Cap al front vestits de blau i vermell

Teníem de ganes de provar algun altre joc de la revista Vae Victis. Crec que ens va quedar un mal gust de boca després d'haver intentat jugar al Tonkin - La guerre d'Indochine i comprovar com, de vegades, massa regles i excepcions, unes instruccions molt enrevessades i uns objectius poc clars poden fer que un joc sigui inviable i gens divertit.

Volíem una simulació històrica prou acurada però jugable al mateix temps. I teníem ganes de retrocedir ben bé un segle, fins al principi del segle passat... sí, sí, el llunyà segle XX i el començament de la Primera Guerra Mundial. Havent llegit les instruccions (poqueta cosa) de La fleur au fusil, août 1914, estàvem del tot segurs que aquella era una altra història: unes regles entenedores, un mecanisme senzill (el clàssic I go, you go, moviment-combat), les típiques infanteria, cavalleria i artilleria i, per acabar, quatre conceptes clars com ara les zones de control, el radi de comandament dels estats majors, els diferents tipus de bombardeig de l'artilleria i els modificadors de combat segons la qualitat i la grandària de les unitats presents, així els relatius a les característiques del terreny. Res més, un joc sense gaires pretensions però que, a priori, pintava molt bé.

Si voleu conèixer amb més detall quins van ser els preparatius i com es va desenvolupar la batalla de les Ardenes, del 21 al 23 d'agost de 1914, podeu consultar-ho aquí. Breument, la manca d'informació del comandant en cap dels exèrcits francesos, en Josep Joffre, la seva tossuderia a l'hora de mantenir l'ofensiva a qualsevol preu (l'offensive à outrance) i la poca flexibilitat per modificar sobre la marxa les disposicions inicials del pla estratègic ideat per en Ferdinand Foch, conegut com Pla XVII, tot plegat va fer que els III i IV exèrcits francesos avancessin confiats cap a un enemic que els superava àmpliament en nombre, armament i preparació tàctica. Els estrategues francesos suposaven que Alemanya intentaria envair França aplicant-hi una maniobra clàssica d'embolcallament, amb el gruix de les tropes avançant més cap al N i al S. Això deixaria, segons ells, tota la zona central de les Ardenes, Alsàcia i Lorena més aviat desprotegida, amb només la presència d'unes poques guarnicions alemanyes. Aquí, l'avenç francès havia de ser ràpid i efectiu per dividir en dos l'enemic i, per què negar-ho, donar una satisfacció a l'orgull francès, tot recuperant les terres perdudes per la pàtria a mans d'aquells prussians durant la guerra de 1870. Però l'Estat Major francès poc s'imaginava que l'aplanadora alemanya, programada per en Schlieffen uns anys abans, comptava en aquella zona amb els potents exèrcits IV i V. Aquests formaven l'eix central germànic que, lentament, avançaria cap a l'oest travessant els boscos de les Ardenes i al voltant del qual pivotaven altres tropes invasores més cap al N, destrossant la neutralitat belga i dirigint-se cap a París, deixant-lo enrera i sorprenent la reraguarda francesa.

Doncs ja tenim els francesos, que estaven a la lluna de València (o potser Valença?), amb els seus uniformes blaus i vermells, ben brillants i elegants, a punt per a l'atac en una zona plena de boscos i turons, marcada per les inacabables giragonses dels meandres dels rius. Per si no n'hi havia prou, les tasques de reconeixement prèvies havien estat suspeses per tal de no alertar els alemanys i mantenir el factor sorpresa. Per acabar-ho d'arrodonir, les suposicions errònies dels francesos es veieren agreujades, el dia 21 d'agost, amb una boira espessa que els impedí adonar-se ràpidament de la realitat desfavorable al seus interessos. Amb la poca visibilitat, realment creieren s'estaven enfrontant a les primeres patrulles d'un enemic feble i minso. L'endemà, però, la sorpresa fou per a ells (i majúscula) quan comprovaren que allò que es movia pels boscos de les Ardenes eren els exèrcits IV i V del duc Albert de Württemberg i del Príncep Guillem de Prússia, respectivament. I, és clar, aquests no havien perdut el temps en tonteries: els soldats alemanys havien cavat un munt de trinxeres i ocupaven les millors places defensives, sense oblidar que, per a l'ocasió, havien triat uns vestidets més sobris i discrets... menys a la moda, però atenint-se als principis més elementals del camuflatge. Els flamants uniformes blaus i vermells es convertiren en un blanc fàcil per als nius d'ametralladores germàniques i els francesos fugiren com conills enmig del bosc. La retirada fou desorganitzada i ja no s'aturà fins al riu Mosel·la.

Fins aquí la història. La nostra aventura, en canvi, tingué lloc sobre un tauler ple d'hexàgons. En Marc, representant el paper dels generals Pierre Ruffey i Fernand de Langle de Cary al capdavant de les tropes del gall. L'àliga imperial germànica quedava en bones mans, les meves...

(cliqueu-hi per engrandir la imatge)
Tot i que amb prou feines vam aconseguir jugar la meitat dels torns, el joc va complir les nostres expectatives: cada torn és més intens (i tens) que l'anterior i realment aconsegueix reflectir la situació de punt mort i estabilització del front després de la clatellada inicial que s'endugueren els pobres gavatxos. A més, vàrem aprendre de seguida que no hi ha res com tenir les bateries d'artilleria estratègicament col·locades dalt dels turons. En Marc avançà ràpidament cap a Suxy, sobrepassant-lo i intentant arribar fins a Neufchâteau. Però ben aviat hagué d'abandonar aquesta empresa i replegar les seves tropes fins a Suxy. Aquí es va fer fort i, amb unes poques fitxes, va aconseguir mantenir a ratlla el gruix del flanc dret alemany. Aquí tots dos ens jugàvem 6 punts molt valuosos per a la victòria final. Per la meva banda, l'avenç alemany es concentrà sobre Rossignol, tot defensant la meva posició a la vora nord del riu Semois. Altres 6 punts, aquest cop només per a mi, penjaven d'un fil. El control dels ponts sobre el riu esdevení un objectiu clau. El meu pla es basava en conquerir Suxy i Rossignol i, en el pitjor des casos, encara que en Marc hagués pogut controlar fàcilment Etalle, aquests 8 punts no haurien estat suficients per contrarrestar els meus 12 punts. No vam poder acabar la partida, però Neufchâteau i Léglise quedaven molt lluny, inabastables per a les baionetes franceses.


La fleur au fusil, août 1914

La banda sonora d'aquest fantàstic video correspon a la cançó Roses and Teeth, del duo californià Matmos. Està dedicada a la figura del filòsof austríac Ludwig Wittgenstein, un dels pensadors més destacats i influents del segle XX. En Wittgenstein va fer moltíssimes coses durant la seva vida i fins i tot va servir voluntàriament a l'exèrcit austrohongarès durant la Primera Guerra Mundial, amb el qual lluità als fronts rus i italià enquadrat dins d'un regiment d'obusos. Durant aquest temps va completar el seu important Tractatus Logico-Philosophicus. Això sí, en Wittgenstein no va presidir mai uns Jocs Florals a Barcelona, com ho féu el 1920 el vell i famós general Josep Joffre, un català nascut a Ribesaltes.