Si volem definir el Jinx, podríem dir (i espero que l'autor no se m'enfadi...) que és un Dixit en versió concentrada i ràpida. La idea bàsica del joc és la mateixa que en el Dixit: un dels jugadors veu una il·lustració i ha de dir una frase, una paraula, un soroll, alguna cosa que li suggereixi aquella il·lustració. Després, la resta de jugadors han d'intentar saber quina carta de les diverses que es presenten és la que ha «definit» el primer jugador. Però compte! no cal posar-ho massa fàcil ni massa difícil (si tothom endevina la meva carta, no guanyo res, i si ningú no l'endevina, tampoc).
La mecànica bàsica és molt simple: a partir de nou cartes que es col·loquen sobre la taula (amb unes il·lustracions abstractes magnífiques de Dominique Erhard), els jugadors han d'intentar encertar la carta «definida» per un d'ells. Quina? Doncs el jugador que li toca «definir» treu a l'atzar i secretament una de les nou cartes de posició que li dirà quina carta li toca definir. Una vegada definida, els altres jugadors es llencen a assenyalar amb el dit la carta que creuen que s'ha definit. Aquesta votació és en temps real, el «definidor» diu immediatament si un jugador s'ha equivocat o l'ha encertat. Com es guanya? El jugador que hagi encertat s'endú la carta i se la desa, mentre que el «definidor» guanya totes les cartes votades erròniament. La partida segueix i cadascú farà de «definidor» unes quantes vegades, fins que s'acabin les cartes. Al final, qui tingui més cartes, guanya!
 |
| Imatge de l'edició alemanya d'Asmodée. Fixeu-vos que en aquesta edició el nom s'ha canviat a Dixit Jinx (una estratègia de màrqueting per associar el joc a l'exitós Dixit?) |
Algú pot pensar que posats a tenir dos Dixit, millor quedar-se amb l'original. Però el cert és que l'experiència de joc és prou diferent com perquè tots dos siguin prou atractius per ells mateixos. El Jinx és un joc ràpid i directe, mentre que el Dixit és més calmat i reflexiu. No només ajuda a aquesta sensació la pròpia mecànica (les cartes estan sobre la taula a la vista de tothom, en lloc de tenir cada jugador la seva mà de cartes; els jugadors voten ràpidament; etc.) sinó que les mateixes il·lustracions hi col·laboren. Potser ara me'n vaig massa de l'olla, però les il·lustracions surrealistes i oníriques del Dixit conviden a fer les coses pausadament, mentre que l'abstracció i quasi agressivitat de les cartes llampants del Jinx criden a anar per feina (cartes llampants com les camises d'en Josep Maria Allué, potser?).
Una cosa que no m'acaba de convèncer és el fet de jugar-se sempre amb 9 cartes sobre la taula, independentment del nombre de jugadors. Així, quan es juga amb 6 persones, hi ha moltes possibilitats que algú endevini sempre la carta definida i així el «definidor» pot dir qualsevol bajanada irrellevant, sabent que és molt possible que algú li endevini la carta i, alhora, molts altres la caguin, de manera que s'enduria unes quantes cartes. Caldrà jugar-lo més per veure si això és un petit problema o no...
Per cert, he llegit en alguna banda (no recordo on) que en Josep Maria Allué diu que per fer el Jinx es va inspirar en una tira de Calvin & Hobbes en què els dos herois juguen a endevinar formes amb els núvols. No sé si deu ser cert, però si no, està ben trobat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada