Jocs i òpera...

Sí, sí, avui anem forts :-) Parlarem de dues coses que m'agraden: jocs i òperes, però no parlarem de jocs sobre òpera (que també n'hi ha), sinó a l'inrevés, d'òperes on es parla de jocs. No és un tema que sembla que hagi de donar gaire de sí, però el cas és que, no recordo ben bé com, buscant coses per Amazon, em vaig trobar una òpera titulada Il giuoco del Quadriglio (amb el títol en anglès The Card Game). Caram! Què devia ser? Devia parlar realment d'un joc?

Doncs resulta que Il giuoco del Quadriglio és una miniòpera composta per l'Antonio Caldara, compositor barroc venecià no gaire conegut, però que els catalans hauríem de conèixer una mica millor. Entre altres coses perquè en Caldara és l'autor de la primera òpera representada a Catalunya, Il più bel nome (1708), que va compondre per a celebrar al casament a Barcelona de l'Arxiduc Carles i Elisabet de Brunsvic-Wolfenbüttel... sí, sí, al bell mig de la Guerra de Successió! Un tema del qual ja n'hem parlat, per aquí...

Però divago... el cas és que el senyor Caldara, quasi trenta anys després de passar per Barcelona, va compondre, el 1734, una petita "òpera còmica de cambra" (de fet és una cantata per a tres sopranos, una contralt, corda i baix continu) titulada Il giuoco del Quadriglio. L'òpera va ser composta per a l'aniversari de l'emperadriu, l'Elisabet de Brunsvic, i sí, sí, l'òpera realment parla d'un joc de cartes, aquest quadriglio; concretament d'una partida entre quatre noies, en la qual van comentant les jugades que fan, es lamenten de la mala mà que els toca i aprofiten per fer reflexions més "profundes" (que si el joc de cartes és un mirall de les passions humanes, etc... tot molt barroc!). Cal dir que una de les sopranos que la van interpretar per primera vegada era la filla de l'emperador, la futura emperadriu Maria Teresa d'Àustria!

I què és aquest joc de cartes anomenat quadriglio? Saber exactament què li va dir en Caldara a quadriglio pot ser molt difícil. En qualsevol cas sembla que és un joc de la familia del tressette, joc tradicional italià de bases per a quatre jugadors per parelles; no he aconseguit determinar, però, si es tracta d'una versió en què no es juga per parelles (a l'òpera sembla que no juguen per parelles) o és una versió diferent també anomenada quadrigliati. Tot i que en algunes referències consideren el quadriglio el mateix joc que la calabresella, en el cas que ens ocupa no pot ser, perquè la calabresella o terziglio és una variant del tressette per a tres jugadors.

Com us podeu imaginar, essent una obra menor d'en Caldara, gairebé mai no s'interpreta, i només he pogut localitzar una gravació (la que em vaig trobar a Amazon). A YouTube, com no podia ser d'altra manera, també hi trobem un fragment, l'ària "Ah, se tocasse a me", procedent de la mateixa gravació (l'ària comença als 62 segons):

Evidentment, quan s'ajunten dues coses que m'agraden, val la pena explorar una mica més. I això em va fer pensar si han aparegut gaire jocs en les òperes. Hi trobem gaire exemples de jocs? Doncs aquí teniu un resum del que he trobat:

• evidentment, tenim La dama de piques de Txaikovski, que ja ho diu al mateix títol i en què trobem una partida de faraó;
• tenim l'escena del joc de cartes de La Traviata de Verdi, un joc que no he pogut determinar quin és (si és que és algun joc concret);
• tenim una partida del joc de daus craps al Porgy and Bess de Gershwin (una escena curiosament tractada com a fuga);
• tenim una decisiva partida de pòquer a La fanciulla del West de Puccini... guanyada per la Minnie amb una trampa tan descarada que costa de creure... segur que en Puccini sabia com se les gasten, els jugadors de pòquer? en qualsevol cas, sembla que la seva estrena a Nova York el 1910 va ser una mica escandalosa: no s'havia vist mai això de jugar al pòquer en una òpera!

La partida de pòquer de La fanciulla del West

Segur que n'hi ha més, però jo no he sabut trobar-les... alguna idea?

