Civilization entre vinyes

Feia ben bé un parell de mesos que esperàvem aquest moment. Tot va començar una nit en què xerrant, xerrant, l'Albert va confessar que, a punt de fer 30 anys, encara no havia jugat mai al Civilization. Escandalitzats, uns quants companys de les nits lúdiques dels dijous vam decidir posar remei a aquesta ignomínia. Vam fer córrer la veu: necessitàvem més gent per a aquest desflorament solemne. Finalment, i malgrat les dificultats inicials per assolir un nombre suficient de jugadors, el passat dissabte 12 de desembre ens vam reunir set amics per jugar una partida que bé podríem batejar Civ-Penedès MMIX, o 'el dia en què l'Albert Mestre Gaier va perdre la innocència'. Val a dir que altres dos jugadors, en Xavi i el Miquel, tampoc no havien ensumat mai abans el tauler d'aquest clàssic d'Avalon Hill, ni havien gaudit de la flaire de les fitxes de cartró, ni havien sentit o fet les bromes típiques i recurrents. Els altres érem en Bo, el Pere, el Xavier (Sr. Ulé) i un servidor.

El lloc triat per a tan magne esdeveniment va ser Cal Peret Parera, una bonica masia al bell mig de les vinyes penedesenques. Fa dos mesos vaig tenir un presentiment i ara puc dir, sens cap mena de dubte, que aquest indret tan proper a Vilafranca ha estat tota una troballa, el lloc idoni per gaudir d'una partida llarga i un bon dinar amb els amics. Aprofito per donar les gràcies a la Maria i la Laura per una acollida i un tiberi estupends!

Ningú no portava daus, no calien... només 55 fitxes per bàndol, 9 ciutats i 4 vaixells.
Vuit hores de joc per endavant...

Força puntuals, a les 10 del matí tocades, començàvem a desplegar el tauler de l'Advanced Civilization. Els diferents pobles van ser triats en aquest ordre:

1. Bo: Babilònia
2. Pere: Creta
3. Xavi: Egipte
4. Albert: Àfrica
5. Marià: Àsia
6. Miquel: Ibèria
7. Sr. Ulé: Tràcia

Les cartes de civilització eren en un costat del tauler i, en una altra taula, un ordinador portàtil. En aquest punt, m'agradaria fer un petit incís per descriure el clima tens que es va viure uns dies abans de la partida. Un sector minoritari dels jugadors (de fet, un jugador...), ancorat en el passat més reaccionari i amb l'excusa del romanticisme i altres mandangues, es va dedicar a proferir condemnes contra el propietari de l'esmentat aparell i la seva proposta de fer servir un fantàstic full excel, la utilització del qual facilitava enormement les tasques de compra de cartes, aplicació de crèdits i recompte de punts. Per la meva part, em vaig alegrar molt en comprovar que, fins i tot les actituds dignes del luddisme més ferotge, desapareixien per donar pas al progrés i el gaudi dels avenços tecnològics :-).

Em sembla que seré força breu a l'hora de descriure la partida. No perquè aquesta no fos divertida ni emocionant... tot el contrari. Simplement, aquí volia sobretot explicar la gestació de la trobada i quatre anècdotes més. Alguns recordaran aquesta partida per la meva badada a l'hora de cobrar els impostos (o millor dit, en aquest cas, 'pagar-los') en un moment puntual, però que, evidentment, es va magnificar... exagerar... tergiversar... un error pel qual seré vilipendiat in saecula saeculorum, com un Millet qualsevol. Altres diran que els cretins van jugar com mai i van perdre com sempre, però s'ha de reconèixer que una passa de grip espanyola del tot inoportuna i immerescuda va trastocar els plans del gran poble minoic... però aquest mateix virus de la influença també va fer estralls a les terres occidentals, repetidament i des d'un bon començament. Un parell es van dedicar a emular en Monty i la guineu del desert mentre s'esbatussaven a la Cirenaica, això quan els elefants africans no es dedicaven a vendre assegurances de vida als (ba)tracis que poblaven la Campània, o en les estones lliures dels egipcis, obcecats a destruir ciutats cretenques que només existien sobre plànol (o en la seva imaginació). Una història ben diferent a la de Nikolaipolis, ciutat fundada pels tracis a la vora occidental de la mar Negra, esplendorosa, motiu d'immensa joia i que de ben segur va contribuir a un meritori segon lloc en la classificació final. I qui va ser el campió indiscutible? El gran líder el nom del qual serà recordat eternament; la glòria i la immortalitat per a ell. Ai va... ai va... ai babilonio que mareas...

Amic Jordi Cairol, que ens vas abandonar pels teus compromisos familiars, em sap greu dir-te que no vam poder evitar allò que estava escrit. El teu pitjor malson es va fer realitat! :-)

Fins aquí les meves paraules. Altres Plinis vindran que ho explicaran millor.

I com que unes imatges valen més que moltes paraules o, si més no, ajuden... aquí teniu unes quantes fotos: