Presentació de Talamanca 1714

Tot just acaba de sortir de la impremta el llibre Talamanca 1714. Arqueologia d'una batalla, el darrer llibre d'en Francesc Xavier Hernàndez i el seu grup de col·laboradors en arqueologia de camps de batalla, encapçalats per en Xavier Rubio. Publicat per Llibres de Matrícula, aquest llibre és el segon número de la seva col·lecció "Camp de Mart", després del dedicat a la batalla d'Almenar.

Amb un estudi de la darrera gran batalla campal dels exèrcits catalans durant la Guerra de Successió, la batalla de Talamanca, el grup d'Hernàndez novament ens proposa una aproximació innovadora i moderna a la història militar, amb les eines a què ja ens té acostumats: anàlisi acurada de fonts textuals, arqueologia i prospecció del camp de batalla, ús de mètodes historiogràfics moderns, ús d'eines actuals, com els sistemes d'informació geogràfica, etc.

El proper divendres 11 de desembre, a dos quarts de vuit del vespre, es farà la presentació oficial del llibre, a l'espai del Memorial 1714 (al Fossar de les Moreres) de Barcelona.

Si teniu un forat a l'agenda, ja sabeu què podeu fer. Nosaltres hi serem (i us n'informarem)!

Editorial compartit

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen aquest text 12 diaris catalans: El Periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

Wargames i Llatinoamèrica (3): la Guerra del Brasil

El tercer lliurament de la sèrie està dedicat a una guerra poc coneguda en el nostre entorn i que està representada per només un joc de simulació. Es tracta de la Guerra del Brasil (Guerra da Cisplatina en portuguès), un conflicte entre les Províncies Unides del Río de la Plata (que després serà l'Argentina) i l'Imperi del Brasil, que donarà lloc a la creació de l'Uruguai.

El conflicte
L'origen del conflicte es troba en la sobirania sobre la Banda Oriental, la part de territori sota domini espanyol al nord del Río de la Plata, entre aquest i els dominis portuguesos. El procés d'independència de la Banda Oriental fou liderat per José Gervasio Artigas el 1811 i es convertí en el nucli de la Liga Federal, creada el 1813 i que incloïa també les províncies de Córdoba i Corrientes, entre altres, en clara competència amb el Río de la Plata. Aquesta Liga Federal fou finalment annexada per les Províncies Unides del Río de la Plata el 1820, excepte, precisament, la província de la Banda Oriental, que fou annexada per Portugal amb el nom de Provincia Cisplatina.

El juramento de los treinta y tres orientales, de Juan Manuel Blanes [Font: Wikimedia Commons]

Després d'uns anys, amb una poc dissimulada pressió del govern de les Províncies Unides, el 1825 el congrés de la Provincia Cisplatina declarà la seva independència del Brasil (que llavors ja era independent de Portugal). La resposta de l'imperi brasiler fou declarar la guerra als secessionistes i a les Províncies Unides. La flota brasilera bloquejà el Río de la Plata però la iniciativa terrestre fou dels argentins, que aviat cruearen el Río de la Plata amb un exèrcit. El Brasil no pogué reunir un exèrcit fins 1826 per a enfrontar-se als argentins i els orientals. Els encontres entre les tropes d'ambdós bàndols foren, en general, de poca magnitud, excepte en la batalla més important, la batalla d'Ituzaingó (o batalla de Passo do Rosário per als brasilers), que acabà amb victòria argentina.

Tot i així, cap dels dos bàndols tenia els recursos suficients per donar un cop definitiu a l'enemic, i la guerra no era gaire popular ni a Buenos Aires ni a Rio de Janeiro. Finalment, sota l'arbitratge de França i el Regne Unit, es signà el tractat de Montevideo (27 d'agost de 1828), que posava fi a la guerra i que creava la nova república independent del Estado Oriental del Uruguay.

Les simulacions
Com ja hem dit, aquest conflicte està representat per un únic joc:

A batalha do Passo do Rosário (Decio Damasceno Ferreira, Riachuelo Games, 2008). Es tracta d'un joc que va aparèixer amb el número 3 de la revista brasilera Strategos i que actualment es pot descarregar com a print and play de la web de Riachuelo Games.

