Un acudit de Brian Barling a la BGG.
29 de maig 2009
28 de maig 2009
27 de maig 2009
25 de maig 2009
Una sobredosi d'endorfines
Una mica de publicitat i una bona crítica sempre van bé, per què negar-ho?
Moltes gràcies, Oriol!
***
La Patum en un tablero
UNA DE LAS POCAS OCASIONES EN QUE UNA FIESTA POPULAR HA SIDO TRASLADADA CON ÉXITO A UN TABLERO DE JUEGO
No sé por qué, pero muchas veces se ha intentado hacer juegos relacionados con un acontecimiento o un espacio ciudadano y no se acaba de conseguir el triple objetivo: transmitir la riqueza del acontecimiento, conocer el espacio en concreto y, sobre todo, divertir. Además, y quizá por este motivo, no suele encontrarse fácilmente en las tiendas de la ciudad a la que se refiere.
Por suerte, esto no pasa con el que nos ocupa hoy. Se llama PatimPatamPatum!, está creado por Marc Figueras y Marià Pitarque y presenta la Patum de Berga (Barcelona), fiesta declarada patrimonio de la humanidad por la Unesco. El juego cumple con los objetivos explicados anteriormente: se viven los elementos de la fiesta, los jugadores deben desplazarse por los escenarios de esta, resulta divertido (eso sí, los jugadores deben estar acostumbrados a jugar) y se puede encontrar en tiendas de la misma población (y en otros muchos lugares, como se puede comprobar en la página web del juego: http://www.vexillum.net/).
El tablero es un plano de Berga, con las calles principales de la ciudad y las plazas donde se celebran los saltos, danzas efectuadas por las diferentes comparsas. Cada jugador controla un grupo de patumaires (participantes de la fiesta) que se identifican con una comparsa determinada.
El objetivo de cada jugador es llevar el máximo número de sus patumaires a las diferentes plazas. El problema es que cada una está limitada a un número determinado de personas.
Para conseguirlo deberá usar sus cartas con estrategia: algunos naipes están numerados y marcan el número de casillas que pueden moverse los personajes y otros muestran un personaje típico de la fiesta que podrá hacerse aparecer para favorecer los intereses de los patumaires.
Se juegan en tres rondas (la partida puede durar unos 90 minutos, aunque en la web del juego explica formas de reducir fácilmente este tiempo). Cada una se acaba cuando dos jugadores no tienen cartas. Entonces se puntúa según el número de personajes que hayan llegado a las plazas.
Otras reglas muestran el papel de los administradores de la fiesta, personajes importantes en la vida de la población, o la posibilidad de empujar a un personaje contrario que esté dentro de la plaza para desalojarlo. De todas formas, la complejidad del juego no radica en la cantidad de reglas, sino en la dificultad para usarlas con destreza.
Mañana empieza la celebración de este año con la salida del tabal, que hace de heraldo de la fiesta. Pero hasta que empiecen els salts (las danzas en las plazas) aún les queda algunos días. Si ustedes, como yo, son unos pixapins (nombre con el que se designa a la gente de ciudad, especialmente de Barcelona) pueden instruirse con el PatimPatamPatum! Quizá así consigan aprender la mecánica de la fiesta y disimular un poco que son foráneos.
Oriol Ripoll, La Vanguardia, 24 de maig de 2009
Moltes gràcies, Oriol!
***
La Patum en un tablero
UNA DE LAS POCAS OCASIONES EN QUE UNA FIESTA POPULAR HA SIDO TRASLADADA CON ÉXITO A UN TABLERO DE JUEGO
No sé por qué, pero muchas veces se ha intentado hacer juegos relacionados con un acontecimiento o un espacio ciudadano y no se acaba de conseguir el triple objetivo: transmitir la riqueza del acontecimiento, conocer el espacio en concreto y, sobre todo, divertir. Además, y quizá por este motivo, no suele encontrarse fácilmente en las tiendas de la ciudad a la que se refiere.
