16 de juny 2008

Eleusis i el mètode científic

Després del missatge del bloc en què parlàvem del nou llibre Diez juegos que no se parecen a nada, m'he adonat que calia de totes totes fer un petit article sobre l'Eleusis d'en Bob Abbott i la seva relació amb el procés de recerca científica, una de les característiques que més fama li han donat. Ja em permetreu que m'allargui amb unes quantes divagacions...

Abans d'entrar en el tema, una petita introducció al joc, per a aquells que no el conegueu. Eleusis és un joc de cartes creat per Robert Abbott la tardor de 1956 i popularitzat per Martin Gardner al número de juny de 1959 de la revista Scientific American. A Eleusis un dels jugadors inventa una regla de col·locació de cartes (és a dir, una regla que especifica quina carta es pot col·locar després de les que ja estan col·locades), que es manté secreta als altres jugadors. L'objectiu d'aquests és desfer-se de les cartes de la seva mà i per fer-ho les han d'anar col·locant d'acord amb la regla secreta: si ho fan bé a cada torn es treuran de sobre una carta, si s'equivoquen en rebran dues. Evidentment, això vol dir que tothom començarà jugant cartes més o menys a cegues, fins que comencin a descobrir els possibles patrons que podrien correspondre a la regla secreta, jugant cartes que creuen que poden encaixar-hi i, en funció del resultat, confirmar la seva suposició de la regla o, al contrari, refinar-la o modificar-la completament.


L'analogia amb un procés de recerca científica sembla evident: els jugadors han de dedicar-se a proposar teories a partir del fets observables que expliquin la disposició actual de cartes, i comprovar-ne la validesa fent experiments (jugant cartes). En funció del resultat (experiment positiu o negatiu) la teoria sortirà reforçada o bé caldrà modificar-la. De fet, fou en Martin Gardner, més que no pas el mateix Bob Abbott, qui destacà l'analogia del joc amb el mètode científic. Una diferència important, però, és que a Eleusis només són públic els resultats dels experiments (les cartes jugades), mentre que les teories en què es basen els experiments queden sempre privades.

La gran originalitat d'Eleusis és que pràcticament tots els jocs són deductius, en el sentit que hom sap les regles i, a partir d'aquestes, en principi pot deduir quines són les millors jugades per a arribar a un determinat objectiu. Eleusis, en canvi, és un joc inductiu: a partir de dades parcials (les jugades de cadascú) cal arribar a descobrir la regla que regula el joc (les regles que especifiquen com jugar cal considerar-les com a metaregles, que no influeixen en el procés de descobriment de la regla particular... irònicament, serien regles que dirien a "déu" com ha d'actuar).


Ara bé, malgrat l'aparent analogia amb el mètode científic, el procediment inductiu de l'Eleusis és més un procés d'inducció purament matemàtica que no un procés d'inducció científica. Eleusis funciona magníficament com a joc precisament perquè aconsegueix eliminar tota la complexitat associada al mètode i al treball de recerca científica real. D'altra banda caldria pensar quin mètode és el que representa l'Eleusis. Es tracta d'un mètode inductiu estricte? Ens trobem davant d'un exemple que agradaria als falsacionistes, per exemple? Parlem molt alegrement del mètode científic, però definir exactament com funciona aquest mètode és un dels grans problemes de l'epistemologia. A Eleusis no trobem els problemes inherents a un inductivisme estricte, ni a un falsacionisme estricte, per exemple, malgrat que ambdós corrents epistemològics s'hi poden veure reflectits.

Per a un inductivista estricte tots els fets observables són igualment rellevants, ja que precedeixen necessàriament a la teoria. Tant important seria, doncs, registrar el color de la carta que acaba d'aparèixer, com la seva massa, la seva temperatura o el nombre de taques d'oli que té. Aquesta posició és clarament insostenible i irreal; a la realitat les teories es basen en fets però també ens diuen quins fets són rellevants, ens guien per determinar quins ho són o com haig de fer un experiment perquè em doni, a priori, fets rellevants. Els fets no se'ns donen directament, cal, en certa manera, construir-los i depenen sovint del mateix coneixement que pressuposen.


Afortunadament, a Eleusis aquest coneixement previ que ens permet determinar quines dades cal recollir i quines són irrellevants, ja el tenim. No anem a cegues, ja sabem molt sobre la llei de la naturalesa que cal descobrir: sabem de quines variables depèn, però no com en depèn. Cal recollir dades sobre el valor de les cartes (incloent-hi conceptes associats com la paritat, la primalitat o la divisibilitat), sobre el color i sobre el pal. És més, sabem que els valors són 13, que els colors són dos i que els pals són quatre. No només sabem quines variables són rellevants sinó que fins i tot sabem els possibles valors d'aquestes variables. Ja m'agradaria que el coneixement científic pogués partir d'una situació tan bona (o potser no, ja que això treuria part de l'encant al procés de recerca). És com si de bon començament ja sabessim que la força d'atracció gravitatòria només pot dependre de les variables massa i distància i només calgués trobar com es relacionen aquestes variables.