Doble descobriment (musical)

Ara que la calor convida a seure tranquil·lament i deixar-se dur per una mica de música, ja puc comentar un doble descobriment musical que he fet gràcies a la nova revista de música clàssica 440 Clàssica. I el descobriment és doble perquè és de compositor i d'intèrprets: el compositor és en Josep Mir i Llussà (1700-1764) i els intèrprets són el conjunt Vespres d'Arnadí, dirigits per en Dani Espasa i acompanyats pel conjunt vocal La Xantria.

Ja he comentat altres vegades en aquest bloc el lent però constant redescobriment de compositors catalans del barroc i el classicisme, abans oblidats i menyspreats. En Josep Mir i Llussà va ser un dels mestres de capella catalans del darrer barroc, en la transició cap a l'estil galant, que fou mestre de capella a les catedrals de Segòvia i Valladolid i finalment al monestir de La Encarnación de Madrid. El catàleg de les seves obres és molt extens, i el fons més important –que conté prop de 160 manuscrits– procedeix del monestir de La Encarnación de Madrid i es conserva, actualment, a l’abadia de Montserrat. Us copio una part de les notes d'en Josep Dolcet al llibret del CD amb la primera gravació d'obres seves (la imatge que veieu a dalt):

Catalunya, al segle XVIII, com Bohèmia i Moràvia, va produir un superàvit de músics, amb un excedent que algun cop va "exportar" a altres regnes d'Europa (Domènec Terradellas, els germans Pla...) però que en la seva majoria van col·locar-se en centres religiosos dels territoris peninsulars o ultramarins de la corona espanyola: és el cas dels mestres de capella Jaume Casellas, Pere Rabassa, Francesc Juncà, Joan Oliac, Domènec Arquimbau, Josep Picanyol, Jaume Balius o Josep de Campderrós.

Podeu sentir alguns fragments del disc aquí: http://www.musiepoca.com/artistas/artmusica.php?artID=60.

I pel que fa als intèrprets, la formació Vespres d'Arnadí, ja els havia sentit alguna vegada, però no hi havia parat massa atenció. El seu primer disc, dedicat a un compositor francès ben poc conegut, Charles Desmazures, ha estat un gran èxit de crítica, que repeteixen ara amb aquesta magnífica gravació d'en Josep Mir i Llussà. Com diuen ells mateixos, Vespres d'Arnadí "és un grup creat el 2005 sota la direcció de Dani Espasa i Pere Saragossa que està especialitzat en la interpretació del repertori barroc amb instruments d'època. Vespres d'Arnadí pretén oferir versions plenes d'emoció, frescor i espontaneïtat i ho fa utilitzant, a més de criteris propis, diferents recursos llegats en tractats, cròniques i altres fonts històriques [...] Les acadèmies, nom que rebien els concerts al segle XVIII, es duien a terme a les tardes-nits (vespres) com a postres dels sopars distingits de famílies nobles i burgeses. Carabassa, sucre i ametlles són els ingredients de l’arnadí, potser el dolç més antic del món, i part de la gastronomia de Xàtiva i comarques veïnes."

Podeu sentir i veure una petita performance de Vespres d'Arnadí a l'espai barroc del Palau Dalmases de Barcelona aquí:

I una altra al foyer del Liceu:

326 anys...

...i segueix tan jove!

(Re)descobrint Pergolesi

Com ja és habitual, acabarem l'any amb les manies musicals personals :-)

Aquest 2010 que ara acaba ha estat també l'«any Pergolesi», en commemoració dels 300 anys del naixement de Giovanni Batista Pergolesi. No hi vaig prestar gaire atenció, perquè malauradament Pergolesi és un d'aquells compositors que queden fitxats amb una sola obra, que es repeteix fins a provocar basques; en aquest cas es tracta del seu Stabat mater, pràcticament l'única obra seva que s'interpreta més o menys habitualment. L'obra està bé, però de tant repetida mil-i-una vegades, sovint amb intèrprets més que mediocres, acabes avorrint-la, a ella i al compositor dels pebrots. L'Stabat mater té el mateix i dubtós honor que «La primavera» de Les quatre estacions o el Cànon de Pachelbel, música que trobes a tot arreu, a l'estació del metro, a la consulta del dentista o a qualsevol bodabautizocomunión. Total, que això de l'any Pergolesi no em feia trempar.

