L'altre dia, xafardejant a la BGG, vaig veure que el big boss Aldie hi havia penjat aquest vídeo.
Una joia!
Què dir de l'emocionant escena en què la cavalleria francesa, triomfant, travessa el pont?
Quins efectes especials!
31 de desembre 2009
29 de desembre 2009
Fins l'any que ve
Com ja és habitual, no acomiadaré l'any sense deixar una mica de Haendel al bloc... pesat que és un... :-)
Aquest any li ha tocat a la magnífica ària «Dopo notte», de l'òpera Ariodante. Ja em perdonareu la baixa qualitat del vídeo (és una gravació en viu durant un concert, a l'auditori de Lió... ui, Lió, quins bons records...), però és que aquesta versió m'agrada molt, especialment per l'ornamentació al da capo, feta amb bon gust, ben barroca. La interpreta la mezzo Vivica Genaux (a voice that has in it both the duskiness of twilight and the freshness of morning, han dit), acompanyada del Concerto Köln.
Que la lletra de l'ària sigui, ja de pas, el nostre desig per al 2010. No és que el 2009 hagi estat precisament atro e funesto, tampoc exagerem, però si el 2010 di gioia empie la terra, encara millor!
Aquest any li ha tocat a la magnífica ària «Dopo notte», de l'òpera Ariodante. Ja em perdonareu la baixa qualitat del vídeo (és una gravació en viu durant un concert, a l'auditori de Lió... ui, Lió, quins bons records...), però és que aquesta versió m'agrada molt, especialment per l'ornamentació al da capo, feta amb bon gust, ben barroca. La interpreta la mezzo Vivica Genaux (a voice that has in it both the duskiness of twilight and the freshness of morning, han dit), acompanyada del Concerto Köln.
Dopo notte, atra e funesta,
splende in ciel più vago il sole,
e di gioia empie la terra.
Mentre in orrida tempesta
il mio legno è quasi assorto,
giunge in porto,
e'l lido afferra.
Que la lletra de l'ària sigui, ja de pas, el nostre desig per al 2010. No és que el 2009 hagi estat precisament atro e funesto, tampoc exagerem, però si el 2010 di gioia empie la terra, encara millor!
23 de desembre 2009
Els deu millors
No, no parlarem dels deu millors jocs del 2009, ja n'hi ha massa de llistes dels jocs top ten de l'any. Avui toca (més) ciència, que no ens en cansarem. Es tracta dels deu avenços científics més destacats de l'any 2009. No l'hem feta pas nosaltres, la llista. Es tracta de la que cada desembre publica la revista Science i que aquest any ens duu làsers i púlsars, proteïnes i altres molècules, la Lluna i el carboni, teràpia gènica i homínids...
10. El primer làser de rajos X. Tots tenim làsers a casa i cada dia n'utilitzem a patades, però tots els habituals emeten radiació electromagnètica visible (és a dir, llum) o radiació infrarroja. A mesura que augmentem la freqüència de la llum, és a dir, ens n'anem cap al blau i el violat, l'ultraviolat i els rajos X, cada vegada és més difícil aconseguir emissió de llum làser (per raons que ara no cal explicar). Ara, finalment, s'ha aconseguit crear un làser que emet en rajos X. Però no us penseu que s'assembla als làsers habituals, es tracta d'un làser d'electrons lliures, un tipus de làser que funciona de forma molt diferent a la dels làsers tradicionals. La joguina es diu Linac Coherent Light Source i està situada a les instal·lacions de l'accelerador lineal de Stanford.
9. El rejoveniment del Hubble. El vell i entranyable telescopi espacial Hubble es fa vell. Un dels més exitosos estris que tenim donant voltes damunt dels nostres caps ja ha complert 19 anys. Però es resisteix a morir. Després de dues dècades de donar-nos imatges espectaculars de l'univers i fer una "carrera científica" impressionant, la missió de maig del transbordador espacial Atlantis el va rejovenir amb una nova càmera i diversos instruments nous. El Hubble ens seguirà deixant bocabadats i seguirà contribuint a la ciència.
