Guerra de Successió: un museu virtual

Ens fa saber en Xavi Rubio que ja és a punt el «Museu Virtual de la Guerra de Successió». Es tracta d'un exhaustiu lloc web dedicat a la Guerra de Successió i creat pel Grup de Didàctica del Patrimoni de la Universitat de Barcelona, sota la direcció d'en Francesc Xavier Hernàndez.

Amb una presentació ben atractiva, el lloc vol ser un punt de referència per a qualsevol persona interessada en l'estudi de la Guerra de Successió, amb criteris historiogràfics moderns i amb informació actualitzada. Així, a més de la descripció global i detallada del conflicte, es presenta una completa selecció de fonts primàries, informació sobre les diverses batalles que es produïren en territori català (en alguns casos amb ordres de batalla molt detallats, informació arqueològica o anàlisis amb sistemes d'informació geogràfica, per exemple) i una anàlisi en profunditat de l'organització dels exèrcits involucrats (incloent-hi equipament, uniformologia, etc.).

El lloc tot just ha estat inaugurat, i en els propers mesos s'anirà afegint encara més informació. No oblideu de posar la seva URL a les vostres adreces d'interès:

   http://www.guerradesuccessio.cat

Bona visita al museu virtual!

Wargames i Llatinoamèrica (2): les guerres d'independència

Després de la visió general que vam fer al primer lliurament de la sèrie, comencem pel principi: les diverses campanyes militars que van garantir la independència de les colònies espanyoles i portugueses d'Amèrica.

El conflicte
El procés va iniciar-se el 1809, amb les primeres proclames i la creació de les primeres juntes de govern, sorgides arran del buit de poder creat per la invasió napoleònica a Espanya. Per bé que aquestes primeres juntes sovint juraven lleialtat a Ferran VII, les tendències sobiranistes foren clares de bon començament. A Sudamèrica, la majoria de primeres juntes sobiranes foren aviat esclafades per les tropes reialistes, però poc després els processos liderats per Simón Bolívar, Antonio José de Sucre i Francisco de Paula Santander a Veneçuela i Nova Granada, per José de San Martín a La Plata o per Bernardo O'Higgins a Xile, agafaren una forta embranzida que culminaren el 1824 en la darrera batalla decisiva del procés, la batalla d'Ayacucho, que segellà definitivament el destí independent de les colònies espanyoles.

La batalla de Carabobo, per Martín Tovar [Font: Wikimedia Commons]

Aquest procés va seguir una trajectòria una mica diferent a Mèxic, en què després d'un inici semblant al de Sudamèrica, amb les campanyes de Miguel Hidalgo i José María Morelos, la idea d'independència fou represa per les elits més conservadores encapçalades per Agustín de Iturbide, que el 1822 fou proclamat emperador de Mèxic. D'altra banda, la colònia portuguesa del Brasil va seguir un procés diferent i una mica curiós, ja que en ser envaït Portugal per les tropes napoleòniques, la família reial fugí al Brasil i d'aquesta manera l'antiga colònia es convertia ara en metròpoli. La cort només retornà a Lisboa el 1821, però l'hereu Pere romangué al Brasil i en proclamà la independència: naixia l'imperi del Brasil.

Bolívar i Santander al congrés de Cúcuta, per Ricardo Acevedo [Font: Wikimedia Commons]

Cal fer notar que els protagonistes del procés emancipador, en general, foren les classes acomodades criolles, que en cap moment van intentar una «revolució social» sinó més aviat fer passar el domini social i econòmic exercit pels espanyols cap a l'aristocràcia criolla. En definitiva, del què es tractava era de substituir la posició dominant a nivell polític, social i econòmic dels espanyols per la dels criolls (curiosament, però, una bona part del fonament ideològic procedeix de les classes mitjanes). Per aquesta raó, en un primer moment la majoria del poble fou més aviat indiferent a una lluita que consideraven exclusiva dels privilegiats. Només quan els emancipadors es pogueren presentar com a màrtirs de l'opressió espanyola i quan aconseguiren «vendre» el projecte independentista com a necessari per a tot el país, les masses populars començaren a fer-los costat. D'altra banda la independència política no donà pas a una independència econòmica i la majoria de nous estats seguiren fent el paper de subministradors de matèries primeres a estats manufacturers, especialment Estats Units i el Regne Unit.

