29 de desembre 2010

(Re)descobrint Pergolesi

Com ja és habitual, acabarem l'any amb les manies musicals personals :-)

Aquest 2010 que ara acaba ha estat també l'«any Pergolesi», en commemoració dels 300 anys del naixement de Giovanni Batista Pergolesi. No hi vaig prestar gaire atenció, perquè malauradament Pergolesi és un d'aquells compositors que queden fitxats amb una sola obra, que es repeteix fins a provocar basques; en aquest cas es tracta del seu Stabat mater, pràcticament l'única obra seva que s'interpreta més o menys habitualment. L'obra està bé, però de tant repetida mil-i-una vegades, sovint amb intèrprets més que mediocres, acabes avorrint-la, a ella i al compositor dels pebrots. L'Stabat mater té el mateix i dubtós honor que «La primavera» de Les quatre estacions o el Cànon de Pachelbel, música que trobes a tot arreu, a l'estació del metro, a la consulta del dentista o a qualsevol bodabautizocomunión. Total, que això de l'any Pergolesi no em feia trempar.


Terrible error. L'he enganxat tard, però l'any Pergolesi m'ha fet descobrir el magnífic compositor que fou aquest marchigiano nascut a Jesi el 1710 i mort aviat, massa aviat, amb només 26 anys, a Pezzulo. I és que entre Spotify i Youtube, no cal ni moure's del seient per escoltar gairebé l'obra completa del compositor...

Comencem traient una mica de caspa a l'intermezzo operístic La serva padrona, amb una interpretació refrescant que ens donen els magnífics I Barocchisti dirigits pel Diego Fasolis i amb el Furio Zanasi com a Uberto i una deliciosa Sonya Yoncheva com a Serpina, en el duet «Lo conosco a quegli occhietti»:


Més enllà de les seves qualitats musicals, La Serva Padrona té una importància considerable en la història de la música. Fou potser la primera òpera buffa que adquirí fama mundial, més enllà de Nàpols, el bressol del gènere. Amb caràcters derivats de la commedia dell'arte, fàcilment identificables pel públic (en aquest cas un petit burgès ja granadet i la seva furbetta minyona), la música també és volgudament senzilla i popular i segueix uns patrons una mica diferents que les òperes serie. La serva padrona sovint es considera una peça clau en el pas del barroc al classicisme i en la seva representació a París el 1752, va fer esclatar la famosa Querelle des Bouffons entre partidaris i detractors de l'òpera italiana.

I ara passem als veritables descobriments. Només posaré algun fragment de Il Flaminio, una òpera buffa del 1735, recuperada en una magnífica producció al Festival Pergolesi de Jesi aquest estiu passat. A partir d'aquí, la Fundació Pergolesi-Spontini gravarà en CD i DVD les òperes completes de Pergolesi, un projecte que promet... De moment aquí teniu l'ària «Da rio funesto turbine», interpretada, també, per la Sonya Yoncheva en el paper d'Agata i tot plegat dirigit per l'Ottavio Dantone i la seva Accademia Bizantina (estupends!):


I, per què no, posem de pas l'ària «Ad annientarmi potea discendere», amb la Sonya Yoncheva altra vegada:


I ja que hi som, amb Il Flaminio també podem fer una mica de sociolingüística, si em perdoneu. Com en moltes altres òperes de l'escola napolitana, alguns personatges parlen en napolità. Es tracta sempre de personatges populars, de classe baixa, mentre que els personatges cultes, burgesos o aristocràtics parlen italià estàndard. En el següent fragment, en Vastiano, interpretat pel Vito Priante (o potser és el Freddie Mercury ressuscitat?), exposa les seves raons per parlar en napolità i no en toscanese:


No he trobat el llibret de l'òpera i no acabo de pescar del tot el que diu, però diria que el resum seria una cosa com «He nascut a Nàpols i parlo com es parla aquí», si no m'equivoco...


En fi, apa, que acabeu bé el 2010 i prepareu-vos per al 2011: llegiu, jugueu i escolteu música, que val la pena!

28 de desembre 2010

Article i repte...

Us deixo aquí un excel·lent article que publica avui en Màrius Serra a La Vanguardia, i, de pas, us convido al repte (o minifesteta o concurs o vesasaberquè) que organitzen Devir, el Màrius Serra i l'Oriol Comas aquesta tarda a les cinc a la FNAC del Triangle per promocionar Verbàlia, el joc.

