Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llatinoamèrica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llatinoamèrica. Mostrar tots els missatges

08 d’abril 2013

Santa Anna i Scott a Coyoacán

D'entre els diversos conflictes de la història de Llatinoamèrica, un dels més representats en els jocs de simulació històrica és la invasió estatunidenca de Mèxic de 1846-48, evidentment perquè és un conflicte en què van participar els Estats Units i fins fa quatre dies, el món dels jocs de simulació era una cosa bàsicament estatunidenca.

Fa temps ja vaig fer una partida a un dels jocs dirigits per cartes que més m'han agradat i que precisament tracta aquest conflicte: The Halls of Montezuma. Ara tot just estem començant una segona partida, però no és d'aquest joc que vull parlar aquí, sinó d'un altre sobre un episodi d'aquest mateix conflicte: Pedregal: Santa Anna at Bay. És un joc que simula la batalla de Contreras i la subsegüent de Churubusco, dels dies 19 i 20 d'agost de 1847, als voltants de Coyoacán i el monestir de Nuestra Señora de los Ángeles de Churubusco, en aquell moment un poblet a prop de la capital, avui en dia un barri del Distrito Federal.

La batalla de Contreras, de Carl Nebel [font Wikimedia Commons]
La situació és la següent: després de capturar Veracruz i derrotar Santa Anna a Cerro Gordo, l'exèrcit dels Estats Units, comandat per Winfield Scott va decidir avançar directament fins la capital. Amb un moviment arriscat i allunyant-se de les seves fonts de subministrament, Scott descartà anar directament cap a la ciutat i, en canvi, aproximar-se des del sud, on diversos llacs i un llit de lava (el Pedregal) oferien diverses rutes d'aproximació. És en aquest punt os es van produir les dues batalles de Contreras i Churubusco.

El joc que ens ocupa és de Chris Perello i va ser publicat per Decision Games el 2012. És un joc de petit format, amb poques fitxes, i forma part de la sèrie de jocs amb el sistema Musket and Saber, un sistema per simular batalles del segle XIX.


El cert que aquest sistema no ha rebut gaire bones crítiques. Ja s'ha utilitzat en diversos jocs, gairebé tots de les campanyes napoleòniques o de la Guerra Civil Americana i cap d'ells no ha convençut gaire. I francament, després d'haver provat el sistema amb el joc Königgrätz (la gran batalla de la Guerra Austro-Prussiana), he de donar la raó a aquestes crítiques. Musket and Saber vol ser un sistema relativament senzill però al final complica innecessàriament moltes mecàniques. Innecessàriament perquè afegeix massa detalls i susbsistemes per donar un resultat gairebé irrellevant en termes de joc. El combat és massa elaborat per al tipus de simulació que es pretén, el moviment de les unitats sovint està sotmès a diverses condicions que se solucionen amb tirades de daus que enlenteixen el joc sense donar una millor simulació, la gestió dels reemplaços fa que a l'hora de la veritat es produeixin molt poques baixes reals i sigui gairebé impossible el col·lapse de les línies enemigues. El sistema de joc és molt clàssic, i té diversos aspectes que m'agraden, com la gestió de les zones de control i el chrome que permet incloure, però els problemes que acabo d'esmentar fan que les partides s'allarguin i que les regles dominin la simulació, i no pas al revés, com hauria de ser.

Els primers compassos de la batalla. Noteu "el pedregal" al centre, només passable (amb dificultats)
per a les tropes dels Estats Units, i com la situació obliga a dividir tropes...
un punt clau serà com dividir-les i quines enviar a cada banda...
Dit tot això, però, no puc negar que Pedregal és un joc que m'ha agradat força. Totes les crítiques que he comentat abans són certes, però (i és un però important) en la situació representada a Pedregal, tots els defectes del joc queden molt amagats. D'una banda, el poc nombre de fitxes i la peculiar orografia del terreny fa que hi hagi pocs combats i que les tirades de daus es redueixin al minim. D'una altra banda, el fet que no arribin reforços ni es rebin reemplaços durant la partida, dóna uns resultats de baixes molt més reals... i la necessitat de dividir les forces a causa del terreny fa que les baixes realment siguin importants i rellevants per al decurs de la batalla.


