Premis DAU: Erwin Glonnegger

Dimecres passat es va presentar al públic, en roda de premsa, la nova edició del festival Dau Barcelona, del qual ja en vam parlar aquí fa ben poquet. Va ser la presentació oficial del festival, dirigida especialment als mitjans de comunicació, i es va comentar més o menys el que ja sabíem sobre els diversos aspectes del festival. Ara bé, sí que es va presentar una novetat, que és la que m'agradaria comentar aquí: es va anunciar qui rebrà el primer «Premi Dau Barcelona a tota una vida dedicada al desenvolupament de la cultura del joc».

Recordem que aquest any el festival concedeix tres premis: un, el que acabem d'esmentar, i els altres dos són el premi al millor autor de l'any i el premi al millor autor novell de l'any. Aquests dos premis s'anunciaran el proper divendres dia 13, però el premi a una vida dedicada a la cultura del joc es va anunciar en la roda de premsa d'ahir. La persona homenatjada és l'Erwin Glonnegger, editor de Ravensburger durant molts anys i estudiós dels jocs.

Val la pena comentar una mica qui és l'Erwin Glonnegger i per què se li ha concedit el premi, ja que és un personatge força desconegut entre els aficionats actuals als jocs de taula. Ras i curt, si el món dels jocs de taula actualment és el que és, en bona part és gràcies a l'Erwin Glonnegger. Si bé ha creat alguns jocs, no és aquest l'aspecte que en fa una figura imprescindible en la història dels jocs de taula contemporanis. No, l'Erwin Glonnegger ha estat fonamental com a editor de jocs i com a estudiós dels jocs. Vegem per què (en els paràgrafs següents em permeto incloure també alguns fragments d'un text escrit per l'Oriol Comas, amb el seu permís).

Nascut el 1925 a Aulendorf (Baden-Württemberg), va servir al Front Oriental durant la Segona Guerra Mundial. En acabar el conflicte, va entrar a treballar a Ravensburger, la coneguda editorial de jocs i joguines (segur que de petits o de grans heu fet algun puzzle d'aquesta casa!), on va desenvolupar la seva carrera professional fins la seva jubilació, el 1985. En aquesta empresa va dirigir la producció de diversos jocs, entre els quals destaquen Memory, Malefiz (de Werner Schöppner, més conegut aqui com Barricada), molts jocs dʼAlex Randolph i molts jocs de Max Kobbert, autor de la sèrie Labyrinth. Fou precisament en Glonnegger l'encarregat també de l'edició del primer Spiel des Jahres, Hase und Igel (La llebre i la tortuga, literalment «La llebre i l'eriçó») d'en David Parlett.

És precisament en la seva tasca com a editor on va canviar de manera definitiva la manera en què s'enfocava la producció de jocs contemporanis. Glonnegger va saber reconèixer que podria haver-hi una ràpida internacionalització del mercat dels jocs, i va entrar en contacte amb nombrosos autors, amb els quals va treballar per introduir noves idees en els jocs. Va ser la primera persona en la indústria del joc de taula que va saber veure que un joc és una obra de creació i que, per tant, el paper dels autors hi és fonamental i irreemplaçable. Fins llavors, lʼautor era una peça més en una producció de caire industrial.

El 1985 li fou atorgada la Bundesverdienstkreuz («Creu federal del mèrit», un dels més alts guardons alemanys) pel seu compromís amb el públic pel que fa a la divulgació dels jocs moderns.

D'esquerra a dreta: Rüttinger, Randolph i Glonnegger el 1988

Podem dir, en poques paraules, que l'Erwin Glonneger va ser la primera persona a considerar l'edició de jocs com un procés anàleg a l'edició literària. O si voleu, dit amb les paraules de l'Alex Randolph:

«El fet que el mercat dels jocs alemanys sigui avui tan completament diferent de tots els altres mercats es deu principalment a lʼèxit dels jocs de Ravensburger. I aquest èxit no hauria estat possible sense Glonnegger.»

A banda de la seva tasca d'editor, en Glonnegger també es va dedicar a estudiar els jocs i la seva història. En aquest camp va escriure diversos llibres, entre els quals destaca especialment Das Spiele-Buch («El llibre dels jocs»), publicat per primera vegada el 1988 i del qual ja se n'han fet diverses edicions. Amb un disseny exquisit de Johann Rüttinger (que li va fer guanyar el premi al llibre més bell dʼAlemanya), Das Spiele-Buch és un llibre de referència sobre els jocs de taula, des dels de lʼantiguitat fins als més recents i és la primera vegada en una publicació que els jocs són identificats amb el nom de lʼautor.

Per acabar, m'agradaria reproduir aquí un petit fragment d'un article aparegut al Financial Times el 17 de juliol de 2010. L'article duu per títol «Why we still love board games» («Per què encara ens agraden els jocs de taula») i el seu autor, l'economista Tim Harford, diu el següent sobre en Glonnegger:

«També podria ser per la influència d'un únic pioner, Erwin Glonneger. Nascut al sud d'Alemanya el 1925, Glonneger entrà a treballar a l'editor Ravensburger després de la guerra, on es convertí en el seu primer “editor” de jocs de taula, treballant amb autors durant els anys 50 i 60 per crear una sèrie d'elegants jocs avui considerats clàssics.»

De falles i de zombis

Ja fa una temporada que han començat a sorgir projectes de jocs de taula en micromecenatge a la plataforma Verkami (1911 Amundsen vs Scott, La puta i la ramoneta, El joc de la consulta, Fanhunter. Las montañas de la locura i molts altres), la majoria amb èxit.

Fa pocs dies n'ha aparegut un altre: La fallera calavera, del denier Enric Aguilar. Es tracta d'un joc de cartes que, en les paraules de l'autor, «es basa en un personatge de ficció: una fallera zombi. A partir d'esta idea sorgixen tota una sèrie de personatges, objectes i situacions que parodien elements identificables del folklore, la cultura popular i la mitologia valenciana».

Encara no s'han publicat les regles del joc, però de la descripció a Verkami i de les cartes que s'hi poden veure, recorda una mica l'estil de joc del Munchkin. L'objectiu del joc és trobar cinc ingredients per a cuinar una paella que calmi la ira de la Fallera Calavera, i tot amanit amb diverses cartes especials que ajuden i emprenyen, cartes de batalla per tocar els pebrots als altres jugadors, etc.

Vull destacar molt especialment les il·lustracions, obra d'Esther Mendez, amb un aire lleugerament timburtonià que, combinades amb elements tan valencians com el Joan Monleon, en fan un conjunt irresistible.

Què espereu per afegir-vos al micromecenatge? El cert és que han començat forts, en quatre dies ja ha assolit la meitat de l'objectiu previst, però una mica més d'ajuda mai no és sobrera.

DAU Barcelona: aquest any més

S'acosta desembre i això vol dir que també s'acosta el festival DAU Barcelona, el gran festival de jocs de taula de Barcelona, en la seva segona edició, organitzat per l'Institut de Cultura de Barcelona i sota la direcció de l'incansable Oriol Comas.