El reto de la inmersión

Un problema de trenes planteado en 1976: un tren sale de Madrid en dirección a Barcelona con una pancarta en la que se lee: "Esto es España y aquí se habla en español". Simultáneamente, otro tren sale de Barcelona con: "Això és Catalunya i aquí es parla en català". Van por la misma vía y llevan avanzando a paso de tortuga más de treinta años. La sentencia del Tribunal Supremo, secuela de la del Constitucional sobre el Estatut y precuela de otras sentencias que se avecinan (¿cuota de castellano en TV3?), prefigura un choque violento. El contexto es la doctrina neonacionalista española que tiene la desvergüenza de esconder la E y autodefinirse como nonacionalista. Se basa en una falsedad: en Catalunya se persigue el castellano. Algo que desmiente categóricamente el actual presidente de la Real Academia Española de la Lengua, José Manuel Blecua, aragonés con 40 años de residencia en Catalunya. La inmersión lingüística del sistema educativo catalán lleva más de tres décadas garantizando el dominio del castellano a todos los alumnos e intenta hacer lo propio con la catalana, sin acabar de conseguirlo, tal como esta tarde demostraré. Tras tres décadas de inmersión, los únicos ciudadanos monolingües de Catalunya (incluidos los inmigrantes extracomunitarios) son castellanohablantes (o hablantes de francés en la Catalunya que no paga impuestos a España). Las consecuencias inmediatas de transformar el castellano en lengua vehicular no serían un mayor conocimiento del español, sino que retrocedería aún más el conocimiento del catalán en Catalunya. Este es el objetivo real de la ofensiva n(e)onacionalista española. La diferencia de medios (económicos y de comunicación) de que disponen ambas lenguas es tan abismal que las reivindicaciones atendidas por el Tribunal Supremo son comparables a las de los controladores aéreos. El n(e)onacionalismo español es tan reacio a la pluralidad lingüística que a los unos los militarizan y a los otros les da la razón el Supremo. Tres denuncias para estudiar en castellano en Catalunya son atendidas mientras casi cien mil denuncias para estudiar en valenciano en Valencia son desatendidas. El objetivo del n(e)onacionalismo español es la supremacía de una sola lengua, una sola nación y un solo pensamiento. El resto molesta. Molestamos.

Yo soy fruto de una drástica inmersión lingüística en castellano. Formo parte de la última generación que no estudió ni un minuto de (ni en) catalán. Ni una optativa. Ni una extraescolar. A pesar de esa inmersión salvaje, amo la lengua castellana con pasión promiscua y he transformado mi catalán materno, excluido totalmente de mi educación, en una lengua literaria hasta el punto de ganarme la vida con ella en el libre mercado. Es tan fatigoso discutir sobre el sexo de los ángeles que he decidido pasar a la acción lanzando un reto verbal. Hoy, a partir de las 5 de la tarde y hasta que el cuerpo aguante, estaré en el primer piso de la Fnac El Triangle (Catalunya) para enfrentarme a quienes quieran jugar conmigo y contra mí. Oriol Comas, coautor de los 50 juegos reunidos on palabras que componen Verbàlia, el joc (Devir), dará tanda e irá explicando a los candidatos las tres modalidades verbívoras a las que jugaremos. Y todos tendrán la posibilidad de batirme (o no) en menos de tres minutos. Reto a esos jóvenes n(e)onacionalistas que han sido obligados a estudiar en catalán por un sistema educativo diseñado y aplicado con criterios democráticos. A ver si son capaces de doblegar a alguien que no recibió ni un minuto de clase en su lengua.


Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 28 de desembre de 2010

24 de desembre 2010

D'oca a oca

Fa poc més d'un mes que ha aparegut un nou bloc sobre jocs de taula i en català. Es tracta del bloc D'oca a oca, i el podreu trobar aquí:



Féu-hi una ullada, que val la pena: ressenyes ben fetes i aclaridores sobre uns quants jocs, que segur que aniran augmentant ràpidament. Bona sort en aquest nou projecte lúdic, companys!