El joc es fa relativament ràpid i planteja interessants preses de decisions, afavorides per la possibilitat d'ocultar tropes amb marcadors i emprar marcadors fantasma (dummies) per mirar d'enganyar l'enemic: on es concentrarà l'atac principal? una vegada descobert, podrà el mexicà mirar de sorprendre el gringo per l'altra banda? serà millor per al mexicà presentar batalla i resistir a les línies fortificades o retirar-se progressivament?

Tropes mexicanes intenten, arriscadament, atacar la reraguarda gringa
En definitiva, en la meva opinió és un joc prou recomanable, especialment si esteu interessants en conflictes poc habituals, però que utilitza un sistema poc recomanable per a batalles més clàssiques.

01 d’octubre 2010

Equador

Intent de cop d'estat? Simple vaga de policia? Al final la sortida a la crisi l'ha decidit l'exèrcit: ha fet costat al President i aquí s'ha acabat tot; si s'hi hagués posat en contra dubto que en Rafael Correa hagués pogut mantenir-se... i amb el considerable suport popular que té, les conseqüències podrien haver estat terribles.


El cert és que des de fa ja 15 anys la debilitat institucional a l'Equador és manifesta: 3 constitucions, 8 presidents i 3 d'ells enderrocats per la pressió popular i manifestacions al carrer. No sé com acabarà tot plegat, no sé per què les coses són així, no sé com es pot solucionar, però m'entristeix que un país que m'estimo estigui continuament caient cada vegada que comença a aixecar-se.

No em posaré ara a analitzar la gestió d'en Correa en aquests tres anys que porta de president (que en la meva opinió, socialment ha estat positiu però econòmicament en tinc els meus dubtes), us deixo amb un comentari del bon amic Patricio Mena: «Qué desconcierto, que desazón, qué frustración... Entre policías ignorantes y desquiciados, presidentes megalómanos y populistas, asambleístas corruptos e inútiles, políticos retrógradas y asquerosos, y medios de no dar medio, tenemos un hermoso y brillante ramillete de cocodrilos de dónde escoger... Si de algo no hemos de morir es de aburrimiento.».

23 de març 2010

Wargames i Llatinoamèrica (4): la revolució texana

En aquest quart lliurament de la sèrie entrem en un conflicte que afecta els Estats Units. Això, com podeu suposar, fa que el nombre de jocs que hi té dedicats siguin força més gran que en els casos que hem pogut veure fins ara. Es tracta de la revolució texana.

El conflicte
Durant la dècada de 1820 i 1830, augmentà considerablement el descontetament dels colons d'origen mexicà i estatunidenc establerts a Texas amb el govern mexicà, especialment després que el president Santa Anna abolís la constitució de 1824 i n'aprovés una de clarament antifederalista el 1835.

Durant 1835 els colons texans iniciaren diverses revoltes i Santa Anna envià tropes cap al nord. Després de diversos estira-i-arronsa, el conflicte esclatà obertament el 2 d'octubre de 1835, amb la petita però significativa batalla de González. Cap al desembre, després del setge de San Antonio de Béjar, pràcticament no quedava ja cap força militar mexicana a Texas i es formà el primer govern provisional de la nova República de Texas.

 La rendició de Santa Anna, de William Huddle [Font: Wikipedia]

Però Santa Anna no estava disposat a cedir tan ràpidament i el febrer de 1836 creuà Río Grande amb un exèrcit al nord de Saltillo i arribà a San Antonio, mentre el general Urrea avançava per la costa. En aquestes operacions es produí el que es segurament l'episodi més famós del conflicte: la batalla d'El Álamo, la missió situada al costat de San Antonio. Després de diverses victòries mexicanes, el gruix de l'exèrcit texà es retirà cap al nord-est, encalçat per Santa Anna, delerós de posar fi a un conflicte que ja durava massa. Però contra el que es podia esperar, l'exèrcit mexicà fou sorprès i vençut rotundament a la batalla de San Jacinto, el 20 d'abril de 1836. Aquesta derrota, on fou capturat Santa Anna, segellà la independència de Texas, que deu anys després passaria a convertir-se en un nou estats dels Estats Units.

