A més a més, cada setmana, se sortejarà un exemplar del joc presentat entre tots els qui comenteu el programa a la pàgina de Vilaweb del Facebook.
I féu cas del consell de l'Oriol: «Jugueu cada dia una mica; viureu més i viureu millor».
27 de maig 2011
Jocs Populi
VilaWeb estrena avui un programa setmanal de jocs, presentat per l'Oriol Comas (qui havia de ser?). El programa es diu Jocs Populi i presentarà cada setmana un joc diferent. En el primer programa, l'Oriol ens presenta Catan, ideat l'any 1995 pel mecànic dentista alemany Klaus Teuber, i que des del setembre passat ja té versió en català. Per Comas, "és un joc per als qui es plauen a negociar amb els altres i ser generosos... ". Aquí teniu l'enllaç:
26 de maig 2011
23 de maig 2011
Publicar a empentetes
Des de fa una temporada ha començat a entrar amb força això que en anglès anomenen crowdfunding i que en català el Termcat recomana dir-ne micromecenatge. Per si no ho sabeu, es tracta de la cooperació col·lectiva d'un gran nombre de persones, normalment per Internet, que inverteixen diners, sovint cadascú amb una quantitat modesta, per a finançar algun projecte que els interessi. En altres paraules, es tracta que molta gent doni una petita empenteta a un projecte i així, col·lectivament, es pugui arribar a realitzar.
Una de les webs de micromecenatge més importants, i la que ha tingut més impacte en el món dels jocs de taula, és Kickstarter. Hi podem trobar de tot, des de gàdgets tecnològics a projectes musicals. En el món dels jocs de taula, però, la idea no és nova; ja hi estàvem acostumats amb el sistema, més o menys semblant, de les precomandes. Amb el micromecenatge, però, la cosa funciona un xic diferent: cadascú aporta el que bonament li sembla i, si el projecte finalment es pot finançar, cadascú rebrà el que li correspongui; cada projecte estableix la seva escala d'aportacions i especifica què rebrà el microinversor quan el projecte estigui llest. Per exemple, si es tracta d'un joc de taula, els autors poden establir que si aportes x, rebràs el joc signat per l'autor; si aportes y, rebràs el joc signat per l'autor més una expansió exclusiva; si aportes z rebràs dues còpies del joc, l'expansió i un pòster amb la portada del joc, etc. El punt rellevant, però, és que si després del temps establert (uns 40 dies) el projecte no ha recollit la quantitat de diners mínima sol·licitada, no rep res de res (i els microinversors no paguen res, esclar); només si s'iguala o se supera la quantitat establerta, el projecte rep el finançament. En un àmbit català, potser la web de micromecenatge més destacada és Verkami, gairebé idèntica a Kickstarter. Encara no hi ha jocs de taula entre els seus projectes, però tot és posar-s'hi! Què espereu?
Com ja he dit, en el cas dels jocs de taula, el micromecenatge no és gaire diferent del sistema de precomandes, però més sofisticat, amb més possibilitats i amb un tercer (l'empresa Kickstarter) que s'encarrega de tot el treball pesat. En definitiva, sembla el punt de partida ideal per a un autor que comença, que vulgui autoeditar-se un joc i que no sàpiga d'on treure els diners per començar.
Actualment a Kickstarter hi ha uns quants projectes de jocs de taula i de cartes que semblen prou interessats i ben fets. The Road to Canterbury és un eurogame amb un disseny magnífic basat en els Contes de Canterbury de Chaucer, en què els jugadors han de vendre perdons als peregrins que van a Canterbury, però esclar, per vendre els perdons també han de fer que els peregrins tinguin coses a perdonar, és a dir, els han de fer pecar. Startup Fever és un eurogame de factura encara més clàssica basat en el sorgiment de les empreses puntcom. Finalment, Dark Horse, és un altre euro més o menys clàssic de col·locació de treballadors tipus Caylus, barrejat amb la selecció d'accions mitjançant daus (sistema de moda darrerament amb Troyes o Alien Frontiers).
I n'hi ha força més... doneu-vos-hi una volta i en descobrireu uns quants de ben atractius!
 |
| La pàgina inicial de Kickstarter |
Com ja he dit, en el cas dels jocs de taula, el micromecenatge no és gaire diferent del sistema de precomandes, però més sofisticat, amb més possibilitats i amb un tercer (l'empresa Kickstarter) que s'encarrega de tot el treball pesat. En definitiva, sembla el punt de partida ideal per a un autor que comença, que vulgui autoeditar-se un joc i que no sàpiga d'on treure els diners per començar.