Por suerte, esto no pasa con el que nos ocupa hoy. Se llama PatimPatamPatum!, está creado por Marc Figueras y Marià Pitarque y presenta la Patum de Berga (Barcelona), fiesta declarada patrimonio de la humanidad por la Unesco. El juego cumple con los objetivos explicados anteriormente: se viven los elementos de la fiesta, los jugadores deben desplazarse por los escenarios de esta, resulta divertido (eso sí, los jugadores deben estar acostumbrados a jugar) y se puede encontrar en tiendas de la misma población (y en otros muchos lugares, como se puede comprobar en la página web del juego: http://www.vexillum.net/).
El tablero es un plano de Berga, con las calles principales de la ciudad y las plazas donde se celebran los saltos, danzas efectuadas por las diferentes comparsas. Cada jugador controla un grupo de patumaires (participantes de la fiesta) que se identifican con una comparsa determinada.
El objetivo de cada jugador es llevar el máximo número de sus patumaires a las diferentes plazas. El problema es que cada una está limitada a un número determinado de personas.
Para conseguirlo deberá usar sus cartas con estrategia: algunos naipes están numerados y marcan el número de casillas que pueden moverse los personajes y otros muestran un personaje típico de la fiesta que podrá hacerse aparecer para favorecer los intereses de los patumaires.
Se juegan en tres rondas (la partida puede durar unos 90 minutos, aunque en la web del juego explica formas de reducir fácilmente este tiempo). Cada una se acaba cuando dos jugadores no tienen cartas. Entonces se puntúa según el número de personajes que hayan llegado a las plazas.
Otras reglas muestran el papel de los administradores de la fiesta, personajes importantes en la vida de la población, o la posibilidad de empujar a un personaje contrario que esté dentro de la plaza para desalojarlo. De todas formas, la complejidad del juego no radica en la cantidad de reglas, sino en la dificultad para usarlas con destreza.
Mañana empieza la celebración de este año con la salida del tabal, que hace de heraldo de la fiesta. Pero hasta que empiecen els salts (las danzas en las plazas) aún les queda algunos días. Si ustedes, como yo, son unos pixapins (nombre con el que se designa a la gente de ciudad, especialmente de Barcelona) pueden instruirse con el PatimPatamPatum! Quizá así consigan aprender la mecánica de la fiesta y disimular un poco que son foráneos.
Oriol Ripoll, La Vanguardia, 24 de maig de 2009
24 de maig 2009
El Zambesi, l'Antàrtida i l'Everest
Ahir, en llegir aquesta notícia publicada a El Periódico, no vaig poder evitar que el meu cap tornés a la infantesa i s'omplís de fantasies d'exploració i descoberta de terres ignotes.
La britànica Royal Geographical Society posa fi a la seva història d'expedicions llegendàries
Hi ha dos nínxols als murs exteriors de l'edifici de la seu de la Royal Geographical Society (RGS), al carrer de Kensington, a Londres. Atresoren les estàtues dels dos exploradors que probablement han donat més fama a aquesta institució britànica, l'irlandès Ernest Shackleton i l'escocès David Livingstone. A dins, sobre els murs que envolten les escales, en alguns casos flanquejant els passadissos, hi ha enormes pintures d'altres pioners com Robert Falcon Scott, Henry Stanley, Richard Francis Burton i John Speke.
L'edifici traspua devoció per aquests aventurers que amb les seves proeses han fonamentat el respecte que inspira la RGS a tot el món, i alguns dels que passegen entre les seves velles parets han acabat per preguntar-se, potser mirant amb nostàlgia els retrats, on ha anat a parar el temps de les expedicions.
Es tracta de membres amb dret a vot les demandes dels quals han dividit la institució en dues: els que volen tornar a l'era de l'aventura i els que creuen que ja no hi ha res per explorar i que la RGS s'ha de centrar en l'aspecte acadèmic. Els primers, una facció rebel integrada per geògrafs relativament joves, defensen que la societat no seria res, o seria moltíssim menys, si no hagués ajudat Shackleton a travessar l'Antàrtida, Hillary a coronar l'Everest i Livingstone en la seva odissea africana. I a l'argument que ja no queda res per descobrir responen amb l'argument següent: hi ha mig Amazones sense explorar; grans extensions de selva verge al Congo, Nova Guinea i el Vietnam, i un llit marí del qual amb prou feines se sap res.