Les simulacions
Com ja podeu imaginar, un conflicte tan favorable als Estats Units i amb un episodi mitificat per la imatgeria estatunidenca, s'ha vist reflectit en diversos jocs de simulació. Fem un repàs dels més interessants, dels quals només un tracta el conflicte a nivell estratègic, la resta se centren en l'episodi d'El Álamo (quina sorpresa...).

Texas Glory: 1835-36  (Tom Dalgliesh, Dan Mings i Carl Willner, Columbia Games, 2008). L'únic joc que tracta el conflicte de forma general i s'allunya de la inevitable batalla d'El Álamo. Es tracta d'un wargame senzillet, amb el sistema de blocs popularitzat per Columbia Games i jugable en un parell d'hores. En la meva opinió, que m'agraden més els jocs estratègics i operacionals, que no pas tàctics, el més recomanable dels jocs que tracten aquest conflicte.

 [Font: BGG; usuari: Wyatt Bogan]

Remember the Alamo (Kevin Hendryx, TSR, 1980). Comencem amb els jocs centrats a la batalla d'El Álamo. Aquest, que ja té els seus anyets, és un joc petitó sobre l'enfrontament, amb regles molt simples i directes i jugable en una hora, Podríem dir que és un wargame introductori, però que en la relació complexitat/simulació supera alguns dels esforços posteriors més sofisticats.

[Font: BGG; usuari: wiiki]

The Alamo: Victory in death (Eric Lee Smith, Decision Games, 1995). Aquest joc és una reedició millorada d'un altre joc del mateix títol i autor de 1981. El principal problema, comú en tots els jocs sobre aquesta batalla, és la poca rejugabilitat que té per a tots dos jugadors, les alternatives tàctiques són pràcticament inexistents. Això, lògicament, no és un problema del joc en sí, sinó de la situació simulada... i em fa pensar per què aquesta obsessió dels creadors i editors de simular una vegada i una altra la mateixa batalla d'aquest conflicte; deixant de banda el factor emotiu associat, estic segur que altres enfrontaments d'aquesta guerra poden tenir una mica d'interès.

 [Font: BGG; usuari: RaffertyA]

Dark victory: the Battle of El Alamo (Dennis Bishop, Command, 1997). Un joc típic d'hexàgons publicat a la revista Command. Com succeeix sovint amb els jocs de Dennis Bishop, les regles són força millorables, amb molts aspectes poc clars i errors. Inclou moltes regles particulars i modificadors i sembla que està massa esbiaixat cap a les forces texanes.

Degüello at dawn (Dennis Bishop, Khyber Pass, 2005). Novament en Dennis Bishop insisteix amb aquesta batalla, ara amb un sistema de moviment i control per àrees. Com en el seu treball anterior, que hem comentat abans, les regles són poc clares i amb errors; d'altra banda, la resolució dels combats és excessivament mortal (com també passava, per exemple al seu joc sobre la batalla de Tanga, de la I Guerra Mundial).
 [Font: BGG; usuari: silvanus321]

Blood of Noble Men (Dennis Bishop, Worthington Games, 2008). L'incansable Dennis Bishop insisteix en el tema. Aquest és potser el seu joc més ben aconseguit sobre el tema, amb regles més simples que als seus jocs anteriors i amb un bon sabor històric. Sistema d'àrees i un mecanisme de blocs a l'estil de Columbia Games.

 [Font: BGG; usuari: Bellarion]

Sobre al batalla d'El Álamo encara hi ha alguns jocs més de simulació, però sense massa interès. Malauradament, de jocs a nivell estratègic només n'hi ha un, el ja comentat Texas Glory.

25 de novembre 2009

Wargames i Llatinoamèrica (3): la Guerra del Brasil

El tercer lliurament de la sèrie està dedicat a una guerra poc coneguda en el nostre entorn i que està representada per només un joc de simulació. Es tracta de la Guerra del Brasil (Guerra da Cisplatina en portuguès), un conflicte entre les Províncies Unides del Río de la Plata (que després serà l'Argentina) i l'Imperi del Brasil, que donarà lloc a la creació de l'Uruguai.

