12 d’abril 2013

Al pot petit... també en els wargames!

Avui m'agradaria recomanar-vos molt especialment un wargame petitó, de petit format, que ha sortit fa poc: Hell's Gate, creat per Philip Sabin i publicat per Victory Point Games.


Per què el recomano? Doncs per molts motius, que de seguida explicaré però que resumits són: wargame d'una hora o hora i mitja de durada (comprovat repetidament), format petit (70 fitxes), tens, amb unes regles molt interessants i un xic innovadores i amb una qualitat molt agradable.

Abans, però, deixeu-me que expliqui una mica què hi ha darrere d'aquest joc, creat per en Philip Sabin. En Philip Sabin imparteix un curs de postgrau a l'University College de Londres sobre simulació de conflictes. En aquest curs, els alumnes, com a projecte final, han de crear un joc de simulació (i a la pàgina web anterior hi trobareu versions per a descarregar de la majoria de creacions dels alumnes). A més a més, en Philip Sabin va publicar fa temps el llibre Lost Battles: Reconstructing the Great Clashes of the Ancient World, una anàlisi de batalles de l'antiguitat complementada amb un sistema de joc; aquest sistema posteriorment el va publicar el 2011 Fifth Column Games: Lost Battles (no entraré en els detalls, però pels que sigueu del ram wargamer, diré que és una aproximació gairebé oposada a la que fa en Richard Berg amb el seu sistema The Great Battles of History). L'any passat va publicar un altre llibre: Simulating War: Studying Conflict through Simulation Games, on analitzava diverses mecàniques de simulació, i incloïa diversos jocs on s'aplicaven les mecàniques explicades. Un d'aquells jocs era precisament el que ara ens ocupa: Hell's Gate, una simulació amb regles senzilles de la batalla de Korsun, l'hivern de 1944.

El joc l'ha publicat professionalment Victory Point Games, una empresa que fins ara feia bàsicament jocs en format ziplock, amb una qualitat de components diguem-ne "millorable", però que ara ha començat una gamma amb més qualitat: caixa de petit format, fitxes pretallades amb làser, taulers de cartró rígid, etc. i el resultat és francament bo i molt agradable.

[Font: Victory Point Games]

Però anem al joc en si. Es tracta d'un wargame amb mapa d'hexàgons i de regles molt senzilles (vuit paginetes en A5) i aparentment clàssiques. Però amb unes quantes diferències respecte als wargames més clàssics molt significatives. I són precisament aquestes diferències les que fan brillar aquest joc.

En primer lloc, l'ordre de torn: estem acostumats a la seqüència moviment-combat; aquí la seqüència s'inverteix: combat-moviment. Això pot semblar una bajanada, però l'ambient general canvia força, ja que no pots preparar els combats que faràs, o els pots preparar fins un cert límit, perquè combatràs just després del torn de l'altre jugador, amb les baixes i retirades que t'hagi pogut fer. Aquest sistema, a més, elimina d'una forma elegant la necessitat de fer regles per avançar després d'un combat, ja que el moviment, precisament, ve després del combat. Això també permet intentar explotar amb molta més efectivitat possibles forats fets en els combats previs (cosa que s'afegeix al fet que la zona de control no impedeix el moviment en cap cas... però sí talla la línia de subministraments, al tanto!).

[Font: foto pròpia]
En segon lloc, no hi ha cap límit d'apilament en els hexàgons. Ara bé, les coses no són tan senzilles: no hi ha límit d'apilament, no, però només es pot atacar amb dues unitats per cada costat d'un hexàgon i, en defensa, només poden defensar efectivament dues o tres unitats, independentment de quantes hi hagi; a més, quan un hexàgon té 5 o més unitats, aquestes unitats reben un malus en defensa. Aquí ens trobem amb una preocupació habitual d'en Philip Sabin, present en molts dels seus jocs: com simular correctament les dinàmiques espacials, les densitats de tropes i el que ell anomena force-to-space ratio. El sistema permet desfer-se d'una de les regles més absurdes que, en la meva opinió, apareixen acríticament en els wargames: el límit d'apilament i l'eliminació automàtica (desaparició per art de màgia) d'una unitat en cas de sobreapilament. Un altre punt interessant de la regla de "màxim dues unitats atacants per costat d'hexàgon" és que fa que t'esforcis més a fer moviments d'encerclament, cosa a la qual també col·labora el malus que es té per estar fora de subministrament.

