Finalment vaig poder fer una partida del tan lloat
Agricola, d'Uwe Rosenberg. Abans que alguns em pengeu per heretge, ho dic clarament: sí, és un bon joc, és més, diria que és un molt bon joc. El problema és que amb tot el soroll que ha generat a més d'un al final el pot decebre. Com que ja m'esperava una cosa així vaig començar la partida amb una mica d'escepticisme, però la veritat és que m'ho vaig passar molt bé. Repeteixo: és un molt bon joc, que mereix ser entre els 100 primers... si mereix ser al podi dels tres millors, en dubtaria més (és clar que ara faré un altre comentari herètic: no sé com el
Puerto Rico segueix sent el número 1 a la llista de la BGG, que trobo que és un altre gran joc però que
no n'hi ha per tant).
L'
Agricola és un joc de gestió de recursos com molts d'altres i, de fet, la seva mecànica bàsica recorda força al
Caylus i al mateix
Puerto Rico. Com en tots aquests jocs, la idea és ocupar edificis/accions/digueu-li com vulgueu, per obtenir recursos, recursos que et permetran fer més accions i obtenir encara més recursos per, al capdavall, arribar a ser el jugador que hagi fet la granja més gran i variada/hagi construït més zones del castell/hagi embarcat més mercaderies/digue-li com vulgueu.
Aquest mecanisme bàsic es veu enriquit, i aquest és el punt fort del joc, per una increïble varietat de cartes que permeten afegir modificadors a les teves accions, a més de sucosos punts de victòria en alguns casos. Aquestes cartes, de les quals cada jugador en té unes poques que podrà jugar o no durant la partida, i que són o poden ser diferents per a cada jugador i per a cada partida, donen una gran variabilitat i incertesa. L'
Agricola està ben greixat com un un rellotge de precisió i la fredor de què tant sovint s'acusa als jocs d'aquest estil es dilueix amb les cartes de millores i d'oficis, que li donen un sabor especialment simpàtic (fins i tot hi ha la carta d'estatueta de la Verge, que no ha de faltar en cap bona masia de tota la vida ;-)).
[Comentari a banda: no acabo d'entendre l'acusació de fredor en certs jocs; que no són
eurogames, potser? Quan jugo al
Puerto Rico no em sento (ni intento sentir-me) com un governador d'una colònia espanyola; simplement intento gestionar els meus recursos d'acord a les regles. Si el que es vol són temes en què un s'hi pugui immergir cal triar un joc de simulació històrica o un bon
wargame. Agafeu el
Here I Stand, per exemple, i sí us sentireu transportats a l'època de la Contrareforma.]
És cert que la riquesa i varietat de les cartes i les modificacions que aquestes aporten pot aclaparar al començament (i al final, no ens enganyem). Personalment trobo que el joc és un pèl massa barroc (ah, és clar, es tracta d'una granja al segle XVII, com no voleu que sigui barroc?), però no es pot negar que és un joc que atreu a qualsevol jugador habitual, per la varietat d'estratègies i de possibilitats tàctiques que ofereix. Repeteixo la meva idea inicial: és un joc que mereix ser a qualsevol ludoteca particular i que mereix ser entre els 100 millors. Si ha de ser entre els 5 o 10 millors ja no ho sabria dir.
Un darrer comentari xorres-repel·lent: per ser una granja del segle XVII trobo que és una vida molt feliç, no? dóna aquella idea de la tranquil·litat i llibertat de la vida al camp, molt en la línia de certa literatura barroca. On són les pestes? on són els exèrcits que cada dos per tres ocupaven, cremaven i violaven? on és la Guerra dels Trenta Anys? on és la penúria que assolava l'agricultura centreeuropea durant tants anys? Perdó, és clar, és clar, és un
eurogame, és que em surt la vena wargamera. Que ningú no es quedi amb la impressió, però, que la vida al camp al segle XVII era una mena d'Arcàdia feliç!