Terrible error. L'he enganxat tard, però l'any Pergolesi m'ha fet descobrir el magnífic compositor que fou aquest marchigiano nascut a Jesi el 1710 i mort aviat, massa aviat, amb només 26 anys, a Pezzulo. I és que entre Spotify i Youtube, no cal ni moure's del seient per escoltar gairebé l'obra completa del compositor...

Comencem traient una mica de caspa a l'intermezzo operístic La serva padrona, amb una interpretació refrescant que ens donen els magnífics I Barocchisti dirigits pel Diego Fasolis i amb el Furio Zanasi com a Uberto i una deliciosa Sonya Yoncheva com a Serpina, en el duet «Lo conosco a quegli occhietti»:


Més enllà de les seves qualitats musicals, La Serva Padrona té una importància considerable en la història de la música. Fou potser la primera òpera buffa que adquirí fama mundial, més enllà de Nàpols, el bressol del gènere. Amb caràcters derivats de la commedia dell'arte, fàcilment identificables pel públic (en aquest cas un petit burgès ja granadet i la seva furbetta minyona), la música també és volgudament senzilla i popular i segueix uns patrons una mica diferents que les òperes serie. La serva padrona sovint es considera una peça clau en el pas del barroc al classicisme i en la seva representació a París el 1752, va fer esclatar la famosa Querelle des Bouffons entre partidaris i detractors de l'òpera italiana.

I ara passem als veritables descobriments. Només posaré algun fragment de Il Flaminio, una òpera buffa del 1735, recuperada en una magnífica producció al Festival Pergolesi de Jesi aquest estiu passat. A partir d'aquí, la Fundació Pergolesi-Spontini gravarà en CD i DVD les òperes completes de Pergolesi, un projecte que promet... De moment aquí teniu l'ària «Da rio funesto turbine», interpretada, també, per la Sonya Yoncheva en el paper d'Agata i tot plegat dirigit per l'Ottavio Dantone i la seva Accademia Bizantina (estupends!):


I, per què no, posem de pas l'ària «Ad annientarmi potea discendere», amb la Sonya Yoncheva altra vegada:


I ja que hi som, amb Il Flaminio també podem fer una mica de sociolingüística, si em perdoneu. Com en moltes altres òperes de l'escola napolitana, alguns personatges parlen en napolità. Es tracta sempre de personatges populars, de classe baixa, mentre que els personatges cultes, burgesos o aristocràtics parlen italià estàndard. En el següent fragment, en Vastiano, interpretat pel Vito Priante (o potser és el Freddie Mercury ressuscitat?), exposa les seves raons per parlar en napolità i no en toscanese:


No he trobat el llibret de l'òpera i no acabo de pescar del tot el que diu, però diria que el resum seria una cosa com «He nascut a Nàpols i parlo com es parla aquí», si no m'equivoco...


En fi, apa, que acabeu bé el 2010 i prepareu-vos per al 2011: llegiu, jugueu i escolteu música, que val la pena!

Reestrenant Terradellas

Ahir al vespre va passar una mica desapercebut un esdeveniment musical que hauria d'haver merescut molt més rebombori: la (re)estrena mundial de l’òpera Sesostri, rè d'Egitto (1751) de Domènec Terradellas (1713-1751). A l'Auditori, en versió concert (llàstima!), la Reial Companyia d'Òpera de Cambra dirigida per Juan Bautista Otero i amb les sopranos Sunhae Im, Alexandrina Pendatchanska, Ditte Andersen i Raffaella Milanesi i els tenors Tom Randle i Kenneth Tarver, ens van oferir aquesta òpera, «no només una de les màximes creacions d'un dels compositors catalans més internacionals de tots els temps, sinó un dels màxims exponents operístics de la primera meitat del segle XVIII».

Aquesta recuperació no és un fet aïllat. Des de fa ja uns anys s'està produint una recuperació de moltíssims compositors d'aquesta fascinant època que és la transició entre el barroc i el classicisme, una època d'experimentació musical, de camins musicals sense sortida i de moviment continu. I les sorpreses més agradables d'aquestes recuperacions sovint es troben en les òperes, massa temps oblidades sota el pes de l'òpera del XIX. Amb interpretacions refrescants i seductores, Pergolesi, Hasse, Galuppi, Jommelli, Porpora, Graun, Bach (el Johann Christian), Terradellas, Martin i Soler, Salieri i tants d'altres, surten de l'oblit operístic.