Actualment a Kickstarter hi ha uns quants projectes de jocs de taula i de cartes que semblen prou interessats i ben fets. The Road to Canterbury és un eurogame amb un disseny magnífic basat en els Contes de Canterbury de Chaucer, en què els jugadors han de vendre perdons als peregrins que van a Canterbury, però esclar, per vendre els perdons també han de fer que els peregrins tinguin coses a perdonar, és a dir, els han de fer pecar. Startup Fever és un eurogame de factura encara més clàssica basat en el sorgiment de les empreses puntcom. Finalment, Dark Horse, és un altre euro més o menys clàssic de col·locació de treballadors tipus Caylus, barrejat amb la selecció d'accions mitjançant daus (sistema de moda darrerament amb Troyes o Alien Frontiers).
I n'hi ha força més... doneu-vos-hi una volta i en descobrireu uns quants de ben atractius!
16 de maig 2011
Fent de jurat a Granollers...
Fa uns pocs mesos, l'Oriol Comas em va convidar a formar part del jurat del Cinquè Concurs de Creació de Jocs «Ciutat de Granollers». No cal dir que vaig acceptar encantat. En les edicions anteriors del concurs sempre he participat, més o menys intensament, en les fases prèvies de selecció de jocs finalistes, però esclar, formar part del jurat que ha de decidir el guanyador final és molt més impactant.
Finalment, aquest cap de setmana passat, dies 14 i 15 de maig ens vam reunir tots els membres del jurat a l'Hotel Granollers, amb l'Oriol Comas i el Toni Roldán dirigint, organitzant i explicant-nos els jocs. Qui érem? Doncs en Gaëtan Bésieux, director del concurs de jocs de Boulogne-Billancourt, la Nadine Bogner, aficionada als jocs de taula, el Jorge Gómez Arrausi, creador de magnífics jocs abstractes com l'Unlur, el Vicenç Pagès, escriptor, autor d'Els jugadors de whist, la Beatrice Parisi, traductora i divulgadora lúdica, el Màrius Serra, que ja coneixem tots, i la Teresa Serván, propietària de les botigues J de Juegos de Madrid, i jo mateix, esclar.
Durant aquests dos dies vam provar els 10 jocs finalistes, seleccionats d'entre 40 per diversos grups de jugadors, que els van provar una i altra vegada i han fet una feina tan (o més) difícil que la nostra. Aquests 40 ja havien estat seleccionats d'entre els 161 jocs presentats al concurs. Quins van ser aquests 10 jocs finalistes? Els podeu trobar al bloc de la fira Jugar X Jugar: «Els deu finalistes». I el guanyador? Doncs el guanyador del Cinquè Concurs «Ciutat de Granollers» de Creació de Jocs és:
Oracle Pathways, de Brett Gilbert (Cambridge, Anglaterra). Es tracta d'un joc ràpid i elegant joc en què cal endevinar quines cartes jugaran els altres jugadors a partir d’informacions parcials i esbiaixades. Cartes i un petit tauler per a un joc de bluf molt tàctic.
També vam decidir concedir un accèssit a:
Tránsitos, de Jorge Pradas (Paterna, País Valencià). Un joc de programació, lleugerament modificable sobre la marxa, en què cal ordenar el trànsit a la ciutat de València i on l’important és endreçar la fluïdesa dels cotxes de dia i el descans dels veïns de nit.
El dia 25 de maig es farà una roda de premsa i la presentació dels finalistes i dels guanyadors a l'Ajuntament de Granollers. I evidentment, us convido a passar per la Fira Jugar X Jugar els dies 2-6 de juny perquè proveu tots aquests jocs i valoreu si vam fer una bona elecció. Ah! i el dissabte 4 de juny a les 8 del vespre es lliraran els premis als guanyadors.
L'experiència de formar part del jurat ha estat magnífica. Hem jugat molt, hem parlat molt i hem rigut molt. Les discussions sobre els jocs, i sobre el món del joc, mentre deliberàvem per decidir el guanyador, han estat molt interessants i enriquidores, amb diferents punts de vista gràcies a les diverses experiències de cadascú amb el joc: professionals i aficionats, creadors i consumidors, venedors i compradors, diferents aproximacions, diferents idees sobre què és millor valorar en un joc, tot per arribar a un resultat final. En fi, només cal felicitar a tots: participants, organitzadors i, evidentment, guanyadors!