Igual que l'any passat, el festival tindrà lloc als espais de l'antiga fàbrica Fabra i Coats, a Sant Andreu, aquesta vegada els dies 14 i 15 de desembre. I quines novetats ens duu el festival, respecte a l'any passat? En primer lloc, més espai, molt més espai, gairebé el doble, amb tres naus: la principal per a les editorials, grans, petites i minúscules; una altra nau per a campionats i que servirà també d'off-dau, una sala oberta 24 hores perquè tothom qui vulgui hi pugui anar a jugar; finalment, una tercera nau amb espais específics per a wargames, per a jocs de rol i per a l'associació Ludo. I, a més, els espais oberts, on es faran, entre altres coses, camiponats de mölkky.

Una altra novetat d'aquesta segona edició és la destacada presència d'autors convidats. I es tracta de pesos pesants en el món de la creació de jocs: el txec Vlaada Chvátil (Through the Ages, Galaxy Trucker, Dungeon Lords), el neerlandès Friedemann Friese (Power Grid, Fauna, Famiglia), l'italià Leo Colovini (Cartagena, Carolus Magnus, Atlantis), el francès Bruno Cathala (Mr. Jack, Cyclades) i l'espanyol Fran Díaz (Polis, Fight for the Hegemony), entre altres. I no momés autors de jocs; el festival, fidel a la idea de remarcar l'aspecte creador, també tindrà la presència d'il·lustradors convidats, en aquest cas en Chechu Nieto (Dominant Species, Andean Abyss, Revolver, 21 Mutinies). Encara no sabem què ens oferiran tots aquests creaedors, a banda de la seva presència, però alguna xerrada, debat o taula rodona amb tots ells seria molt interessant, sens dubte.

Finalment, un altre plat fort del festival seran els premis DAU Barcelona. Es tracta de tres premis: un premi a la trajectòria lúdica, que es lliurarà a una persona la trajectòria de la qual hagi estat especialment rellevant per al món dels jocs, un premi al millor autor de l'any i un premi al millor autor novell de l'any. Cal destacar dues coses d'aquests dos darrers premis; en primer lloc que es lliuren a l'autor, no a un joc concret; en segon lloc, que els guanyadors els votaran els mateixos autors, és a dir, seran premis als autors seleccionats pels autors. Aquests premis es lliuraran el dia 13 al vespre, en algun espai significatiu de la ciutat i amb presència institucional.

Però això no és tot. Per primera vegada, el festival surt de Fabra i Coats per arribar a tota la ciutat, i aquest any anirà a les biblioteques. En consonància amb un dels objectius del festival, que és la progressiva valoració del joc de taula com a fenomen i producte cultural, se'ns ofereix un cicle de quatre xerrades a diverses biblioteques de Barcelona.

La primera xerrada, «El joc a la literatura», va ser el passat dimecres 6 de novembre a la biblioteca Miquel Llongueras de Les Corts, a càrrec de l'Oriol Comas. Si no hi vau anar, no us preocupeu, perquè la podeu sentir gràcies al magnífic podcast Reservoir Jocs, d'en Miquel Jornet.

Les properes xerrades seran les següents:

• Dimecres 13 de novembre, a les 19 h, en Màrius Serra ens parlarà de «Paraules en joc», a la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra.
• Dijous 21 de novembre, a les 19 h, en Josep Maria Ricart ens parlarà de «Del llibre al tauler», a la Biblioteca Francesca Bonnemaison.
• Divendres 29 de novembre, a les 19 h, l'Imma Marin ens parlarà de «Llibres que juguen» a la Biblioteca Camp de l'Arpa-Caterina Albert

A més a més, cada xerrada ve acompanyada per una sessió de demostració de jocs, perquè no solament tinguem la teoria, sinó també la pràctica. Aquestes sessions seran sempre el dissabte següent a la xerrada, a la mateixa biblioteca i de deu del matí a dues de la tarda.

En fi, tal com veieu, el DAU Barcelona d'aquest any ve ben carregadet. El creixement respecte a l'any passat és espectacular, i fa tota la pinta que el DAU aviat serà una cita destacada i obligada en la densa agenda cultural barcelonina. 

Torna el concurs de Granollers!

Doncs sí. Ja el tornem a tenir aquí. Després del parèntesi de l'any passat, en què els concursos de creació de jocs de Granollers i de Boulogne-Billancourt es van fusionar per formar Europa Ludi, aquest any, cadascú torna a caminar sol... però no del tot. Aquesta vegada, els guanyadors dels concursos respectius passaran a competir en el nou Europa Ludi, on també participaran els guanyadors de molst altres concursos europeus (una mena de Champions League dels jocs, vaja).

Però atenció! Perquè el nou Sisè Concurs Ciutat de Granollers no és exactament com el d'abans. El concurs es reconverteix en un concurs de creació de jocs per a dues persones. Evidentment, els jocs poden ser també per a més persones, però el jurat del concurs només valorarà les versions per a dos jugadors. El nombre de participants està limitat a 100. Però millor que us llegiu les bases al bloc de la fira.

Ja ho sabeu, afanyeu-vos a polir les vostres creacions!

Tona Exprés

Fa uns dies parlàvem en aquest mateix bloc dels múltiples projectes d'en Miquel Jornet; ara n'hem de tornar a parlar, perquè en Miquel ha organitzat una nova activitat ben interessant: dins del marc de la Fira JocJoc de Tona (que ja va per la seva 12a edició!), se celebrarà un concurs de creació ràpida de jocs: Tona Exprés.

De què va això de la creació ràpida de jocs? Molt senzill! Si hi participeu, en començar us donaran un kit de materials per fer un joc. Amb aquests materials (i només amb aquets) haureu de crear un joc i presentar-lo al jurat quan s'acabi el temps. A Tona Exprés tindreu temps de les 11 del matí a les quatre de la tarda per idear la vostra creació lúdica (a la pàgina web del concurs trobareu tota la informació que us cal). Si teniu ganes de provar sort amb la creació d'un joc, ja ho sabeu, aquesta és una oportunitat immillorable.

Cap a Tona falta gent!

Els projectes d'en Miquel Jornet

No sé si coneixeu els múltiples projectes d'en Miquel Jornet, incansable agitador i dinamitzador lúdic. Jo fa un poc temps que el conec i realment val molt la pena fer un cop d'ull a les seves diverses activitats, tant a la xarxa com en el món "de carn i ossos". És per això que m'agradaria convidar-vos a visitar els seus projectes.

Jo coneixia vagament en Miquel Jornet per la web de la Plataforma Ludicosocial, l'entitat de Gavà creada per ell mateix per tal de dinamitzar l'ambient sociocultural de la zona, amb un èmfasi especial en el joc.

També vaig veure que en Miquel havia endegat un podcast lúdic, Reservoir Jocs, quan, de cop i volta, em va contactar per fer-me una entrevista (!) per al seu excel·lent podcast. Reservoir Jocs és un podcast que no us podeu perdre, on es parla del joc des d'un punt de vista particular i molt engrescador. Aquella entrevista va ser una mica "especial", perquè no la vam poder fer en directe i vam haver de gravar les preguntes i les respostes... faltava trobar-nos en directe, i amb l'excusa del meu recent viatge a la fira d'Essen, el Miquel va aprofitar per enredar-me per a una nova entrevista.

