31 de maig 2012

Jinx!

Fa uns dies comentava la presentació del joc Divinare a la Fira Jugar x Jugar de Granollers. Però no va ser l'única novetat de la fira... segurament sense tant soroll mediàtic també va arribar el flamant Jinxd'en Josep Maria Allué i editat per Homoludicus amb regles en català, castellà i portuguès.


Si volem definir el Jinx, podríem dir (i espero que l'autor no se m'enfadi...) que és un Dixit en versió concentrada i ràpida. La idea bàsica del joc és la mateixa que en el Dixit: un dels jugadors veu una il·lustració i ha de dir una frase, una paraula, un soroll, alguna cosa que li suggereixi aquella il·lustració. Després, la resta de jugadors han d'intentar saber quina carta de les diverses que es presenten és la que ha «definit» el primer jugador. Però compte! no cal posar-ho massa fàcil ni massa difícil (si tothom endevina la meva carta, no guanyo res, i si ningú no l'endevina, tampoc).

La mecànica bàsica és molt simple: a partir de nou cartes que es col·loquen sobre la taula (amb unes il·lustracions abstractes magnífiques de Dominique Erhard), els jugadors han d'intentar encertar la carta «definida» per un d'ells. Quina? Doncs el jugador que li toca «definir» treu a l'atzar i secretament una de les nou cartes de posició que li dirà quina carta li toca definir. Una vegada definida, els altres jugadors es llencen a assenyalar amb el dit la carta que creuen que s'ha definit. Aquesta votació és en temps real, el «definidor» diu immediatament si un jugador s'ha equivocat o l'ha encertat. Com es guanya? El jugador que hagi encertat s'endú la carta i se la desa, mentre que el «definidor» guanya totes les cartes votades erròniament. La partida segueix i cadascú farà de «definidor» unes quantes vegades, fins que s'acabin les cartes. Al final, qui tingui més cartes, guanya!

Imatge de l'edició alemanya d'Asmodée. Fixeu-vos que en aquesta edició
el nom s'ha canviat a Dixit Jinx (una estratègia de màrqueting per associar el joc a l'exitós Dixit?)

Algú pot pensar que posats a tenir dos Dixit, millor quedar-se amb l'original. Però el cert és que l'experiència de joc és prou diferent com perquè tots dos siguin prou atractius per ells mateixos. El Jinx és un joc ràpid i directe, mentre que el Dixit és més calmat i reflexiu. No només ajuda a aquesta sensació la pròpia mecànica (les cartes estan sobre la taula a la vista de tothom, en lloc de tenir cada jugador la seva mà de cartes; els jugadors voten ràpidament; etc.) sinó que les mateixes il·lustracions hi col·laboren. Potser ara me'n vaig massa de l'olla, però les il·lustracions surrealistes i oníriques del Dixit conviden a fer les coses pausadament, mentre que l'abstracció i quasi agressivitat de les cartes llampants del Jinx criden a anar per feina (cartes llampants com les camises d'en Josep Maria Allué, potser?).


Una cosa que no m'acaba de convèncer és el fet de jugar-se sempre amb 9 cartes sobre la taula, independentment del nombre de jugadors. Així, quan es juga amb 6 persones, hi ha moltes possibilitats que algú endevini sempre la carta definida i així el «definidor» pot dir qualsevol bajanada irrellevant, sabent que és molt possible que algú li endevini la carta i, alhora, molts altres la caguin, de manera que s'enduria unes quantes cartes. Caldrà jugar-lo més per veure si això és un petit problema o no...

Per cert, he llegit en alguna banda (no recordo on) que en Josep Maria Allué diu que per fer el Jinx es va inspirar en una tira de Calvin & Hobbes en què els dos herois juguen a endevinar formes amb els núvols. No sé si deu ser cert, però si no, està ben trobat!


30 de maig 2012

Coses pendents...

Se m'acumula la feina: la llista d'articles per escriure aquí al bloc és cada vegada més llarga. Volia parlar de jocs nous i antics. Volia parlar del Right Fierce and Terrible, una simulació de la batalla naval de l'Écluse que vaig jugar ja deu fer uns quatre mesos i que em va semblar excel·lent. Volia parlar del The Siege of Constantinople del Richard Berg (de 1978!), un article que volia escriure precisament ahir 29 de maig, aniversari de la caiguda de la ciutat. Volia parlar del Boudicca, the Warrior Queen, del mateix autor i acabat de sortir del forn. Volia parlar del Jinx d'en Josep Maria Allué. I volia parlar també de jocs i ciència (una vegada més!). I volia parlar de la darrera traducció d'un llibre que he fet i que es publicarà ben aviat.

Un tastet d'una de les coses de què vull parlar: Right Fierce and Terrible

Però què hi farem! Feina, família, compromisos diversos... A veure si m'hi poso i aconsegueixo redactar alguna d'aquestes coses pendents... Uf!