Finalment, aquest cap de setmana passat, dies 14 i 15 de maig ens vam reunir tots els membres del jurat a l'Hotel Granollers, amb l'Oriol Comas i el Toni Roldán dirigint, organitzant i explicant-nos els jocs. Qui érem? Doncs en Gaëtan Bésieux, director del concurs de jocs de Boulogne-Billancourt, la Nadine Bogner, aficionada als jocs de taula, el Jorge Gómez Arrausi, creador de magnífics jocs abstractes com l'Unlur, el Vicenç Pagès, escriptor, autor d'Els jugadors de whist, la Beatrice Parisi, traductora i divulgadora lúdica, el Màrius Serra, que ja coneixem tots, i la Teresa Serván, propietària de les botigues J de Juegos de Madrid, i jo mateix, esclar.
 |
| El jurat, deliberant, diumenge cap a migdia... |
Durant aquests dos dies vam provar els 10 jocs finalistes, seleccionats d'entre 40 per diversos grups de jugadors, que els van provar una i altra vegada i han fet una feina tan (o més) difícil que la nostra. Aquests 40 ja havien estat seleccionats d'entre els 161 jocs presentats al concurs. Quins van ser aquests 10 jocs finalistes? Els podeu trobar al bloc de la fira Jugar X Jugar: «Els deu finalistes». I el guanyador? Doncs el guanyador del Cinquè Concurs «Ciutat de Granollers» de Creació de Jocs és:
Oracle Pathways, de Brett Gilbert (Cambridge, Anglaterra). Es tracta d'un joc ràpid i elegant joc en què cal endevinar quines cartes jugaran els altres jugadors a partir d’informacions parcials i esbiaixades. Cartes i un petit tauler per a un joc de bluf molt tàctic.
 |
| En Màrius, en Vicenç, la Teresa i jo mateix fent una partida de l'Oracle Pathways. |
També vam decidir concedir un accèssit a:
Tránsitos, de Jorge Pradas (Paterna, País Valencià). Un joc de programació, lleugerament modificable sobre la marxa, en què cal ordenar el trànsit a la ciutat de València i on l’important és endreçar la fluïdesa dels cotxes de dia i el descans dels veïns de nit.
 |
| En Jorge, en Vicenç, en Gaëtan, la Nadine, la Teresa i jo mateix |
| jugant al Tránsitos, però no us equivoqueu: és un joc per a dues persones! |
El dia 25 de maig es farà una roda de premsa i la presentació dels finalistes i dels guanyadors a l'Ajuntament de Granollers. I evidentment, us convido a passar per la Fira Jugar X Jugar els dies 2-6 de juny perquè proveu tots aquests jocs i valoreu si vam fer una bona elecció. Ah! i el dissabte 4 de juny a les 8 del vespre es lliraran els premis als guanyadors.
 |
| Tot el jurat, excepte en Màrius Serra, amb el Tránsitos. |
L'experiència de formar part del jurat ha estat magnífica. Hem jugat molt, hem parlat molt i hem rigut molt. Les discussions sobre els jocs, i sobre el món del joc, mentre deliberàvem per decidir el guanyador, han estat molt interessants i enriquidores, amb diferents punts de vista gràcies a les diverses experiències de cadascú amb el joc: professionals i aficionats, creadors i consumidors, venedors i compradors, diferents aproximacions, diferents idees sobre què és millor valorar en un joc, tot per arribar a un resultat final. En fi, només cal felicitar a tots: participants, organitzadors i, evidentment, guanyadors!
11 de maig 2011
Frescor alienígena: Alien Frontiers
L'octubre de l'any passat va aparèixer un joc que ha tingut un considerable èxit als Estats Units, com a mínim entre els aficionats habituals als jocs de tauler. L'èxit ha estat a petita escala, perquè es tracta d'un editor independent, que publicava el seu primer joc, amb un tiratge bastant reduït i amb una distribució limitada. Però l'èxit ha estat suficient perquè tot just fa uns mesos s'hagi fet una segona edició del joc i que ja se'n prepari una tercera, multilingüe, que a Europa publicarà ni més ni menys que Ystari (poca broma, doncs!).
