Fent de jurat a Granollers...

Fa uns pocs mesos, l'Oriol Comas em va convidar a formar part del jurat del Cinquè Concurs de Creació de Jocs «Ciutat de Granollers». No cal dir que vaig acceptar encantat. En les edicions anteriors del concurs sempre he participat, més o menys intensament, en les fases prèvies de selecció de jocs finalistes, però esclar, formar part del jurat que ha de decidir el guanyador final és molt més impactant.

Finalment, aquest cap de setmana passat, dies 14 i 15 de maig ens vam reunir tots els membres del jurat a l'Hotel Granollers, amb l'Oriol Comas i el Toni Roldán dirigint, organitzant i explicant-nos els jocs. Qui érem? Doncs en Gaëtan Bésieux, director del concurs de jocs de Boulogne-Billancourt, la Nadine Bogner, aficionada als jocs de taula, el Jorge Gómez Arrausi, creador de magnífics jocs abstractes com l'Unlur, el Vicenç Pagès, escriptor, autor d'Els jugadors de whist, la Beatrice Parisi, traductora i divulgadora lúdica, el Màrius Serra, que ja coneixem tots, i la Teresa Serván, propietària de les botigues J de Juegos de Madrid, i jo mateix, esclar.

El jurat, deliberant, diumenge cap a migdia...

Durant aquests dos dies vam provar els 10 jocs finalistes, seleccionats d'entre 40 per diversos grups de jugadors, que els van provar una i altra vegada i han fet una feina tan (o més) difícil que la nostra. Aquests 40 ja havien estat seleccionats d'entre els 161 jocs presentats al concurs. Quins van ser aquests 10 jocs finalistes? Els podeu trobar al bloc de la fira Jugar X Jugar: «Els deu finalistes». I el guanyador? Doncs el guanyador del Cinquè Concurs «Ciutat de Granollers» de Creació de Jocs és:

Oracle Pathways, de Brett Gilbert (Cambridge, Anglaterra). Es tracta d'un joc ràpid i elegant joc en què cal endevinar quines cartes jugaran els altres jugadors a partir d’informacions parcials i esbiaixades. Cartes i un petit tauler per a un joc de bluf molt tàctic.

En Màrius, en Vicenç, la Teresa i jo mateix fent una partida de l'Oracle Pathways.

També vam decidir concedir un accèssit a:

Tránsitos, de Jorge Pradas (Paterna, País Valencià). Un joc de programació, lleugerament modificable sobre la marxa, en què cal ordenar el trànsit a la ciutat de València i on l’important és endreçar la fluïdesa dels cotxes de dia i el descans dels veïns de nit.

En Jorge, en Vicenç, en Gaëtan, la Nadine, la Teresa i jo mateix

jugant al Tránsitos, però no us equivoqueu: és un joc per a dues persones!

El dia 25 de maig es farà una roda de premsa i la presentació dels finalistes i dels guanyadors a l'Ajuntament de Granollers. I evidentment, us convido a passar per la Fira Jugar X Jugar els dies 2-6 de juny perquè proveu tots aquests jocs i valoreu si vam fer una bona elecció. Ah! i el dissabte 4 de juny a les 8 del vespre es lliraran els premis als guanyadors.

Tot el jurat, excepte en Màrius Serra, amb el Tránsitos.

L'experiència de formar part del jurat ha estat magnífica. Hem jugat molt, hem parlat molt i hem rigut molt. Les discussions sobre els jocs, i sobre el món del joc, mentre deliberàvem per decidir el guanyador, han estat molt interessants i enriquidores, amb diferents punts de vista gràcies a les diverses experiències de cadascú amb el joc: professionals i aficionats, creadors i consumidors, venedors i compradors, diferents aproximacions, diferents idees sobre què és millor valorar en un joc, tot per arribar a un resultat final. En fi, només cal felicitar a tots: participants, organitzadors i, evidentment, guanyadors!