7. Èxits en teràpia gènica. La teràpia gènica va començar a aplicar-se en humans el 1990, però el seu progrés ha estat lent, ple de dificultats i problemes. El 2009, però, ha vist tres grans èxits en aquest camp quan diferents grups d'investigadors han informat de bons resultats en el tractament de tres malalties:
6. Aigua a la Lluna. Sembla que encara podrem anar a patinar sobre gel en algun cràter de la Lluna. Després de diverses observacions de ràdar durant la dècada de 1990 que suggerien la possibilitat de l'existència de gel d'aigua en els cràters de les zones polars de la Lluna, i després de la detecció de concentracions d'hidrogen a prop dels pols lunars el 1998, finalment hem sortit de dubtes. El passat octubre le sonda LCROSS ens ho confirmà a la manera bèstia: envià un trasto (una sonda d'impacte, si voleu ser més delicats) perquè literalment s'estavellés a 7.000 km/h contra el fons d'un cràter al pol nord de la Lluna (el cràter Cabeus) i poder analitzar tot el que sortia volant d'aquesta explosió... i la LCROSS, allà dalt va detectar sense cap possibilitat de confusió, la presència d'aigua. El gel només el podrem trobar als pols lunars: si el cràter és prou profund la llum del Sol no hi arriba mai i la temperatura és sempre molt freda (-200 ºC us sembla prou fred?), l'aigua pot arribar-hi per impactes de cometes, que escampen molècules d'aigua per la superfície de la Lluna. Amb la llum del Sol les molècules es descomponen ràpidament, donant hidrogen i ions hidroxil, però si cauen al fons d'un cràter polar, s'hi queden. I al llarg de milers de milions d'anys es poden haver acumulat molts i molts litres.
5. Eterna joventut?. La rapamicina o sirolimús és un fàrmac immunosupressor que s'utilitza sovint per a evitar el refús en els transplaments, especialment en els de ronyó. Es va descobrir ja fa anys com a producte d'un fong, el Streptomyces hygroscopicus, però ara tot just s'ha descobert que permet allargar la vida de ratolins fins a un 14% respecte a la mitjana de vida habitual. És la primera vegada que s'aconsegueix una cosa així en mamífers. Encara no es té totalment clar el mecanisme bioquímic d'actuació d'aquest "antienvelliment", i evidentment no és l'elixir de l'eterna joventut: recordeu que també és un immunosupressor i, per tant, redueix molt la capacitat del sistema immunitari per enfrontar-se a malalties. En quaslevol cas, el descobriment obre moltes portes per a nous camins de recerca.
4. Monopols magnètics. Tots sabem que un imant té dos pols, i tant se val com el tallem o el trossegem, cada trosset sempre tindrà dos pols. Els físics, però fa temps que especulen sobre l'existència de partícules magnètiques amb un únic pol, els monopols magnètics. El cert és que mai s'ha detectat cap monopol magnètic, però teòricament potser podrien explicar perquè la càrrega elèctrica està quantificada (és a dir, sempre és un múltiple de la càrrega elètrica fonamental), a més algunes teories de gran unificació també en prediuen l'existència. Ara uns quants equips de recerca en física, ja que sembla que no detectem monopols, han decidit tirar pel dret i crear-los ells mateixos. El que han fet és crear el que en física s'anomena una quasipartícula, que té les mateixes propietats que tindria un monopol, i ho han fet en un tipus de cristalls anomenats gels de spin, com ara el titanat de disprosi, no pas un cristall que trobeu a ca l'adroguer.
3. L'adrenalina de les plantes. Feia temps que se sabia que grans concentracions d'una substància anomenada àcid absícic o dormina en les plantes provoca que les llavors entressins en "hivernació" i limitessin al màxim el consum d'aigua i el creixement, cosa que les ajuda a sobreviure greus períodes de sequera. El problema és que no se sabia el mecanisme d'actuació d'aquesta molècula ni quins eren els receptors cel·lulars. Aquest any diversos equips d'arreu del món, han trobat la resposta a aquestes preguntes i han aconseguit aterrar una barrera que feia temps que obstaculitzava diverses línies de recerca en biologia de les plantes. A més, resulta que les proteïnes receptores en qüestió pertanyen a una família de proteïnes molt conservada, és a dir, que es troba en molts altres organismes, fet que obre encara més perspectives de recerca.