Les simulacions
No deixa de ser curiós que un esdeveniment que modificà completament el panorama geopolític d'Amèrica estigui tan poc representat en el món dels jocs de simulació històrica. Segurament cap de les parts implicades ha tingut les ganes de publicar res sobre el tema, a l'antiga metròpoli (l'Estat espanyol) perquè no va ser un conflicte especialment gloriós, i a les antigues colònies (els diversos estats llatinoamericans) segurament per manca de tradició, de recursos i de públic potencial. I això que sovint a Llatinoamèrica les diverses batalles d'aquestes campanyes marquen festivitats nacionals i s'hi ha creat una certa mitologia al seu voltant (fet normal en una guerra d'independència, no gaire diferent de certa mitologia triomfalista espanyola per a les guerres napoleòniques, que de petites escaramusses en fa victòries espectaculars).

En qualsevol cas, el cert és que a dia d'avui només existeix un joc que abasti tot el conflicte en l'àmbit gran estratègic (Guerra a Muerte), mentre que la resta tracten batalles concretes en l'àmbit tàctic. Val a dir que tot el conflicte a gran escala el veig força adequat per ser representat amb un card-driven. Fem una repassada dels jocs disponibles...

Guerra a Muerte (Javier Romero, Against the Odds, 2008). L'únic joc que s'ocupa de tot el procés global d'independència. Un joc força recomanable publicat al número 23 de la revista Against the Odds.

Campaña de los Andes (sense indicació d'autor, Labaro, 1987). Joc publicat per una editorial argentina. Molt difícil de trobar actualment, recrea la campaña de José de San Martín de 1817, quan creuà els Andes i s'endinsà a Xile. La campanya culminaria amb les batalles de Chacabuco i Maipú, que garantiren la independència de Xile.

[Font: BGG, usuari: Diego Carando]

Libertadores 1810-1824 (Enric Martí, Soldados y Estrategia / Alea, 2003). Sistema de joc publicat originalment a la revista Soldados y Estrategia el 2003, que simula a nivell tàctic vuit batalles de les guerres d'independència. Posteriorment, a la revista Alea, han anat apareixent escenaris per a altres batalles. El sistema de joc és prou interessant i funciona força bé; el problema és la manca de cura en alguns escenaris: al Pichincha, per exemple, la cartografia és errònia, l'ordre de batalla és estrany i la disposició inicial conté posicions forçades o històricament impossibles.

[Font: BGG, usuari: Marc Figueras]

Line of Fire (Richard Berg, BSO Games, 2000). Joc d'àmbit tàctic Inclou dues batalles de l'època napoleònica: la batalla de Lundy's Lane (de la guerra angloamericana de 1812) i, la que és pertinent per a nosaltres, la batalla de Maipú.

[Font: BGG, usuari: Grant Whitley]

Con cien cañones por banda (Enric Martí, Soldados y Estrategia / Alea, 2005). Joc sobre batalles navals de l'època napoleònica, publicat a Soldados y Estrategia, que també inclou un parell d'escenaris de les guerres d'independència: Montevideo i Maracaibo.

Children of the Sun: Battles of Marshall Antonio José de Sucre (no publicat). Un projecte frustrat de la desapareguda editorial Skirmish Line Games. La idea era fer una sèrie sobre diverses batalles de les campanyes d'independència, a un nivell més detallat i complex que la sèrie Libertadores. El primer joc havia d'estar dedicat a les batalles de Pichincha i Ayacucho. El projecte sembla estar mort i dubto que ningú no el reprengui. Una llàstima!

Wargames i Llatinoamèrica (1): Panorama general

Avui començarem una sèrie d'entrades al bloc que feia molt temps que tenia ganes de fer. Es tracta d'un repàs als diversos conflictes que han tingut lloc a Llatinoamèrica i com han estat representats en els wargames. En aquest repàs em limitaré a tots els conflictes posteriors a les guerres d'indepèndencia, no m'ocuparé de conflictes de l'època colonial, de la conquesta hispanoportuguesa ni de l'epoca precolombina. Les següents entrades d'aquesta sèrie estaran dedicades, cada una, a un conflicte concret i veurem els jocs que l'han tractat.