Representa la batalla d'Ituzaingó, un encontre dominat per la cavalleria en un terreny força abrupte. Com correspon a un joc de revista, les regles són simples i conté poques fitxes (unes 50). No l'he jugat i, per tant, no en puc dir gaire cosa més.

Un nou mercat asteca

Alguns dels que ens llegiu potser recordareu que el guanyador del Primer concurs Ciutat de Granollers de creació de jocs va ser El mercado de Tlatelolco, de Víctor Melo. Ara podem celebrar que, finalment, aquest excel·lent joc serà publicat professionalment, amb el nom d'El mercado azteca. L'editor és Nestorgames, l'empresa d'en Néstor Romeral, que, creada fa pocs mesos, ha entrat amb molta força en el panorama lúdic de l'Estat espanyol.

Avui dissabte 21 de novembre, s'ha fet la presentació d'aquesta edició del joc a la botiga Jugar X Jugar de Barcelona, on tots els assistents han pogut encarregar el joc a un preu especial. El joc encara no està disponible a la web de l'editor, però ho estarà a partir de dilluns. L'edició, com tots els jocs de Nestorgames, és simple i elegant (vegeu la imatge a dalt), ideal per dur-la a sobre i jugar en qualsevol moment i a qualsevol lloc.

Felicitats a en Víctor Melo, a en Néstor Romerales i a l'Oriol Comas, per la part que els toca!

Guerra de Successió: un museu virtual

Ens fa saber en Xavi Rubio que ja és a punt el «Museu Virtual de la Guerra de Successió». Es tracta d'un exhaustiu lloc web dedicat a la Guerra de Successió i creat pel Grup de Didàctica del Patrimoni de la Universitat de Barcelona, sota la direcció d'en Francesc Xavier Hernàndez.

Amb una presentació ben atractiva, el lloc vol ser un punt de referència per a qualsevol persona interessada en l'estudi de la Guerra de Successió, amb criteris historiogràfics moderns i amb informació actualitzada. Així, a més de la descripció global i detallada del conflicte, es presenta una completa selecció de fonts primàries, informació sobre les diverses batalles que es produïren en territori català (en alguns casos amb ordres de batalla molt detallats, informació arqueològica o anàlisis amb sistemes d'informació geogràfica, per exemple) i una anàlisi en profunditat de l'organització dels exèrcits involucrats (incloent-hi equipament, uniformologia, etc.).

El lloc tot just ha estat inaugurat, i en els propers mesos s'anirà afegint encara més informació. No oblideu de posar la seva URL a les vostres adreces d'interès:

   http://www.guerradesuccessio.cat

Bona visita al museu virtual!

Wargames i Llatinoamèrica (2): les guerres d'independència

Després de la visió general que vam fer al primer lliurament de la sèrie, comencem pel principi: les diverses campanyes militars que van garantir la independència de les colònies espanyoles i portugueses d'Amèrica.

El conflicte
El procés va iniciar-se el 1809, amb les primeres proclames i la creació de les primeres juntes de govern, sorgides arran del buit de poder creat per la invasió napoleònica a Espanya. Per bé que aquestes primeres juntes sovint juraven lleialtat a Ferran VII, les tendències sobiranistes foren clares de bon començament. A Sudamèrica, la majoria de primeres juntes sobiranes foren aviat esclafades per les tropes reialistes, però poc després els processos liderats per Simón Bolívar, Antonio José de Sucre i Francisco de Paula Santander a Veneçuela i Nova Granada, per José de San Martín a La Plata o per Bernardo O'Higgins a Xile, agafaren una forta embranzida que culminaren el 1824 en la darrera batalla decisiva del procés, la batalla d'Ayacucho, que segellà definitivament el destí independent de les colònies espanyoles.

La batalla de Carabobo, per Martín Tovar [Font: Wikimedia Commons]

Aquest procés va seguir una trajectòria una mica diferent a Mèxic, en què després d'un inici semblant al de Sudamèrica, amb les campanyes de Miguel Hidalgo i José María Morelos, la idea d'independència fou represa per les elits més conservadores encapçalades per Agustín de Iturbide, que el 1822 fou proclamat emperador de Mèxic. D'altra banda, la colònia portuguesa del Brasil va seguir un procés diferent i una mica curiós, ja que en ser envaït Portugal per les tropes napoleòniques, la família reial fugí al Brasil i d'aquesta manera l'antiga colònia es convertia ara en metròpoli. La cort només retornà a Lisboa el 1821, però l'hereu Pere romangué al Brasil i en proclamà la independència: naixia l'imperi del Brasil.