2. Púlsars en rajos γ. Els púlsars són estels de neutrons en ràpida rotació, amb un camp magnètic molt intens i que emeten radiació electromagnètica en dos feixos molt intensos als dos pols del seu camp magnètic. Vistos des de la Terra semblen una estrella polsant, talment com la llum d'un far, ja que només els detectem en el moment en què un dels dos feixos que emet està dirigit cap a nosaltres. El primer púlsar el va descobrir la Jocelyn Bell el novembre de 1967 i des de llavors no han deixat de sorprendre a tothom. Fins ara només se'ls observava i estudiava en la banda de les ones radioelèctriques, però amb la posada en marxa del telescopi espacial de rajos γ Fermi hem pogut observar aquestes criatures també en la banda dels rajos γ, i els resultats han estat espectaculars. Les dades comencen a donar als astrofísics una millor comprensió dels mecanismes que es produeixen en aquesta mena d'estrelles, a més de permetre descobrir molts púlsars nous. Però a més dels púlsars, el Fermi ens permetrà explorar tot el cel en la banda de rajos γ amb una resolució i sensibilitat molt superior a la que es tenia fins ara. Estigueu al cas, que aviat arribaran més descobriments fascinants!
And the winner is...
1. Ardi, el nostre avantpassat més llunyà. Pot haver-hi millor manera de celebrar l'aniversari de Darwin? No tenim una gran quantitat de restes fòssils força completes dels nostres avantpassats homínids més llunyans. Fins aquest any el més antic de tots era Lucy, l'entranyable Australopithecus afarensis descoberta el 1974 a la vall d'Awash, a la depressió Afar d'Etiòpia, un lloc que no para de donar-nos magnífiques troballes. I dic fins aquest any, perquè el 2009 s'ha afegit a la família un encara més antic: Ardi.
Ardi, un individu de l'espècie Ardipithecus ramidus, fou descobert el 1994, però s'han trigar quinze anys a exacavar, analitzar i classificar totes les restes. Els resultats, espectaculars, s'han publicat aquest passat octubre. Ardi té una antiguitat de 4,4 milions d'anys (Lucy només 3,2 milions d'anys) i així, Ardipithecus ramidus actualment és l'avantpassat dels humans més proper a l'ancestre comú entre els humans, Homo sapiens, i els ximpanzès, Pan troglodytes. Malgrat que ja s'havien trobat restes d'A. ramidus abans, aquesta és el primer esquelet més o menys complet i ens permet arribar a moltes conclusions sobre aquest avantpassat nostre (en realitat, no és segur que sigui avantpassat directe nostre, podia ser una branca lateral que no ha arribat als nostres dies).
Ara ja sembla clar que l'avantpassat comú entre homes i ximpanzès no era en absolut semblant a un ximpanzè, com hi ha sovint la tendència a imaginar-lo. Les conclusions més destacades de l'estudi són que l'A. ramidus probablement era arborícola, quadrúpede i no podia caminar sobre els artells (com fan actualment els ximpanzès). Diversos trets indiquen formació de parelles mascle-femella i inversió de recursos en la cura de la descendència. Destaca la presència del polze oposable també als peus i que, segurament, podia ser bípede, fet que suggereix bipedisme a terra però quadripedisme als arbres. Una altra conclusió és que possiblement els nostres avantpassats habitaven en zones més boscoses i no en àrees de sabana com fins ara es considerava més plausible.
Prou xerrameca, vegeu-ne el vídeo de Science:
Ara només cal veure què ens durà el 2010. Com sempre, cada descobriment que fem ens duu a cinquanta preguntes noves que abans ni tan sols havíem imaginat. Aquesta és la grandesa i la fascinació de la ciència... i encara hi ha qui diu que la ciència és avorrida... no us entretingueu, que us espera tot un univers per descobrir!