21 de desembre 2010

Daus etruscos

Avui toca història de detectius, d'arqueòlegs i de desxifradors, tot en un. Fixeu-vos en aquest dau:


És un dau etrusc d'ivori, d'època hel·lenística, que els arqueòlegs coneixen amb el nom de dau de Tuscània. Vist així potser no sembla gran cosa. Espereu, que us el desplego, perquè es vegin millor les seves sis cares:


Ah caram... no és un dau amb les xifres indicades amb puntets com és habitual, ni amb cap sistema de numeració, sinó amb els números escrits de paraula. Vaja, com si en un dau nostre poséssim «u», «dos», «tres», «quatre», «cinc» i «sis», però evidentment en una altra llengua i un altre alfabet. Molt bé, i què? Doncs molt, i permeteu-me un parèntesi...

La gràcia d'aquest dau és que la llengua en què està escrit, la llengua etrusca, és una llengua pràcticament desconeguda actualment. Sí, l'etrusc, després de la seva substitució pel llatí, va desaparèixer totalment. Actualment tenim munts d'inscripcions en etrusc, que podem llegir sense cap problema (perquè l'alfabet etrusc és una derivació del grec i el coneixem perfectament), però no tenim ni punyetera idea de què s'hi diu. I encara pitjor: tots els intents de reconstruir la llengua han fracassat, perquè sembla força clar que l'etrusc és una llengua aïllada (igual que li passa al basc), una illa enmig d'un mar de llengües indoeuropees. Actualment es considera que l'etrusc forma família amb dues altres llengues mortes: el rètic (no el confongueu amb el retoromànic) i el lèmnic, però aquesta familia és ella mateixa una família aïllada, sense relació aparent amb cap altre grup lingüístic. Ara bé, tot plegat resta bastant boirós. El nostre coneixement de l'etrusc es limita avui a unes 300 paraules, algunes amb traducció dubtosa. Els romans ens van deixar moltes coses escrites sobre la cultura etrusca, però de la seva llengua sembla que no se'n van preocupar gaire, malgrat els diversos manlleus de l'etrusc que hi ha en llatí. Coneixem també diversos noms propis i algunes característiques gramaticals, però res prou potent que ens permeti entendre cap text etrusc una mica llarg. El treball de redescobrir l'etrusc segueix, però si no es troba alguna inscripció bilingüe extensa, poca cosa farem... Fi del parèntesi; tornem al dau...

Amb tot això ja veieu que el dau potser ens permet descobrir el nom dels sis primers números en etrusc. Aquí hem de fer la primera suposició: el que hi ha escrit al dau són els noms dels números. Això sembla confirmat perquè gràcies a una inscripció bilingüe en etrusc i fenici (les làmines de Pyrgi) ja sabíem que tres és ci en etrusc (el fenici també és una llengua morta, però la coneixem força bé perquè és una llengua semítica, molt propera a l'hebreu). Per tant, mirant el dau, suposem que els noms dels sis primers números en etrusc seran aquests (ara els poso ja transcrits al nostre alfabet):


Ara bé, a banda de ci, que ja sabem que és tres, quin és quin? Per continuar podem fer una segona suposició, que el dau és de la forma estàndard en què les cares oposades sumen 7. És una suposició raonable? La forma estàndard dels daus és molt antiga i hi ha molts exemples de daus etruscos i romans (amb puntets) que segueixen aquesta distribució, i també de daus d'altres cultures més allunyades amb el mateix patró. Però també hi ha exemples de daus amb altres patrons. De moment, acceptem aquesta segona suposició i seguim endavant, a veure on arribem. Així tindrem:

mach + zal = 7
thu + huth = 7
ci + sa = 7

De la tercera «equació» ja podem trobar el nom del quatre: sa. Què més? D'altres inscripcions sabem que mach no pot ser u, perquè sempre apareix amb formes gramaticals que sabem que són plurals. Així, thu i huth han de ser u i sis, mentre que mach i zal han de ser dos i cinc. Ara entren en joc altres inscripcions i proves més o menys fragmentàries per resoldre les altres «equacions», que ens durien massa lluny, amb qüestions més especialitzades de lingüística, però el resultat final seria:

thu = u
zal = dos
ci = tres
sa = quatre
mach = cinc
huth = sis

Apa, ja ho tenim! I tot gràcies a un dau... o potser no! Recordeu que això es basa en la suposició que el dau segueix el patró estàndard, i hi ha estudiosos que no hi estan d'acord: a banda de la no-universalitat del patró estàndard dels daus, altres indicis els duen a considerar que el quatre i el sis estan intercanviats, és a dir, que en realitat sa = sis i huth = quatre. Si això fos cert, el dau de Tuscània no seria amb el patró estàndard.