Estem parlant d'Alien Frontiers, un joc de Tory Niemann publicat per Clever Mojo Games. El vaig descobrir fa uns mesos per casualitat, remenant per la BGG (per variar) i tot just vaig poder fer la precomanda de la segona edició abans no es tanqués el termini. No en sabia res, però el sistema de joc em va agradar i les crítiques excel·lents em van convèncer... una altra compra a cegues... seria tot escuma? sense substància? com passa amb tants jocs que apareixen i sembla que s'hagin de menjar el món però al final no aporten res?
Ara que ja tinc el joc a les meves mans i l'he pogut jugar un parell de vegades, puc dir que l'èxit que ha tingut no és casual. En el meu cas, a més, m'ha vingut perfecte per a recuperar una mica la fe en els eurogames. Darrerament, tots els eurogames em deixaven molt fred, sempre trobava que eren més del mateix, molt ben fets, això sí, però sense prou trempera. Vaja, que estava una mica cansat dels eurogames massa cerebrals (el darrer que vaig provar d'aquest tipus, De Vulgari Eloquentia, és excel·lent com a joc i té uns mecanismes fascinants i perfectament greixats, però em va deixar totalment fred, què voleu que us digui...). Què aporta l'Alien Frontiers, doncs? En realitat, no res. És un eurogame de gestió de recursos i selecció d'accions amb mecanismes no especialment nous, però combinats d'una forma molt reeixida i gens feixuga. És d'aquests jocs que t'agraden globalment, que el resultat és més que la suma de les seves parts. I té un toc ameritrash que el fa molt fresc i agradable (tirades de daus a cada torn, moltes cartes amb accions diferents, territoris amb encara més efectes diferents, tocades directes de pebrots als altres jugadors, etc.).
L'estètica del joc és un homenatge a les pel·lícules de ciència-ficció de sèrie B dels anys 60 i qualsevol aficionat a la literatura de ciència-ficció de seguida identificarà els noms dels territoris del planeta que han de colonitzar els jugadors: Asimov Crater, Heinlein Plains, Lem Badlands, Herbert Valley, Burroughs Desert, Bradbury Plateau, Pohl Foothills, Van Vogt Mountains, ... :-) Sí, no estan tots els que són, però són tots els que estan...
Com ja he dit, el joc no presenta sistemes especialment nous. Es tracta de construir colònies al planeta (cada colònia dóna 1 punt, i cada majoria en un territori 1 altre punt) i per a construir-les cal obtenir recursos (combustible i minerals). Aquests recursos s'obtenen assignant els vaixells espacials propis (que són els daus) a diferents estacions orbitals (espais del tauler) que tenen diferents efectes (obtenir combustible, obtenir minerals, fer intercanvis, robar als altres jugadors, construir colònies, construir més vaixells per a la teva flota, explorar un artefacte alienígena -que permet obtenir cartes-, etc.). No sembla res espectacular, oi? Doncs el resultat global és molt i molt interessant (ja us ho havia dit?). A cada torn el jugador llença els seus daus i els assigna a les estacions orbitals en funció del resultat de cada un (cada estació té condicions diferents per a assignar-hi daus: parelles, trios, escales, valors mínims, etc.). Aquest mecanisme dóna lloc a situacions curioses (com l'espiral inflacionista que sempre s'acaba produïnt a la mina lunar) i permet, si es disposa de les cartes adequades i de prou daus, formar combinacions potents. Ara bé, amb jugadors molt analítics, els torns es poden allargar si volen maximitzar les opcions dels daus obtinguts... cal posar una mica de pressa!
La partida s'acaba tan bon punt un jugador construeix la seva darrera colònia. Un aspecte que m'agrada és que el joc s'accelera de manera gairebé exponencial, no en el temps que triguen els jugadors en fer les seves jugades, sinó en l'evolució mateixa de la partida. Les primeres colònies costen molt de construir, però quan ja n'hi ha moltes de construïdes, tothom controla algun territori i tothom té molts vaixells i força cartes, les coses poden passar molt depressa i cal vigilar molt bé els altres jugadors, no fos cas que amb una jugada de geni algú construeixi dues (o tres!) colònies en un sol torn i ens deixi a tots amb un pam de nas.
Ah, per cert, n'acabo de traduir les regles al català (amb permís de la gent de Clever Mojo Games). Aquí les teniu:
Que en gaudiu!