Nostàlgia de l'aventura
Defensora de la postura academicista, la direcció es va resignar recentment a convocar una votació interna que va derivar en un encès debat, al qual s'ha sumat amb entusiasme la premsa britànica. "És intolerable que estiguem en una situació en què la venerable RGS no tingui els seus propis equips d'exploradors", va declarar al diari The Telegraph Robin Hanbury-Tenison, autor d'Els 70 grans viatges de la història i explorador jubilat que va emprendre diverses expedicions per l'Àsia i Sud-amèrica amb el patrocini de la societat britànica. Amb el seu nom associat per sempre a epopeies com la recerca de les fonts del Nil, el descobriment del passatge del Nord- oest a Canadà i la carrera per la conquista dels pols, la RGS se sotmetia a la voluntat dels seus membres per tornar a l'edat d'or o assentar-se definitivament en una modernitat soporífera.
Geògrafs rebels
Abans de la votació estava clar que els mitjans i l'opinió pública s'havien alineat amb els rebels, percebuts com uns audaços geògrafs decidits a tornar a la societat l'esplendor perduda. Estar al seu costat era estar del costat de l'èpica: de Shackleton travessant l'infranquejable pas Drake en un bot de sis metres d'eslora, de Hillary salvant l'última i perillosa cornisa de gel abans de coronar el cim.
L'escriptor de viatges Justin Marozzi va recordar, en un article a Financial Times, que l'última expedició planejada i pagada per la RGS va tenir lloc fa més d'un decenni, el 1998, quan prop de 200 científics de 21 països van fer un estudi de la fauna marina al sud-oest de l'oceà Índic. "Des d'aleshores --va escriure-- la societat ha aportat fons per a diverses expedicions, però no n'ha llançat cap que es pugui considerar seva". De les mateixes dimensions del debat i l'expectativa, no obstant, va ser la decepció després de la votació, que va tenir lloc dilluns passat i que van perdre els aventurers, encara que amb dignitat: una mica menys del 40% dels vots. El temps dels herois, sembla, ha passat.
I com tot temps passat, està en conserva: als relats que es van escriure, als dibuixos que es van fer i a les fotos que es van prendre. No només les dues estàtues a peu de carrer, no només les enormes pintures als passadissos vetustos: potser el que parla millor d'aquella època d'aventures és el magnífic arxiu fotogràfic de la RGS. Hi ha fotos de Hillary pujant l'Everest amb el xerpa Tenzing Norgay, de pràcticament totes les expedicions de començaments del segle passat a l'Antàrtida, de racons insòlits i remots dels cinc continents. Fotos (o dibuixos: la societat té 179 anys) de tot el que un explorador de la Royal ha trepitjat alguna vegada.
'Monty python', al capdavant
Després de perdre la votació, l'única esperança dels rebels, gairebé l'únic motiu per pensar que potser aquest fabulós arxiu encara no està tancat, radica en el gairebé segur nomenament de Michael Palin al capdavant de la RGS. Sí: el de Monty Python.
Palin, que fa gairebé 30 anys que realitza documentals de viatges per a la televisió (un explorador modern, o rodamón), assumirà el càrrec en dues setmanes. El líder de la facció rebel, Alistair Carr, ha dit que confia que es mostrarà "més obert". L'antic comediant ha fet prova d'elegància i no ha tancat portes: "Vull conèixer més el tema. L'estudiaré".
Marcelo Bernárdez, El Periódico, 23 de maig de 2009
La britànica Royal Geographical Society posa fi a la seva història d'expedicions llegendàriesHi ha dos nínxols als murs exteriors de l'edifici de la seu de la Royal Geographical Society (RGS), al carrer de Kensington, a Londres. Atresoren les estàtues dels dos exploradors que probablement han donat més fama a aquesta institució britànica, l'irlandès Ernest Shackleton i l'escocès David Livingstone. A dins, sobre els murs que envolten les escales, en alguns casos flanquejant els passadissos, hi ha enormes pintures d'altres pioners com Robert Falcon Scott, Henry Stanley, Richard Francis Burton i John Speke.