El conflicte
L'origen del conflicte es troba en la sobirania sobre la Banda Oriental, la part de territori sota domini espanyol al nord del Río de la Plata, entre aquest i els dominis portuguesos. El procés d'independència de la Banda Oriental fou liderat per José Gervasio Artigas el 1811 i es convertí en el nucli de la Liga Federal, creada el 1813 i que incloïa també les províncies de Córdoba i Corrientes, entre altres, en clara competència amb el Río de la Plata. Aquesta Liga Federal fou finalment annexada per les Províncies Unides del Río de la Plata el 1820, excepte, precisament, la província de la Banda Oriental, que fou annexada per Portugal amb el nom de Provincia Cisplatina.


El juramento de los treinta y tres orientales, de Juan Manuel Blanes [Font: Wikimedia Commons]

Després d'uns anys, amb una poc dissimulada pressió del govern de les Províncies Unides, el 1825 el congrés de la Provincia Cisplatina declarà la seva independència del Brasil (que llavors ja era independent de Portugal). La resposta de l'imperi brasiler fou declarar la guerra als secessionistes i a les Províncies Unides. La flota brasilera bloquejà el Río de la Plata però la iniciativa terrestre fou dels argentins, que aviat cruearen el Río de la Plata amb un exèrcit. El Brasil no pogué reunir un exèrcit fins 1826 per a enfrontar-se als argentins i els orientals. Els encontres entre les tropes d'ambdós bàndols foren, en general, de poca magnitud, excepte en la batalla més important, la batalla d'Ituzaingó (o batalla de Passo do Rosário per als brasilers), que acabà amb victòria argentina.

Tot i així, cap dels dos bàndols tenia els recursos suficients per donar un cop definitiu a l'enemic, i la guerra no era gaire popular ni a Buenos Aires ni a Rio de Janeiro. Finalment, sota l'arbitratge de França i el Regne Unit, es signà el tractat de Montevideo (27 d'agost de 1828), que posava fi a la guerra i que creava la nova república independent del Estado Oriental del Uruguay.

Les simulacions
Com ja hem dit, aquest conflicte està representat per un únic joc:

A batalha do Passo do Rosário (Decio Damasceno Ferreira, Riachuelo Games, 2008). Es tracta d'un joc que va aparèixer amb el número 3 de la revista brasilera Strategos i que actualment es pot descarregar com a print and play de la web de Riachuelo Games.



Representa la batalla d'Ituzaingó, un encontre dominat per la cavalleria en un terreny força abrupte. Com correspon a un joc de revista, les regles són simples i conté poques fitxes (unes 50). No l'he jugat i, per tant, no en puc dir gaire cosa més.

17 de novembre 2009

Wargames i Llatinoamèrica (2): les guerres d'independència

Després de la visió general que vam fer al primer lliurament de la sèrie, comencem pel principi: les diverses campanyes militars que van garantir la independència de les colònies espanyoles i portugueses d'Amèrica.

El conflicte
El procés va iniciar-se el 1809, amb les primeres proclames i la creació de les primeres juntes de govern, sorgides arran del buit de poder creat per la invasió napoleònica a Espanya. Per bé que aquestes primeres juntes sovint juraven lleialtat a Ferran VII, les tendències sobiranistes foren clares de bon començament. A Sudamèrica, la majoria de primeres juntes sobiranes foren aviat esclafades per les tropes reialistes, però poc després els processos liderats per Simón Bolívar, Antonio José de Sucre i Francisco de Paula Santander a Veneçuela i Nova Granada, per José de San Martín a La Plata o per Bernardo O'Higgins a Xile, agafaren una forta embranzida que culminaren el 1824 en la darrera batalla decisiva del procés, la batalla d'Ayacucho, que segellà definitivament el destí independent de les colònies espanyoles.


La batalla de Carabobo, per Martín Tovar [Font: Wikimedia Commons]

Aquest procés va seguir una trajectòria una mica diferent a Mèxic, en què després d'un inici semblant al de Sudamèrica, amb les campanyes de Miguel Hidalgo i José María Morelos, la idea d'independència fou represa per les elits més conservadores encapçalades per Agustín de Iturbide, que el 1822 fou proclamat emperador de Mèxic. D'altra banda, la colònia portuguesa del Brasil va seguir un procés diferent i una mica curiós, ja que en ser envaït Portugal per les tropes napoleòniques, la família reial fugí al Brasil i d'aquesta manera l'antiga colònia es convertia ara en metròpoli. La cort només retornà a Lisboa el 1821, però l'hereu Pere romangué al Brasil i en proclamà la independència: naixia l'imperi del Brasil.


