27 d’octubre 2010

Adéu-siau i gràcies!

Fa una mica més d'un any, durant un fantàstic dinar de Sant Fèlix a cal Senabre, vaig tenir l'honor d'intercanviar quatre paraules amb el savi filòleg i lingüista.
Com ell, gaudeixo amb les paraules i els diccionaris, esclau de la curiositat que no queda mai definitivament satisfeta. Ara el savi ens ha deixat, però aquí continuarem hores i hores, remenant pàgines i prenent unes quantes notes (en ordinadors, no pas en papers, que ja se sap que al final s'acumulen i fan unes piles immenses). I què en treurem? Experiència, sensibilitat, gust per la llengua, embadaliment davant aquesta mina inexhaurible d’emocions... (us sembla poc?).


***

Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col.laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l'Espinàs que va acceptar d'escriure una columna diària però no hauria acceptat d'escriure'n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d'article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l'article. Després n'he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.

La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col.legues; però també m'ha impedit d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava. Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena. Sempre i d'arreu m'han arribat veus de col.legues, d'amics, de desconeguts de tota mena que m'han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.

Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d'obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d'un col.lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d'Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d'esperança. Deia l'Iu Forn, que va plegar també d'escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l'ànsia i la por al cos.

Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.

Joan Solà

Publicat el dijous 21 d'octubre de 2010 en el suplement de cultura del diari Avui

22 d’octubre 2010

Jo tampoc



Davant la visita a Barcelona, d’aquí a uns dies, del màxim responsable de l’Església catòlica, volem fer pública la nostra aposta en defensa de la laïcitat, un conjunt de valors que comprèn la llibertat de consciència, l’autonomia de l’individu, la separació entre l’Estat i les esglésies de qualsevol signe, i la recerca de la justícia i del bé comú de tota la ciutadania. La laïcitat és un marc de relació que permet als éssers humans viure en una societat més justa basada en el respecte mutu i la convivència pacífica.

Malgrat això, alguns d’aquests valors són encara una utopia al nostre país perquè hi perviuen privilegis que afavoreixen a uns més que a altres, que promouen algunes creences determinades per sobre de l’interès general. Aquest fet resulta especialment preocupant si tenim en compte que aquestes idees, a més de conformar el món particular de cadascú, participen de forma activa i decidida en el debat polític per definir el model de societat que volem per a tots, de manera que aquest mateix debat es perverteix perquè algunes organitzacions disposen d’un poder considerable gràcies als avantatges il·legítimes que obtenen de la seva relació privilegiada amb l’Estat.

Moltes lleis del nostre ordenament jurídic estan pensades per afavorir la religió i les confessions religioses, però n’hi ha una en particular, o per dir-ho amb més propietat un conjunt de lleis, que estan específicament dissenyades per afavorir l’Església catòlica. Els Acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu de 1976 i 1979, l’anomenat Concordat, pactats a les acaballes d’un règim franquista agonitzant amb l’Estat Vaticà, absolutista i teocràtic, es van fer exclusivament per blindar els privilegis de l’Església catòlica i evitar que aquesta dificultés la transició política a la democràcia.

Aquests pactes de caràcter internacional són ara una rèmora del passat que cal superar, perquè encara avui en dia condicionen les llibertats i la salut democràtica que desitgem pel nostre país, serveixen entre d’altres coses per justificar el finançament de creences privades, per promoure l’adoctrinament ideològic als centres escolars, que haurien de ser laics, per encobrir delinqüents acusats de pederàstia i, enmig d’una crisi salvatge que colpeja les famílies dels nostres treballadors i treballadores, per pagar despeses sumptuoses com les que comportarà la visita del cap suprem dels catòlics al nostre país.

Aquests privilegis s’han d’acabar ja. És hora de revertir aquesta situació i demanar amb veu alta i ferma la fi d’aquesta injustícia. Per això exigim:

* Que les creences religioses deixin de ser finançades amb diners públics.
* Que es suprimeixi l’assignació tributària a l’Església catòlica a través de l’IRPF.
* Que les escoles deixin de ser utilitzades com a plataformes d’apostolat.
* Que les religions deixin d’imposar els seus prejudicis morals a tota la societat.
* Que els clergues pederastes i els seus encobridors siguin portats davant la justícia.
* Que l’Església deixi d’obstaculitzar l’ús del preservatiu per prevenir l’extensió de la SIDA.
* Que els infants siguin protegits de la superstició i la irracionalitat.
* Que l’Estat deixi de promoure la caritat a costa de la justícia social.
* Que els actes i llocs públics deixin d’estar presidits per símbols religiosos.
* Que els representants públics deixin d’afavorir les confessions religioses.
* Que es respecti el dret de tothom a viure segons la seva condició sexual.
* Que es reconegui el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.
* Que l’apostasia sigui un dret reconegut per la llei.