L'edifici traspua devoció per aquests aventurers que amb les seves proeses han fonamentat el respecte que inspira la RGS a tot el món, i alguns dels que passegen entre les seves velles parets han acabat per preguntar-se, potser mirant amb nostàlgia els retrats, on ha anat a parar el temps de les expedicions.
Es tracta de membres amb dret a vot les demandes dels quals han dividit la institució en dues: els que volen tornar a l'era de l'aventura i els que creuen que ja no hi ha res per explorar i que la RGS s'ha de centrar en l'aspecte acadèmic. Els primers, una facció rebel integrada per geògrafs relativament joves, defensen que la societat no seria res, o seria moltíssim menys, si no hagués ajudat Shackleton a travessar l'Antàrtida, Hillary a coronar l'Everest i Livingstone en la seva odissea africana. I a l'argument que ja no queda res per descobrir responen amb l'argument següent: hi ha mig Amazones sense explorar; grans extensions de selva verge al Congo, Nova Guinea i el Vietnam, i un llit marí del qual amb prou feines se sap res.
Nostàlgia de l'aventura
Defensora de la postura academicista, la direcció es va resignar recentment a convocar una votació interna que va derivar en un encès debat, al qual s'ha sumat amb entusiasme la premsa britànica. "És intolerable que estiguem en una situació en què la venerable RGS no tingui els seus propis equips d'exploradors", va declarar al diari The Telegraph Robin Hanbury-Tenison, autor d'Els 70 grans viatges de la història i explorador jubilat que va emprendre diverses expedicions per l'Àsia i Sud-amèrica amb el patrocini de la societat britànica. Amb el seu nom associat per sempre a epopeies com la recerca de les fonts del Nil, el descobriment del passatge del Nord- oest a Canadà i la carrera per la conquista dels pols, la RGS se sotmetia a la voluntat dels seus membres per tornar a l'edat d'or o assentar-se definitivament en una modernitat soporífera.
Geògrafs rebels
Abans de la votació estava clar que els mitjans i l'opinió pública s'havien alineat amb els rebels, percebuts com uns audaços geògrafs decidits a tornar a la societat l'esplendor perduda. Estar al seu costat era estar del costat de l'èpica: de Shackleton travessant l'infranquejable pas Drake en un bot de sis metres d'eslora, de Hillary salvant l'última i perillosa cornisa de gel abans de coronar el cim.
L'escriptor de viatges Justin Marozzi va recordar, en un article a Financial Times, que l'última expedició planejada i pagada per la RGS va tenir lloc fa més d'un decenni, el 1998, quan prop de 200 científics de 21 països van fer un estudi de la fauna marina al sud-oest de l'oceà Índic. "Des d'aleshores --va escriure-- la societat ha aportat fons per a diverses expedicions, però no n'ha llançat cap que es pugui considerar seva". De les mateixes dimensions del debat i l'expectativa, no obstant, va ser la decepció després de la votació, que va tenir lloc dilluns passat i que van perdre els aventurers, encara que amb dignitat: una mica menys del 40% dels vots. El temps dels herois, sembla, ha passat.
I com tot temps passat, està en conserva: als relats que es van escriure, als dibuixos que es van fer i a les fotos que es van prendre. No només les dues estàtues a peu de carrer, no només les enormes pintures als passadissos vetustos: potser el que parla millor d'aquella època d'aventures és el magnífic arxiu fotogràfic de la RGS. Hi ha fotos de Hillary pujant l'Everest amb el xerpa Tenzing Norgay, de pràcticament totes les expedicions de començaments del segle passat a l'Antàrtida, de racons insòlits i remots dels cinc continents. Fotos (o dibuixos: la societat té 179 anys) de tot el que un explorador de la Royal ha trepitjat alguna vegada.
'Monty python', al capdavant
Després de perdre la votació, l'única esperança dels rebels, gairebé l'únic motiu per pensar que potser aquest fabulós arxiu encara no està tancat, radica en el gairebé segur nomenament de Michael Palin al capdavant de la RGS. Sí: el de Monty Python.
Palin, que fa gairebé 30 anys que realitza documentals de viatges per a la televisió (un explorador modern, o rodamón), assumirà el càrrec en dues setmanes. El líder de la facció rebel, Alistair Carr, ha dit que confia que es mostrarà "més obert". L'antic comediant ha fet prova d'elegància i no ha tancat portes: "Vull conèixer més el tema. L'estudiaré".