10. El primer làser de rajos X. Tots tenim làsers a casa i cada dia n'utilitzem a patades, però tots els habituals emeten radiació electromagnètica visible (és a dir, llum) o radiació infrarroja. A mesura que augmentem la freqüència de la llum, és a dir, ens n'anem cap al blau i el violat, l'ultraviolat i els rajos X, cada vegada és més difícil aconseguir emissió de llum làser (per raons que ara no cal explicar). Ara, finalment, s'ha aconseguit crear un làser que emet en rajos X. Però no us penseu que s'assembla als làsers habituals, es tracta d'un làser d'electrons lliures, un tipus de làser que funciona de forma molt diferent a la dels làsers tradicionals. La joguina es diu Linac Coherent Light Source i està situada a les instal·lacions de l'accelerador lineal de Stanford.
9. El rejoveniment del Hubble. El vell i entranyable telescopi espacial Hubble es fa vell. Un dels més exitosos estris que tenim donant voltes damunt dels nostres caps ja ha complert 19 anys. Però es resisteix a morir. Després de dues dècades de donar-nos imatges espectaculars de l'univers i fer una "carrera científica" impressionant, la missió de maig del transbordador espacial Atlantis el va rejovenir amb una nova càmera i diversos instruments nous. El Hubble ens seguirà deixant bocabadats i seguirà contribuint a la ciència.
Una imatge feta pel rejovenit Hubble. La galàxia espiral NGC 4522, membre del cúmul de Virgo. Però si us hi fixeu també veureu munts de galàxies molt més llunyanes al fons
8. Grafè, el material de moda. Agafeu la mina d'un llapis i traieu-ne una fina capa, una capa que només tingui un àtom de gruix: ja teniu el material de moda, el grafè. Bé, sí, no és pas fàcil treure una capa d'un àtom de gruix; de fet no fou fins el 2004 que un equip d'investigadors van aconseguir obtenir mostres de grafè. Aquest any 2009, però, s'han produït un seguit de decobriments sobre les propietats del grafè i sobre les maneres d'obtenir grans làmines del material. L'interès de la cosa està en les magnífiques propietats elèctriques del material, que poden dur a noves aplicacions en electrònica i comunicacions, com ara transistors molt més ràpids que els actuals.Imatge del grafè obtinguda per microscòpia electrònica de transmissió (coi, no us impressiona? que esteu veient àtoms individuals de carboni, collons!)
7. Èxits en teràpia gènica. La teràpia gènica va començar a aplicar-se en humans el 1990, però el seu progrés ha estat lent, ple de dificultats i problemes. El 2009, però, ha vist tres grans èxits en aquest camp quan diferents grups d'investigadors han informat de bons resultats en el tractament de tres malalties:
- Amaurosi congènita de Leber. És una disminució greu o pèrdua total de la visió que apareix en la infantesa. És deguda a una afectació de la retina i el nervi òptic que es transmet hereditàriament (pels que ho volgueu saber, de forma autosòmica recessiva). Un equip d'investigadors al Regne Unit i a Estats Units han aconseguit millorar significativament la capacitat visual de 12 pacients injectant als seus ulls un virus inofensiu que duu un gen que codifica l'enzim necessari per a produir un pigment fotosensible (com a daltonià que sóc, cal dir que amb una tècnica semblant un altre equip va proporcionar visió totalment en color a unes mones esquirol que eren daltonianes!)
- Adrenoleucodistròfia associada al cromosoma X. Una malatltia hereditària que acostuma a provocar la mort abans de l'adolescència: un error en un gen provoca la destrucció de la mielina que recobreix les fibres nervioses, fet que els impedeix conduir els impulsos nerviosos. Fa dos anys un equip francès va insertar un gen corrector, l'organisme va començar a fabricar la proteïna que mancava i actualment s'ha aturat la degeneració en el cervell provocada per la malaltia.