Bolívar i Santander al congrés de Cúcuta, per Ricardo Acevedo [Font: Wikimedia Commons]

Cal fer notar que els protagonistes del procés emancipador, en general, foren les classes acomodades criolles, que en cap moment van intentar una «revolució social» sinó més aviat fer passar el domini social i econòmic exercit pels espanyols cap a l'aristocràcia criolla. En definitiva, del què es tractava era de substituir la posició dominant a nivell polític, social i econòmic dels espanyols per la dels criolls (curiosament, però, una bona part del fonament ideològic procedeix de les classes mitjanes). Per aquesta raó, en un primer moment la majoria del poble fou més aviat indiferent a una lluita que consideraven exclusiva dels privilegiats. Només quan els emancipadors es pogueren presentar com a màrtirs de l'opressió espanyola i quan aconseguiren «vendre» el projecte independentista com a necessari per a tot el país, les masses populars començaren a fer-los costat. D'altra banda la independència política no donà pas a una independència econòmica i la majoria de nous estats seguiren fent el paper de subministradors de matèries primeres a estats manufacturers, especialment Estats Units i el Regne Unit.

Les simulacions
No deixa de ser curiós que un esdeveniment que modificà completament el panorama geopolític d'Amèrica estigui tan poc representat en el món dels jocs de simulació històrica. Segurament cap de les parts implicades ha tingut les ganes de publicar res sobre el tema, a l'antiga metròpoli (l'Estat espanyol) perquè no va ser un conflicte especialment gloriós, i a les antigues colònies (els diversos estats llatinoamericans) segurament per manca de tradició, de recursos i de públic potencial. I això que sovint a Llatinoamèrica les diverses batalles d'aquestes campanyes marquen festivitats nacionals i s'hi ha creat una certa mitologia al seu voltant (fet normal en una guerra d'independència, no gaire diferent de certa mitologia triomfalista espanyola per a les guerres napoleòniques, que de petites escaramusses en fa victòries espectaculars).

En qualsevol cas, el cert és que a dia d'avui només existeix un joc que abasti tot el conflicte en l'àmbit gran estratègic (Guerra a Muerte), mentre que la resta tracten batalles concretes en l'àmbit tàctic. Val a dir que tot el conflicte a gran escala el veig força adequat per ser representat amb un card-driven. Fem una repassada dels jocs disponibles...

Guerra a Muerte (Javier Romero, Against the Odds, 2008). L'únic joc que s'ocupa de tot el procés global d'independència. Un joc força recomanable publicat al número 23 de la revista Against the Odds.




Campaña de los Andes (sense indicació d'autor, Labaro, 1987). Joc publicat per una editorial argentina. Molt difícil de trobar actualment, recrea la campaña de José de San Martín de 1817, quan creuà els Andes i s'endinsà a Xile. La campanya culminaria amb les batalles de Chacabuco i Maipú, que garantiren la independència de Xile.


[Font: BGG, usuari: Diego Carando]

Libertadores 1810-1824 (Enric Martí, Soldados y Estrategia / Alea, 2003). Sistema de joc publicat originalment a la revista Soldados y Estrategia el 2003, que simula a nivell tàctic vuit batalles de les guerres d'independència. Posteriorment, a la revista Alea, han anat apareixent escenaris per a altres batalles. El sistema de joc és prou interessant i funciona força bé; el problema és la manca de cura en alguns escenaris: al Pichincha, per exemple, la cartografia és errònia, l'ordre de batalla és estrany i la disposició inicial conté posicions forçades o històricament impossibles.


[Font: BGG, usuari: Marc Figueras]

Line of Fire (Richard Berg, BSO Games, 2000). Joc d'àmbit tàctic Inclou dues batalles de l'època napoleònica: la batalla de Lundy's Lane (de la guerra angloamericana de 1812) i, la que és pertinent per a nosaltres, la batalla de Maipú.


