11 de juliol 2008

Errare humanum est

Anit, sessió lúdica penedesenca del Dies Jovis... reprenent la partida de Republic of Rome que vam començar la setmana passada.

Des d'un bon començament vam haver de lluitar en moltes guerres, construint un munt de legions i flotes per plantar cara als nombrosos bàrbars, cartaginesos, macedonis i altres púrries. Mantenir tota aquesta tropa tenia un cost altíssim, però calia fer-ho. Semblava que a poc a poc anàvem superant totes les crisis bèl·liques, però aleshores van començar els mals auguris, presagis, auspicis... els déus ens havien agafat mania! Modificadors desfavorables als daus, tot molt més car i el Senat que es resistia a reconèixer la cri... ehem, la "situació desfavorable". Llavors, amb la II República acabada de néixer, va arribar una desgràcia natural que ni el més herculi dels herois hagués pogut afrontar. Però ens van matar els diners, o més ben dit, la manca de liquidesa. Aquesta desgràcia comportava una despesa extra de 50 talents... i les arques romanes estaven sota mínims (només 30 talents).

Tanquem la paradeta i Roma a la merda!


I si voleu uns culpables, aquí els teniu:

10 de juliol 2008

Agricola, un gran joc... però no tant

Finalment vaig poder fer una partida del tan lloat Agricola, d'Uwe Rosenberg. Abans que alguns em pengeu per heretge, ho dic clarament: sí, és un bon joc, és més, diria que és un molt bon joc. El problema és que amb tot el soroll que ha generat a més d'un al final el pot decebre. Com que ja m'esperava una cosa així vaig començar la partida amb una mica d'escepticisme, però la veritat és que m'ho vaig passar molt bé. Repeteixo: és un molt bon joc, que mereix ser entre els 100 primers... si mereix ser al podi dels tres millors, en dubtaria més (és clar que ara faré un altre comentari herètic: no sé com el Puerto Rico segueix sent el número 1 a la llista de la BGG, que trobo que és un altre gran joc però que no n'hi ha per tant).

L'Agricola és un joc de gestió de recursos com molts d'altres i, de fet, la seva mecànica bàsica recorda força al Caylus i al mateix Puerto Rico. Com en tots aquests jocs, la idea és ocupar edificis/accions/digueu-li com vulgueu, per obtenir recursos, recursos que et permetran fer més accions i obtenir encara més recursos per, al capdavall, arribar a ser el jugador que hagi fet la granja més gran i variada/hagi construït més zones del castell/hagi embarcat més mercaderies/digue-li com vulgueu.


Aquest mecanisme bàsic es veu enriquit, i aquest és el punt fort del joc, per una increïble varietat de cartes que permeten afegir modificadors a les teves accions, a més de sucosos punts de victòria en alguns casos. Aquestes cartes, de les quals cada jugador en té unes poques que podrà jugar o no durant la partida, i que són o poden ser diferents per a cada jugador i per a cada partida, donen una gran variabilitat i incertesa. L'Agricola està ben greixat com un un rellotge de precisió i la fredor de què tant sovint s'acusa als jocs d'aquest estil es dilueix amb les cartes de millores i d'oficis, que li donen un sabor especialment simpàtic (fins i tot hi ha la carta d'estatueta de la Verge, que no ha de faltar en cap bona masia de tota la vida ;-)).

[Comentari a banda: no acabo d'entendre l'acusació de fredor en certs jocs; que no són eurogames, potser? Quan jugo al Puerto Rico no em sento (ni intento sentir-me) com un governador d'una colònia espanyola; simplement intento gestionar els meus recursos d'acord a les regles. Si el que es vol són temes en què un s'hi pugui immergir cal triar un joc de simulació històrica o un bon wargame. Agafeu el Here I Stand, per exemple, i sí us sentireu transportats a l'època de la Contrareforma.]


És cert que la riquesa i varietat de les cartes i les modificacions que aquestes aporten pot aclaparar al començament (i al final, no ens enganyem). Personalment trobo que el joc és un pèl massa barroc (ah, és clar, es tracta d'una granja al segle XVII, com no voleu que sigui barroc?), però no es pot negar que és un joc que atreu a qualsevol jugador habitual, per la varietat d'estratègies i de possibilitats tàctiques que ofereix. Repeteixo la meva idea inicial: és un joc que mereix ser a qualsevol ludoteca particular i que mereix ser entre els 100 millors. Si ha de ser entre els 5 o 10 millors ja no ho sabria dir.


Un darrer comentari xorres-repel·lent: per ser una granja del segle XVII trobo que és una vida molt feliç, no? dóna aquella idea de la tranquil·litat i llibertat de la vida al camp, molt en la línia de certa literatura barroca. On són les pestes? on són els exèrcits que cada dos per tres ocupaven, cremaven i violaven? on és la Guerra dels Trenta Anys? on és la penúria que assolava l'agricultura centreeuropea durant tants anys? Perdó, és clar, és clar, és un eurogame, és que em surt la vena wargamera. Que ningú no es quedi amb la impressió, però, que la vida al camp al segle XVII era una mena d'Arcàdia feliç!