- Immunodeficiència combinada greu. Absència d'immunitat cel·lular provocada per diversos factors. El segon tipus més habitual és provocada per la manca d'un enzim, l'adenosina deaminasa. Un equip italià confirmà que el 80% dels pacients d'un estudi amb teràpia gènica iniciat fa vuit anys ja no presenten els problemes d'aquesta malaltia i no han patit cap mena d'efecte secundari.
6. Aigua a la Lluna. Sembla que encara podrem anar a patinar sobre gel en algun cràter de la Lluna. Després de diverses observacions de ràdar durant la dècada de 1990 que suggerien la possibilitat de l'existència de gel d'aigua en els cràters de les zones polars de la Lluna, i després de la detecció de concentracions d'hidrogen a prop dels pols lunars el 1998, finalment hem sortit de dubtes. El passat octubre le sonda LCROSS ens ho confirmà a la manera bèstia: envià un trasto (una sonda d'impacte, si voleu ser més delicats) perquè literalment s'estavellés a 7.000 km/h contra el fons d'un cràter al pol nord de la Lluna (el cràter Cabeus) i poder analitzar tot el que sortia volant d'aquesta explosió... i la LCROSS, allà dalt va detectar sense cap possibilitat de confusió, la presència d'aigua. El gel només el podrem trobar als pols lunars: si el cràter és prou profund la llum del Sol no hi arriba mai i la temperatura és sempre molt freda (-200 ºC us sembla prou fred?), l'aigua pot arribar-hi per impactes de cometes, que escampen molècules d'aigua per la superfície de la Lluna. Amb la llum del Sol les molècules es descomponen ràpidament, donant hidrogen i ions hidroxil, però si cauen al fons d'un cràter polar, s'hi queden. I al llarg de milers de milions d'anys es poden haver acumulat molts i molts litres.
El cràter Erlanger, a 90 km del pol nord lunar, amb prou feines il·luminat pel Sol, fotografiat per la Lunar Reconnaissance Orbiter. És un bon candidat a tenir aigua acumulada al seu fons.
5. Eterna joventut?. La rapamicina o sirolimús és un fàrmac immunosupressor que s'utilitza sovint per a evitar el refús en els transplaments, especialment en els de ronyó. Es va descobrir ja fa anys com a producte d'un fong, el Streptomyces hygroscopicus, però ara tot just s'ha descobert que permet allargar la vida de ratolins fins a un 14% respecte a la mitjana de vida habitual. És la primera vegada que s'aconsegueix una cosa així en mamífers. Encara no es té totalment clar el mecanisme bioquímic d'actuació d'aquest "antienvelliment", i evidentment no és l'elixir de l'eterna joventut: recordeu que també és un immunosupressor i, per tant, redueix molt la capacitat del sistema immunitari per enfrontar-se a malalties. En quaslevol cas, el descobriment obre moltes portes per a nous camins de recerca.
4. Monopols magnètics. Tots sabem que un imant té dos pols, i tant se val com el tallem o el trossegem, cada trosset sempre tindrà dos pols. Els físics, però fa temps que especulen sobre l'existència de partícules magnètiques amb un únic pol, els monopols magnètics. El cert és que mai s'ha detectat cap monopol magnètic, però teòricament potser podrien explicar perquè la càrrega elèctrica està quantificada (és a dir, sempre és un múltiple de la càrrega elètrica fonamental), a més algunes teories de gran unificació també en prediuen l'existència. Ara uns quants equips de recerca en física, ja que sembla que no detectem monopols, han decidit tirar pel dret i crear-los ells mateixos. El que han fet és crear el que en física s'anomena una quasipartícula, que té les mateixes propietats que tindria un monopol, i ho han fet en un tipus de cristalls anomenats gels de spin, com ara el titanat de disprosi, no pas un cristall que trobeu a ca l'adroguer.