Bolívar i Santander al congrés de Cúcuta, per Ricardo Acevedo [Font: Wikimedia Commons]

Cal fer notar que els protagonistes del procés emancipador, en general, foren les classes acomodades criolles, que en cap moment van intentar una «revolució social» sinó més aviat fer passar el domini social i econòmic exercit pels espanyols cap a l'aristocràcia criolla. En definitiva, del què es tractava era de substituir la posició dominant a nivell polític, social i econòmic dels espanyols per la dels criolls (curiosament, però, una bona part del fonament ideològic procedeix de les classes mitjanes). Per aquesta raó, en un primer moment la majoria del poble fou més aviat indiferent a una lluita que consideraven exclusiva dels privilegiats. Només quan els emancipadors es pogueren presentar com a màrtirs de l'opressió espanyola i quan aconseguiren «vendre» el projecte independentista com a necessari per a tot el país, les masses populars començaren a fer-los costat. D'altra banda la independència política no donà pas a una independència econòmica i la majoria de nous estats seguiren fent el paper de subministradors de matèries primeres a estats manufacturers, especialment Estats Units i el Regne Unit.

Les simulacions
No deixa de ser curiós que un esdeveniment que modificà completament el panorama geopolític d'Amèrica estigui tan poc representat en el món dels jocs de simulació històrica. Segurament cap de les parts implicades ha tingut les ganes de publicar res sobre el tema, a l'antiga metròpoli (l'Estat espanyol) perquè no va ser un conflicte especialment gloriós, i a les antigues colònies (els diversos estats llatinoamericans) segurament per manca de tradició, de recursos i de públic potencial. I això que sovint a Llatinoamèrica les diverses batalles d'aquestes campanyes marquen festivitats nacionals i s'hi ha creat una certa mitologia al seu voltant (fet normal en una guerra d'independència, no gaire diferent de certa mitologia triomfalista espanyola per a les guerres napoleòniques, que de petites escaramusses en fa victòries espectaculars).

En qualsevol cas, el cert és que a dia d'avui només existeix un joc que abasti tot el conflicte en l'àmbit gran estratègic (Guerra a Muerte), mentre que la resta tracten batalles concretes en l'àmbit tàctic. Val a dir que tot el conflicte a gran escala el veig força adequat per ser representat amb un card-driven. Fem una repassada dels jocs disponibles...

Guerra a Muerte (Javier Romero, Against the Odds, 2008). L'únic joc que s'ocupa de tot el procés global d'independència. Un joc força recomanable publicat al número 23 de la revista Against the Odds.

Campaña de los Andes (sense indicació d'autor, Labaro, 1987). Joc publicat per una editorial argentina. Molt difícil de trobar actualment, recrea la campaña de José de San Martín de 1817, quan creuà els Andes i s'endinsà a Xile. La campanya culminaria amb les batalles de Chacabuco i Maipú, que garantiren la independència de Xile.

[Font: BGG, usuari: Diego Carando]

Libertadores 1810-1824 (Enric Martí, Soldados y Estrategia / Alea, 2003). Sistema de joc publicat originalment a la revista Soldados y Estrategia el 2003, que simula a nivell tàctic vuit batalles de les guerres d'independència. Posteriorment, a la revista Alea, han anat apareixent escenaris per a altres batalles. El sistema de joc és prou interessant i funciona força bé; el problema és la manca de cura en alguns escenaris: al Pichincha, per exemple, la cartografia és errònia, l'ordre de batalla és estrany i la disposició inicial conté posicions forçades o històricament impossibles.

[Font: BGG, usuari: Marc Figueras]

Line of Fire (Richard Berg, BSO Games, 2000). Joc d'àmbit tàctic Inclou dues batalles de l'època napoleònica: la batalla de Lundy's Lane (de la guerra angloamericana de 1812) i, la que és pertinent per a nosaltres, la batalla de Maipú.