Potser llavors, el procés de coneixement de l'Eleusis s'adapta millor al mètode falsacionista introduït per Popper? Per a un falsacionista la teoria precedeix als fets i aquesta ha de ser falsable, és a dir, ha de contenir afirmacions que puguin demostrar fàcilment si la teoria és falsa o no quan es contrasta amb les observacions experimentals. Una teoria científica ha de ser falsable i una teoria científica bona ha de ser falsable i a més no resultar falsada, quantes més falsacions possibles superi millor. A Eleusis tot això encaixa prou bé; com més falsable sigui la teoria que proposo, millor, ja que si reuslta ser falsa, més ràpidament ho descobriré i menys cartes m'encolomaran; si la teoria que proposo no és falsable no em servirà de massa, encara que casualment em doni un resultat correcte. Però la realitat tampoc no funciona així. A Eleusis sé que els fets observables i experimentals són impepinables, són necessàriament certs i que, per tant, si hi ha contradicció amb la meva teoria (si la falsen) és la teoria la que cal rebutjar. La cosa no sempre és així; quan apareixen contradiccions que falsen una teoria, realment falsen la teoria? o és que potser el fet ha estat mal observat? o potser és l'aparell experimental el que ha fallat? o no serà que és la teoria en què es basa l'aparell experimental la que és incorrecta i no pas la teoria que vull comprovar? Aquest és, entre d'altres, un dels problemes del falsacionisme estricte, que no dóna cap indicació sobre què és realment allò que s'està falsant. Però no ens preocupem! A Eleusis, novament, tots aquests problemes desapareixen; els fets no enganyen, no hi ha teories auxiliars a part de la regla a descobrir. Si hi ha una falsació el que serà incorrecte serà la teoria que havia pensat, per força. Com a conseqüència, també s'elimina un altre dels problemes del falsacionisme: el fet que al llarg de la història de la ciència, s'han mantingut moltes teories malgrat les falsacions aparents que anaven sorgint. A Eleusis ningú no mantindrà la seva teoria una vegada hagi estat falsada amb l'esperança que les coses s'arreglin més endavant.


El fet que un experiment confirmi la teoria té una importància diferent per a un inductivista i per a un falsacionista: per a un inductivista estricte cada confirmació experimental té el mateix valor, mentre que per a un falsacionista les primeres confirmacions són les valuoses. En aquest sentit, el procés de raonament a Eleusis sembla coincidir més amb una idea inductivista. No veig que les posteriors confirmacions de la meva teoria tinguin cada vegada menys valor, al contrari.

De moment només he parlat de dos dels corrents epistemològics més clàssics, i cap dels dos especialment acceptats actualment, com a mínim en la seva versió més estricta i gairebé caricaturesca que he comentat. Però és que no té massa sentit parlar de l'Eleusis a partir d'altres corrents epistemològics, que se centren més en la construcció social de la ciència, com les estructures i els paradigmes de Kuhn o els programes d'investigació de Lakatos, que impliquen l'existència d'una comunitat científica a partir de la qual es pot considerar (o no) el progrés científic. A Eleusis no existeix comunitat científica, i per tant tampoc progrés científic al llarg d'una partida, atès que les teories propostes mai són públiques; com a molt podem dir que existeix progrés en el coneixement personal, propi, que es té del món.

A la nova variant Eleusis Exprés, però, les teories proposades pels jugadors es fan públiques si l'experiment que un jugador fa per comprovar-les resulta positiu; és a dir, si la carta que jo col·loco és bona puc "publicar" la meva teoria i el repartidor em dirà si és la teoria correcta o no. Aquesta variant fa que les teories siguin públiques però, alhora, fa intervenir aquest "déu" que ens diu si el nostre intent de teoria és bo o no; com ja sabem, a la realitat no hi ha manera de saber si, al capdavall, la teoria proposta és "la" teoria, ni tan sols si realment existeix alguna cosa semblant a "la" teoria.

L'experiment de la doble escletxa de Young. Una votació dels lectors de la revista Physics World el considerà el més influent de la història de la física, tant en la seva versió original amb llum com en la versió moderna amb electrons o, en general, amb partícules amb massa.

Bé, deixem-ho aquí. Espero que no us hagi fet venir mal de cap. Al capdavall només he aprofitat l'Eleusis per parlar una mica sobre epistemologia, malgrat que qualsevol filòsof de la ciència segurament m'insultaria. Si voleu una introducció al tema, excel·lent i molt accessible, busqueu el llibre ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? d'Alan F. Chalmers, on s'exposen de manera clara i entenedora els diversos corrents epistemològics i les seves virtuts i defectes.

3 comentaris:

Bo l' excels ha dit...

No he agafat mal de cap però gairebé, he buscat que coi eren els falsacionistes perque no sabia ni que existissin. Després de tot l' article em queden bastantes llacunes però dins el meu cap ja no ve d' una.M' agafen ganes de provar l' eleusis expres, l'm altra ni pensar-ho.
Quedo esmaperdut dels vostres cocos, i amb gent així he de jugar?. Afortunadament tothom pot tenir una bona o mala tirada de daus.

Alejandro Ramos ha dit...

Excel·lent entrada :)

Genial l'anàlisi epistemològic de l'Eleusis.

És injust que tingui tants pocs comentaris... Però suposo que és normal, és una entrada dura per al públic no especialitzat...

Ruminahui ha dit...

@ Alejandro:

Gràcies per l'elogi :-) Va ser molt divertit i entretingut redactar aquesta entrada.

Eleusis... un joc que s'hauria de conèixer més!