3. L'adrenalina de les plantes. Feia temps que se sabia que grans concentracions d'una substància anomenada àcid absícic o dormina en les plantes provoca que les llavors entressins en "hivernació" i limitessin al màxim el consum d'aigua i el creixement, cosa que les ajuda a sobreviure greus períodes de sequera. El problema és que no se sabia el mecanisme d'actuació d'aquesta molècula ni quins eren els receptors cel·lulars. Aquest any diversos equips d'arreu del món, han trobat la resposta a aquestes preguntes i han aconseguit aterrar una barrera que feia temps que obstaculitzava diverses línies de recerca en biologia de les plantes. A més, resulta que les proteïnes receptores en qüestió pertanyen a una família de proteïnes molt conservada, és a dir, que es troba en molts altres organismes, fet que obre encara més perspectives de recerca.
2. Púlsars en rajos γ. Els púlsars són estels de neutrons en ràpida rotació, amb un camp magnètic molt intens i que emeten radiació electromagnètica en dos feixos molt intensos als dos pols del seu camp magnètic. Vistos des de la Terra semblen una estrella polsant, talment com la llum d'un far, ja que només els detectem en el moment en què un dels dos feixos que emet està dirigit cap a nosaltres. El primer púlsar el va descobrir la Jocelyn Bell el novembre de 1967 i des de llavors no han deixat de sorprendre a tothom. Fins ara només se'ls observava i estudiava en la banda de les ones radioelèctriques, però amb la posada en marxa del telescopi espacial de rajos γ Fermi hem pogut observar aquestes criatures també en la banda dels rajos γ, i els resultats han estat espectaculars. Les dades comencen a donar als astrofísics una millor comprensió dels mecanismes que es produeixen en aquesta mena d'estrelles, a més de permetre descobrir molts púlsars nous. Però a més dels púlsars, el Fermi ens permetrà explorar tot el cel en la banda de rajos γ amb una resolució i sensibilitat molt superior a la que es tenia fins ara. Estigueu al cas, que aviat arribaran més descobriments fascinants!
Cicle d'imatges del púlsar de Vela, a partir de les observacions del Fermi. Tingueu present dues coses: 1) el cicle està passat a "càmera lenta", ja que en realitat només dura 98 mil·lisegons. 2) Recordeu que la imatge és en rajos γ, la brillantor representa la intensitat dels rajos γ, no correspon a llum visible, és a dir, a ull nu no veuríeu això.
And the winner is...
1. Ardi, el nostre avantpassat més llunyà. Pot haver-hi millor manera de celebrar l'aniversari de Darwin? No tenim una gran quantitat de restes fòssils força completes dels nostres avantpassats homínids més llunyans. Fins aquest any el més antic de tots era Lucy, l'entranyable Australopithecus afarensis descoberta el 1974 a la vall d'Awash, a la depressió Afar d'Etiòpia, un lloc que no para de donar-nos magnífiques troballes. I dic fins aquest any, perquè el 2009 s'ha afegit a la família un encara més antic: Ardi.
Ardi, un individu de l'espècie Ardipithecus ramidus, fou descobert el 1994, però s'han trigar quinze anys a exacavar, analitzar i classificar totes les restes. Els resultats, espectaculars, s'han publicat aquest passat octubre. Ardi té una antiguitat de 4,4 milions d'anys (Lucy només 3,2 milions d'anys) i així, Ardipithecus ramidus actualment és l'avantpassat dels humans més proper a l'ancestre comú entre els humans, Homo sapiens, i els ximpanzès, Pan troglodytes. Malgrat que ja s'havien trobat restes d'A. ramidus abans, aquesta és el primer esquelet més o menys complet i ens permet arribar a moltes conclusions sobre aquest avantpassat nostre (en realitat, no és segur que sigui avantpassat directe nostre, podia ser una branca lateral que no ha arribat als nostres dies).
Ara ja sembla clar que l'avantpassat comú entre homes i ximpanzès no era en absolut semblant a un ximpanzè, com hi ha sovint la tendència a imaginar-lo. Les conclusions més destacades de l'estudi són que l'A. ramidus probablement era arborícola, quadrúpede i no podia caminar sobre els artells (com fan actualment els ximpanzès). Diversos trets indiquen formació de parelles mascle-femella i inversió de recursos en la cura de la descendència. Destaca la presència del polze oposable també als peus i que, segurament, podia ser bípede, fet que suggereix bipedisme a terra però quadripedisme als arbres. Una altra conclusió és que possiblement els nostres avantpassats habitaven en zones més boscoses i no en àrees de sabana com fins ara es considerava més plausible.
