15 d’abril 2010

Molt bé, i ara què?



Acabo de sortir de fer classe, sóc davant de la torre Agbar esperant el 92, escric aquestes ratlles al mòbil i pam! apareix al bloc! Amb foto i tot...

Aquesta tarda el  Fran m'ha fet picar la curiositat amb això de bloggejar desde el mòbil i esclar, no me n'he pogut estar.

Molt bé, i ara què? Mmmmm... doncs ja veurem...

08 d’abril 2010

Allaus marcianes

Sí, allaus marcianes, literalment, és el que podeu veure en aquesta imatge:

[cliqueu-hi per fer-la més gran... us ho recomano!]

Es tracta d'una de les darreres imatges enviades per la càmera HiRISE, de la ja entranyable Mars Reconnaissance Orbiter, que des de novembre de 2006 està donant voltes a Mart. La quantitat d'informació que ens està proporcionant aquesta sonda és immensa, però pel que fa a espectacularitat, res millor que les imatges de la seva càmera d'alta resolució. I una de les més impressionants, per a mi, és la que us acabem d'ensenyar. Es tracta d'una allau marciana enxampada in fraganti per la càmera. No és la primera fotografia d'allaus a Mart, però sí que és una de les més maques i clares.

La primavera ha arribat a l'hemisferi nord de Mart, i amb ella, el desglaç. A l'esquerra de la imatge, la part més blanca, teniu la superfície de Mart recoberta pel gel hivernal (però no és gel d'aigua, sinó gel de diòxid de carboni). La part vermellosa del centre és la paret d'un penya-segat d'uns 700 metres d'altura (aquesta altura és fàcilment calculable amb els instruments de la sonda). A la dreta, el sòl més grisós és una plana basàltica força polsegosa. I allà, al bell mig de tot això, hem enxampat la pols aixecada per una allau, segurament pocs segons després de produir-se. Podeu veure l'ombra de la pols, que ens permet, sabent la posició del Sol, determinar que la pols ha arribat a una altura d'uns 50 metres.

I com s'ha produit aquesta allau? És la neu de diòxid de carboni que ha caigut? No, quan la temperatura puja, a causa de la baixíssima pressió atmosfèrica de Mart, el gel de CO2 se sublima, és a dir, passa directament de sòlid a gas i s'evapora. Durant l'hivern el diòxid de carboni es congela entre les roques, la pols i el sòl i quan s'evapora durant el desglaç, tota la roca i pols que havien quedat unides, enganxades, pel gel, s'alliberen i si, com és el cas, es troben a la paret d'un penya-segat, cauen al sòl.

No és acollonant?