Frescor alienígena: Alien Frontiers

L'octubre de l'any passat va aparèixer un joc que ha tingut un considerable èxit als Estats Units, com a mínim entre els aficionats habituals als jocs de tauler. L'èxit ha estat a petita escala, perquè es tracta d'un editor independent, que publicava el seu primer joc, amb un tiratge bastant reduït i amb una distribució limitada. Però l'èxit ha estat suficient perquè tot just fa uns mesos s'hagi fet una segona edició del joc i que ja se'n prepari una tercera, multilingüe, que a Europa publicarà ni més ni menys que Ystari (poca broma, doncs!).

Estem parlant d'Alien Frontiers, un joc de Tory Niemann publicat per Clever Mojo Games. El vaig descobrir fa uns mesos per casualitat, remenant per la BGG (per variar) i tot just vaig poder fer la precomanda de la segona edició abans no es tanqués el termini. No en sabia res, però el sistema de joc em va agradar i les crítiques excel·lents em van convèncer... una altra compra a cegues... seria tot escuma? sense substància? com passa amb tants jocs que apareixen i sembla que s'hagin de menjar el món però al final no aporten res?

[Imatge de Tory Niemann]

Ara que ja tinc el joc a les meves mans i l'he pogut jugar un parell de vegades, puc dir que l'èxit que ha tingut no és casual. En el meu cas, a més, m'ha vingut perfecte per a recuperar una mica la fe en els eurogames. Darrerament, tots els eurogames em deixaven molt fred, sempre trobava que eren més del mateix, molt ben fets, això sí, però sense prou trempera. Vaja, que estava una mica cansat dels eurogames massa cerebrals (el darrer que vaig provar d'aquest tipus, De Vulgari Eloquentia, és excel·lent com a joc i té uns mecanismes fascinants i perfectament greixats, però em va deixar totalment fred, què voleu que us digui...). Què aporta l'Alien Frontiers, doncs? En realitat, no res. És un eurogame de gestió de recursos i selecció d'accions amb mecanismes no especialment nous, però combinats d'una forma molt reeixida i gens feixuga. És d'aquests jocs que t'agraden globalment, que el resultat és més que la suma de les seves parts. I té un toc ameritrash que el fa molt fresc i agradable (tirades de daus a cada torn, moltes cartes amb accions diferents, territoris amb encara més efectes diferents, tocades directes de pebrots als altres jugadors, etc.).

[Imatge de David MacKenzie]

L'estètica del joc és un homenatge a les pel·lícules de ciència-ficció de sèrie B dels anys 60 i qualsevol aficionat a la literatura de ciència-ficció de seguida identificarà els noms dels territoris del planeta que han de colonitzar els jugadors: Asimov Crater, Heinlein Plains, Lem Badlands, Herbert Valley, Burroughs Desert, Bradbury Plateau, Pohl Foothills, Van Vogt Mountains, ... :-) Sí, no estan tots els que són, però són tots els que estan...

El desert Burroughs... pitgeu-hi per embarsoomar-lo

[el neologisme és d'en Phil Plait, no meu ;-) - imatge de soosy]

Com ja he dit, el joc no presenta sistemes especialment nous. Es tracta de construir colònies al planeta (cada colònia dóna 1 punt, i cada majoria en un territori 1 altre punt) i per a construir-les cal obtenir recursos (combustible i minerals). Aquests recursos s'obtenen assignant els vaixells espacials propis (que són els daus) a diferents estacions orbitals (espais del tauler) que tenen diferents efectes (obtenir combustible, obtenir minerals, fer intercanvis, robar als altres jugadors, construir colònies, construir més vaixells per a la teva flota, explorar un artefacte alienígena -que permet obtenir cartes-, etc.). No sembla res espectacular, oi? Doncs el resultat global és molt i molt interessant (ja us ho havia dit?). A cada torn el jugador llença els seus daus i els assigna a les estacions orbitals en funció del resultat de cada un (cada estació té condicions diferents per a assignar-hi daus: parelles, trios, escales, valors mínims, etc.). Aquest mecanisme dóna lloc a situacions curioses (com l'espiral inflacionista que sempre s'acaba produïnt a la mina lunar) i permet, si es disposa de les cartes adequades i de prou daus, formar combinacions potents. Ara bé, amb jugadors molt analítics, els torns es poden allargar si volen maximitzar les opcions dels daus obtinguts... cal posar una mica de pressa!