Estem parlant d'Alien Frontiers, un joc de Tory Niemann publicat per Clever Mojo Games. El vaig descobrir fa uns mesos per casualitat, remenant per la BGG (per variar) i tot just vaig poder fer la precomanda de la segona edició abans no es tanqués el termini. No en sabia res, però el sistema de joc em va agradar i les crítiques excel·lents em van convèncer... una altra compra a cegues... seria tot escuma? sense substància? com passa amb tants jocs que apareixen i sembla que s'hagin de menjar el món però al final no aporten res?
 |
| [Imatge de Tory Niemann] |
Ara que ja tinc el joc a les meves mans i l'he pogut jugar un parell de vegades, puc dir que l'èxit que ha tingut no és casual. En el meu cas, a més, m'ha vingut perfecte per a recuperar una mica la fe en els eurogames. Darrerament, tots els eurogames em deixaven molt fred, sempre trobava que eren més del mateix, molt ben fets, això sí, però sense prou trempera. Vaja, que estava una mica cansat dels eurogames massa cerebrals (el darrer que vaig provar d'aquest tipus, De Vulgari Eloquentia, és excel·lent com a joc i té uns mecanismes fascinants i perfectament greixats, però em va deixar totalment fred, què voleu que us digui...). Què aporta l'Alien Frontiers, doncs? En realitat, no res. És un eurogame de gestió de recursos i selecció d'accions amb mecanismes no especialment nous, però combinats d'una forma molt reeixida i gens feixuga. És d'aquests jocs que t'agraden globalment, que el resultat és més que la suma de les seves parts. I té un toc ameritrash que el fa molt fresc i agradable (tirades de daus a cada torn, moltes cartes amb accions diferents, territoris amb encara més efectes diferents, tocades directes de pebrots als altres jugadors, etc.).
 |
| [Imatge de David MacKenzie] |
L'estètica del joc és un homenatge a les pel·lícules de ciència-ficció de sèrie B dels anys 60 i qualsevol aficionat a la literatura de ciència-ficció de seguida identificarà els noms dels territoris del planeta que han de colonitzar els jugadors: Asimov Crater, Heinlein Plains, Lem Badlands, Herbert Valley, Burroughs Desert, Bradbury Plateau, Pohl Foothills, Van Vogt Mountains, ... :-) Sí, no estan tots els que són, però són tots els que estan...
 |
| El desert Burroughs... pitgeu-hi per embarsoomar-lo |
| [el neologisme és d'en Phil Plait, no meu ;-) - imatge de soosy] |
Com ja he dit, el joc no presenta sistemes especialment nous. Es tracta de construir colònies al planeta (cada colònia dóna 1 punt, i cada majoria en un territori 1 altre punt) i per a construir-les cal obtenir recursos (combustible i minerals). Aquests recursos s'obtenen assignant els vaixells espacials propis (que són els daus) a diferents estacions orbitals (espais del tauler) que tenen diferents efectes (obtenir combustible, obtenir minerals, fer intercanvis, robar als altres jugadors, construir colònies, construir més vaixells per a la teva flota, explorar un artefacte alienígena -que permet obtenir cartes-, etc.). No sembla res espectacular, oi? Doncs el resultat global és molt i molt interessant (ja us ho havia dit?). A cada torn el jugador llença els seus daus i els assigna a les estacions orbitals en funció del resultat de cada un (cada estació té condicions diferents per a assignar-hi daus: parelles, trios, escales, valors mínims, etc.). Aquest mecanisme dóna lloc a situacions curioses (com l'espiral inflacionista que sempre s'acaba produïnt a la mina lunar) i permet, si es disposa de les cartes adequades i de prou daus, formar combinacions potents. Ara bé, amb jugadors molt analítics, els torns es poden allargar si volen maximitzar les opcions dels daus obtinguts... cal posar una mica de pressa!
 |
| La mina lunar, amb una inflació galopant... [imatge de Patrick Nickell] |
La partida s'acaba tan bon punt un jugador construeix la seva darrera colònia. Un aspecte que m'agrada és que el joc s'accelera de manera gairebé exponencial, no en el temps que triguen els jugadors en fer les seves jugades, sinó en l'evolució mateixa de la partida. Les primeres colònies costen molt de construir, però quan ja n'hi ha moltes de construïdes, tothom controla algun territori i tothom té molts vaixells i força cartes, les coses poden passar molt depressa i cal vigilar molt bé els altres jugadors, no fos cas que amb una jugada de geni algú construeixi dues (o tres!) colònies en un sol torn i ens deixi a tots amb un pam de nas.