[Font: BGG, usuari: Grant Whitley]

Con cien cañones por banda (Enric Martí, Soldados y Estrategia / Alea, 2005). Joc sobre batalles navals de l'època napoleònica, publicat a Soldados y Estrategia, que també inclou un parell d'escenaris de les guerres d'independència: Montevideo i Maracaibo.

Children of the Sun: Battles of Marshall Antonio José de Sucre (no publicat). Un projecte frustrat de la desapareguda editorial Skirmish Line Games. La idea era fer una sèrie sobre diverses batalles de les campanyes d'independència, a un nivell més detallat i complex que la sèrie Libertadores. El primer joc havia d'estar dedicat a les batalles de Pichincha i Ayacucho. El projecte sembla estar mort i dubto que ningú no el reprengui. Una llàstima!

Wargames i Llatinoamèrica (1): Panorama general

Avui començarem una sèrie d'entrades al bloc que feia molt temps que tenia ganes de fer. Es tracta d'un repàs als diversos conflictes que han tingut lloc a Llatinoamèrica i com han estat representats en els wargames. En aquest repàs em limitaré a tots els conflictes posteriors a les guerres d'indepèndencia, no m'ocuparé de conflictes de l'època colonial, de la conquesta hispanoportuguesa ni de l'epoca precolombina. Les següents entrades d'aquesta sèrie estaran dedicades, cada una, a un conflicte concret i veurem els jocs que l'han tractat.

Antonio José de Sucre comandant les tropes rebels a la batalla del Pichincha

La primera reflexió general que podem fer és l'escassetat de jocs que s'ocupin de la història d'aquesta part del món. Aquí podem trobar-hi algunes causes. En primer lloc, ja sabem que el món del wargame és un assumpte bàsicament dels Estats Units i Europa (i darrerament també del Japó), de manera que lògicament els conflictes tractats se centren en aquestes zones i els seus conflictes. Tot i així, és curiós que des dels Estats Units no hagin aparegut més simulacions històriques sobre un continent en què han mostrat tant interès intervencionista des de la mateixa creació de la Unió (sí, sí, allò del Manifest Destiny i tota la pesca).

[Font: Wikimedia Commons]

Bé, doncs si des de fora no en parlen, potser sí des de dins? Hi ha editors de jocs a Llatinoamèrica? No és cap sorpresa que el món del joc de tauler és pràcticament absent de molts països llatinoamericans, i encara menys el dels wargames. Així, que nosaltres sapiguem, no existeix cap editor regular de jocs de simulació històrica a Llatinoamèrica. L'única excepció són els brasilers de Riachuelo Games, que des de fa temps publiquen wargames i una revista.

Així doncs, tampoc no ens ha de sorprendre que de tots els conflictes llatinoamericans, els més ben representats, amb diferència, siguin aquells en què ha intervingut alguna potència europea o els Estats Units. Així, la invasió de Mèxic de 1846 té dedicats uns quants jocs, com també la revolució texana de 1836 (on la batalla d'El Álamo s'endú tota la glòria, esclar), la intervenció francesa a Mèxic de 1861-1867 (pobret Maximilià...) i la Revolució Mexicana de 1910 (i aquí sobretot per les aventures del general Pershing caçant en Pancho Villa). Ja veieu, tot l'imaginari mexicà segons els seus veïns del nord.

La batalla de Chapultepec [Font: Wikimedia Commons]

Al sud del Yucatán la cosa comença a ser més escassa i els diversos conflictes estan molt poc representats i molts no ho estan en absolut. A més a més, amb algunes excepcions, es tracta de jocs de revistes o bé de jocs desktop publishing o fins i tot de tipus print & play en format pdf. Novament, la participació d'una potència europea fa que el nombre de wargames augmenti. En aquest cas, el premi se l'endú la guerra de les Malvines, que gairebé té tants jocs dedicats com la resta de tots els conflictes a Amèrica del Sud.

Bé, el següent lliurament començarem amb les guerres d'independència... No cal dir que si coneixeu més jocs o teniu més dades sobre el tema, els vostres comentaris seran molt benvinguts!