06 de febrer 2008

El Centre National du Jeu

Avui tenim l'honor de presentar en aquest bloc un col·laborador especial, ni més ni menys que l'Oriol Comas. Com que l'Oriol, a més de no saber parar quiet, li encanta explicar tot allò que fa relacionat amb el món del joc, ens ha preparat la crònica que llegireu a continuació (si voleu). És més, per acabar d'embolicar la troca, la crònica està dividida entre dos blocs, la part «assenyada» la trobareu aquí, la part «esbojarrada» la trobareu a l'excel·lent bloc d'en Bascu Charlas desde Mecatol Rex, a l'entrada «Avec Oriol Virgules au Centre National du Jeu» (ja us ho hem dit, que era la part esbojarrada). Bé, i ara que parli l'Oriol, sisplau...
M'estreno en aquest blog en una història en dues fases: setembre de 2007 i gener de 2008. M'agrada viatjar i conèixer gent del món del joc. Ho faig tan com puc. Això m'ha permès tenir una bona relació, en alguns casos d'amistat, amb força persones, sobretot d'Espanya, de França i dels Estats Units de Nord-Amèrica. M'ha permès, per exemple, haver tingut l'oportunitat, i l'honor i la responsabilitat, de ser membre del jurat del concurs internacional de Boulogne-Billancourt (París), per mi el millor concurs de creació de jocs del món, durant tres anys. Però no vull parlar de concursos, potser un altre dia.

Va ser precisament el divendres 7 de setembre de 2007, després de la reunió del jurat del concurs, que la Marine Granger, directora de la ludoteca de Boulogne-Billancourt ens diu si volem fer una visita de la qual no en podrem parlar. Estranyats, tots li diem que sí. Agafem els cotxes, comencem a donar voltes i els deixem en un carrer fosc i mal il·luminat. La Marine obre una porta vella d’un magatzem, entrem en un lloc rònec, encén els llums i ens quedem veient visions: una enorme col·lecció de jocs. És clar, hi caiem de seguida, els rumors que corrien eren certs, els de la ludoteca estaven a punt de fer-ne una de grossa, l’adquisició de la col·lecció de jocs del Bruce Whitehill, un erudit i col·leccionista nord-americà a qui vaig tenir el gust de conèixer a Barcelona fa uns anys i amb qui prenem una cervesa cada any, a Essen o a Nuremberg. Doncs ja l’havien feta, la col·lecció acabava d’arribar a França des dels Estats Units després d’algunes peripècies. A les fotos es veu la magnitud de la tragèdia.








Entreacte sobre la gent de Boulogne-Billancourt
A més del concurs internacional de jocs, a més de la ludoteca (amb una freqüentació d’unes 7.000 persones per mes) i de les activitats que fan al llarg de l’any, també s’encarreguen de mantenir un conservatoire de jocs, amb unes 6.000 peces perfectament catalogades. No cal dir que és una de les col·leccions més importants de jocs editats a França, a disposició d’estudiosos i (mitjançant exposicions) del públic en general. L’empenta que fa anys que tenen és segurament el que fa que l’ajuntament de Boulogne-Billancourt hi destini recursos i diners. I és el que ha fet que ara els atorgui 1.900 m2 en un edifici de nova construcció. Aquest, i l’adquisició de la col·lecció Whitehill, és el motiu que la ludoteca esdevingui Centre National du Jeu, l’estrena del qual es preveu per al 2010, quan s’acabi l’edifici que l’ha d’allotjar.

Segona fase: el dimarts 22 de gener de 2008 em llevo d’hora per anar a la presentació pública del nou centre. Taxi, avió, tren de rodalies i dos metros per arribar a temps: a les 10 tocades era al centre cultural Landowski, on hi havia l’acte. Temps d’agafar el badge d’identificació i el dossier i entrar a la sala, on hi havia unes 150 persones. 150 persones un dimarts a les 10 del matí! Periodistes, escriptors, editors, autors en una sala ben acondicionada per als parlaments de la Marine Granger, de l’Arnaud Bracchetti (emocionant), president de la ludoteca, del Bruce, que ens va explicar com s’ho va fer per aconseguir la seva superba col·lecció i que estava tan content que hagués acabat en tan bones mans, de Pierre-Matthieu Duhamel, alcalde de Boulogne-Billancourt, amb la lliçó ben apresa sobre la importància cultural i social del joc. Després, una festeta plena de bon humor, canapès i champagne, molt champagne, que l’ocasió bé s’ho valia.

Acabo amb dues fotos, una del Bruce Whitehill amb la seva esposa Sybille i el Manu Rozoy, responsable del concurs internacional de creació de jocs i artífex de l’adquisició de la col·lecció, i una altra del moment de les croquetes, on es poden mig veure quatre personatges imprescindibles de l’escena lúdica francesa: Olivier Arneodo (director de la revista Jeux sur un Plateau), Mr. Phal (webmaster de www.trictrac.net, el portal francès de jocs de taula), Matthieu d’Épenoux, editor de Cocktail Games, i Cyril Demaegd, autor del joc Ys i editor del joc Caylus. Els saps reconèixer? En Marc i en Marià prometen un premi al primer que els encerti.




Prometo crònica de la festa grossa del 2010.

Oriol Comas i Coma

6 comentaris:

Bascu ha dit...

Molt bé! molt maca la crònica. Us vull preguntar quin serà el premi per la foto.

jejeje... ;P

Oriol, dolentot...

Eduardo (Madrid) ha dit...

M'ha agradat mol l'article. Parlo una miqueta em catalá i aquesta es la primera vagada que escribo. Volía intentar'ho.

Petons per Marc i Marià de Almudena i Eduardo.

P.D.: ¿Qué es "dolentont"?

Ruminahui ha dit...

Quina sorpresa, Edu! Et felicito per la teva primera vegada ;-) I espero que no sigui l'última! A veure si ens veiem a Granollers (o abans si passeu per Barcelona).

I "dolentot" és "malote" (de "dolent" = "malo"), que és el que és el senyor Comas, sempre embolicant la troca (es decir, "liando la madeja").

Zavodovski ha dit...

Hola...

Gràcies a l'Oriol per compartir experiències.

Al Bascu pel seu bon humor i per la seva constància a l'hora de fer difusió del món dels jocs.

A l'Eduardo per llegir-nos i per haver estat una sorpresa molt agradable! Felicitats i endavant! Espero que puguis practicar sovint el teu català amb nosaltres!

I a l'altre Edu i a l'Almudena, gràcies per ser tan macos i us faig un intercanvi de petons!

Salut!
Marià

Ruminahui ha dit...

Senyor Zavodovski: per què un altre Edu? quants Edus han passat per aquí? jo només en veig un... ;-)

Zavodovski ha dit...

Coi... es tracta d'un lapsus! Per un moment he pensat que aquest Eduardo no era el mateix Edu que coneixem tots dos. Coses dels neurotransmissors... què hi farem!

Aclarit, senyor tiquismi... ehem, ruminahui?

Edu, no hagas caso de lo que digo almenos el 50% de las veces... el proceso de envejecimiento de mis neuronas es galopante! Uf!

;-)