Marcelo Bernárdez, El Periódico, 23 de maig de 2009
21 de maig 2009
18 de maig 2009
El guanyador és...
Ja s'ha fet públic el veredicte del Tercer concurs Ciutat de Granollers de creació de jocs. El jurat, format per Salvador Alsius, Miquel Barceló, Meritxell Casas, Jordi Deulofeu, Mònica López, Eva Lozano, Elena Núñez i Marta Solà, es va reunir els dies 16 i 17 de maig de 2009, per decidir entre els 10 jocs finalistes.
Aquests 8 amants dels jocs finalment han concedit el primer premi a:
El Querni, d'Enrique Fernández (Múrcia). Un joc per a dos, una curiosa variant llunyana de les dames on l’objectiu no és menjar-se totes les peces de l’adversari, sinó eliminar les pròpies. És clar que també convé no treure-les del tauler, perquè mentre hi siguin poden bloquejar els moviments de l’altre jugador.
L'accèssit del concurs se l'ha endut:
Tarsis, d'Antonio Catalán (Barcelona). De 3 a 6 jugadors. Un àgil joc de gestió de recursos ambientat en els negocis dels antics cartaginesos. Com sempre en el comerç, cal saber comprar barat i aprofitar al màxim la compra. A més, cal saber quin és el bon moment per comprar, perquè no hi ha prou mercaderies per a tothom.
El jurat també ha decidit reconèixer específicament amb una menció especial el joc:
Sabadell 1859, de Toni Serradesanferm (Granollers). De 3 a 6 jugadors. Si jo penso que tu penses que jo penso que tu penses... Aquest és el simple i magnífic mecanisme que fa moure aquest joc. Els jugadors són empresaris que intenten millorar els números de la seva empresa. Per fer-ho, han de saber què pensen els altres.
Els altres 7 jocs finalistes han estat:
Com és habitual, els premis del concurs es lliuraran durant el cap de setmana de la Fira de l'Ascensió. En concret, el dissabte 23 de maig, a les 20 h, a l'estand de l'organització de la Fira, a la carpa multisectorial. En aquesta tercera edició del concurs, s'han presentat 73 jocs, 16 més que en l'anterior. Dels jocs presentats en aquesta ocasió, 21 provenen de Catalunya, 47 d'Espanya i 5 d'altres països.
Aquests 8 amants dels jocs finalment han concedit el primer premi a:
El Querni, d'Enrique Fernández (Múrcia). Un joc per a dos, una curiosa variant llunyana de les dames on l’objectiu no és menjar-se totes les peces de l’adversari, sinó eliminar les pròpies. És clar que també convé no treure-les del tauler, perquè mentre hi siguin poden bloquejar els moviments de l’altre jugador.
L'accèssit del concurs se l'ha endut:
Tarsis, d'Antonio Catalán (Barcelona). De 3 a 6 jugadors. Un àgil joc de gestió de recursos ambientat en els negocis dels antics cartaginesos. Com sempre en el comerç, cal saber comprar barat i aprofitar al màxim la compra. A més, cal saber quin és el bon moment per comprar, perquè no hi ha prou mercaderies per a tothom.
El jurat també ha decidit reconèixer específicament amb una menció especial el joc:
Sabadell 1859, de Toni Serradesanferm (Granollers). De 3 a 6 jugadors. Si jo penso que tu penses que jo penso que tu penses... Aquest és el simple i magnífic mecanisme que fa moure aquest joc. Els jugadors són empresaris que intenten millorar els números de la seva empresa. Per fer-ho, han de saber què pensen els altres.
Els altres 7 jocs finalistes han estat:
- Banjooli Xeet, de Diego Ibáñez (Saragossa). 2 a 6 jugadors. Un joc familiar ambientat en una cursa d’estruços. No n’hi ha prou a fer córrer el teu estruç favorit, sinó que li has de fer passar les pors i que no amagui el cap sota la terra. Frenètic.