Finalment cal destacar el sistema de combat. Aparentment res de nou: quocient de forces entre atacant i defensor, amb modificadors habituals (terreny, subministrament, etc.) i avall. Però hi ha tres detalls rellevants: 1) els resultats del combat són, en general, força amables amb el defensor, 2) l'atacant no pateix mai baixes, i 3) l'atacant pot decidir fer un atac generalitzat (all-out attack) pagant el preu de patir una baixa (només girar una unitat de dos passos, mai eliminar-ne una) però utilitzant llavors una taula més favorable. La decisió de quan i on fer atacs generalitzats és crítica, especialment per al soviètic: no fer-ne és derrota segura, però fer-ne massa també, i si en fa molts i massa aviat, es trobarà que més endavant ja no pot fer més atacs generalitzats (perquè com que cal patir una baixa, si no tens unitats de dos passos a força completa, no en podràs fer). Tot i així, t'ho facis com t'ho facis, arribarà un moment que, en algunes zones del front ja et serà impossible fer atacs generalitzats i la teva ofensiva perdrà pistonada. Així doncs, el sistema permet simular molt bé la progressiva pèrdua d'impuls d'una gran ofensiva sense necessitat de regles especials.

[Font: Tanks Alot, BGG]
Per a mi, aquests tres aspectes que acabo de destacar fan que el joc, malgrat la seva simplicitat, sigui molt i molt interessant. Ara bé, segurament uns preguntareu quins són els punts fluixos del joc, que segur que en té, o no? Bé, a banda del fet que segurament hi ha jugadors als quals no agradaran wargames tan minimalistes, està clar que l'únic però del joc rau en la seva rejugabilitat. Només hi ha un escenari, sense alternatives possibles, i la limitació del mapa (petit) i les fitxes (30 per bàndol) no permet intentar gaire fantasies estratègiques. Però és que l'objectiu d'aquest joc és precisament mostrar una manera de simular aquesta mena de batalles d'encerclament, no fer una anàlisi global de la campanya (recordeu que el joc surt d'un llibre on s'analitzen mecàniques per a la simulació de conflictes). I de totes maneres, segur que per a unes deu partides en teniu sense avorrir-vos!

En definitiva, com he dit al començament, un joc de simulació molt recomanable. Si podeu, feu-li un tastet!

7 comentaris:

Francisco Royo ha dit...

Pues tiene buena pinta, a ver donde puedo adquirirlo..

Ruminahui ha dit...

Francisco, pues de momento los juegos de Victory Point Games solo se pueden adquirir en la web de Victory Point Games.

Martí Cabré ha dit...

Interessant. Del Sabin, has provat el East Front II?
És DIY i molt semblant a aquest, simulant tot el Front Est. El fa jugar en el curs.

Ruminahui ha dit...

No, és un que m'agradaria provar, però em fa mandra el DIY (sí, ja sé que és molt petitó, però tot i així... he d'estar "in the mood" per posar-me a fer DIY). Si pugués fer un DIY com el d'aquest paio: http://www.boardgamegeek.com/image/817368/eastern-front-2

Tu l'has jugat? Impressions?

Miguel ha dit...

Excel·lent review Marc :) El dimoni està als detalls, i aquest (petit) joc és una prova de concepte que mostra com de diferents poden ser les coses si un s'aparta de les "tradicions", sense introduir massa problemes "nous".

aristocrataiobrer ha dit...

Me l'apunto, tot i que vaig comprar-me el No retreat -joc en teoria curt i senzill de Victory Point després publicat per GMT- i no m'ha acabat de convèncer. No és gens curt i les regles tenen força excepcions, com a mínim aquesta última edició.

Ruminahui ha dit...

Jordi, en totes les partides que he fet, no hem passat mai d'hora i mitja. El No retreat no l'he jugat, però sí que comenten que té moltes excepcions i punyetetes. Aquí només hi ha un parell de cosetes a tenir en compte el primer torn, i la resta ve sola.