La mina lunar, amb una inflació galopant... [imatge de Patrick Nickell]

La partida s'acaba tan bon punt un jugador construeix la seva darrera colònia. Un aspecte que m'agrada és que el joc s'accelera de manera gairebé exponencial, no en el temps que triguen els jugadors en fer les seves jugades, sinó en l'evolució mateixa de la partida. Les primeres colònies costen molt de construir, però quan ja n'hi ha moltes de construïdes, tothom controla algun territori i tothom té molts vaixells i força cartes, les coses poden passar molt depressa i cal vigilar molt bé els altres jugadors, no fos cas que amb una jugada de geni algú construeixi dues (o tres!) colònies en un sol torn i ens deixi a tots amb un pam de nas.

Ah, per cert, n'acabo de traduir les regles al català (amb permís de la gent de Clever Mojo Games). Aquí les teniu:

Regles en català de l'Alien Frontiers

Que en gaudiu!

Llibre «publicat»

Ja fa força temps vaig endegar un projecte terminològic amb la gent del grup de traducció cientificotècnica de la Universitat Pompeu Fabra. La cosa tractava de fer un diccionari d'astronomia de posició (la part de l'astronomia que es limita a descriure la posició dels cossos celestes sobre el cel) i centrat en termes d'astronomia antiga i medieval (sí, ja ho sé, especialitzat i minoritari, però a les obres terminològiques ja els passa això, què hi farem, si un és friqui també en la seva feina). Per què? Doncs bé, en primer lloc perquè ens va donar la gana, en segon, perquè no hi havia cap referència en català sobre el tema i, en tercer, perquè la traducció d'uns textos sobre astronomia islàmica medieval que havia de fer per a l'exposició «Mediterraneum» del Fòrum 2004 (ja us ho deia, que feia força temps) ens va donar l'excusa perfecta.

La idea era fer el diccionari i després mirar de publicar-lo. Després de «barallar-me» amistosament amb la gent del Termcat, aquests no van poder assumir el projecte, bàsicament per qüestions de calers, com sempre. El projecte va quedar aparcat al fons del calaix, esperant temps millors. Però fa uns mesos, gràcies a un joc, vaig descobrir això del print on demand a la web LuLu.com. Aquesta web (no és l'única) t'ofereix un servei d'impressió sota demanda, cosa que et permet «publicar» el text que vulguis (potser haurem de redefinir què vol dir publicar), sense haver de passar per una editorial; si ets prou apanyadet amb la composició del text i hi poses una mica de sensibilitat tipogràfica, encara queda millor que algunes edicions «en sèrio» però cutres que trobes a les llibreries; pots escollir una edició en rústica o en tapa dura; pots escollir el tipus de paper i fins i tot tenen un assistent per crear portades i contraportades. T'assignen un ISBN i el teu llibret ja queda a la venda i en pots fer el que vulguis, posar-li el preu que vulguis i fins i tot vendre'l a través d'Amazon.

Total, que se'm va encendre el llumet al cap i immediatament vaig pensar:  «cony, i si ho aprofito per al diccionari? que ja veig que quedarà al calaix tota la vida...». Dit i fet, vaig fer un bon repàs al diccionari, el vaig ampliar una mica, vaig fer una portada acceptable, vaig generar tot el llibre en pdf i ho vaig pujar a LuLu. En mitja hora la cosa ja estava llesta. En fi, que aquí ho teniu (cliqueu-hi a sobre per anar a la pàgina del llibre):

Poiékhali!

Ja han passat 50 anys... Sí, tal dia com demà, ara fa 50 anys, és a dir, el 12 d'abril de 1961, en Iuri Gagarin es convertia en el primer ésser humà en orbitar al voltant de la Terra. A les 5,30, hora de Moscou, el coet Vostok-K s'enlairava del cosmòdrom de Baikonur, amb el vehicle Vostok 3KA i el seu tripulant, en Iuri Gagarin. Era la missió Vostok 1, una missió que immediatament es va convertir en una fita de la història de la humanitat.