Pel que fa a en Domènec Terradellas, aquest barceloní nascut el 1713, poc abans de formalitzar-se el setge borbònic de la ciutat, s'establí a Nàpols i ràpidament es convertí en un dels millors representants de l'escola musical napolitana. Terradellas és un altre d'aquests músics que moriren massa joves, com Pergolesi o Mozart i, per no estar-se'n de res, envoltat d'una mena de llegenda negra, segons la qual el seu cadàver fou recuperat del Tíber després que Niccolò Jommelli el fes matar. Aquesta història d'envejes musicals està avui tan desacreditada com la de Salieri i Mozart, però el cert és que no és clar com morí en Terradellas, tot un personatge en aquella Nàpols barroca. Musicalment, tot just fa uns pocs anys que ha sortit dels llibres d'història de la música per retornar on sempre hauria de ser: dalt dels escenaris. Es va començar tímidament recuperant fragments de les seves òperes i diverses peces menors, amb un parell de CD gravats. El procés va agafar embranzida el 2008, amb la interpretació i gravació de l'Artaserse (1744) per la Reial Companyia d'Òpera de Cambra i Juan Bautista Otero. Ara Otero torna a la càrrega amb el Sesostri, i seguirà properament amb Merope.

Sesostri fou estrenada el 1751 al Teatro delle Dame de Roma i, a Barcelona, l'agost de 1754 al Teatre de la Santa Creu. Fou la darrera òpera de Terradellas, amb llibret d’Apostolo Zeno i Pietro Pariati. Transcric aquí algunes notes del programa de mà:

La música de Terradellas, d’una intel·ligència teatral i d’una claredat abassegadora, il·lustra excepcionalment aquest nou corrent d’idees. Potser més sensible en la seva construcció a aquests elements nous que en òperes anteriors com Astarto (recentment localitzada), Merope o Artaserse, a Sesostri, se’ns mostra una major precisió en la dramatúrgia musical. Terradellas aconsegueix transformar l’encotillat estructuralisme formal de l’òpera seria tot duent-lo a les seves darreres conseqüències dramàtiques gràcies a una espontaneïtat melòdica, a un concepte d’orquestra/personatge que emana adrenalina des dels primers compassos. [...] Després d’un cataclisme sonor com el de Terradellas, la subtilesa melòdica de l’antiga escola veneciana o romana queda eclipsada. [...] I és aquesta força, aquesta solidesa orquestral sense concessions, aquesta contenció vigorosa de la melodia de Terradellas la que precisament crida l’atenció al si d’una escola napolitana que es caracteritzava sobretot pel geni orquestral, però també per un excés de notes. A la singularitat de Merope –amb un llibret extraordinari– o la rotunditat amb què es manifesta la personalitat del compositor barceloní a Artaserse es contraposa la sofisticació de Sesostri.

En el concert d'anit vam poder gaudir del Sesostri 260 anys després, amb el repartiment següent: les sopranos Sunhae Im (Sesostri), Alexandrina Pendatchanska (Nitocri), Ditte Andersen (Artenice), Raffaella Milanesi (Orgonte) i els tenors Tom Randle (Fanete) i Kenneth Tarver (Amasi). L'orquestra ha començat un pèl insegura i desajustada, però aviat s'han posat a to. El mateix ha passat amb els cantants, entre els quals, el descobriment personal ha estat la danesa Ditte Andersen, amb una veu magnífica i ideal per a les seves àries; la Milanesi també m'ha agradat molt. Llàstima que eliminessin els da capo de moltes àries, però. Encara no tenim cap gravació del Sesostri (en sortirà una a la primavera, que s'ha estat gravant a l'Auditori els dies anteriors al concert, amb el mateix repartiment), però sí que us podem oferir un tastet del seu Artaserse: l'ària «Allor che irato freme», interpretada per la Mariví Blasco:

El nom més bell

Mentre jo era de vacances, aquest juliol, va aparèixer una de les novetats musicals que feia més temps que estava esperant: una gravació de la primera òpera que es va representar a Barcelona, Il più bel nome, de l'Antonio Caldara.