També podeu consultar la seva Ludoteca recomanada, un espai a Pinterest on, d'una manera diferent, en Miquel ofereix breus impressions sobre els seus jocs preferits. Finalment, cal recomanar també el seu bloc La canya de pensar, on no només parla de jocs...

I a més a més, en Miquel també és autor de jocs... personalment en conec dos: Cava Business i Meltdown Express!

Els guanyadors d'Europa Ludi

Aquest darrer cap de setmana, dins del marc de La Gran Festa del Joc, de la qual ja en vam parlar breument, es van lliurar els premis de la primera (i darrera) edició del concurs Europa Ludi.

El jurat es va reunir tot el cap de setmana i diumenge al vespre van anunciar els guanyadors, que són els següents:

• Bruxelles 1893, d'Étienne Espreman. Un joc de gestió molt interessant i amb mecanismes força originals, amb el tema de fons del modernisme, moviment artístic del qual Brussel·les va ser una de les "capitals".
• Les diamantaires, de Fabien Chevillon. Un joc de subhastes i de bluff ràpid i elegant.
• Val d'Or, de David Gauthier. Un joc de gestió amb un toc de memòria i molt tàctic, en què cal adaptar-se ràpidament a situacions sempre canviants.
• Iron Horse Bandits, de Graeme Jahns. Un joc de programació amb un toc de party game.

El jurat: Martin Vidberg, Fina Manich, Natacha Deshayes, Samuel Shoepfer,
Sonsoles Fernandez Navarro, Tom Werneck, Nadine Bogner

La gran festa del joc

Després de gairebé un any, la final del concurs de creació de jocs Europa Ludi, organitzat per l'Ajuntament de Granollers i el Centre National du Jeu, és a punt d'arribar. Els propers dies 21, 22 i 23 de setembre, el jurat es reunirà a Granollers per decidir els quatre guanyadors del concurs.

Per celebrar tot plegat, a més, s'ha organitzat una gran festa del joc per al dissabte 22 i el diumenge 23, a la nau "Dents de Serra" de la Fàbrica Roca Umbert de Granollers, un espai dedicat a la creació artística.

Què hi trobareu en aquesta gran festa? Doncs moltes coses...

• Per començar, mentre el jurat estigui reunit, els autors dels jocs finalistes, vinguts de sis països, mostraran les seves creacions al públic, a la premsa i als editors.
• Dissabte 22, a les 5 de la tarda, hi haurà un taller de creació de jocs, dedicat especialment al públic més jove.
• Diumenge 23, a les 12 del migdia, hi haurà una taula rodona amb el titol "Autors i editors, un llarg camí a recórrer plegats", amb la participació d'autors i editors.
• Finalment, diumenge 23, a les 5 de la tarda, s'anunciaran els guanyadors del concurs Europa Ludi i es lliuraran els premis als guanyadors, amb la presència de l'alcalde de Granollers.
• I durant tot el dia, sempre podreu provar jocs, gràcies a la ludoteca d'Ayudar Jugando, i assistir a demostracions de jocs.

Què més podem dir? No hi podeu faltar!

Jinx!

Fa uns dies comentava la presentació del joc Divinare a la Fira Jugar x Jugar de Granollers. Però no va ser l'única novetat de la fira... segurament sense tant soroll mediàtic també va arribar el flamant Jinx, d'en Josep Maria Allué i editat per Homoludicus amb regles en català, castellà i portuguès.

Si volem definir el Jinx, podríem dir (i espero que l'autor no se m'enfadi...) que és un Dixit en versió concentrada i ràpida. La idea bàsica del joc és la mateixa que en el Dixit: un dels jugadors veu una il·lustració i ha de dir una frase, una paraula, un soroll, alguna cosa que li suggereixi aquella il·lustració. Després, la resta de jugadors han d'intentar saber quina carta de les diverses que es presenten és la que ha «definit» el primer jugador. Però compte! no cal posar-ho massa fàcil ni massa difícil (si tothom endevina la meva carta, no guanyo res, i si ningú no l'endevina, tampoc).

La mecànica bàsica és molt simple: a partir de nou cartes que es col·loquen sobre la taula (amb unes il·lustracions abstractes magnífiques de Dominique Erhard), els jugadors han d'intentar encertar la carta «definida» per un d'ells. Quina? Doncs el jugador que li toca «definir» treu a l'atzar i secretament una de les nou cartes de posició que li dirà quina carta li toca definir. Una vegada definida, els altres jugadors es llencen a assenyalar amb el dit la carta que creuen que s'ha definit. Aquesta votació és en temps real, el «definidor» diu immediatament si un jugador s'ha equivocat o l'ha encertat. Com es guanya? El jugador que hagi encertat s'endú la carta i se la desa, mentre que el «definidor» guanya totes les cartes votades erròniament. La partida segueix i cadascú farà de «definidor» unes quantes vegades, fins que s'acabin les cartes. Al final, qui tingui més cartes, guanya!

Imatge de l'edició alemanya d'Asmodée. Fixeu-vos que en aquesta edició
el nom s'ha canviat a Dixit Jinx (una estratègia de màrqueting per associar el joc a l'exitós Dixit?)

Algú pot pensar que posats a tenir dos Dixit, millor quedar-se amb l'original. Però el cert és que l'experiència de joc és prou diferent com perquè tots dos siguin prou atractius per ells mateixos. El Jinx és un joc ràpid i directe, mentre que el Dixit és més calmat i reflexiu. No només ajuda a aquesta sensació la pròpia mecànica (les cartes estan sobre la taula a la vista de tothom, en lloc de tenir cada jugador la seva mà de cartes; els jugadors voten ràpidament; etc.) sinó que les mateixes il·lustracions hi col·laboren. Potser ara me'n vaig massa de l'olla, però les il·lustracions surrealistes i oníriques del Dixit conviden a fer les coses pausadament, mentre que l'abstracció i quasi agressivitat de les cartes llampants del Jinx criden a anar per feina (cartes llampants com les camises d'en Josep Maria Allué, potser?).

Una cosa que no m'acaba de convèncer és el fet de jugar-se sempre amb 9 cartes sobre la taula, independentment del nombre de jugadors. Així, quan es juga amb 6 persones, hi ha moltes possibilitats que algú endevini sempre la carta definida i així el «definidor» pot dir qualsevol bajanada irrellevant, sabent que és molt possible que algú li endevini la carta i, alhora, molts altres la caguin, de manera que s'enduria unes quantes cartes. Caldrà jugar-lo més per veure si això és un petit problema o no...

Per cert, he llegit en alguna banda (no recordo on) que en Josep Maria Allué diu que per fer el Jinx es va inspirar en una tira de Calvin & Hobbes en què els dos herois juguen a endevinar formes amb els núvols. No sé si deu ser cert, però si no, està ben trobat!

