Vida i destí

Finalment he acabat l'extraordinària Vida i destí (Жизнь и судьба) d'en Vassili Grossman (traducció catalana de Marta Rebón). I ja puc dir tranquil·lament que és un dels llibres que més m'ha impressionat; feia temps que un llibre no m'atreia d'aquesta manera i em deixava tan aclaparat.

La manera aparentment senzilla i sense pretensions amb què relata tants episodis terribles encara dóna més força a la narració. La tensió emotiva que arriba a transmetre en alguns passatges és colpidora i, ho reconec, en més d'una ocasió he hagut de tancar el llibre després d'alguna escena, simplement tot plegat era massa aclaparador. És una història èpica explicada de manera intimista, gairebé. La riquesa de matisos de personatges, amb tots els seus dubtes i indecisions, la descripció de la batalla de Stalingrad, la crítica al totalitarisme i a la negació de la voluntat de la persona, tot plegat en fa una obra magnífica. La línia argumental de Sófia Óssipovna Lévinton i els altres deportats fins arribar a la cambra de gas és senzillament insuportable. Les complexes relacions i indecisions dels membres de la família Xàpoixnikov davant del poder de l'Estat estan narrades de manera magistral. I en definitiva, totes les diverses línies argumentals, que apareixen irregularment i de vegades ja no tornen a aparèixer mai més, formen un conjunt amb què Grossman explica una història enorme mitjançant petits fragments vagament interrelacionats. I sempre, durant tot el llibre, és impossible no sentir la presència opressiva, gairebé xafogosa, de l'Estat.

Altres ja han parlat molt, i molt millor i amb més coneixements que no pas jo, sobre Vida i destí i sobre en Grossman. Per això només voldria comentar un aspecte que, com a físic, m'ha cridat l'atenció, m'ha agradat molt i m'ha fet retornar vells records de quan feia la carrera.

En primer lloc em va sorprendre que un dels protagonistes de la novel·la, en Víktor Pàvlovitx Strum, sigui físic nuclear i treballi com a investigador sobre qüestions d'interaccions i estabilitat nuclears. Però si només fos això rai. El millor és que en Grossman, científic ell també, presenta el treball de recerca d'una forma extraordinàriament real. Deixant de banda els problemes polítics dins de l'Acadèmia de Ciències, el dia a dia de Strum i els seus col·legues és ben real: els problemes al laboratori, la relació entre la vessant més teòrica i la vessant més experimental, els problemes quotidians, les preocupacions en arribar a casa, l'obsessió per un problema que et va donant voltes al cap, etc. Tot plegat, un retrat magnífic del procés de recerca científica, com feia temps que no veia reflectit en una novel·la (o en una pel·lícula, posats a fer). Ara em ve al cap, i ja em perdonareu, la imatge absolutament irreal, fantasiosa i patètica que fa en Dan Brown de la recerca científica i dels investigadors a Àngels i dimonis (sí, ja sé que comparar una novel·la de usar y tirar amb Vida i destí és una mica exagerat, però és el que m'ha vingut al cap, nois).

I mentre llegia la novel·la també em vaig assabentar que el personatge de Strum, en part alter ego del mateix Grossman, també està basat en part en el gran físic Lev Davídovitx Landau. Landau, un dels més grans físics del segle XX i iniciador d'una brillant escola soviètica de física teòrica, va patir les purgues del 37-38 i, després de la guerra, el seu origen jueu va pesar com una llosa damunt seu. Temes que són recurrents també en la novel·la d'en Grossman: l'any 1937 i la consciència de pertinença al poble jueu, consciència en molts casos despertada precisament a causa de l'antisemitisme.

Sabent això, no vaig poder evitar fer un paral·lelisme entre l'estil narratiu de Grossman i l'estil narratiu dels (bons) llibres de física soviètics. La mateixa economia de llenguatge, la mateixa elegància i concisió, la mateixa densitat de conceptes en molt poc espai i, en cada cas a la seva manera, la mateixa manera d'explicar una gran història a partir de petits fragments. I és que durant la carrera molts de nosaltres teníem una veritable admiració pels pocs llibres soviètics (traduïts al castellà uns pocs, alguns més a l'anglès) que hi havia a la biblioteca de la facultat. Sens dubte el número u, la joia de la corona indiscutible, sempre va ser l'extraordinari Curs de física teòrica d'en Landau (Курс теоретической физики). El munt d'hores que jo i molts d'altres ens vam passar llegint i gaudint d'alguns dels 10 volums d'aquesta obra monumental!

 
Acostumats com estàvem als llibres europeus i americans, els llibres soviètics van ser un descobriment i també un bon cop de puny a la cara. Sempre dèiem que el que en Landau explicava en mitja pàgina, un llibre americà ho explicava en vint pàgines... però esclar, entendre aquella mitja pàgina del Landau requeria més temps que llegir les vint pàgines de l'altre. Eren estils gairebé oposats. No gosaria dir quin és millor, però sí que sovint l'estil soviètic t'obligava sovint a trencar-te el cap força més que els altres. Possiblement dues de les obres de física de què més he gaudit són el Curs de física teòrica d'en Landau i, amb l'estil oposat, la Física d'en Feynman. El primer d'un nivell de tercer i quart (i més) de carrera, el segon d'un nivell de primer de carrera, totes dues són obres magnífiques amb estils ben oposats! (i aquí les tinc, segueixen al meu costat com a petites joies de la meva biblioteca personal).

I com a darrer remember when..., l'olor i el tacte... tots els llibres traduïts per l'Editorial Mir de Moscú tenien aquella olor i aquell tacte tan particulars, de "llibre rus", com en dèiem. No així el Curs de física teòrica i algun altre, que aquests els va editar en castellà l'Editorial Reverté. Si bé el curs d'en Landau se segueix editant (cosa que demostra que no ha perdut el seu estàtus de clàssic), actualment és molt difícil trobar ja aquells vells llibres de l'Editorial Mir. Fa anys hi havia una petita llibreria científica a la Ronda Sant Pau que era pràcticament l'únic lloc a Barcelona on trobar-ne, però fa poc vaig passar i vaig veure que ja no hi era (i encara que hi fos, dubto que tinguessin encara llibres d'aquells).

Però bé, deixem-nos de records. Per acabar, tornem al tema de l'apunt d'avui, a Vida i destí, amb una recomanació si no l'heu llegida, feu-ho! Sisplau. Llegiu-la.