Com a aficionats als wargames que som, aquesta òpera té una significació especial, ja que en Caldara la va compondre per a les noces de l'Arxiduc Carles i Elisabet de Brunsvic-Wolfenbüttel, l'agost de 1708 a la llotja de mar de Barcelona, enmig dels merders de la Guerra de Successió. Només feia tres anys que Carles havia instal·lat la cort a Barcelona, com a Carles III, i com a gran aficionat a la música que era no va dubtar a dur a la ciutat tot el que calia per a envoltar-se de músics de qualitat a la moda italiana, aquí encara poc generalitzada en aquells anys. Així, a més d'en Caldara, van arribar a Barcelona el llibretista Pietro Pariati i el director musical Giuseppe Porsile. Tots plegats, anys després, van acompanyar en Carles, llavors ja com a emperador Carles VI, a la cort de Viena.

Certament, l'establiment de la cort austriacista a Barcelona va dur nous aires a la vida musical barcelonina. Així, els anys 1708, 1709 i 1710 es van representar regularment òperes a la ciutat (tot i que no eren representacions obertes al públic, amb entrada, com serien després, sinó representacions cortesanes). A banda d'Il più bel nome en Caldara va estrenar a Barcelona Zenobia in Palmira, Imeneo i Scipion nelle Spagne, en Porsile va estrenar Alceste i Emilio Rincón de Astorga va estrenar Dafni. Amb les dificultats creixents a causa de la guerra les representacions operístiques van acabar el 1710. Posteriorment, no seria fins al 1750 que l'òpera tornaria a Barcelona, llavors ja amb un teatre públic.

Il più bel nome havia quedat completament oblidada fins que amb motiu dels seus 300 anys es va tornar a interpretar, precisament a la llotja de mar. Se n'han fet alguns altres concerts però fins avui encara no hi havia cap gravació. Finalment en tenim una, i val a dir que molt bona. El conjunt El Concierto Español i el Cor d'Antiga de l'Escola Superior de Música de Catalunya, dirigits per Emilio Moreno, fan un treball magnífic, amb uns solistes entre els quals destaca la soprano María Espada.

En voleu un tastet? Aquí el teniu:

Sí, ja ho sabem

Sí, que teniu raó, que darrerament el bloc està molt poc actiu. Haurem de posar-hi remei aviat, però ja se sap, que si la feina, que si la mandra, que si ara podria explicar això però vés a saber què dic i com ho dic. Amb això de les entrades al bloc em passa una mica com amb els jocs de taula: moltes idees per fer jocs nous, però cap que arribi a materialitzar-se en una cosa amb cara i ulls. El cert és que no sé d'on treu el temps la gent que té blocs i els actualitza cada dia (a vegades fins i tot unes quantes vegades al dia).

Mmmm... darrerament he jugat força solitaris i he pensat força en què és el que fa que un solitari m'agradi o no. Això podria ser un bon motiu per a una entrada, no? (ho veieu? una idea atractiva, que ja veurem si s'arriba a convertir en un text ben parit).

Mentre espereu, però, us deixo amb les meves manies musicals. Aquesta vegada li toca a en Baldassare Galuppi, compositor venecià actualment massa poc conegut, però que va tenir molt èxit a Barcelona en les primeres temporades regulars d'òpera de la ciutat, al Teatre de la Santa Creu (l'actual Teatre Principal), cap als anys 70 i 80 del segle XVIII.




El millor del vídeo, però, és que té el valor afegit de sentir la Roberta Invernizzi i la Sara Mingardo, així, pim pam, una darrera l'altra. Què més es pot demanar?

Apa, el proper dia ja parlarem de jocs, segur!

201 anys sense en Carlets

Avui fa 201 anys, en algun carreró a la vora de la catedral de Barcelona moria Carles Baguer, amb només 39 anys. Segurament el nom de Carles Baguer no us diu res, i si a sobre us dic que a la Barcelona de l'època era conegut com a Carlets potser encara us pensareu que és un personatge d'una rondalla infantil.