Divinare, un petit gran joc

Avui era dia per passar per la fira Jugar x Jugar de Granollers. Dels molts atractius que sempre té la fira, n'hi havia un en concret que em feia una il·lusió especial: la presentació del joc Divinare, amb el seu autor, en Brett J. Gilbert.

(Font: BGG)

I em feia una il·lusió especial perquè vaig agafar molt carinyo a aquest joc des del moment en què el vaig provar per primera vegada, ara deu fer més o menys un any i una mica més. Llavors era un prototip (molt ben fet) que es presentava al Concurs de Creació de Jocs Ciutat de Granollers amb el nom d'Oracle Pathway. L'any passat jo formava part del jurat del concurs i l'Oracle Pathway estava entre els deu finalistes. Des del primer moment em va semblar que aquest joc havia de ser el guanyador... i així va ser: el joc d'en Brett Gilbert va ser el preferit per tots els membres del jurat.

L'Oracle Pathway, tal com el vam jugar a Granollers
(Font: Brett Gilbert, BGG)

Però és més, durant la fira Jugar X Jugar de l'any passat diversos editors van veure i provar l'Oracle Pathway, i tots se'n van enamorar. Finalment Asmodée va aconseguir arribar a un acord amb l'autor i voilà, un any després ja tenim el joc a les botigues. L'edició que n'ha fet Asmodée, ja amb el nom de Divinare, és magnífica, amb un disseny i unes il·lustracions espectaculars fetes per Benjamin Carré (com a opinió més personal, llàstima que el tema que han triat, psé...).

Divinare és un enginyós joc de bluf amb unes regles enganyosament simples. És un joc de cartes, amb quatre colls i cada coll té un nombre diferent de cartes (6, 8, 10 i 12). L'objectiu dels jugadors és arribar a endevinar, o sospitar, quantes cartes de cada coll hi ha en joc, perquè (i aquest és un punt clau), en començar la partida s'eliminen a l'atzar 12 de les 36 cartes totals, de manera que no sabem quantes cartes hi haurà de cada coll. En cada torn un jugador ha de posar sobre la taula una carta de les que té a la mà i a continuació moure la seva fitxa al número que indica quantes cartes d'aquell coll suposa que hi ha. D'aquesta manera, a mesura que avança el joc els jugadors cada vegada saben més («ja han aparegut tres cartes del coll vermell i jo en tinc dues, per tant, de les sis que pot haver segur que n'hi haurà o cinc o sis...»). Senzill, oi? Però alhora complex. Algú ha dit que és com un joc d'en Reiner Knizia en els seus millors moments... poques lloances deu haver-hi més grans que aquesta, en el món dels jocs de taula!

L'Oriol Comas i en Brett Gilbert fent una partida de Divinare
(font: foto pròpia)

Asmodée s'ha volcat en el joc (senyal que hi confia plenament), i val molt la pena llegir les notes sobre el procés d'edició i producció del joc, que trobareu al seu web: «Las entrañas de un juego» I, II, III i IV.

L'autor amb la seva creació...
(font: foto pròpia)

I tot, gràcies al concurs de Granollers!
(font: foto pròpia)

Fent de jurat a Boulogne-Billancourt

Aquest any sembla que estigui abonat a això de fer de jurat en concursos de jocs. Fa uns mesos ja vaig explicar les meves experiències com a jurat en el 5è (i últim) Concurs Ciutat de Granollers de creació de jocs. Doncs vés per on, aquest cap de setmana passat he tornat a fer de jurat, ara al germà gran de Granollers, el Concurs Internacional de Creadors de Boulogne-Billancourt, en la seva 30a (i última) edició.

Els dies 28, 29 i 30 d'octubre ens vam reunir a la Salle du Parchamps de la vila de Boulogne-Billancourt aquests que veieu a la foto:

Erem en Tom Werneck (1), ni més ni menys que el creador de l'Spiel des Jahres i una veritable enciclopèdia vivent del món del joc, en Nicolas Bosseret (2), la Beatrice Parisi (3), l'Olivier Grégoire (4), jo mateix (5), l'Olivier Marchand (6), en Jim Gaudin (7) i la Nadine Bogner (8), amb en Gaëtan Bésieux com a amfitrió i director del concurs.

No cal dir que la companyia va ser extraordinària i durant aquests tres dies les converses i intercanvis d'impressions sobre el món dels jocs van ser d'allò més interessants i enriquidores. Finalment, després de provar els deu jocs finalistes, ens vam decidir pels quatre jocs següents com a guanyadors:

• Karma, de Christian Rossiquet. Sota un tema d'ànimes que es reencarnen i reaprenen allò viscut en vides anteriors, s'amaga un joc elegant i original, amb un mecanisme de gestió i ús de daus que encara no havíem vist i amb un sistema d'arrossegament dels jugadors que van darrere teu que proporciona una interacció molt interessant entre jugadors.
• Serial couleurs, de Cyril Blondel. L'OLNI (objecte lúdic no identificat) d'aquest any, un joc en què els jugadors han d'estimar on aniran a parar els diferents segments de colors d'un cordill una vegada col·locat seguint un camí cada vegada diferent en uns pilons sobre un tauler perforat. Hi vam valorar l'originalitat del joc i les grans possibilitats que ofereix per al seu desenvolupament en mil-i-una direccions diferents.
• Space squadron, de Stéphane Boudin. Un joc de cartes per a dos amb una mecànica molt interessant de col·locació i de revelació, amb molt double guessing entre els jugadors. Quan semblava que ja havíem vist tot en jocs de cartes, aquí trobem encara un sistema innovador.
• Tokaïdo, d'Antoine Bauza. Sí, el creador del magnífic Seven Wonders guanya Boulogne poc després de guanyar l'Spiel des Jahres. Tokaïdo és un joc que combina de manera molt elegant mecàniques ja vistes. Com va dir la Beatrice Parisi en el lliurament del premi, un joc que transmet repòs i tranquil·litat sense eliminar la competició entre els jugadors.

La llista dels quatre premiats va quedar acordada diumenge mentre dinàvem i a les quatre es va fer el lliurament de premis al magnífic Musée Français de la Carte à Jouer, a la vila d'Issy-lès-Moulineaux. I durant aquest lliurament la regidora de promoció econòmica de l'ajuntament de Granollers, Andrea Canelo, i l'Oriol Comas van anunciar una sorpresa (que alguns ja sabíem): la unió dels concursos de Granollers i de Boulogne en un únic concurs europeu, Europa Ludi, que se celebrarà alternativament a Boulogne i a Granollers.

El rei és mort! Llarga vida al rei!

Ben aviat farem una altra entrada parlant més detalladament d'això d'Europa Ludi.