Però sigui com sigui, el dau ens ha permès confirmar els noms dels sis primers números en etrusc, excepte pels dubtes que romanen amb el sis i el quatre. Els resultats concorden amb tots els altres indicis que es tenen a partir del considerable corpus de textos etruscos. No està pas malament per un dauet de no-res, oi? Qui ho havia de dir, per a una troballa arqueològica tan petita com un dau...

16 de desembre 2010

Presentació de Verbàlia, el joc

Fa uns dies us dèiem que acabava de sortir el joc (o millor dir, els 50 jocs) de l'Oriol Comas i en Màrius Serra Verbàlia, el joc. Aquest vespre se n'ha fet la presentació, diguem-ne que més o menys oficial, a la botiga Jugar X Jugar de Barcelona. L'Oriol Comas i el Xavi Garriga ens han explicat quatre coses de la gestació del joc i, com no podia ser d'altra manera, al final ens han fet jugar a tots plegats. Aquí us deixo unes fotos:

Verbàlia, el joc

L'Oriol i el Xavi admirant la criatura

Explicant-ne els ets i uts

Què hi ha dins de la capsa?

Lletres, síl·labes, més lletres i més síl·labes

Els taulers del país de Verbàlia

Juguem!
Un consell: compreu el joc! I si, a més, compreu el llibre del Màrius Verbàlia 2.0, ja tindreu el combo definitiu!

12 de desembre 2010

Reestrenant Terradellas

Ahir al vespre va passar una mica desapercebut un esdeveniment musical que hauria d'haver merescut molt més rebombori: la (re)estrena mundial de l’òpera Sesostri, rè d'Egitto (1751) de Domènec Terradellas (1713-1751). A l'Auditori, en versió concert (llàstima!), la Reial Companyia d'Òpera de Cambra dirigida per Juan Bautista Otero i amb les sopranos Sunhae Im, Alexandrina Pendatchanska, Ditte Andersen i Raffaella Milanesi i els tenors Tom Randle i Kenneth Tarver, ens van oferir aquesta òpera, «no només una de les màximes creacions d'un dels compositors catalans més internacionals de tots els temps, sinó un dels màxims exponents operístics de la primera meitat del segle XVIII».


Aquesta recuperació no és un fet aïllat. Des de fa ja uns anys s'està produint una recuperació de moltíssims compositors d'aquesta fascinant època que és la transició entre el barroc i el classicisme, una època d'experimentació musical, de camins musicals sense sortida i de moviment continu. I les sorpreses més agradables d'aquestes recuperacions sovint es troben en les òperes, massa temps oblidades sota el pes de l'òpera del XIX. Amb interpretacions refrescants i seductores, Pergolesi, Hasse, Galuppi, Jommelli, Porpora, Graun, Bach (el Johann Christian), Terradellas, Martin i Soler, Salieri i tants d'altres, surten de l'oblit operístic.

Pel que fa a en Domènec Terradellas, aquest barceloní nascut el 1713, poc abans de formalitzar-se el setge borbònic de la ciutat, s'establí a Nàpols i ràpidament es convertí en un dels millors representants de l'escola musical napolitana. Terradellas és un altre d'aquests músics que moriren massa joves, com Pergolesi o Mozart i, per no estar-se'n de res, envoltat d'una mena de llegenda negra, segons la qual el seu cadàver fou recuperat del Tíber després que Niccolò Jommelli el fes matar. Aquesta història d'envejes musicals està avui tan desacreditada com la de Salieri i Mozart, però el cert és que no és clar com morí en Terradellas, tot un personatge en aquella Nàpols barroca. Musicalment, tot just fa uns pocs anys que ha sortit dels llibres d'història de la música per retornar on sempre hauria de ser: dalt dels escenaris. Es va començar tímidament recuperant fragments de les seves òperes i diverses peces menors, amb un parell de CD gravats. El procés va agafar embranzida el 2008, amb la interpretació i gravació de l'Artaserse (1744) per la Reial Companyia d'Òpera de Cambra i Juan Bautista Otero. Ara Otero torna a la càrrega amb el Sesostri, i seguirà properament amb Merope.


