26 de gener 2007

Dues setmanes, dos estils de joc

En aquesta darrera setmana hem pogut passar per diferents estils de jocs, des dels eurogames més lleugers fins als wargames més tradicionals. Potser som poc radicals, potser hauríem de mullar-nos més i prendre partit, però el cert és que ens ho passem tan bé amb un joc de cartes ràpid i directe, de no més de 15 minuts, com amb un wargame complex amb partides de 5 o 6 hores (o de 5 o 6 dies... però aquests no és que els juguem gaire), i en dues setmanes hem tingut l'oportunitat de comprovar-ho

Tot va començar dimarts 16 amb una de les habituals timbes a ca l'Oriol Comas, on ens vam trobar en Jep, en Jordi (Roca), en Josep, en Marià i un servidor. Va ser una tarda dedicada a jocs que l'amfitrió coneixia prou bé (res de provar jocs nous, doncs): un conjunt d'eurogames tots basats en algun mecanisme d'aposta o de compra-venda. En primer lloc el High Society, un joc de cartes i apostes ràpid i efectiu que ens va permetre ambientar-nos per al següent, el Modern Art, un joc d'apostes bastant més sofisticat, i un dels més ben valorats a La Llista del BGG. En el joc es combinen quatre tipus diferents d'aposta i cal mantenir un equilibri interessant entre les apostes immediates i la previsió de com variarà el mercat (vaja, en termes més wargamer una bon equilibri entre estratègia i tàctica).

Finalment va ser el torn de l'Acquire, un top ten entre els companys de taula, però que jo personalment no vaig trobar tan fabulós... potser és que els jocs amb un tema excessivament econòmic (per molt abstret que sigui) no m'atrauen massa. Per acabar vam canviar de tema i ens vam dedicar a clavar-nos punyalades per l'esquena amb l'entretingut Rette Sich Wer Kann, versió alemanya del Lifeboats.

L'ambient lúdic va començar a desplaçar-se cap a l'altra banda de l'espectre quan el dissabte següent en Jordi Cairol, en Marià i jo mateix vam anar a petar a Vilanova. Després de babejar una estona contemplant la col·lecció de jocs d'en Jordi, i com només érem tres, vam decidir passar la tarda explorant l'Àfrica amb el Source of the Nile, experiència que el Marià ja ha relatat en l'article anterior (és a dir, el que trobareu a sota d'aquest). El joc parteix d'una idea prou bona, però permet molt poca interacció entre els diferents jugadors i això és el seu principal inconvenient; cap jugador no pot influir en el resultat dels altres, excepte si tots dos estan explorant zones molt properes (llavors, si tots han explorat els mateixos hexàgons, qui torni abans a Londres es quedarà amb els punts).

El famós geòleg Dr. Cairol, un home dur a la selva

I per arribar a l'altre extrem de l'espectre lúdic (no tan extrem, però), fa un parell de dies els dos components de Vexillum vam decidir provar finalment un dels clàssics wargames que apareixen a la revista Vae Victis. No són wargames especialment "durs", de manera que normalment amb una tarda o dues n'hi ha prou acabar la partida. L'afortunat a ser potinejat per les nostres mans va ser Tonkin - La guerre d'Indochine (algú se'n recorda de Dien Bien Phu o de la Route Coloniale 4?). Típic joc de guerra, amb hexàgons, taules de resolució de combats, taules de modificació, taules d'efectes de terreny i totes les taules que vulgueu. De fet en aquest cas particular una mica massa de taules i condicionants a tenir en compte en cada cas; això, juntament amb una redacció molt poc clara de les regles, el converteix en un exemple perfecte del problema que tenen els wargames quan volen ser massa complexos en relació al seu "pes" real. Un joc publicat en una revista no hauria de ser mai excessivament complex, els wargames "monstres" cal deixar-los per als creadors i editors que es poden permetre dos anys de proves i un llibret de regles de 50 pàgines. Un joc de guerra de revista hauria de ser simple i de mecanisme senzill, per tal d'apropar els lectors als jocs de guerra i convidar-los a provar-los d'altres més complexos.


En Marià intentant treure els francesos del delta del Riu Vermell

24 de gener 2007

El dia en què el Dr. Figueras descobrí els aprongo...

Mosi-oa-Tunya, "la fumera que retruny"... Diuen que la fressa i la bromera causades per les aigües del Zambesi en estimbar-se per una falla de 1.700 m d’amplada són perceptibles a una distància de 40 km. Són les cascades Victòria, les més gran del món.

Sou potser uns enamorats d’Àfrica? Nosaltres sí. I l’altre dia ens vam trobar a can Cairol, a Vilanova i la Geltrú, per viure els plaers de l’aventura i reproduir les sensacions que devien experimentar tots aquells exploradors del segle XIX, "els primers homes blancs", personatges una mica estrafolaris i romàntics, de vegades uns científics sonats que pretenien descobrir les espècies més inimaginables i desvetllar els misteris més amagats, d’altres uns aventurers sense escrúpols, àvids de riqueses, prestigi i el reconeixement de la civilització occidental. Aquest és el rerefons. El joc no podia ser un altre que Source of the Nile.