De Theseus a Sidi Babà

El 2008 en Perepau Llistosella va presentar l'excel·lent joc Theseus al concurs Ciutat de Granollers de creació de jocs. No va guanyar però va agradar molt, i l'any següent el va presentar al concurs de Boulogne-Billancourt, i voilà, en va resultar un dels gunyadors. Després d'això va passar un cert temps sense que ningú es decidís a editar el joc, potser perquè la seva mecànica original i innovadora el fa massa diferent de les coses habituals (de fet, el jurat de Boulogne el va qualificar d'OLNI, «objecte lúdic no identificat»). Finalment, però, l'editor suís Hurrican Games va decidir comprar el joc i editar-lo, després d'un procés de refinament sota la direcció i el bon treball d'en Bruno Cathala. I és que si havíem de trobar algun defecte al Theseus original potser seria que hi havia massa opcions i massa possibilitats, que allargaven les partides i podien atabalar alguns jugadors. Un altre canvi en el joc és que hem passat de Teseu, el rei Minos i el laberint del minotaure a l'Alí Babà i la cova dels lladres, però evidentment, això només és decoratiu. Doncs bé, tota aquesta aventura és a punt d'arribar al final, ja que el joc d'en Perepau es presentarà oficialment a la pròxima fira d'Essen a final d'octubre, amb el nom de Sidi Babà (no em pregunteu el perquè del canvi d'última hora d'Alí Babà a Sidi Babà, ni idea). Felicitats, Perepau! T'ho mereixes!

En Perepau amb el seu vell Theseu

Aquesta edició, a més, em fa una il·lusió especial, perquè fa un parell de mesos, l'Yves Menu, el director de Hurrican Games, a través de l'Oriol Comas, em va demanar traduir les regles finals en francès al català i al castellà. Que una edició internacional tingui regles en castellà ja és més o menys habitual, però que també les tingui en català és una gran novetat, que s'ha aconseguit gràcies als esforços de l'Oriol Comas. No deixa de ser curiós, per dir-ho suaument, que una empresa suïssa no faci escarafalls per incloure el català en els seus productes, mentre que algunes empreses d'aquí... però deixem-ho, que ara toca parlar del Sidi Babà.

No sé si coneixeu el joc. Si no és el cas, deixeu-me dir que és una de les millors propostes lúdiques que he vist darrerament, una idea genial, una meravella, vaja. Com diu l'Oriol Comas, es tracta de «les sensacions d'un videojoc portat a un joc narratiu». L'Alí Babà i els seus companys s'endinsen en la cova dels lladres per pispar-los els tresors. Però la cova és un veritable laberint, i els caldrà trobar la sortida abans no els atrapi el Cabdill dels Lladres (que és un altre jugador) o se'ls acabi el temps. I és que Sidi Babà és un joc «en temps real», el temps passa sense aturador: els aventurers poden fer el que vulguin, explorar la cova tant com vulguin a la recerca del gran tresor i d'altres meravelles, però cada tres minuts es consumirà una de les llànties que duen... quan s'acabi l'última, adéu siau, Alí Babà! Amaniu tot això amb altres detalls magnífics i ja teniu un joc que segur que tothom en parlarà. Diferent de tot i fascinant.

Un dels passadissos de la cova. Això és el que veuen els aventurers...i els cal decidir: anem a la dreta? a l'esquerra? seguim endavant? Però decidiu-vos ràpid, que el temps no s'atura!

Ja heu trobat el gran cofre del tresor i us heu repartit les riqueses que conté sense barallar-vos gaire? Sí? Doncs apa, afanyeu-vos a buscar la sortida...

Ah! Finalment! La sortida!

I el cabdill dels lladres que es queda amb un pam de nas!

Soques...

Confesso que tinc una debilitat pels jocs d'autors independents i que se'ls editen ells mateixos (suposo que és una qüestió sentimental per experiència pròpia...). De jocs d'aquests n'hi ha a patades i de fet en tinc uns quants dels quals m'agradaria parlar-ne un dia o altre. Avui, però, és el torn d'un de força recent: Strain.

Imatge d'Avrom Tobias

Strain és un joc creat i editat per Avrom Tobias, sota l'empresa Hungry Robot, creada per ell mateix (una mica com nosaltres mateixos, que vam crear Vexillum per editar el PatimPatamPatum). Fa uns tres o quatre mesos el vaig descobrir per casualitat a la BoardGameGeek, quan encara estava en procés de creació, i la combinació d'editor independent + autoedició + joc de temàtica científica em va convèncer per comprar-lo quan es posés a la venda. Mentrestant, vaig decidir traduir-ne les regles al català i al castellà i, vés per on, l'autor va ser tan amable com per regalar-me una còpia del joc :-) Fa il·lusió, oi?

Fotografia d'Avrom Tobias a BGG

Strain és, de fet, un joc de cartes, amb un mecanisme tipus Magic, en què els jugadors van baixant cartes de la seva mà per construir els seus microorganismes i, alhora, atacar els dels adversaris, activant les cartes baixades i «gastant-les». El primer jugador que aconsegueix completar organismes propis amb un valor de 12 punts és el guanyador. He d'admetre que els mecanismes tipus Magic i derivats no em sedueixen gaire; ara bé, com que encara no he tingut l'oportunitat de jugar a Strain, tampoc no puc fer una valoració del joc com a tal.

Fotografia d'Avrom Tobias a BGG

El que sí que puc valorar és el material, ja que el joc em va arribar fa un parell de dies. La qualitat del joc és excel·lent, amb una caixa especialment maca, tot i que una mica exagerada (allò que en anglès diuen overproduced), ja que amb una capsa la meitat de grossa ja n'haguessim fet prou via... A banda d'això tenim 220 cartes quadrades, de bona qualitat però que per al meu gust podrien haver estat lleugerament més gruixudes i més grans, 64 fitxetes rodones i el llibret de regles a tot color. Tot plegat, un producte molt ben fet i prou atractiu... ara només cal jugar-lo!

Ah, me n'oblidava, les regles en català les teniu aquí (i també a la caixa lateral, com sempre):

Regles en català de Strain

Publicar a empentetes

Des de fa una temporada ha començat a entrar amb força això que en anglès anomenen crowdfunding i que en català el Termcat recomana dir-ne micromecenatge. Per si no ho sabeu, es tracta de la cooperació col·lectiva d'un gran nombre de persones, normalment per Internet, que inverteixen diners, sovint cadascú amb una quantitat modesta, per a finançar algun projecte que els interessi. En altres paraules, es tracta que molta gent doni una petita empenteta a un projecte i així, col·lectivament, es pugui arribar a realitzar.

La pàgina inicial de Kickstarter

Una de les webs de micromecenatge més importants, i la que ha tingut més impacte en el món dels jocs de taula, és Kickstarter. Hi podem trobar de tot, des de gàdgets tecnològics a projectes musicals. En el món dels jocs de taula, però, la idea no és nova; ja hi estàvem acostumats amb el sistema, més o menys semblant, de les precomandes. Amb el micromecenatge, però, la cosa funciona un xic diferent: cadascú aporta el que bonament li sembla i, si el projecte finalment es pot finançar, cadascú rebrà el que li correspongui; cada projecte estableix la seva escala d'aportacions i especifica què rebrà el microinversor quan el projecte estigui llest. Per exemple, si es tracta d'un joc de taula, els autors poden establir que si aportes x, rebràs el joc signat per l'autor; si aportes y, rebràs el joc signat per l'autor més una expansió exclusiva; si aportes z rebràs dues còpies del joc, l'expansió i un pòster amb la portada del joc, etc. El punt rellevant, però, és que si després del temps establert (uns 40 dies) el projecte no ha recollit la quantitat de diners mínima sol·licitada, no rep res de res (i els microinversors no paguen res, esclar); només si s'iguala o se supera la quantitat establerta, el projecte rep el finançament. En un àmbit català, potser la web de micromecenatge més destacada és Verkami, gairebé idèntica a Kickstarter. Encara no hi ha jocs de taula entre els seus projectes, però tot és posar-s'hi! Què espereu?

