Essen 2008. I en van tres

Un any més, un altre Essen. Val la pena anar-hi cada any? Segurament no, però al final la sensació és prou bona com per pensar "no caldria, però hi aniré igualment". I la sensació és bona perquè són quatre dies en què tot gira al voltant dels jocs, t'oblides de qualsevol altra cosa i pots dedicar el temps que vulguis (i resisteixis) a submergir-te en el món dels jocs, a més de trobar-te amb gent que poques vegades veus.

Aquest any, a diferència de l'anterior, anava exclusivament com a turista lúdic; res de compromisos professionals. Això em va permetre gaudir de la fira amb molta més tranquil·litat, provar més jocs i anar menys vegades al lavabo (ahem...).


Sembla que l'estrella de la fira ha estat el Dominion. És un joc de cartes en què cada jugador s'ha de crear la seva pròpia baralla, a l'estil dels jocs de cartes col·leccionables; com que és un estil de joc que a mi no m'agrada ni l'he provat ni l'he comprat, i tampoc crec que el jugui mai. Una altra de les sensacions ha estat l'Space Alert, del Vlaada Chvátil; en Chvátil ja ens té acostumat a jocs originals, i aquest no n'és una excepció. Es tracta d'un joc cooperatiu en què els jugadors han de coordinar-se per fer front a les amenaces que s'acosten a la seva nau espacial, amenaces que un CD amb veu metàl·lica va anunciant en temps real. A la gent en general li ha agradat molt, a mi no m'ha desagradat però tampoc m'ha entusiasmat, mentre que l'Oriol Comas gairebé el tira per la finestra (i això que li agraden els jocs cooperatius!).

Passant a eurogames més clàssics, cal dedicar un paràgraf al fenomen Lookout Games, amb l'Uwe Rosenberg i el Hanno Girke. L'any passat a Essen van presentar l'Agricola. En aquell moment el joc va tenir un cert èxit, se'n va parlar bé i ja està; després de la fira va començar a pujar com l'escuma fins arribar al número 1 de la BGG. Aprofitant això i una hàbil política, diguem-ne de "fidelització" dels fans, anunciant periòdicament noves cartes i petites expansions gratuïtes o molt barates, han aconseguit una expectació brutal. Aquest any han tret el Le Havre, que la gent els treia de les mans, i amb bona vista anaven regalant, amb comptagotes, algunes cartes extra per al joc, creant un fenomen de col·leccionisme "a veure si aconsegueixo les dotze cartes extra" que, juntament amb les cartes d'expansió per a l'Agricola, l'Agri-Cola i altres collonadetes, feia que l'stand de Lookout estigués permanentment envoltat de gent i amb dues cues a banda i banda (que ho diguin als pobres d'Ystari, que sempre tenien la cua de Lookout al davant del seu stand!). Aquí teniu la cua davant de Lookout, un dia com qualsevol altre:


Altres jocs que m'han atret i encuriosit i he acabat comprant: el Kraków 1325AD, d'uns holandesos novells, una mena de joc de guanyar bases amb gestió de majories i objectiu secret; el Comuni, dels italians d'Acchitoca, gestió de recursos típica d'eurogame; el Confucius, de l'Alan Paull i la gent de Surprised Stare Games, anglesos de qui fa temps que volia provar un dels seus jocs i que finalment m'han convençut amb aquest. Finalment, el preferit de l'Oriol Comas i guanyador del concurs de Boulogne-Billancourt de 2007: el Palais Royal, un joc de majories amb una mecànica molt depurada i abstracta; potser per això mateix a molta gent no l'ha convençut massa (a mi sí, però! un eurogame en estat pur!). Aquí ens teniu provant el Palais Royal al meu apartament de can Manfred:


Alguns jocs que hi tenia posat l'ull però que no m'han acabat de convèncer han estat el The Princes of Machu Picchu, del Mac Gerdts, malgrat que ha tingut força èxit a la fira; l'Ice Flow, de Ludorum Games, un joc simpàtic i familiar però la mecànica del qual no m'ha fet el pes; l'Snow Tails dels Lamont; el Sylla de Dominique Erhard i Ystari; el Duck Dealer, de la gent d'Splotter Spelen (i millor que no em fes el pes, perquè dijous al matí ja s'havia esgotat!) i el Cavum d'en Kramer. En canvi, sí m'hagués agradat provar, i segurament comprar, el Robot Master, d'en Knizia, publicat per Cocktail Games en les seves caixetes metàl·liques, el Lungarno i el Traders of Carthage, així com l'Uruk, un petit joc de cartes que ha estat ben valorat, el preciós i molt pesant Die Aufsteiger i algun dels nous abstractes d'Steffen Spiele, sempre d'una qualitat i presència immillorables.

Aquest any, a diferència dels anteriors, també he comprat wargames. Passant per l'stand de GMT em vaig fer amb una Strategy & Tactics tirada de preu i amb un dels jocs de la sèrie Der Weltkrieg de David Schroeder, considerada una de les millors per a la simulació de la Primera Guerra Mundial. En concret em vaig agafar Serbia the Defiant i Romania: Transylvanian Gambit. A les botigues de segona mà també vaig veure moltes joies que podien haver vingut cap a casa, però al final no em vaig decidir (l'Oriol va trobar dues edicions antigues de l'Epaminondas de l'Abbott que em fan enveja...).

També cal citar l'aventura inacabable del Hajo Peters, amic del Jordi Roca i de l'Oriol, i el seu enorme Saladin: The fall of the Crusader States, un joc que porta anys fent, en una aventura que de moment ha donat els seus fruits en 60 jocs que es podien comprar a Essen, autoproduïts i autofinançats. Es tracta d'un gran wargame amb una bona dosi de política i negociació, ideal per a 5 jugadors i amb una durada aproximada de 15 hores. El disseny gràfic és del Jordi Roca i les il·lustracions de l'Esteve Polls.


El diumenge ja vaig anar sense bosses per intentar no comprar res, i ho vaig aconseguir! Ara, va ser difícil. Diumenge al matí ja comença la rebentada final de preus i es poden trobar autèntiques gangues. En aquest moment el problema no són els diners (trobar eurogames força bons a 3, 5 o 7 euros no arruïna a ningú), sinó l'espai: les maletes ja van plenes a vessar i un joc més pot ser una catàstrofe per a l'acurada gestió de l'espai i del pes que has fet unes hores abans.

En fi, això ha estat tot per aquest any. L'any que ve, tornem-hi, que no ha estat res!