18 de maig 2012

Divinare, un petit gran joc

Avui era dia per passar per la fira Jugar x Jugar de Granollers. Dels molts atractius que sempre té la fira, n'hi havia un en concret que em feia una il·lusió especial: la presentació del joc Divinare, amb el seu autor, en Brett J. Gilbert.

(Font: BGG)

I em feia una il·lusió especial perquè vaig agafar molt carinyo a aquest joc des del moment en què el vaig provar per primera vegada, ara deu fer més o menys un any i una mica més. Llavors era un prototip (molt ben fet) que es presentava al Concurs de Creació de Jocs Ciutat de Granollers amb el nom d'Oracle Pathway. L'any passat jo formava part del jurat del concurs i l'Oracle Pathway estava entre els deu finalistes. Des del primer moment em va semblar que aquest joc havia de ser el guanyador... i així va ser: el joc d'en Brett Gilbert va ser el preferit per tots els membres del jurat.

L'Oracle Pathway, tal com el vam jugar a Granollers
(Font: Brett Gilbert, BGG)

Però és més, durant la fira Jugar X Jugar de l'any passat diversos editors van veure i provar l'Oracle Pathway, i tots se'n van enamorar. Finalment Asmodée va aconseguir arribar a un acord amb l'autor i voilà, un any després ja tenim el joc a les botigues. L'edició que n'ha fet Asmodée, ja amb el nom de Divinare, és magnífica, amb un disseny i unes il·lustracions espectaculars fetes per Benjamin Carré (com a opinió més personal, llàstima que el tema que han triat, psé...).

Divinare és un enginyós joc de bluf amb unes regles enganyosament simples. És un joc de cartes, amb quatre colls i cada coll té un nombre diferent de cartes (6, 8, 10 i 12). L'objectiu dels jugadors és arribar a endevinar, o sospitar, quantes cartes de cada coll hi ha en joc, perquè (i aquest és un punt clau), en començar la partida s'eliminen a l'atzar 12 de les 36 cartes totals, de manera que no sabem quantes cartes hi haurà de cada coll. En cada torn un jugador ha de posar sobre la taula una carta de les que té a la mà i a continuació moure la seva fitxa al número que indica quantes cartes d'aquell coll suposa que hi ha. D'aquesta manera, a mesura que avança el joc els jugadors cada vegada saben més («ja han aparegut tres cartes del coll vermell i jo en tinc dues, per tant, de les sis que pot haver segur que n'hi haurà o cinc o sis...»). Senzill, oi? Però alhora complex. Algú ha dit que és com un joc d'en Reiner Knizia en els seus millors moments... poques lloances deu haver-hi més grans que aquesta, en el món dels jocs de taula!

L'Oriol Comas i en Brett Gilbert fent una partida de Divinare
(font: foto pròpia)

Asmodée s'ha volcat en el joc (senyal que hi confia plenament), i val molt la pena llegir les notes sobre el procés d'edició i producció del joc, que trobareu al seu web: «Las entrañas de un juego» I, II, III i IV.

L'autor amb la seva creació...
(font: foto pròpia)


I tot, gràcies al concurs de Granollers!
(font: foto pròpia)



02 de maig 2012

Vil·la Urània

Seguim amb tema astronòmic, però aquesta vegada per un episodi lamentable, si es confirma. Llegeixo al bloc Altres Barcelones que l'Ajuntament de Barcelona ha decidit enderrocar la finca Vil·la Urània, l'antiga residència de qui va ser un dels pocs astrònoms de renom que ha donat el país: Josep Comas i Solà. Part dels nombrosos descobriments d'en Comas i Solà d'asteroides i cometes i les seves detallades observacions de Mart, van ser fets des de l'Observatori Fabra, però una bona part es van fer des de la seva finca de Vil·la Urània, on disposava de bons instruments.

Comas i Solà va llegar la seva finca a l'Ajuntament a condició que casa seva es convertís en un observatori popular o un centre cultural, però no sembla que l'Ajuntament hagi estat mai a l'altura. Al local s'hi va instal·lar una escola bressol i després, l'abandó total. He passat unes quantes vegades per davant de la finca, al començament de la Via Augusta i el carrer Saragossa, i sempre l'he vist en un estat lamentable i he pensat qué maco seria poder-la recuperar com mereixeria el nom d'en Comas i Solà; certament amb el creixement de la ciutat, fer-hi un observatori és inviable, però s'hi podrien fer mil altres projectes. Ara, però, sembla que ha arribat el moment de donar-li el cop de gràcia. Novament, una mostra més per part de l'Ajuntament del poc respecte pel patrimoni històric i, en aquest cas, també pel patrimoni científic, cosa de la qual no anem precisament ben servits.

[Foto del bloc Altres Barcelones]
Si es confirma l'enderroc, com diu en Dani Cortijo a Altres Barcelones: «Seria molt injust que tenint avingudes i carrers dedicats a Espartero o el General Prim, que van bombardejar la ciutat, o places i estàtues dedicades a traficants d’esclaus com Antonio López i López, destruíssim el llegat d’un astrònom que va dur el nom de Barcelona a l’espai batejant un petit planeta amb el nom de la nostra ciutat.»