Com ja he dit, en el cas dels jocs de taula, el micromecenatge no és gaire diferent del sistema de precomandes, però més sofisticat, amb més possibilitats i amb un tercer (l'empresa Kickstarter) que s'encarrega de tot el treball pesat. En definitiva, sembla el punt de partida ideal per a un autor que comença, que vulgui autoeditar-se un joc i que no sàpiga d'on treure els diners per començar.

Actualment a Kickstarter hi ha uns quants projectes de jocs de taula i de cartes que semblen prou interessats i ben fets. The Road to Canterbury és un eurogame amb un disseny magnífic basat en els Contes de Canterbury de Chaucer, en què els jugadors han de vendre perdons als peregrins que van a Canterbury, però esclar, per vendre els perdons també han de fer que els peregrins tinguin coses a perdonar, és a dir, els han de fer pecar. Startup Fever és un eurogame de factura encara més clàssica basat en el sorgiment de les empreses puntcom. Finalment, Dark Horse, és un altre euro més o menys clàssic de col·locació de treballadors tipus Caylus, barrejat amb la selecció d'accions mitjançant daus (sistema de moda darrerament amb Troyes o Alien Frontiers).

I n'hi ha força més... doneu-vos-hi una volta i en descobrireu uns quants de ben atractius!

Fent de jurat a Granollers...

Fa uns pocs mesos, l'Oriol Comas em va convidar a formar part del jurat del Cinquè Concurs de Creació de Jocs «Ciutat de Granollers». No cal dir que vaig acceptar encantat. En les edicions anteriors del concurs sempre he participat, més o menys intensament, en les fases prèvies de selecció de jocs finalistes, però esclar, formar part del jurat que ha de decidir el guanyador final és molt més impactant.

Finalment, aquest cap de setmana passat, dies 14 i 15 de maig ens vam reunir tots els membres del jurat a l'Hotel Granollers, amb l'Oriol Comas i el Toni Roldán dirigint, organitzant i explicant-nos els jocs. Qui érem? Doncs en Gaëtan Bésieux, director del concurs de jocs de Boulogne-Billancourt, la Nadine Bogner, aficionada als jocs de taula, el Jorge Gómez Arrausi, creador de magnífics jocs abstractes com l'Unlur, el Vicenç Pagès, escriptor, autor d'Els jugadors de whist, la Beatrice Parisi, traductora i divulgadora lúdica, el Màrius Serra, que ja coneixem tots, i la Teresa Serván, propietària de les botigues J de Juegos de Madrid, i jo mateix, esclar.

El jurat, deliberant, diumenge cap a migdia...

Durant aquests dos dies vam provar els 10 jocs finalistes, seleccionats d'entre 40 per diversos grups de jugadors, que els van provar una i altra vegada i han fet una feina tan (o més) difícil que la nostra. Aquests 40 ja havien estat seleccionats d'entre els 161 jocs presentats al concurs. Quins van ser aquests 10 jocs finalistes? Els podeu trobar al bloc de la fira Jugar X Jugar: «Els deu finalistes». I el guanyador? Doncs el guanyador del Cinquè Concurs «Ciutat de Granollers» de Creació de Jocs és:

Oracle Pathways, de Brett Gilbert (Cambridge, Anglaterra). Es tracta d'un joc ràpid i elegant joc en què cal endevinar quines cartes jugaran els altres jugadors a partir d’informacions parcials i esbiaixades. Cartes i un petit tauler per a un joc de bluf molt tàctic.

En Màrius, en Vicenç, la Teresa i jo mateix fent una partida de l'Oracle Pathways.

També vam decidir concedir un accèssit a:

Tránsitos, de Jorge Pradas (Paterna, País Valencià). Un joc de programació, lleugerament modificable sobre la marxa, en què cal ordenar el trànsit a la ciutat de València i on l’important és endreçar la fluïdesa dels cotxes de dia i el descans dels veïns de nit.

En Jorge, en Vicenç, en Gaëtan, la Nadine, la Teresa i jo mateix

jugant al Tránsitos, però no us equivoqueu: és un joc per a dues persones!

El dia 25 de maig es farà una roda de premsa i la presentació dels finalistes i dels guanyadors a l'Ajuntament de Granollers. I evidentment, us convido a passar per la Fira Jugar X Jugar els dies 2-6 de juny perquè proveu tots aquests jocs i valoreu si vam fer una bona elecció. Ah! i el dissabte 4 de juny a les 8 del vespre es lliraran els premis als guanyadors.

Tot el jurat, excepte en Màrius Serra, amb el Tránsitos.

L'experiència de formar part del jurat ha estat magnífica. Hem jugat molt, hem parlat molt i hem rigut molt. Les discussions sobre els jocs, i sobre el món del joc, mentre deliberàvem per decidir el guanyador, han estat molt interessants i enriquidores, amb diferents punts de vista gràcies a les diverses experiències de cadascú amb el joc: professionals i aficionats, creadors i consumidors, venedors i compradors, diferents aproximacions, diferents idees sobre què és millor valorar en un joc, tot per arribar a un resultat final. En fi, només cal felicitar a tots: participants, organitzadors i, evidentment, guanyadors!

Frescor alienígena: Alien Frontiers

L'octubre de l'any passat va aparèixer un joc que ha tingut un considerable èxit als Estats Units, com a mínim entre els aficionats habituals als jocs de tauler. L'èxit ha estat a petita escala, perquè es tracta d'un editor independent, que publicava el seu primer joc, amb un tiratge bastant reduït i amb una distribució limitada. Però l'èxit ha estat suficient perquè tot just fa uns mesos s'hagi fet una segona edició del joc i que ja se'n prepari una tercera, multilingüe, que a Europa publicarà ni més ni menys que Ystari (poca broma, doncs!).

Estem parlant d'Alien Frontiers, un joc de Tory Niemann publicat per Clever Mojo Games. El vaig descobrir fa uns mesos per casualitat, remenant per la BGG (per variar) i tot just vaig poder fer la precomanda de la segona edició abans no es tanqués el termini. No en sabia res, però el sistema de joc em va agradar i les crítiques excel·lents em van convèncer... una altra compra a cegues... seria tot escuma? sense substància? com passa amb tants jocs que apareixen i sembla que s'hagin de menjar el món però al final no aporten res?