Antonio José de Sucre comandant les tropes rebels a la batalla del Pichincha

La primera reflexió general que podem fer és l'escassetat de jocs que s'ocupin de la història d'aquesta part del món. Aquí podem trobar-hi algunes causes. En primer lloc, ja sabem que el món del wargame és un assumpte bàsicament dels Estats Units i Europa (i darrerament també del Japó), de manera que lògicament els conflictes tractats se centren en aquestes zones i els seus conflictes. Tot i així, és curiós que des dels Estats Units no hagin aparegut més simulacions històriques sobre un continent en què han mostrat tant interès intervencionista des de la mateixa creació de la Unió (sí, sí, allò del Manifest Destiny i tota la pesca).

[Font: Wikimedia Commons]

Bé, doncs si des de fora no en parlen, potser sí des de dins? Hi ha editors de jocs a Llatinoamèrica? No és cap sorpresa que el món del joc de tauler és pràcticament absent de molts països llatinoamericans, i encara menys el dels wargames. Així, que nosaltres sapiguem, no existeix cap editor regular de jocs de simulació històrica a Llatinoamèrica. L'única excepció són els brasilers de Riachuelo Games, que des de fa temps publiquen wargames i una revista.

Així doncs, tampoc no ens ha de sorprendre que de tots els conflictes llatinoamericans, els més ben representats, amb diferència, siguin aquells en què ha intervingut alguna potència europea o els Estats Units. Així, la invasió de Mèxic de 1846 té dedicats uns quants jocs, com també la revolució texana de 1836 (on la batalla d'El Álamo s'endú tota la glòria, esclar), la intervenció francesa a Mèxic de 1861-1867 (pobret Maximilià...) i la Revolució Mexicana de 1910 (i aquí sobretot per les aventures del general Pershing caçant en Pancho Villa). Ja veieu, tot l'imaginari mexicà segons els seus veïns del nord.

La batalla de Chapultepec [Font: Wikimedia Commons]

Al sud del Yucatán la cosa comença a ser més escassa i els diversos conflictes estan molt poc representats i molts no ho estan en absolut. A més a més, amb algunes excepcions, es tracta de jocs de revistes o bé de jocs desktop publishing o fins i tot de tipus print & play en format pdf. Novament, la participació d'una potència europea fa que el nombre de wargames augmenti. En aquest cas, el premi se l'endú la guerra de les Malvines, que gairebé té tants jocs dedicats com la resta de tots els conflictes a Amèrica del Sud.

Bé, el següent lliurament començarem amb les guerres d'independència... No cal dir que si coneixeu més jocs o teniu més dades sobre el tema, els vostres comentaris seran molt benvinguts!

Krieg, un joc minimalista

A través de l'Oriol Comas i, de retruc, del bloc Pseudolog, acabo de descobrir un minijoc abstracte per a dos jugadors que sembla força interessant. Es tracta de Krieg, una variant dels escacs (tot i que ja al límit del que es pot considerar una variant i no un joc totalment diferent).

És un joc realment minimalista, que es juga en un tauler de 4x4 i en què cada jugador disposa de quatre fitxes iguals. Les regles i les condicions de victòria són enganyosament simples. Per començar la partida, cada jugador col·loca les seves fitxes com es mostra a continuació:

Després els jugadors van alternant moviments de les fitxes, sotmesos a les regles següents:

• Una fitxa pot moure una única casella ortogonalment.
• El moviment en diagonal només es permet per accedir a les cantonades dels jugadors; és a dir, a la casella superior esquerra i a la casella inferior dreta.
• No hi ha captures ni salts.
• Cap fitxa no pot moure en dos torns consecutius.

I la victòria s'aconsegueix quan es dóna una de les situacions següents:

• Un jugador ocupa la cantonada "pròpia" de l'altre jugador.
• Un jugador ocupa dos espais qualssevol del quadrat inicial de l'altre jugador.
• Un jugador aconsegueix que l'altre no pugui realitzar cap moviment vàlid.

