de 18 bilions i un factor de seguretat del 10%. Invertim 20 bilions més en R+D en tots tres programes iniciats. Els estàtus actuals són: 95%, 60% i 23%. Ja ens acostem al mínim raonable per posar el primer satèl·lit en òrbita.

Juliol de 1957. Un afortunat accident ens permet detectar un problema en el programa de satèl·lits. D'aquesta manera podrem evitar un possible fracàs en la posta en òrbita. Anem a tota pressa, ara sí. R+D per augmentar la seguretat dels coets i càpsules, ara a 81% i 29%. Tenim l'orgull d'anunciar al món que el proper any posarem en òrbita l'Sputnik I!

Continuarà.

Salut i República!
Cavaller Turmeric

02 d’abril 2007

Crònica d'un desastre anunciat

Fa unes setmanes vam fer una partida en què vam recuperar un vell joc de la casa Simulations Canada, Dieppe, publicat el 1977 (30 anys, ja!). El joc és una simulació de l'intent de desembarcament que van realitzar tropes aliades (bàsicament canadencs, amb alguns comandos britànics) a Dieppe el 19 d'agost de 1942; intent que va ser un fracàs absolut, però un fracàs previsible, ja que l'operació es va idear com una prova per a futures accions amfíbies i, el que és més greu, els recursos inicials que havien de destinar-se a aquesta operació es van anar reduint per necessitats en altres fronts, de manera que a l'hora de la veritat, el suport aeri i naval va quedar extraordinàriament reduït.

Però tornem a la nostra partida. Vam decidir provar l'escenari històric (les regles porten uns quants escenaris what-if força interessants). Jo portava els canadencs, mentre que el Marià comandava els alemanys. El començament del primer torn no va anar pas tan malament per als aliats: vaig aconseguir destruir les dues bateries costaneres a dreta i esquerra de la ciutat de Dieppe... 40 punts de victòria a la butxaca en els primers moments. Malauradament aquest va ser el primer i el darrer dels meus èxits. Cal dir que, històricament també és això el què va passar a la realitat: els comandos britànics destinats a destruir les bateries van aconseguir els seus objectius, únic èxit de l'operació.


La primera onada de desembarcament es va quedar encallada al cap de platja al voltant de Dieppe, incapaç de travessar les escasses (en aquell moment) defenses alemanyes. L'equip especial, l'objectiu del qual era destruir l'estació de radar a les afores de Dieppe, va quedar escombrat en les dues fases d'atac alemany. En aquest moment, després d'haver-nos equivocat en una de les regles, vam decidir modificar-les una mica: vam permetre que els comandos britànics romanguessin a terra després de destrruir les bateries costaneres (segons les regles, han de retirar-se inmediatament després de complir la seva missió). Tot i així, la seva contribució a un possible avenç va ser nul·la.

Durant els dos torns següents, ajudat per la segona onada de desembarcament, vaig intentar tossudament trencar les defenses alemanyes, però sense cap resultat, amb baixes descomunals i amb més tropes alemanyes de reforç que es col·locaven en posició a cada fase de moviment. Els objectius d'Arques-la-Bataille i de l'aeròdrom, uns pocs km cap a l'interior, quedaven ja massa lluny i estaven massa ben defensats. Només un atrevit comando va intentar assolir Arques i gairebé tingué un efímer èxit abans de ser destruit per les tropes alemanyes.


En aquestes circumstàncies vaig decidir retirar-me. No vaig ordenar l'arribada dels darrers reforços i vaig intentar reembarcar el màxim nombre de tropes possible. No tenia altra opció. En el cap de platja els pobres canadencs patien baixes a un ritme esfereïdor. Potser podria haver intentart un atac suïcida cap a Arques-la-Bataille, però a quin preu? Totes les unitats destruïdes, excepte potser una o dues? Finalment, quan vaig retirar tots els homes, els alemanys havien aconseguit 30 punts de victòria.

Potser vaig ser un comandant pèssim i les meves decisions tàctiques desastroses, però l'escenari històric ens va deixar la impressió que l'alemany té prou amb seure i tapar forats sense haver d'esforçar-s'hi massa (que, d'altra banda, és el que va passar a la realitat). Com el sistema de combat és "tot o res" (és a dir, les fitxes no tenen passos de combat ni forces diferents, simplement o sobreviuen o queden eliminades) les pèrdues aliades es fan ràpidament insuportables; l'artilleria mòbil alemanya pot destrossar els batallons de desembarcament amb una gran facilitat i les defenses al voltant del port de Dieppe fan que unes poques unitats alemanyes puguin aturar piles i piles d'atacants, cosa que fa pensar per què carai el comandament aliat va decidir atacar directament sobre Dieppe, en lloc de fer-ho a les platges laterals, que, al capdavall, era el pla inicial (en total, a l'assalt van perdre la vida 907 canadencs i 2.340 foren fets presoners).

La propera vegada haurem de provar un dels escenaris what-if que simulen els plans anteriors de desembarcament, finalment descartats en l'operació final, o fins i tot el free set-up on es té llibertat absoluta per decidir què, qui, on i quan desembarcaran les diverses unitats.

Avís als eurogamers: no desespereu, que aviat tornarem a parlar d'eurogames, que tants hexàgons no us provoquin malsons! ;-)