I en només 50 anys, gairebé sembla impossible tot el que s'ha aconseguit en l'exploració de l'espai: a banda dels diversos vols tripulats a la Lluna, hem enviat vehicles d'exploració a tots els planetes del sistema solar, de manera que ara mateix coneixem millor la superfície de Mart que no pas els fons marins aquí a la Terra, a diversos asteroides, a alguns cometes i al Sol mateix, mentre les naus Voyager 1 i Voyager 2 (33 anys funcionant, ja!), els ginys humans més llunyans, són ben a punt de sortir dels límits del sistema solar. Només ens queda explorar de prop alguns objectes del cinturó de Kuiper, com Plutó, però la nau New Horizons aviat s'encarregarà de posar fil a l'agulla.

Potser hauríem de celebrar lúdicament l'esdeveniment d'avui amb una partida al Liftoff, o millor encara, al High Frontier. No creieu?

Nota: se'ns ha girat feina... n'hi ha un fotimer!

No votis...

326 anys...

...i segueix tan jove!

Petita reflexió nuclear

Ja començo a estar una mica fart d'informació errònia i/o tergiversada sobre la situació de la central nuclear de Fukushima. Era d'esperar, entre periodistes que no tenen ni punyetera idea de què és una central nuclear (i que haurien d'informar-se mínimament abans de publicar res) i partidaris i detractors a ultrança de l'energia nuclear, ens trobem amb un munt d'informació molt difícil d'avaluar amb calma. Sense anar més lluny, aquest matí un titular a l'edició digital d'El Periódico deia «Segona explosió nuclear a Fukushima»... sí, explosió nuclear! i què més, home!... I com passa sempre amb el tema nuclear, al final (bé, i al començament també) el debat es converteix en una discussió digna de tertúlia futbolera d'Intereconomía, tot es redueix a blanc o negre i a veure qui crida més i diu més bajanades.

No sóc especialment partidari de l'energia nuclear, però dir que és una merda no soluciona res; no crec que ningú estigui disposat a tornar als consums energètics del segle XVIII, per dir alguna cosa, de manera que alguna cosa hem de fer. Sí, potenciar les energies alternatives, invertir en recerca bàsica i aplicada per a trobar noves fonts d'energia i augmentar el rendiment de les existents... però mentrestant l'energia que consumim, còmodament instal·lats davant de l'ordinador, ha de venir d'algun lloc, i no tinc gens clar que seguir cremant milions de tones de carbó i de petroli en les centrals tèrmiques, amb les enormes emissions de gasos d'efecte d'hivernacle i components de pluja àcida, sigui millor que l'energia nuclear. I aquest és el problema, la qüestió de l'energia nuclear (i de les fonts d'energia, en general) és terriblement complexa i no podem esbandir-la amb simplificacions, però no hi ha res a fer, els mitjans de comunicació donen alegrement informacions incorrectes o incompletes. Si aquestes informacions parlen del Piqué i la Shakira doncs ja veus i bon vent, però per a un tema tan important és una irresponsabilitat molt greu. És més fàcil crear un titular impactant i amenaçador que seure un moment a entendre el tema.

Volia fer un article més llarg, però com que hi ha blocaires que ja ho han expressat molt millor que jo, els dono la paraula: primer us convido a llegir l'article «Why I'm not worried about Japan's nuclear reactors». I després podeu fer una ullada al magnífic bloc de divulgació científica La pizarra de Yuri Gagarin, del qual en transcric aquí uns fragments:

No voy a decir “aquí no ha pasado nada, circulen” porque sí que ha pasado y habrá que hacer algunas preguntas molestas. Empezando por el motivo de que los estudios sísmicos estuvieran subestimados, como ya pasó en Kashiwazaki-Kariwa. También es legítimo preguntarse si estas subestimaciones pueden haberse dado en otros países con contextos geológicos distintos. Y cómo es posible que el sistema de refrigeración de emergencia haya fracasado por completo. Esto es así.

