Mmmm... darrerament he jugat força solitaris i he pensat força en què és el que fa que un solitari m'agradi o no. Això podria ser un bon motiu per a una entrada, no? (ho veieu? una idea atractiva, que ja veurem si s'arriba a convertir en un text ben parit).
Mentre espereu, però, us deixo amb les meves manies musicals. Aquesta vegada li toca a en Baldassare Galuppi, compositor venecià actualment massa poc conegut, però que va tenir molt èxit a Barcelona en les primeres temporades regulars d'òpera de la ciutat, al Teatre de la Santa Creu (l'actual Teatre Principal), cap als anys 70 i 80 del segle XVIII.
El millor del vídeo, però, és que té el valor afegit de sentir la Roberta Invernizzi i la Sara Mingardo, així, pim pam, una darrera l'altra. Què més es pot demanar?
Apa, el proper dia ja parlarem de jocs, segur!
5 comentaris:
Són èpoques i si un no té res a dir val més callar. Personalment no m'agraden els blocs "spawn", així que no em preocuparia massa.
Escriu quan tinguis temps i ganes!!.
Gràcies Amando! De vegades em sap greu no actualitzar més sovint el bloc, però com tu dius, si no tens res a dir, o no saps com dir-ho, millor esperar a un moment en què estiguis ben inspirat.
Non omnes possumus omnia
Però que no era el Bo, el llatinista? Veig que has canviat la imatge... Un segell amb els barquets del Bellingshausen aquest, potser?
Ja ho veus, dos dies a Tarraco Viva, i tot s'enganxa...
I sí, es tracta d'un segell de l'URSS en què apareix la corbeta Boptok, per celebrar el 145è aniversari de la descoberta russa de l'Antàrtida :-)
Publica un comentari a l'entrada