11 de març 2009

Alba soviètica

Fa poc vaig descobrir un petit editor nord-americà, Victory Point Games, que es dedica a publicar wargames amb edicions semiprofessionals, tiratges petits però una qualitat prou bona i preus assequibles. En general són jocs de petit format, poca quantitat de fitxes i jugables en una hora o dues. Tenen molts jocs interessants, sovint de creadors ben reconeguts en el món dels wargames, però em van cridar especialment l'atenció dos solitaris, creats per Darin A. Leviloff: Israeli Independence i Soviet Dawn. Ambdós utilitzen el mateix sistema de joc, però el segon afegeix més elements. Parlem-ne una mica, doncs.

Soviet Dawn és un wargame solitari sobre la Guerra Civil Russa, entre 1917 i 1921. El jugador pren el control de les forces bolxevics i haurà de lluitar contra les diverses forces blanques i inicialment també contra l'exèrcit alemany; després del tractat de Brest-Litovsk contra l'expedició aliada i, acabada la Primera Guerra Mundial, també contra polonesos i finesos. Déu n'hi do!

El mapa representa el territori de la naixent Unió Soviètica, amb 6 fronts que convergeixen tots a Moscou. Cada front està format per quatre o cinc caselles unides per una línia, que indica la possible progressió de cada front fins a la capital. Inicialment cada front enemic, representat per una fitxa, comença a la casella més allunyada (en alguns casos el front és encara inactiu, com el polonès, que només s'activarà quan es creï Polònia després de la Primera Guerra Mundial, lògicament). El sistema de joc indica com van avançant aquests fronts enemics i si en algun torn una fitxa enemiga arriba a Moscou, el jugador perd; si, en canvi, aconsegueix resistir fins al final, guanya.

I precisament el sistema de joc aporta molta tensió i variabilitat i és el que trobo que li dóna interès al joc. El joc està controlat per una baralla de cartes. A cada torn el jugador en revela una (podeu veure un exemple a la imatge anterior) i la carta indica quines accions tindran lloc: si es produeix algun esdeveniment especial, quins fronts enemics avançaran posicions (o retrocediran, en casos excepcionals) i de quantes accions disposa el jugador, juntament amb possibles modificadors a les accions. Aquestes accions del jugador són el punt fort: amb cada acció el jugador pot fer una d'aquetses coses: 1) ofensiva militar en algun front, 2) intentar millorar les relacions internacionals, 3) intentar reorganitzar l'exèrcit roig. Inevitablement, a cada torn sempre es presenta el dilema de gastar accions beneficioses a curt termini, és a dir, les ofensives, ja que els enemics aviat comencen a apropar-se perillosament a Moscou, o bé gastar accions que poden donar fruit a més llarg termini, com les accions diplomàtiques (si les relacions internacionals cauen a zero, es perd la partida) o millorar l'exèrcit, una opció molt difícil d'aconseguir però molt valuosa. Tot plegat amanit amb esdeveniments diversos, com la possibilitat que els blancs alliberin el tsar o la possible no-signatura del tractat de Brest-Litovsk, entre altres.

Malgrat que la sort hi té un paper important, com acostuma a passar en molts wargames solitaris, les decisions que cal prendre a cada torn acostumen a ser crítiques: on i quan fer ofensives, quin és el millor moment per millorar la diplomàcia, aprofitar aquest modificador de +1 només vàlid per a un front llunyà o atacar aquell front proper, que ara té un modificador -1. D'altra banda, la rejugabilitat és prou alta, l'ordre en què apareixen les cartes pot modificar completament el curs dels esdeveniments i canviar tota la partida. Cal dir que guanyar no és gens fàcil. Jo només he guanyat una partida de cinc que n'he fet!

Em sembla que els de Victory Point Games han guanyat un client habitual. Sobretot sabent que estan preparant un altre petit solitari sobre la batalla de Rorke's Drift. Punyeta! Per què es publiquen tants jocs interessants?

6 comentaris:

M. Drop ha dit...

Doncs jo he provat l'Israeli Independence, i home, no m'ha meravellat. Bé és cert que, com expliques, el Soviet Dawn, tot i ser el mateix sistema, té algunes opcions més. A l'Israeli Independence només tens l'opció de lluitar contra algun dels fronts àrabs que intenten arribar a Jerusalem Oest (Líban, Síria, Irac, Jordània i Egipte) i, tot i que no és fàcil guanyar, tampoc té massa història el joc.

Ruminahui ha dit...

Doncs jo trobo que tots dos jocs, per l'objectiu que tenen, donen molt bon resultat. No són solitaris per trencar-se excessivament les banyes ni fer una planificació estratègica en tota regla, com el Silent War, per exemple, que t'hi pots estar mesos. Són solitaris ideals per a una estona tonta, una mitja horeta després de dinar, mentre fas un cafè... Bàsicament és decidir a cada torn on gastes els teus escassos recursos.