[Imatge de Tory Niemann]

Ara que ja tinc el joc a les meves mans i l'he pogut jugar un parell de vegades, puc dir que l'èxit que ha tingut no és casual. En el meu cas, a més, m'ha vingut perfecte per a recuperar una mica la fe en els eurogames. Darrerament, tots els eurogames em deixaven molt fred, sempre trobava que eren més del mateix, molt ben fets, això sí, però sense prou trempera. Vaja, que estava una mica cansat dels eurogames massa cerebrals (el darrer que vaig provar d'aquest tipus, De Vulgari Eloquentia, és excel·lent com a joc i té uns mecanismes fascinants i perfectament greixats, però em va deixar totalment fred, què voleu que us digui...). Què aporta l'Alien Frontiers, doncs? En realitat, no res. És un eurogame de gestió de recursos i selecció d'accions amb mecanismes no especialment nous, però combinats d'una forma molt reeixida i gens feixuga. És d'aquests jocs que t'agraden globalment, que el resultat és més que la suma de les seves parts. I té un toc ameritrash que el fa molt fresc i agradable (tirades de daus a cada torn, moltes cartes amb accions diferents, territoris amb encara més efectes diferents, tocades directes de pebrots als altres jugadors, etc.).

[Imatge de David MacKenzie]

L'estètica del joc és un homenatge a les pel·lícules de ciència-ficció de sèrie B dels anys 60 i qualsevol aficionat a la literatura de ciència-ficció de seguida identificarà els noms dels territoris del planeta que han de colonitzar els jugadors: Asimov Crater, Heinlein Plains, Lem Badlands, Herbert Valley, Burroughs Desert, Bradbury Plateau, Pohl Foothills, Van Vogt Mountains, ... :-) Sí, no estan tots els que són, però són tots els que estan...

El desert Burroughs... pitgeu-hi per embarsoomar-lo

[el neologisme és d'en Phil Plait, no meu ;-) - imatge de soosy]

Com ja he dit, el joc no presenta sistemes especialment nous. Es tracta de construir colònies al planeta (cada colònia dóna 1 punt, i cada majoria en un territori 1 altre punt) i per a construir-les cal obtenir recursos (combustible i minerals). Aquests recursos s'obtenen assignant els vaixells espacials propis (que són els daus) a diferents estacions orbitals (espais del tauler) que tenen diferents efectes (obtenir combustible, obtenir minerals, fer intercanvis, robar als altres jugadors, construir colònies, construir més vaixells per a la teva flota, explorar un artefacte alienígena -que permet obtenir cartes-, etc.). No sembla res espectacular, oi? Doncs el resultat global és molt i molt interessant (ja us ho havia dit?). A cada torn el jugador llença els seus daus i els assigna a les estacions orbitals en funció del resultat de cada un (cada estació té condicions diferents per a assignar-hi daus: parelles, trios, escales, valors mínims, etc.). Aquest mecanisme dóna lloc a situacions curioses (com l'espiral inflacionista que sempre s'acaba produïnt a la mina lunar) i permet, si es disposa de les cartes adequades i de prou daus, formar combinacions potents. Ara bé, amb jugadors molt analítics, els torns es poden allargar si volen maximitzar les opcions dels daus obtinguts... cal posar una mica de pressa!

La mina lunar, amb una inflació galopant... [imatge de Patrick Nickell]

La partida s'acaba tan bon punt un jugador construeix la seva darrera colònia. Un aspecte que m'agrada és que el joc s'accelera de manera gairebé exponencial, no en el temps que triguen els jugadors en fer les seves jugades, sinó en l'evolució mateixa de la partida. Les primeres colònies costen molt de construir, però quan ja n'hi ha moltes de construïdes, tothom controla algun territori i tothom té molts vaixells i força cartes, les coses poden passar molt depressa i cal vigilar molt bé els altres jugadors, no fos cas que amb una jugada de geni algú construeixi dues (o tres!) colònies en un sol torn i ens deixi a tots amb un pam de nas.

Ah, per cert, n'acabo de traduir les regles al català (amb permís de la gent de Clever Mojo Games). Aquí les teniu:

Regles en català de l'Alien Frontiers

Que en gaudiu!

Quarks i cartes

Feia temps que no parlàvem de jocs i ciència, en aquest bloc. Avui hi tornem. I per parlar d'un joc anomenat Quark Matter Card Game - Elementary particles on your own. Creat pels hongaresos Csaba Török, Judit Csörgő i Tamás Csörgő, està disponible en hongarès i en anglès i es tracta d'un conjunt de quatre jocs de cartes en què aquestes són les partícules fonamentals més habituals: tres dels sis quarks: up, down i strange, i quatre dels sis leptons: electró, muó, neutrí electrònic i neutrí muònic, més les seves corresponents antipartícules.

És un joc que val la pena comentar i destacar per dos aspectes que m'agraden:

1. És el primer joc que conec que utilitza els principis bàsics de conservació dels nombres quàntics per a les regles. Calma, no us espanteu, que no cal saber què és la conservació del nombre bariònic per a jugar-hi, però potser després de jugar-hi ja ho sabreu! En el fons tot plegat és més senzill del que sembla, i en general vol dir que per agafar cartes, descartar-se o el que calgui en cada joc, simplement s'han de seguir les mateixes regles que en les interaccions entre partícules fonamentals. Un exemple: si cal descartar-se d'algunes cartes, només ho podrem fer si amb les cartes que tenim aconseguim la desintegració β d'un neutró (o alguna altra reacció igualment possible). Els jocs en sí no són cap meravella, són jocs força estàndard d'aconseguir col·leccions de cartes o de ser el primer en descartar-se aprofitant combos de cartes. N'hi ha un que pot resultar divertit jugat amb un grup gran: es llencen totes les cartes sobre la taula i cal anar agafant-ne seguint les combinacions posteriors al Big Bang: primer els neutrinos, després parelles leptó-antileptó i finalment grups de quarks formant mesons i barions; tothom juga alhora i cal ser ràpid per identificar i agafar.
2. El joc s'ofereix en el sistema d'impressió de llibres a demanda (print on demand), en concret a la web www.lulu.com, i el podeu trobar directament aquí. Els serveis d'impressió a demanda són una bona opció per a comercialitzar coses a un preu raonable i poder-hi guanyar uns pocs calerons. Estic d'acord que per a llibres funciona molt bé però que per a jocs la cosa grinyola una mica i només serveix si el teu joc té components només en paper i que es puguin posar com a fulls d'un llibre. En el cas del joc que ens ocupa, les cartes estan impreses a les darreres pàgines del llibre, de manera que les has de retallar per a jugar-hi. Per a un joc de cartes sens dubte seria millor Artscow, per exemple, però en aquest cas els autors han volgut donar preferència al llibret de regles i als textos explicatius que l'acompanyen, que així queden impresos amb qualitat, ben enquadernats i a tot color.

Apa, ja ho veieu, una nova raresa que us portem de les profunditats d'Internet...