[Font: BGG, usuari: Grant Whitley]

Con cien cañones por banda (Enric Martí, Soldados y Estrategia / Alea, 2005). Joc sobre batalles navals de l'època napoleònica, publicat a Soldados y Estrategia, que també inclou un parell d'escenaris de les guerres d'independència: Montevideo i Maracaibo.

Children of the Sun: Battles of Marshall Antonio José de Sucre (no publicat). Un projecte frustrat de la desapareguda editorial Skirmish Line Games. La idea era fer una sèrie sobre diverses batalles de les campanyes d'independència, a un nivell més detallat i complex que la sèrie Libertadores. El primer joc havia d'estar dedicat a les batalles de Pichincha i Ayacucho. El projecte sembla estar mort i dubto que ningú no el reprengui. Una llàstima!

12 de novembre 2009

Wargames i Llatinoamèrica (1): Panorama general

Avui començarem una sèrie d'entrades al bloc que feia molt temps que tenia ganes de fer. Es tracta d'un repàs als diversos conflictes que han tingut lloc a Llatinoamèrica i com han estat representats en els wargames. En aquest repàs em limitaré a tots els conflictes posteriors a les guerres d'indepèndencia, no m'ocuparé de conflictes de l'època colonial, de la conquesta hispanoportuguesa ni de l'epoca precolombina. Les següents entrades d'aquesta sèrie estaran dedicades, cada una, a un conflicte concret i veurem els jocs que l'han tractat.


Antonio José de Sucre comandant les tropes rebels a la batalla del Pichincha

La primera reflexió general que podem fer és l'escassetat de jocs que s'ocupin de la història d'aquesta part del món. Aquí podem trobar-hi algunes causes. En primer lloc, ja sabem que el món del wargame és un assumpte bàsicament dels Estats Units i Europa (i darrerament també del Japó), de manera que lògicament els conflictes tractats se centren en aquestes zones i els seus conflictes. Tot i així, és curiós que des dels Estats Units no hagin aparegut més simulacions històriques sobre un continent en què han mostrat tant interès intervencionista des de la mateixa creació de la Unió (sí, sí, allò del Manifest Destiny i tota la pesca).


[Font: Wikimedia Commons]

Bé, doncs si des de fora no en parlen, potser sí des de dins? Hi ha editors de jocs a Llatinoamèrica? No és cap sorpresa que el món del joc de tauler és pràcticament absent de molts països llatinoamericans, i encara menys el dels wargames. Així, que nosaltres sapiguem, no existeix cap editor regular de jocs de simulació històrica a Llatinoamèrica. L'única excepció són els brasilers de Riachuelo Games, que des de fa temps publiquen wargames i una revista.

Així doncs, tampoc no ens ha de sorprendre que de tots els conflictes llatinoamericans, els més ben representats, amb diferència, siguin aquells en què ha intervingut alguna potència europea o els Estats Units. Així, la invasió de Mèxic de 1846 té dedicats uns quants jocs, com també la revolució texana de 1836 (on la batalla d'El Álamo s'endú tota la glòria, esclar), la intervenció francesa a Mèxic de 1861-1867 (pobret Maximilià...) i la Revolució Mexicana de 1910 (i aquí sobretot per les aventures del general Pershing caçant en Pancho Villa). Ja veieu, tot l'imaginari mexicà segons els seus veïns del nord.


La batalla de Chapultepec [Font: Wikimedia Commons]

Al sud del Yucatán la cosa comença a ser més escassa i els diversos conflictes estan molt poc representats i molts no ho estan en absolut. A més a més, amb algunes excepcions, es tracta de jocs de revistes o bé de jocs desktop publishing o fins i tot de tipus print & play en format pdf. Novament, la participació d'una potència europea fa que el nombre de wargames augmenti. En aquest cas, el premi se l'endú la guerra de les Malvines, que gairebé té tants jocs dedicats com la resta de tots els conflictes a Amèrica del Sud.

Bé, el següent lliurament començarem amb les guerres d'independència... No cal dir que si coneixeu més jocs o teniu més dades sobre el tema, els vostres comentaris seran molt benvinguts!