Doncs no, en Carles Baguer, injustament oblidat, fou un dels millors compositors del classicisme del nostre país, gairebé podríem dir que fou el Haydn català, amb una producció de 19 simfonies extraordinàries. I no oblidem el seu concert per a dos fagots, els seus 8 oratoris per a l'església de Sant Felip Neri i per a la catedral o la seva òpera La principessa filosofa. En Carlets realment fou un personatge famós en aquella Barcelona de finals del XVIII. Les seves improvisacions a l'orgue de la catedral eren tot un esdeveniment i potser si haguéssiu passat un vespre pel carrer Banys Nous, hauríeu pogut sentir en Carlets, tocant a casa del notari Comelles, on sovint s'hi feien vetllades musicals "fins a dos o tres quarts d'onze de la nit", com ens explica el baró de Maldà.

Afortunadament, sembla que mica en mica anem recuperant de l'oblit tants i tants músics excel·lents del nostre país, després d'anys d'una incomprensible manca d'interès i fins i tot de menyspreu. Els noms de Francesc Valls, Domènec Terradellas, Bernat Bertran, Mateu Ferrer, Joan Barter, Joan Baptista Pla i tants d'altres, a més d'en Carlets, comencen a sortir d'especialitzats cercles erudits com a curiositat hitoriogràfica i passen a les sales de concert i als escenaris d'òpera, on realment han de ser. No es tracta tampoc de descobrir obres mestres (que tampoc n'hi ha tantes arreu del món), sinó de valorar en la justa mesura la nostra història musical.

Que com sona en Carlets? Aquí teniu un fragment de la seva simfonia núm. 16:




Si utilitzeu Spotify hi podreu trobar també un parell de discos. Us recomano especialment l'ombrívola simfonia núm. 2 (molt en la línia del sturm und drang centreeuropeu) i el curiós concert per a dos fagots (sembla que el fagot era un instrument ben apreciat a la Catalunya de l'època, com ho demostra també el concert per a baixó de l'Anselm Viola).

Fins l'any que ve

Com ja és habitual, no acomiadaré l'any sense deixar una mica de Haendel al bloc... pesat que és un... :-)

Aquest any li ha tocat a la magnífica ària «Dopo notte», de l'òpera Ariodante. Ja em perdonareu la baixa qualitat del vídeo (és una gravació en viu durant un concert, a l'auditori de Lió... ui, Lió, quins bons records...), però és que aquesta versió m'agrada molt, especialment per l'ornamentació al da capo, feta amb bon gust, ben barroca. La interpreta la mezzo Vivica Genaux (a voice that has in it both the duskiness of twilight and the freshness of morning, han dit), acompanyada del Concerto Köln.

Dopo notte, atra e funesta,
splende in ciel più vago il sole,
e di gioia empie la terra.

Mentre in orrida tempesta
il mio legno è quasi assorto,
giunge in porto,
e'l lido afferra.

Que la lletra de l'ària sigui, ja de pas, el nostre desig per al 2010. No és que el 2009 hagi estat precisament atro e funesto, tampoc exagerem, però si el 2010 di gioia empie la terra, encara millor!

250

Són els anys que fa que, tal dia com avui, el 14 d'abril de 1759, va morir en George Frideric Handel. Ja ens hem afegit abans a l'Any Internacional de l'Astronomia, doncs afegim-nos també a l'any Handel, ni que sigui per un dia:

Fins l'any que ve

Amb tant atabalament nadalenc val la pena aturar-se una mica, relaxar-se i deixar-se dur per una de les àries més magnífiques que mai va compondre Haendel. Us deixem l'any amb aquesta «Tu del ciel ministro eletto» de l'oratori Il trionfo del tempo e del disinganno. Gaudiu-ne amb la gran Natalie Dessay i Le Concert d'Astrée, dirigits per l'Emmanuelle Haïm.

Jugueu molt i fins l'any que ve!

Young Folks

Aquests dies toca treballar (poques partides a la vista...).

I com això de treballar sol a casa pot ser una mica avorrit, sempre m'acompanya una mica de música. Darrerament tinc una certa debilitat per les cançons de grups i cantants suecs d'estil pop-beatle... sonen bé els "Peter, Björn & John", oi que sí?

Usually when things has gone this far
people tend to disappear
now it won't surprise me unless you do.