Prou xerrameca, vegeu-ne el vídeo de Science:
Ara només cal veure què ens durà el 2010. Com sempre, cada descobriment que fem ens duu a cinquanta preguntes noves que abans ni tan sols havíem imaginat. Aquesta és la grandesa i la fascinació de la ciència... i encara hi ha qui diu que la ciència és avorrida... no us entretingueu, que us espera tot un univers per descobrir!
21 de desembre 2009
19 de desembre 2009
Aquest any sí
Ho va escriure en
Zavodovski
a les
20:39
Aquest any sí!
Aquest any 6...
... i per molts anys!
Aquest any 6...
... i per molts anys!
14 de desembre 2009
Civilization entre vinyes
Ho va escriure en
Zavodovski
a les
19:19
Feia ben bé un parell de mesos que esperàvem aquest moment. Tot va començar una nit en què xerrant, xerrant, l'Albert va confessar que, a punt de fer 30 anys, encara no havia jugat mai al Civilization. Escandalitzats, uns quants companys de les nits lúdiques dels dijous vam decidir posar remei a aquesta ignomínia. Vam fer córrer la veu: necessitàvem més gent per a aquest desflorament solemne. Finalment, i malgrat les dificultats inicials per assolir un nombre suficient de jugadors, el passat dissabte 12 de desembre ens vam reunir set amics per jugar una partida que bé podríem batejar Civ-Penedès MMIX, o 'el dia en què l'Albert Mestre Gaier va perdre la innocència'. Val a dir que altres dos jugadors, en Xavi i el Miquel, tampoc no havien ensumat mai abans el tauler d'aquest clàssic d'Avalon Hill, ni havien gaudit de la flaire de les fitxes de cartró, ni havien sentit o fet les bromes típiques i recurrents. Els altres érem en Bo, el Pere, el Xavier (Sr. Ulé) i un servidor.
El lloc triat per a tan magne esdeveniment va ser Cal Peret Parera, una bonica masia al bell mig de les vinyes penedesenques. Fa dos mesos vaig tenir un presentiment i ara puc dir, sens cap mena de dubte, que aquest indret tan proper a Vilafranca ha estat tota una troballa, el lloc idoni per gaudir d'una partida llarga i un bon dinar amb els amics. Aprofito per donar les gràcies a la Maria i la Laura per una acollida i un tiberi estupends!
Ningú no portava daus, no calien... només 55 fitxes per bàndol, 9 ciutats i 4 vaixells.
Vuit hores de joc per endavant...
Força puntuals, a les 10 del matí tocades, començàvem a desplegar el tauler de l'Advanced Civilization. Els diferents pobles van ser triats en aquest ordre:
Em sembla que seré força breu a l'hora de descriure la partida. No perquè aquesta no fos divertida ni emocionant... tot el contrari. Simplement, aquí volia sobretot explicar la gestació de la trobada i quatre anècdotes més. Alguns recordaran aquesta partida per la meva badada a l'hora de cobrar els impostos (o millor dit, en aquest cas, 'pagar-los') en un moment puntual, però que, evidentment, es va magnificar... exagerar... tergiversar... un error pel qual seré vilipendiat in saecula saeculorum, com un Millet qualsevol. Altres diran que els cretins van jugar com mai i van perdre com sempre, però s'ha de reconèixer que una passa de grip espanyola del tot inoportuna i immerescuda va trastocar els plans del gran poble minoic... però aquest mateix virus de la influença també va fer estralls a les terres occidentals, repetidament i des d'un bon començament. Un parell es van dedicar a emular en Monty i la guineu del desert mentre s'esbatussaven a la Cirenaica, això quan els elefants africans no es dedicaven a vendre assegurances de vida als (ba)tracis que poblaven la Campània, o en les estones lliures dels egipcis, obcecats a destruir ciutats cretenques que només existien sobre plànol (o en la seva imaginació). Una història ben diferent a la de Nikolaipolis, ciutat fundada pels tracis a la vora occidental de la mar Negra, esplendorosa, motiu d'immensa joia i que de ben segur va contribuir a un meritori segon lloc en la classificació final. I qui va ser el campió indiscutible? El gran líder el nom del qual serà recordat eternament; la glòria i la immortalitat per a ell. Ai va... ai va... ai babilonio que mareas...