- Campi qui pugui, de Jordi Gené (Esparreguera) i Gregorio Morales (Alacant). 3 a 4 jugadors. Després d’un naufragi, cal col·locar els supervivents en els illots d’un arxipèlag proper. Però hi ha molta gent i no cabran als illots. A més, cal entretenir-los i fer-los oblidar la tragèdia que acaben de patir.
- CHG, de Juan Iglesias (Madrid). 2 a 4 jugadors. Un joc de gestió sobre les tasques del camp. Els jugadors han de conrear diferents hortalisses, fer-les créixer, vigilar que no es malmetin per les condicions metereològiques (i que els altres no les facin malbé).
- Constelaciones, de Josep Maria Allué (Barcelona). 2 jugadors. Un joc en què es van col·locant escuradents sobre un tapet verd per atansar-los a un núvol d’estels representats per petites fitxes de fusta.
- L’esprit de Marie Antoinette, de José Carlos de Diego (Saragossa). 2 a 5 jugadors. Joc de cartes ambientat a la cort de Maria Antonieta. Els millors perfumistes volen crear el perfum que enamori la reina. Però no els serà tan fàcil, cal seguir les modes i tenir bona relació amb els nobles que estan a la vora del poder.
- El hipopótamo de Troya, d' Andrea Angiolino i Elena Fyrogeni (Roma). 2 jugadors. Un ràpid joc on res no és el que sembla. Com a la celebrada història del cavall de Troia, un jugador intentarà encolomar a l’altre els que semblen regals i no són sinó soldats de l’exèrcit invasor... timeo Danaos et dona ferentes, que deia aquell.
- Viruses, de Perepau Llistosella (Barcelona). 2 a 4 jugadors. Els jugadors per torn col·loquen rajoles una al costat de l’altra, fent-ne coincidir els camins. Amb les rajoles es van dibuixant damunt la taula cercles de colors diferents. Cada jugador ha de construir cercles del seu color i impedir que ho facin els altres.
Com és habitual, els premis del concurs es lliuraran durant el cap de setmana de la Fira de l'Ascensió. En concret, el dissabte 23 de maig, a les 20 h, a l'estand de l'organització de la Fira, a la carpa multisectorial. En aquesta tercera edició del concurs, s'han presentat 73 jocs, 16 més que en l'anterior. Dels jocs presentats en aquesta ocasió, 21 provenen de Catalunya, 47 d'Espanya i 5 d'altres països.
17 d’abril 2009
Arriben els exèrcits de Jaume I
El passat dimecres es va presentar el llibre Els exèrcits de Jaume I, escrit per en F. Xavier Hernàndez, en Xavier Rubio i en Francesc Riart. Amb aquest llibre s'inicia una nova i prometedora col·lecció d'història militar de Catalunya; es tracta de la col·lecció Polemos, de l'editorial Dux.
La col·lecció Polemos s'inicia amb la voluntat de ser l'equivalent en català de les col·leccions de l'editorial Osprey, ben coneguda per qualsevol aficionat a la història militar o als jocs de simulació històrica. En el terreny tan desolat de la historiografia militar catalana, aquesta col·lecció omple un forat que ja era massa gran. A més, amb autors com en F. Xavier Hernàndez, podrà aportar una alenada d'aire fresc, lluny de mitificacions decimonòniques, simples històries de batalletes, anacronismes i idees preconcebudes acceptades acríticament.
La col·lecció s'inicia amb aquest Els exèrcits de Jaume I i seguirà amb un parell de títols cada any. El proper estarà dedicat a La Gloriosa, l'aviació republicana, a Catalunya i, especialment, al seu paper a la Batalla de l'Ebre. Posteriorment estan programats un títol dedicat als fusellers de muntanya dels segles XVII i XVIII i un altre a la marina de guerra catalana medieval. Els esperarem amb impaciència!
Pel que fa al primer títol de la sèrie, en F. X. Hernàndez, en X. Rubio i en F. Riart, amb la col·laboració infogràfica d'en Guillem H. Pongiluppi, ens ofereixen una visió general dels exèrcits de Jaume I. Amb nombroses il·lustracions, basades en la iconografia i la documentació existents, repassen la composició, les tàctiques, la indumentària i la logística dels exèrcits que acompanyaren el rei Jaume I a la conquesta de Mallorca i de València.