Per la derogació dels acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu!

Per la separació entre l’Estat i l’Església!

En defensa de la laïcitat!
Concentració dijous 4 de novembre, a les 19 h, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona

www.jonotespero.cat

04 d’octubre 2010

Boulogne-Billancourt, un any més

Aquest any ho fem amb una mica de retard, però no, no podíem deixar d'informar sobre el veredicte final del XXIX Concurs Internacional de Creadors de Jocs de Societat de Boulogne-Billancourt. Aquest any, en què l'Oriol Comas també ha fet de les seves com a jurat, els guanyadors han estat (en resumeixo la descripció de la pàgina del Centre National du Jeu i a partir d'alguns comentaris de l'Oriol Comas):
  • Bago, de Bernard Kläui. Cada jugador pren el paper d'un pagès d'una comunitat a Bago a la província de Sixuan, a la Xina. Conrea els camps, cull i transporta la mercaderia al seu lloc del mercat, on compra altres productes que duu a la seva granja. Els jugadors veïns tenen una influència sobre les accions considerades pel jugador actiu. La mecànica innovadora és que en el teu torn fas una acció, d'entre sis possibles. Proposes l'acció mitjançant un dau, que col·loques perquè es vegi quina acció vols fer. El jugador següent col·loca el seu dau per a indicar el nombre de vegades que pots fer aquesta acció. Però el que t'ha dit el següent jugador l'obliga també a ell: haurà de fer l'acció que hagi posat al dau.

  • Cronos, de Guillaume Aubrun. Les piles de cartes es col·loquen al mig de la taula i cada jugador té dos rellotges de sorra que pot activar tombant-lo sobre qualsevol pila. Quan el rellotge de sorra s'ha buidat, si no hi ha cap altre rellotge actiu sobre la pila, el jugador pot prendre la primera carta. Així guanya punts o pot efectuar accions addicionals (tenir un rellotge de sorrera de més, agafar un rellotge d'un adversari, etc.). Paciència, rapidesa, tàctica i diplomàcia són les claus de Cronos, joc que utilitza una mecànica encara poc habitual: l'activació de rellotges de sorra com a fitxes.
     
  • Fakir, de Philippe Proux. Fakir submergeix els jugadors a la frontera del que és un joc. Amb una unió reeixida de fluïdesa, estètica i simplicitat, cada jugador disposa de 5 a 10 varetes que haurà de col·locar assenyadament per tal d'obrir-se noves possibilitats. L'objectiu és de ser l'últim a haver jugat una vareta al bloc en forma de paral·lelepípede. Fakir transporta els jugadors a un univers on el factor sort deixa lloc al disseny i a la simplicitat de les regles. Cal dir que l'autor ja va gunyar també l'any passat amb Delto.

  • Parallel Universes, d'Andrea Mainini. Les naus espacials lluiten per recollir un mineral preciós, font d'energia per als seus motors. Cada vegada que un es recull un nou mineral, es pot activar un nou reactor de la nau que així li dóna així més llibertat de maniobra i més potència. Dotat d'una riquesa tàctica innegable, aquest joc amb doble tauler és fascinant i addictiu. 

    Felicitats a tots, guanyadors i participants. I repeteixo el que ja vaig dir l'any passat: tant de bo puguem veure aviat publicat algun d'aquests jocs.

      01 d’octubre 2010

      Equador

      Intent de cop d'estat? Simple vaga de policia? Al final la sortida a la crisi l'ha decidit l'exèrcit: ha fet costat al President i aquí s'ha acabat tot; si s'hi hagués posat en contra dubto que en Rafael Correa hagués pogut mantenir-se... i amb el considerable suport popular que té, les conseqüències podrien haver estat terribles.


      El cert és que des de fa ja 15 anys la debilitat institucional a l'Equador és manifesta: 3 constitucions, 8 presidents i 3 d'ells enderrocats per la pressió popular i manifestacions al carrer. No sé com acabarà tot plegat, no sé per què les coses són així, no sé com es pot solucionar, però m'entristeix que un país que m'estimo estigui continuament caient cada vegada que comença a aixecar-se.

      No em posaré ara a analitzar la gestió d'en Correa en aquests tres anys que porta de president (que en la meva opinió, socialment ha estat positiu però econòmicament en tinc els meus dubtes), us deixo amb un comentari del bon amic Patricio Mena: «Qué desconcierto, que desazón, qué frustración... Entre policías ignorantes y desquiciados, presidentes megalómanos y populistas, asambleístas corruptos e inútiles, políticos retrógradas y asquerosos, y medios de no dar medio, tenemos un hermoso y brillante ramillete de cocodrilos de dónde escoger... Si de algo no hemos de morir es de aburrimiento.».