01 de juliol 2008

Darwin i Wallace: 150 anys jugant a l'evolució

Avui fa 150 anys, un 1 de juliol de 1858, vist des de la distància d'un segle i mig, va ser un moment històric per a la ciència. Charles Darwin i Alfred Russell Wallace presentaven conjuntament a la Linnean Society de Londres dos articles: On the Tendency of Species to form Varieties i On the Perpetuation of Varieties and Species by Natural Means of Selection.

Era la presentació en societat de la teoria de l'evolució per selecció natural, un dels salts qualitatius més importants de la història de la ciència, una de les teories més exitoses i que més fets ha permès explicar del món que ens envolta. Cal dir que els articles els va presentar el geòleg i amic de Darwin Charles Lyell, ja que cap dels dos autors no hi era present: Darwin era al funeral del seu fill i Wallace era a Indonèsia.

Pocs dies abans, el juny de 1858, Darwin va rebre una carta de Wallace amb el manuscrit en què aquest darrer exposava unes idees molt semblants a les seves sobre l'evolució de les espècies. 'No he vist mai una coincidència tan impressionant', va dir Darwin a Lyell després de llegir-lo. Darwin feia vint anys que hi treballava, però no havia considerat oportú de publicar-ne res, malgrat la insistència d'amics seus que ho sabien, com Lyell i el botànic Hooker.


La presentació va passar força desapercebuda. Només amb la publicació de L'origen de les espècies (On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life) l'any següent, la comunitat científica va començar a reaccionar, en un moviment que ja no s'aturaria fins arribar a l'actualitat... Malauradament, encara n'hi ha que, amb un obscurantisme digne de les pitjors èpoques medievals, s'entesten a girar l'esquena a la ciència i s'empesquen coses com l'insult a la intel·ligència que és l'autoanomenat 'disseny intel·ligent'. A vegades sembla mentida que estiguem al segle XXI.

I ara us preguntareu: què caram fa aquest missatge en un bloc sobre jocs? Bé, en primer lloc perquè ens agrada la ciència i no desaprofitem cap oportunitat per comentar aspectes científics, com ja haureu descobert. En segon lloc, que no és la ciència una mena de joc, al capdavall? I en tercer lloc, perquè així aprofitem per fer una llista de jocs que més o menys tangencialment i amb més o menys èxit, toquen el tema de l'evolució (la llista es basa en un parell aparegudes a BoardGameGeek: Evolution as a theme i The Evolution Games):
  • Primordial Soup o Ursuppe, de Doris Matthäus i Frank Nestel. A aquest i el següent de la llista els tinc moltes ganes; l'any passat van estar a punt de caure a les meves mans a Essen... que no caiguin aquest any...
  • Urland, dels mateixos Matthäus i Nestel.
  • Evo, de Philippe Keyaerts. Un joc lleuger per anar acumulant mutacions i protegir-se de l'entorn sempre canviant, amb una subhasta molt divertida.
  • WildLife, de Wolfgang Kramer.
  • American Megafauna, de Phil Eklund, que ja hem comentat en aquest bloc i que és un dels millors jocs sobre l'evolució, malgrat el regust lamarckià que es produeix en la subhasta de mutacions. Aquesta idea lamarckiana també és a l'Evo. Hi haurà algun joc d'evolució en què aquesta realment es produeixi per mutacions a l'atzar i no dirigides? No sé, potser llavors es perdria tota l'estratègia dels jugadors i el joc decauria? Caldria pensar-hi... Vegeu el joc Tongiaki, però...
  • Origins: How we became Human, també de n'Eklund, centrat en l'evolució del gènere Homo.
  • Evolution, sense indicació d'autor, però que sembla prou interessant. La descripció del joc sembla donar una bona simulació de l'evolució.
  • Tyranno Ex, de Karl-Heinz Scmiel.
  • Trias, de Ralf Lemkuhl, realment no és un joc d'evolució, més aviat un joc de col·locació i moviment que podríem classificar millor com a joc de geologia.
  • The Dinosaur Game: Survival or Extinction, un joc educatiu d'evolució dirigit a nois i noies.
  • Animality, de Steven Diaz, un altre que fa bona pinta evolutiva, però del qual no en sabem res més.
  • Tongiaki, de Thomas Rauscher. No és realment d'evolució de les espècies, sinó de l'expansió polinèsia pel Pacífic, però pels comentaris, sembla que dóna una bona idea de l'evolució a curt termini, amb conceptes habituals en expansions ràpides de grups de poblacions, com la deriva gènica, l'efecte fundador i els colls d'ampolla poblacionals.
  • Quirks, un jocs de cartes lleuger i simpàtic amb l'excusa de fer animals que s'adaptin a un entorn canviant.