Nuts! Publishing

Ja tenim aquí la darrera novetat en el món de l'edició de jocs. Ens ve de França de la mà de Nicolas Rident (Liberty Roads), Thomas Pouchin (Marne 1918) i Olivier Revenu (editor de l'excel·lent revista Battles Magazine). Es diu Nuts! Publishing i la idea és donar sortida a jocs que, per les seves característiques no poden ser publicats a la revista. De moment encara no ha començat a funcionar, però s'espera que ho farà aviat. I les quatre propostes inicials són prou engrescadores, per lo pintoresques que són i, de ben segur, passaran a engreixar la col·lecció de jocs peculiars, per anomenar-los d'alguna manera.

Ens trobem amb Hoka Hey!, un joc de batalles entre ianquis i indis, entre elles Little Big Horn. Un joc solitari sobre la segona batalla de Fallujah, Phantom Fury. També hi ha cabuda per a Somme 1918, una prometedora seqüela de Marne 1918. I he deixat pel final el joc que, sens dubte, em fa més gràcia i espero ja ansiosament: The Picrocholine Wars, ni més ni menys que un joc sobre les guerres de... Picrochole per unes empanades de blat dins de la literatura fantàstica del segle XVI de François Rabelais. A més el disseny de les fitxes sembla força divertit. Brutal!

Ànims, doncs, a la nova editorial lúdica Nuts! Publishing que ens ve de França. Una altra alenada d'aire fresc per a la nostra afició.

Un Brass català?

Un dels jocs de taula més ben valorats en els darrers anys és el Brass, magnífic joc de gestió de Martin Wallace ambientat en la Revolució Industrial a Lancashire. Per a vergonya meva, he de dir que encara no l'he jugat mai, malgrat tenir-lo a la prestatgeria des de ja fa un temps...

Ara el nostre company lúdic Jordi Ferrer ha fet una adaptació del joc a la Revolució Industrial catalana. El mapa ja no representa Lancashire, sinó Catalunya, i s'hi pot jugar amb les mateixes regles que el Brass original, només ambs petits canvis per a simular més fidelment el procés industrial a Catalunya (menys carbó, vies de transport més radials, amb una gran preponderànica de Barcelona, etc.). El treball d'en Jordi és excel·lent, i a la pàgina del joc a la BGG podeu descarregar el material necessari per a utilitzar aquesta variant: el mapa, les cartes i les regles. Tot plegat ho teniu a la secció "Files" de la pàgina del joc.

Del full de regles del Brass català volem reproduir aquí el breu comentari històric que justifica les adaptacions fetes a les regles bàsiques:

Els industrials del cotó catalans de seguida van pensar a importar el nou model industrial basat en la màquina de vapor descobert a Lancashire, però els inconvenients a què s’havien d’enfrontar eren nombrosos, començant per unes vies de transport inadequades i l’enorme dèficit de la font energètica principal, el carbó. En aquella època el transport peninsular preferent era el marítim per la mala qualitat de les vies terrestres, i després d’uns intents d’imitar el trànsit fluvial anglès fallits a causa del cabal escàs dels rius mediterranis, van planificar una xarxa de carreteres i més endavant de ferrocarril, que van quedar incompletes en tots dos casos per problemes de finançament i unes estructures d’estat poc modernes.
      El carbó autòcton era insuficient i poc calòric, i encara que la societat mantenia l’esperança en les prospeccions pirinenques, la desil·lusió va venir tan aviat el car ferrocarril va arribar per fi a tocar dels Pirineus, ja que sortia més a compte comprar el carbó a Astúries o Anglaterra. I el corol·lari d’una mineria pobra va ser una siderúrgia pobra. Paradoxalment, el ferrocarril que havia de servir de baixada –portar el carbó a la plana- va ser útil de pujada, per transportar el cotó a les colònies tèxtils que es van anar instal·lant al costat dels rius per aprofitar l’energia hidràulica i reduir la dependència del vapor, i de passada la conflictivitat obrera i els salaris. Les drassanes també van viure la revolució del vapor i un inici esplendorós, però van acabar esfondrant-se per la impossibilitat de competir internacionalment.

Prototip del Brass català, en fase de proves

Boulogne-Billancourt, un any més

Aquest any ho fem amb una mica de retard, però no, no podíem deixar d'informar sobre el veredicte final del XXIX Concurs Internacional de Creadors de Jocs de Societat de Boulogne-Billancourt. Aquest any, en què l'Oriol Comas també ha fet de les seves com a jurat, els guanyadors han estat (en resumeixo la descripció de la pàgina del Centre National du Jeu i a partir d'alguns comentaris de l'Oriol Comas):

• Bago, de Bernard Kläui. Cada jugador pren el paper d'un pagès d'una comunitat a Bago a la província de Sixuan, a la Xina. Conrea els camps, cull i transporta la mercaderia al seu lloc del mercat, on compra altres productes que duu a la seva granja. Els jugadors veïns tenen una influència sobre les accions considerades pel jugador actiu. La mecànica innovadora és que en el teu torn fas una acció, d'entre sis possibles. Proposes l'acció mitjançant un dau, que col·loques perquè es vegi quina acció vols fer. El jugador següent col·loca el seu dau per a indicar el nombre de vegades que pots fer aquesta acció. Però el que t'ha dit el següent jugador l'obliga també a ell: haurà de fer l'acció que hagi posat al dau.

• Cronos, de Guillaume Aubrun. Les piles de cartes es col·loquen al mig de la taula i cada jugador té dos rellotges de sorra que pot activar tombant-lo sobre qualsevol pila. Quan el rellotge de sorra s'ha buidat, si no hi ha cap altre rellotge actiu sobre la pila, el jugador pot prendre la primera carta. Així guanya punts o pot efectuar accions addicionals (tenir un rellotge de sorrera de més, agafar un rellotge d'un adversari, etc.). Paciència, rapidesa, tàctica i diplomàcia són les claus de Cronos, joc que utilitza una mecànica encara poc habitual: l'activació de rellotges de sorra com a fitxes.

 

• Fakir, de Philippe Proux. Fakir submergeix els jugadors a la frontera del que és un joc. Amb una unió reeixida de fluïdesa, estètica i simplicitat, cada jugador disposa de 5 a 10 varetes que haurà de col·locar assenyadament per tal d'obrir-se noves possibilitats. L'objectiu és de ser l'últim a haver jugat una vareta al bloc en forma de paral·lelepípede. Fakir transporta els jugadors a un univers on el factor sort deixa lloc al disseny i a la simplicitat de les regles. Cal dir que l'autor ja va gunyar també l'any passat amb Delto.

• Parallel Universes, d'Andrea Mainini. Les naus espacials lluiten per recollir un mineral preciós, font d'energia per als seus motors. Cada vegada que un es recull un nou mineral, es pot activar un nou reactor de la nau que així li dóna així més llibertat de maniobra i més potència. Dotat d'una riquesa tàctica innegable, aquest joc amb doble tauler és fascinant i addictiu. 

Felicitats a tots, guanyadors i participants. I repeteixo el que ja vaig dir l'any passat: tant de bo puguem veure aviat publicat algun d'aquests jocs.