Davant nostre un tauler ple d’hexàgons en blanc, l’Àfrica inexplorada, des de Khartoum fins a Ciutat del Cap, de Lagos a Mombasa. Partíem de les àrees explorades de la costa i, seguint el curs del Nil, el Congo i el Níger, entre altres, ens endinsàrem cap a l’interior del continent negre. La nostra inexperiència va fer que les expedicions inicials fossin un fracàs absolut i, fins i tot, alguns dels nostres exploradors s’hi van quedar i ja no van poder tornar a Europa per publicar els descobriments realitzats. Perquè aquest és l’objectiu del joc: descobrir com més coses millor i, sobretot, sobreviure per donar-les a conèixer abans que cap altre explorador. Si no publiques allò que has vist, el temps i les males llengües s’encarregaran de convertir-lo en rumors, fum i llegenda... Les cartes determinen el tipus de terreny i la seva orografia, el curs dels rius, les trobades amb tribus nadiues, els esdeveniments imprevistos, etc. A més, cal recórrer a un fotimer de taules i daus per decidir les característiques de les diferents tribus, la seva actitud, els resultats de les negociacions, els possibles enfrontaments, l’aprovisionament d’aliments, la guarició dels malalts i ferits i altres peripècies que afecten les expedicions.

Tanmateix, no teníem prou amb aquest ball de taules i números. Calia ser originals i batejar totes les tribus que trobàvem. Fent servir una taula addicional (sempre hi ha suplements i annexos per a tot), els noms van ser triats amb un mètode científic i etimològic d’allò més rigorós. I així va ser com el famós geòleg, el Dr. Figueras, va descobrir els aprongo. Bona gent... llàstima, però, que el Dr. Figueras no comptava amb la mala llet que gastava el bruixot dels aprongo, un fetiller desconfiat i rancuniós que va acabar amb la seva vida.

Sembla que en David Livingstone fou el primer europeu que va observar, el 1855, aquell salt d’aigua meravellós. I si un escocès les anomenà Victòria en honor a la seva reina, nosaltres, que no tenim reina, ben bé podíem batejar els pobles africans com ens donés la "reial" gana, oi? Allà al riu Zambesi, després d’en Livingstone (1855-1858) i abans que nosaltres, altres noms il·lustres hi passaren: Baldwin (1860), Swartz (1861), Wood, Selous (1862), Chapman i Baines (1861-1862). Aquest darrer ens va deixar uns dibuixos preciosos de les cascades Victòria, mentre que no se’n té constància de cap fotografia fins l’any 1891, quan en Frank "Zambezi" Watson hi anà per segona vegada.


Benvolguts Aprongo, sóc el Dr. Figueras...

18 de gener 2007

Jocs i ciència

Realment no es pot dir que hi hagi gaires jocs de taula amb contingut científic, o simplement inspirats en alguna idea científica. Tot i així, tenint en compte que l'alter ego de Lo Cavaller de la Sèquia e La Figuera està format per un físic i un biòleg, és normal que els pocs jocs d'aquest tipus que ens trobem ens cridin l'atenció.

Doncs bé, fa unes setmanes vam fer unes quantes partides d'un molt bon joc de cartes per a dos jugadors, basat lliurement en qüestions de genètica. Es tracta del Gene Pool, publicat de forma independent per en Mark Goadrich. Sobre la taula es forma a l'atzar una seqüència de DNA (sis parells de bases) i cada jugador l'ha d'anar modificant amb les accions permeses (mutacions, inversions, delecions, etc.) per aconseguir una de les seqüències que constitueixen el seu objectiu secret de recerca. Quan un dels dos jugadors aconsegueix completar nou "anys de recerca en genètica" guanya la partida.

Un altre punt a tenir en compte és que, a banda de ser un dels pocs jocs amb contingut científic, és un dels encara més escassos jocs que disposen d'instruccions en català! Malauradament, si us interessa ja heu fet tard: el joc està esgotat i no sembla que en Mark Goadrich tingui intenció de reeditar-lo.

I per acabar, us deixem amb el registre visual d'una de les partides que vam fer. El nostre enyorat amic Alfonso va gravar, amb el seu inconfusible estil cinematogràfic digne del Verdi, a un servidor i a la nostra enyorada Clèlia lluitant per aconseguir el Premi Nobel (ambdós enyorats perquè viuen a Mèxic, no penséssiu coses tremendes!).

04 de gener 2007

Aprenents de Napoleó

Vam acabar el 2006 amb una partida del Bonaparte at Marengo, un joc d'aquells que "entren pels ulls". La veritat és que darrerament ens hi hem enganxat força i ara ja comencem a entendre bé el mecanisme i disfrutar de debó amb els assalts de la infanteria i les càrregues de cavalleria. És un wargame que combina una estètica espectacular amb un mecanisme senzill, sense atzar i que utilitza l'anomenada "boira de guerra". Tot plegat permet crear un ambient d'una tensió enorme i, mentre xalem com bojos, aprenem que més val una retirada digna a temps que no pas una victòrica heroica però pírrica. I si no ens creieu, aquí teniu una imatge del famós mariscal von Figueras, el líder de les forces austríaques.