Això és tot. Elegant, simple, ràpid i cerebral. Malauradament no tenim informació sobre el seu creador. A la web Chessvariants es diu que el nom original del joc era Kriegspiel, però que, per evitar confusions amb una altra variant dels escacs d'aquest nom, en Jeff Zeitlin (col·laborador de Chessvariants) li va canviar el nom a Krieg. El joc, com a mínim, ha de ser anterior a la dècada de 1970, ja que el mateix Seitlin diu que el va provar per primera vegada en un PDP-8, i el PDP-8 va ser un dels primers miniordinadors comercials (els miniordinadors són la gama que es troba entre els PC i els grans mainframes), que va aparèixer el 1965.

En qualsevol cas, proveu-lo, que amb un full de paper i vuit fitxes en teniu prou!

Aire fresc cap a Stalingrad

Avui m'agradaria recomanar-vos Roads to Stalingrad, un wargame de regles senzilles però molt efectives creat per Francisco Ronco i autoeditat pels sevillans de Bellica 3d Generation.

Roads to Stalingrad és la primera entrega del sistema de joc Campaign Commander, un sistema que promet ser tan general com per abastar des de les guerres púniques a la Segona Guerra Mundial, si hem de jutjar pels propers jocs de la sèrie: Coral Sea i Hannibal ad portas. El joc que ara ens ocupa recrea l'operació Fall Blau, l'ofensiva alemanya d'estiu de 1942 al sud de Rússia, Ucraïna i el Caucas. Es tracta d'un joc prou recomanable per la senzillesa de les regles, que s'allunyen dels camins més típics i li donen un aire fresc i nou. Vegem-lo amb una mica més de detall...

Components

Malauradament, la primera cosa que veureu del joc és, segurament, la seva pitjor part: els components. La capsa és de mida estàndard però massa feble, que pot resultar aixafada amb molta facilitat per qualsevol cosa que hi posem a sobre. Dins de la capsa trobareu:

• El mapa. Un mapa de 80 x 65 cm que representa el sud de Rússia, Ucraïna i el Caucas, dividit en àrees. Pel meu gust, el millor component del joc. No és un mapa espectacular però sí elegant i funcional .
• Cartes. 70 cartes dividides en una baralla soviètica i una baralla de l'Eix. La qualitat és suficient i són perfectament funcionals.
• Dos daus de 10 cares.
• 176 fitxes troquelades. Sens dubte, el pitjor element del joc. Són massa primes, la informació resulta difícil de llegir (especialment en les fitxes de l'Eix) i, a més, el troquel és pèssim, amb un tall que no coincideix en l'anvers i el revers, de manera que les dues cares de les fitxes queden lleugerament desplaçades.
• Un llibret de regles. Inclou les regles generals de la sèrie Campaign Commander i les específiques de Roads to Stalingrad. En general és prou correcte, tot i que li manca estructura visual que ajudi a localitzar els apartats (tots els títols de seccions i subseccions i el cos principal del text estan escrits amb el mateix tipus de lletra i de la mateixa mida).

 Afortunadament, aquí s'acaben les coses dolentes. Passem a les bones...

Com es juga

El joc es juga de forma contínua en una seqüència de torns operacionals fins que un dels jugadors esgota completament la seva baralla de cartes (o fins que es juga alguna carta especial de "mort sobtada"). A cada torn operacional cada jugador decideix secretament si realitzarà operacions sobre el mapa o jugarà/robarà/descartarà una carta. Aquí es produeix una situació típica de "Crec que ell creu que jo estic pensant que ell jugarà...". Si tots dos jugadors decideixen fer operacions al mapa, només un podrà fer-les (tots dos llencen 1d10 i el jugador amb la iniciativa té un +1: només qui obtingui el valor més alt realitzarà operacions). Si un jugador decideix realitzar operacions i l'altre jugar carta, les operacions es resolen primer.

Evidentment, realitzar operacions és fonamental: és la manera de moure i reorganitzar unitats i d'atacar l'enemic. Però les cartes, per la seva banda, a més de tenir alguns esdeveniments importants, són clau per obtenir nous dipòsits de subministrament, contínuament esgotats per les operacions, i per obtenir reforços. I són precisament els dipòsits de subministrament el punt clau del joc. Quan decidiu realitzar operacions, "gasteu" un dipòsit de subministrament situat al mapa i us dóna 6 punts de subministrament (PS), que us permeten moure una unitat o pila d'unitats (1 PS), apilar unitats en una zona (2 PS), reorganitzar unitats (1 PS cada una), reforçar unitats desgastades (1 PS cada una). Totes les unitats que utilitzin aquests PS han d'estar, com a màxim, a 3 àrees de la ubicació original del dipòsit. Està clar que després de realitzar unes quantes operacions, us quedeu amb molt pocs dipòsits i necessiteu desesperadament utilitzar cartes per obtenir-ne de nous. Noteu, també, l'alt cost d'apilar unitats en una zona, de manera que cal anar molt en compte a l'hora de planificar els moviments!