Sesostri fou estrenada el 1751 al Teatro delle Dame de Roma i, a Barcelona, l'agost de 1754 al Teatre de la Santa Creu. Fou la darrera òpera de Terradellas, amb llibret d’Apostolo Zeno i Pietro Pariati. Transcric aquí algunes notes del programa de mà:
La música de Terradellas, d’una intel·ligència teatral i d’una claredat abassegadora, il·lustra excepcionalment aquest nou corrent d’idees. Potser més sensible en la seva construcció a aquests elements nous que en òperes anteriors com Astarto (recentment localitzada), Merope o Artaserse, a Sesostri, se’ns mostra una major precisió en la dramatúrgia musical. Terradellas aconsegueix transformar l’encotillat estructuralisme formal de l’òpera seria tot duent-lo a les seves darreres conseqüències dramàtiques gràcies a una espontaneïtat melòdica, a un concepte d’orquestra/personatge que emana adrenalina des dels primers compassos. [...] Després d’un cataclisme sonor com el de Terradellas, la subtilesa melòdica de l’antiga escola veneciana o romana queda eclipsada. [...] I és aquesta força, aquesta solidesa orquestral sense concessions, aquesta contenció vigorosa de la melodia de Terradellas la que precisament crida l’atenció al si d’una escola napolitana que es caracteritzava sobretot pel geni orquestral, però també per un excés de notes. A la singularitat de Merope –amb un llibret extraordinari– o la rotunditat amb què es manifesta la personalitat del compositor barceloní a Artaserse es contraposa la sofisticació de Sesostri.
En el concert d'anit vam poder gaudir del Sesostri 260 anys després, amb el repartiment següent: les sopranos Sunhae Im (Sesostri), Alexandrina Pendatchanska (Nitocri), Ditte Andersen (Artenice), Raffaella Milanesi (Orgonte) i els tenors Tom Randle (Fanete) i Kenneth Tarver (Amasi). L'orquestra ha començat un pèl insegura i desajustada, però aviat s'han posat a to. El mateix ha passat amb els cantants, entre els quals, el descobriment personal ha estat la danesa Ditte Andersen, amb una veu magnífica i ideal per a les seves àries; la Milanesi també m'ha agradat molt. Llàstima que eliminessin els da capo de moltes àries, però. Encara no tenim cap gravació del Sesostri (en sortirà una a la primavera, que s'ha estat gravant a l'Auditori els dies anteriors al concert, amb el mateix repartiment), però sí que us podem oferir un tastet del seu Artaserse: l'ària «Allor che irato freme», interpretada per la Mariví Blasco:


03 de desembre 2010

Verbívors lúdics

L'Oriol Comas i el Màrius Serra s'han aliat per oferir-nos un invent que promet ser magnífic: Verbàlia, el joc. Que de què va? Home, coneixent els dos autors, ja us ho podeu imaginar, oi? Un joc de llengua. Bé, de fet no un joc sinó un bon munt de jocs! Ara ja podreu explorar el continent de Verbàlia jugant-hi...



Però deixem que ens ho expliqui el mateix Oriol Comas:
Aquesta aventura va començar fa molt de temps, com a mínim deu anys, quan en  Màrius Serra va publicar el llibre Verbàlia, un complet estudi sobre els jocs lingüístics al llarg de la història de la literatura. Aquest llibre ha esdevingut un referent en llengua catalana i en llengua castellana. Ara en Màrius ja ha enllestit Verbàlia 2.0, un edició molt augmentada i millorada del clàssic de fa deu anys, que ja és a les llibreries i que us recomano fervorosament.

En Màrius tenia ganes que Verbàlia fos també un joc. Dit i fet, hi hem estat treballant durant més d'un any i ara ja és una realitat. Verbàlia, el joc es compon de materials i regles per jugar més de 50 jocs amb la llengua. Estarà a les millors botigues de jocs a partir del 10 de desembre. Ja tens regal de Reis ;-)

L'ha editat Devir amb el carinyo habitual. Les il·lustracions, precioses, són de l'Elena Feliu i el disseny gràfic és obra d'en Jordi Roca. Gràcies, doncs, de tot cor.

Si en voleu provar un tast, farem una presentació solidària el diumenge 5 de desembre a les 11 del matí a les jornades Ayudar Jugando, a les que aprofito per convidar-vos-hi, pel somriure d'un nen. Les jornades se celebren el dissabte 4 i el diumenge 5 al Casinet d'Hostafrancs, al carrer Rector Triadó, 53, de Barcelona.

Bueno, l'aventura la va començar el Màrius Serra fa més de deu anys, però seràs tu qui la continuarà.