Ah, per cert, n'acabo de traduir les regles al català (amb permís de la gent de Clever Mojo Games). Aquí les teniu:
Que en gaudiu!
02 de maig 2011
Llibre «publicat»
Ja fa força temps vaig endegar un projecte terminològic amb la gent del grup de traducció cientificotècnica de la Universitat Pompeu Fabra. La cosa tractava de fer un diccionari d'astronomia de posició (la part de l'astronomia que es limita a descriure la posició dels cossos celestes sobre el cel) i centrat en termes d'astronomia antiga i medieval (sí, ja ho sé, especialitzat i minoritari, però a les obres terminològiques ja els passa això, què hi farem, si un és friqui també en la seva feina). Per què? Doncs bé, en primer lloc perquè ens va donar la gana, en segon, perquè no hi havia cap referència en català sobre el tema i, en tercer, perquè la traducció d'uns textos sobre astronomia islàmica medieval que havia de fer per a l'exposició «Mediterraneum» del Fòrum 2004 (ja us ho deia, que feia força temps) ens va donar l'excusa perfecta.
La idea era fer el diccionari i després mirar de publicar-lo. Després de «barallar-me» amistosament amb la gent del Termcat, aquests no van poder assumir el projecte, bàsicament per qüestions de calers, com sempre. El projecte va quedar aparcat al fons del calaix, esperant temps millors. Però fa uns mesos, gràcies a un joc, vaig descobrir això del print on demand a la web LuLu.com. Aquesta web (no és l'única) t'ofereix un servei d'impressió sota demanda, cosa que et permet «publicar» el text que vulguis (potser haurem de redefinir què vol dir publicar), sense haver de passar per una editorial; si ets prou apanyadet amb la composició del text i hi poses una mica de sensibilitat tipogràfica, encara queda millor que algunes edicions «en sèrio» però cutres que trobes a les llibreries; pots escollir una edició en rústica o en tapa dura; pots escollir el tipus de paper i fins i tot tenen un assistent per crear portades i contraportades. T'assignen un ISBN i el teu llibret ja queda a la venda i en pots fer el que vulguis, posar-li el preu que vulguis i fins i tot vendre'l a través d'Amazon.
Total, que se'm va encendre el llumet al cap i immediatament vaig pensar: «cony, i si ho aprofito per al diccionari? que ja veig que quedarà al calaix tota la vida...». Dit i fet, vaig fer un bon repàs al diccionari, el vaig ampliar una mica, vaig fer una portada acceptable, vaig generar tot el llibre en pdf i ho vaig pujar a LuLu. En mitja hora la cosa ja estava llesta. En fi, que aquí ho teniu (cliqueu-hi a sobre per anar a la pàgina del llibre):
La idea era fer el diccionari i després mirar de publicar-lo. Després de «barallar-me» amistosament amb la gent del Termcat, aquests no van poder assumir el projecte, bàsicament per qüestions de calers, com sempre. El projecte va quedar aparcat al fons del calaix, esperant temps millors. Però fa uns mesos, gràcies a un joc, vaig descobrir això del print on demand a la web LuLu.com. Aquesta web (no és l'única) t'ofereix un servei d'impressió sota demanda, cosa que et permet «publicar» el text que vulguis (potser haurem de redefinir què vol dir publicar), sense haver de passar per una editorial; si ets prou apanyadet amb la composició del text i hi poses una mica de sensibilitat tipogràfica, encara queda millor que algunes edicions «en sèrio» però cutres que trobes a les llibreries; pots escollir una edició en rústica o en tapa dura; pots escollir el tipus de paper i fins i tot tenen un assistent per crear portades i contraportades. T'assignen un ISBN i el teu llibret ja queda a la venda i en pots fer el que vulguis, posar-li el preu que vulguis i fins i tot vendre'l a través d'Amazon.
Total, que se'm va encendre el llumet al cap i immediatament vaig pensar: «cony, i si ho aprofito per al diccionari? que ja veig que quedarà al calaix tota la vida...». Dit i fet, vaig fer un bon repàs al diccionari, el vaig ampliar una mica, vaig fer una portada acceptable, vaig generar tot el llibre en pdf i ho vaig pujar a LuLu. En mitja hora la cosa ja estava llesta. En fi, que aquí ho teniu (cliqueu-hi a sobre per anar a la pàgina del llibre):
Subscriure's a:
Missatges (Atom)