Pero por el momento, estos accidentes nucleares no se han cobrado ninguna vida fuera del complejo ni parece probable que lo vayan a hacer, salvo que ocurriera algo muy extraño. Los niveles de radiación fuera del perímetro de las centrales son bajísimos, a pesar de todo el alarmismo. Es difícil pelear contra imágenes poderosas, como las explosiones en las unidades 1 y 3 que han dado la vuelta al mundo, pero hay que ser racionales y no dejarse llevar. Las centrales de Fukushima han resistido extraordinariamente bien, mucho mejor que gran parte de lo que las rodeaba, y esto sólo está ocurriendo debido precisamente a que el terremoto y el tsunami han sido pavorosos.

En comparación con el terremoto y el tsunami, en el estado actual de las centrales, esto sería casi anecdótico si no fuera por el enorme impacto que está teniendo y va a tener a nivel social internacionalmente. Inevitablemente va a haber un antes y un después. A mí me gustaría invitar a todo el mundo, pro-nuclear, anti-nuclear y de la madre superiora a la racionalidad y, una vez más, a no tomarse esto como un partido Madrid-Barça o una diatriba PSOE-PP. La política energética y la tecnología nuclear son cosas muy complejas y llenas de matices que no se pueden saldar con un “esto es seguro y no hay más que hablar” o “esto es un accidente esperando a ocurrir y no hay más que hablar”.

 Doncs això.

Quarks i cartes

Feia temps que no parlàvem de jocs i ciència, en aquest bloc. Avui hi tornem. I per parlar d'un joc anomenat Quark Matter Card Game - Elementary particles on your own. Creat pels hongaresos Csaba Török, Judit Csörgő i Tamás Csörgő, està disponible en hongarès i en anglès i es tracta d'un conjunt de quatre jocs de cartes en què aquestes són les partícules fonamentals més habituals: tres dels sis quarks: up, down i strange, i quatre dels sis leptons: electró, muó, neutrí electrònic i neutrí muònic, més les seves corresponents antipartícules.

És un joc que val la pena comentar i destacar per dos aspectes que m'agraden:

1. És el primer joc que conec que utilitza els principis bàsics de conservació dels nombres quàntics per a les regles. Calma, no us espanteu, que no cal saber què és la conservació del nombre bariònic per a jugar-hi, però potser després de jugar-hi ja ho sabreu! En el fons tot plegat és més senzill del que sembla, i en general vol dir que per agafar cartes, descartar-se o el que calgui en cada joc, simplement s'han de seguir les mateixes regles que en les interaccions entre partícules fonamentals. Un exemple: si cal descartar-se d'algunes cartes, només ho podrem fer si amb les cartes que tenim aconseguim la desintegració β d'un neutró (o alguna altra reacció igualment possible). Els jocs en sí no són cap meravella, són jocs força estàndard d'aconseguir col·leccions de cartes o de ser el primer en descartar-se aprofitant combos de cartes. N'hi ha un que pot resultar divertit jugat amb un grup gran: es llencen totes les cartes sobre la taula i cal anar agafant-ne seguint les combinacions posteriors al Big Bang: primer els neutrinos, després parelles leptó-antileptó i finalment grups de quarks formant mesons i barions; tothom juga alhora i cal ser ràpid per identificar i agafar.
2. El joc s'ofereix en el sistema d'impressió de llibres a demanda (print on demand), en concret a la web www.lulu.com, i el podeu trobar directament aquí. Els serveis d'impressió a demanda són una bona opció per a comercialitzar coses a un preu raonable i poder-hi guanyar uns pocs calerons. Estic d'acord que per a llibres funciona molt bé però que per a jocs la cosa grinyola una mica i només serveix si el teu joc té components només en paper i que es puguin posar com a fulls d'un llibre. En el cas del joc que ens ocupa, les cartes estan impreses a les darreres pàgines del llibre, de manera que les has de retallar per a jugar-hi. Per a un joc de cartes sens dubte seria millor Artscow, per exemple, però en aquest cas els autors han volgut donar preferència al llibret de regles i als textos explicatius que l'acompanyen, que així queden impresos amb qualitat, ben enquadernats i a tot color.

Apa, ja ho veieu, una nova raresa que us portem de les profunditats d'Internet...