Com a comentari al marge, la mateixa imatge de la portada ja ens dóna una idea de la intenció de sacsejar una mica algunes idees preconcebudes sobre el personatge i el seu entorn. Sempre tendim a imaginar-nos el rei en Jaume com un cavaller venerable, com el tenim representat a l'edifici de l'ajuntament de Barcelona, per exemple. I ara ens el presenten com un jovenet amb pinta de bandarra? La cosa s'entén millor quan recordem que durant la conquesta de Mallorca el rei tenia tot just 19 anys i el seu aspecte no devia ser molt diferent.
El llibre, després de repassar l'organització general dels exèrcits feudals a Europa, es centra en els exèrcits catalanoaragonesos que acompanyaren el rei en les conquestes de Mallorca i València, amb extensos i detallats capítols sobre la cavalleria, la infanteria i l'enginyeria militar. També hi ha discussions una mica més breus de la flota i una anàlisi crítica de la iconografia coetània que ens ha arribat. Val a dir que l'apartat d'enginyeria militar és súmmament interessant, amb una anàlisi molt detallada del setge de Ciutat de Mallorca.
Bé, si voleu saber-ne més, compreu el llibre, que val la pena! (penseu que s'acosta Sant Jordi...)
Les imatges són d'en Francesc Riart i en Guillem H. Pongiluppi.
La col·lecció Polemos s'inicia amb la voluntat de ser l'equivalent en català de les col·leccions de l'editorial Osprey, ben coneguda per qualsevol aficionat a la història militar o als jocs de simulació històrica. En el terreny tan desolat de la historiografia militar catalana, aquesta col·lecció omple un forat que ja era massa gran. A més, amb autors com en F. Xavier Hernàndez, podrà aportar una alenada d'aire fresc, lluny de mitificacions decimonòniques, simples històries de batalletes, anacronismes i idees preconcebudes acceptades acríticament.La col·lecció s'inicia amb aquest Els exèrcits de Jaume I i seguirà amb un parell de títols cada any. El proper estarà dedicat a La Gloriosa, l'aviació republicana, a Catalunya i, especialment, al seu paper a la Batalla de l'Ebre. Posteriorment estan programats un títol dedicat als fusellers de muntanya dels segles XVII i XVIII i un altre a la marina de guerra catalana medieval. Els esperarem amb impaciència!
Pel que fa al primer títol de la sèrie, en F. X. Hernàndez, en X. Rubio i en F. Riart, amb la col·laboració infogràfica d'en Guillem H. Pongiluppi, ens ofereixen una visió general dels exèrcits de Jaume I. Amb nombroses il·lustracions, basades en la iconografia i la documentació existents, repassen la composició, les tàctiques, la indumentària i la logística dels exèrcits que acompanyaren el rei Jaume I a la conquesta de Mallorca i de València.Com a comentari al marge, la mateixa imatge de la portada ja ens dóna una idea de la intenció de sacsejar una mica algunes idees preconcebudes sobre el personatge i el seu entorn. Sempre tendim a imaginar-nos el rei en Jaume com un cavaller venerable, com el tenim representat a l'edifici de l'ajuntament de Barcelona, per exemple. I ara ens el presenten com un jovenet amb pinta de bandarra? La cosa s'entén millor quan recordem que durant la conquesta de Mallorca el rei tenia tot just 19 anys i el seu aspecte no devia ser molt diferent.
El llibre, després de repassar l'organització general dels exèrcits feudals a Europa, es centra en els exèrcits catalanoaragonesos que acompanyaren el rei en les conquestes de Mallorca i València, amb extensos i detallats capítols sobre la cavalleria, la infanteria i l'enginyeria militar. També hi ha discussions una mica més breus de la flota i una anàlisi crítica de la iconografia coetània que ens ha arribat. Val a dir que l'apartat d'enginyeria militar és súmmament interessant, amb una anàlisi molt detallada del setge de Ciutat de Mallorca.Bé, si voleu saber-ne més, compreu el llibre, que val la pena! (penseu que s'acosta Sant Jordi...)
Les imatges són d'en Francesc Riart i en Guillem H. Pongiluppi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)