(Re)descobrint Pergolesi

Com ja és habitual, acabarem l'any amb les manies musicals personals :-)

Aquest 2010 que ara acaba ha estat també l'«any Pergolesi», en commemoració dels 300 anys del naixement de Giovanni Batista Pergolesi. No hi vaig prestar gaire atenció, perquè malauradament Pergolesi és un d'aquells compositors que queden fitxats amb una sola obra, que es repeteix fins a provocar basques; en aquest cas es tracta del seu Stabat mater, pràcticament l'única obra seva que s'interpreta més o menys habitualment. L'obra està bé, però de tant repetida mil-i-una vegades, sovint amb intèrprets més que mediocres, acabes avorrint-la, a ella i al compositor dels pebrots. L'Stabat mater té el mateix i dubtós honor que «La primavera» de Les quatre estacions o el Cànon de Pachelbel, música que trobes a tot arreu, a l'estació del metro, a la consulta del dentista o a qualsevol bodabautizocomunión. Total, que això de l'any Pergolesi no em feia trempar.

Terrible error. L'he enganxat tard, però l'any Pergolesi m'ha fet descobrir el magnífic compositor que fou aquest marchigiano nascut a Jesi el 1710 i mort aviat, massa aviat, amb només 26 anys, a Pezzulo. I és que entre Spotify i Youtube, no cal ni moure's del seient per escoltar gairebé l'obra completa del compositor...

Comencem traient una mica de caspa a l'intermezzo operístic La serva padrona, amb una interpretació refrescant que ens donen els magnífics I Barocchisti dirigits pel Diego Fasolis i amb el Furio Zanasi com a Uberto i una deliciosa Sonya Yoncheva com a Serpina, en el duet «Lo conosco a quegli occhietti»:


Més enllà de les seves qualitats musicals, La Serva Padrona té una importància considerable en la història de la música. Fou potser la primera òpera buffa que adquirí fama mundial, més enllà de Nàpols, el bressol del gènere. Amb caràcters derivats de la commedia dell'arte, fàcilment identificables pel públic (en aquest cas un petit burgès ja granadet i la seva furbetta minyona), la música també és volgudament senzilla i popular i segueix uns patrons una mica diferents que les òperes serie. La serva padrona sovint es considera una peça clau en el pas del barroc al classicisme i en la seva representació a París el 1752, va fer esclatar la famosa Querelle des Bouffons entre partidaris i detractors de l'òpera italiana.

I ara passem als veritables descobriments. Només posaré algun fragment de Il Flaminio, una òpera buffa del 1735, recuperada en una magnífica producció al Festival Pergolesi de Jesi aquest estiu passat. A partir d'aquí, la Fundació Pergolesi-Spontini gravarà en CD i DVD les òperes completes de Pergolesi, un projecte que promet... De moment aquí teniu l'ària «Da rio funesto turbine», interpretada, també, per la Sonya Yoncheva en el paper d'Agata i tot plegat dirigit per l'Ottavio Dantone i la seva Accademia Bizantina (estupends!):


I, per què no, posem de pas l'ària «Ad annientarmi potea discendere», amb la Sonya Yoncheva altra vegada:


I ja que hi som, amb Il Flaminio també podem fer una mica de sociolingüística, si em perdoneu. Com en moltes altres òperes de l'escola napolitana, alguns personatges parlen en napolità. Es tracta sempre de personatges populars, de classe baixa, mentre que els personatges cultes, burgesos o aristocràtics parlen italià estàndard. En el següent fragment, en Vastiano, interpretat pel Vito Priante (o potser és el Freddie Mercury ressuscitat?), exposa les seves raons per parlar en napolità i no en toscanese:


No he trobat el llibret de l'òpera i no acabo de pescar del tot el que diu, però diria que el resum seria una cosa com «He nascut a Nàpols i parlo com es parla aquí», si no m'equivoco...


En fi, apa, que acabeu bé el 2010 i prepareu-vos per al 2011: llegiu, jugueu i escolteu música, que val la pena!