Les batalles es produeixen quan, després de moure, una unitat o pila d'unitats acaba a la mateiza àrea que unitats enemigues. És important remarcar que les batalles es produeixen immediatament (és a dir, no és un sistema "primer moure, després combatre"). Així, és molt important controlar el tempo de les vostres operacions. Una vegada ha finalitzat la batalla, el jugador pot seguir gastant PS, si encara li queden (i així, per exemple, després d'una batalla es poden moure altres unitats per reforçar una posició acabada de guanyar).

El sistema de combat és l'altra mecànica interessant del joc. Segurament no serà del gust de tots els wargamers, però a mi em va agradar força. La clau són les fitxes de batalla (FB). Cada bàndol les col·loca en una tassa i quan es produeix una batalla cadascú en treu tantes com el millor valor tàctic de les seves unitats. A continuació, alternativament, els jugadors utilitzen les seves FB. Aquestes FB poden causar desorganització o baixes en l'enemic, normalment després de passar una comprovació llençant 1d10 i comparant el resultat amb el valor de cohesió de la unitat. Quan una unitat queda desorganitzada ha de retirar-se immediatament. La batalla finalitza quan totes les unitats d'un bàndol s'han hagut de retirar (o han estat eliminades, però l'eliminació és poc freqüent i només es pot donar quan s'aconsegueixen maniobres envolvents).

Com he comentat abans, el joc finalitza quan un bàndol ha esgotat la seva baralla de cartes (o es juga una carta de "mort sobtada"). Així, l'ús de les cartes també permet controlar el pas del temps en favor propi, un altre mecanisme que trobo interessant (i més tenint en compte que alguns esdeveniments només es poden produir una vegada s'ha jugat un nombre determinat de cartes). Quan s'acaba el joc, es comptabilitzen punts de victòria en funció de les zones de victòria controlades i les pèrdues provocades a l'enemic.

Impressió global

En definitiva, el joc em va sorprendre agradablement. Tot i que caldria jugar més partides per avaluar-ne l'equilibri i la rejugabilitat, crec que és un joc prou sòlid, que encaixa molt bé en la gama de wargames senzills de no més de quatre hores.

Una cosa que m'ha agradat és que puc concentrar-me en la visió global de la campanya. No he d'estar fent equilibris en cada moviment per aconseguir aquell punt addicional que em faria passar d'una relació 2:1 a una relació 3:1. Aquí és molt més important centrar-se en gestionar el subministrament i la col·locació de les unitats, on acumular subministraments per colpejar l'enemic una vegada i una altra en pocs torns, on situar les meves divisions cuirassades perquè actuin com a punta de llança sense haver d'aturar-me a mitja ofensiva perquè m'he quedat sense dipòsits de subministrament, etc.

[Aquesta ressenya és una versió modificada i traduïda de la que vaig publicar a BoardGameGeek. Les imatges són de Francisco Ronco i Lev Mishkin.]

Fem 40 anys!

No, no! No és l'aniversari de cap de nosaltres. És l'aniversari d'això, d'aquesta cosa que estem fent servir cada dia, això que teniu davant dels ulls, vaja, d'internet.

El que es considera el naixement d'internet es produí el 29 d'octubre de 1969, a les 22:30. En aquell moment, es van connectar i intercanviar informació dos ordinadors de la xarxa ARPANET, un a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) i l'altre a l'Institut de Recerca d'Stanford. El primer missatge era simplement la paraula "login"; la "l" i l'"o" es van transmetre correctament, però a continuació el sistema es penjà. El primer missatge enviat per l'ARPANET, doncs, va ser "lo".

Acabava de néixer la primera xarxa operativa de transmissió de dades per commutació de paquets, el sistema en què es basa actualment la comunicació a internet.

Essen 2009