Sempre m'agrada valorar un joc respecte al "pes" que suposadament vol tenir. En aquests dos casos (especialment el Soviet Dawn) el paper de solitari lleuger i ràpid, amb l'aspecte de simulació força abstret, el compleixen amb escreix. Per això els puntuo alt.

Per cert, ja tens pensats els jocs per a La Llacuna?

aristocrataiobrer ha dit...

doncs jo també me l'he fet enviar, per la recomanació de la BGG... he de dir que és el meu primer wargame ;-)

M'han agradat les cartes i el rigor històric (estic cansat dels temes agafats amb pinces dels jocs alemanys), però això de combatre amb un dau no m'acaba de convèncer. ¿Tots els wargames funcionen amb daus per resoldre batalles?

Ruminahui ha dit...

aristocrataiobrer: a veure si t'agrada, doncs :-) Cal dir que és un wargame força lleuger i els aspectes de simulació estan necessàriament força abstrets. En aquest sentit són interessants les notes del creador i de l'editor que venen amb les regles.

En general en els wargames els combats sempre es resolen amb llançaments de daus. Si estàs acostumat als eurogames això pot semblar excessivament aleatori, però és la forma estàndard d'incloure els imponderables que es donen en qualsevol combat. Tu pots tenir una gran estratègia, però sempre hi ha factors fora del teu abast, que de forma abstracta es representen amb l'aleatorietat dels daus.

Evidentment el llançament dels daus sempre es pot modificar al teu favor si utilitzes una bona estratègia, i aquí hi ha part de la gràcia dels wargames: gestionar els teus recursos, el terreny, els subministres, etc. de forma que en cada combat que tu decideixis la sort estigui molt esbiaixada al teu favor i obliguis a l'adversari a presentar batalla en condicions no massa favorables.

En el cas del Soviet Dawn no hi ha massa modificadors (seguint la senzillesa del joc, més didàctic que estrictament simulador), però en els wargames clàssics les taules de resolució de combat poden ser prou sofisticades. D'altra banda cal dir que els solitaris acostumen a tenir més atzar que els wargames per a dos o més jugadors. En el Soviet Dawn el dilema és sempre decidir a quin front atacar, aprofitant algun modificador de què disposis, o bé intentar millorar la diplomàcia o l'exèrcit.

Ja ens diràs les teves impressions! :-)

Ruminahui ha dit...

aristocrataiobrer: Vaja, amb tot això vull dir que has de canviar totalment de xip respecte als eurogames. Ara ja no es tracta de certeses (com els punts d victòria que guanyaré si construeixo aquest edifici al Caylus, per posar un exemple), sinó sempre de probabilitats (on tinc més probabilitats de guanyar?) i equilibrar-les amb les necessitats més urgents (aquí tinc menys probabilitats de guanyar, però és el lloc crític i no puc desentendre'm).

I quan vulguis provar algun wargame a dos (un "de debò" ;-) ) avisa'ns i a veure si ens ho podem combinar.

aristocrataiobrer ha dit...

Carai, Ruminahui, gràcies per l'explicació. De fet ja he fet tres partides al Soviet Dawn. Han estat tenses per la incertesa de la carta que sortirà, i he guanyat l'última només gràcies als modificadors ("reorganització de l'exèrcit roig"), com bé comentes en el teu escrit.

En general m'agrada que hi hagi una mica d'atzar però que no sigui decissiu, i menys en jocs on t'has d'esprèmer el cap. El Caylus, per exemple, el trobo massa fred, m'agrada més l'Agricola que té el mateix sistema però amb una mica de sort i amb un tema no tan postís. I abans jugava a escacs però ho vaig deixar, perquè els rivals es feien un fart d'estudiar, i jo jugo per divertir-me i no per estudiar.

L'After the flood també té una mica d'atzar, com un wargame, i també m'agrada, però això que una estratègia d'hores s'acabi decidint amb un tirada de daus és el que no m'acaba de convèncer. Suposo que un bon jugador és el que s'ho fa venir bé perquè la tirada no sigui tan decisiva. I està bé el tema de les probabilitats, com expliques en la sèrie d'escrits sobre daus, però els resultats tendeixen a convergir a molt llarg termini, i és possible que en un espai curt de temps un jugador estigui de mala ratxa i l'altre no. En un filler és divertit, però si hi has invertit 3 o 4 hores no...

La setmana passada vaig poder provar el famós Age of steam i no em va acabar de convèncer, perquè una fase important es decideix completament amb daus i peces que surten d'una bossa, però hi ha gent que li agrada, segons ells fan les partides més emocionants. Bé, qüestió de gustos, com en tot.

I quan vulguis quedem, però em va semblar que no coincidim gaire. De tant en tant tinc un dia lliure i ja t'ho diré.