Amic Jordi Cairol, que ens vas abandonar pels teus compromisos familiars, em sap greu dir-te que no vam poder evitar allò que estava escrit. El teu pitjor malson es va fer realitat! :-)
Fins aquí les meves paraules. Altres Plinis vindran que ho explicaran millor.
I com que unes imatges valen més que moltes paraules o, si més no, ajuden... aquí teniu unes quantes fotos:
El lloc triat per a tan magne esdeveniment va ser Cal Peret Parera, una bonica masia al bell mig de les vinyes penedesenques. Fa dos mesos vaig tenir un presentiment i ara puc dir, sens cap mena de dubte, que aquest indret tan proper a Vilafranca ha estat tota una troballa, el lloc idoni per gaudir d'una partida llarga i un bon dinar amb els amics. Aprofito per donar les gràcies a la Maria i la Laura per una acollida i un tiberi estupends!
Ningú no portava daus, no calien... només 55 fitxes per bàndol, 9 ciutats i 4 vaixells.
Vuit hores de joc per endavant...
Força puntuals, a les 10 del matí tocades, començàvem a desplegar el tauler de l'Advanced Civilization. Els diferents pobles van ser triats en aquest ordre:
- Bo: Babilònia
- Pere: Creta
- Xavi: Egipte
- Albert: Àfrica
- Marià: Àsia
- Miquel: Ibèria
- Sr. Ulé: Tràcia
Em sembla que seré força breu a l'hora de descriure la partida. No perquè aquesta no fos divertida ni emocionant... tot el contrari. Simplement, aquí volia sobretot explicar la gestació de la trobada i quatre anècdotes més. Alguns recordaran aquesta partida per la meva badada a l'hora de cobrar els impostos (o millor dit, en aquest cas, 'pagar-los') en un moment puntual, però que, evidentment, es va magnificar... exagerar... tergiversar... un error pel qual seré vilipendiat in saecula saeculorum, com un Millet qualsevol. Altres diran que els cretins van jugar com mai i van perdre com sempre, però s'ha de reconèixer que una passa de grip espanyola del tot inoportuna i immerescuda va trastocar els plans del gran poble minoic... però aquest mateix virus de la influença també va fer estralls a les terres occidentals, repetidament i des d'un bon començament. Un parell es van dedicar a emular en Monty i la guineu del desert mentre s'esbatussaven a la Cirenaica, això quan els elefants africans no es dedicaven a vendre assegurances de vida als (ba)tracis que poblaven la Campània, o en les estones lliures dels egipcis, obcecats a destruir ciutats cretenques que només existien sobre plànol (o en la seva imaginació). Una història ben diferent a la de Nikolaipolis, ciutat fundada pels tracis a la vora occidental de la mar Negra, esplendorosa, motiu d'immensa joia i que de ben segur va contribuir a un meritori segon lloc en la classificació final. I qui va ser el campió indiscutible? El gran líder el nom del qual serà recordat eternament; la glòria i la immortalitat per a ell. Ai va... ai va... ai babilonio que mareas...
Amic Jordi Cairol, que ens vas abandonar pels teus compromisos familiars, em sap greu dir-te que no vam poder evitar allò que estava escrit. El teu pitjor malson es va fer realitat! :-)
Fins aquí les meves paraules. Altres Plinis vindran que ho explicaran millor.
I com que unes imatges valen més que moltes paraules o, si més no, ajuden... aquí teniu unes quantes fotos:
11 de desembre 2009
13D
Ho va escriure en
Zavodovski
a les
10:05
170 municipis, 700.000 persones convocades.
Si voleu que en aquest país algun dia es publiqui un joc del tipus 1960: The Making of the President o Die Macher, versió catalana, ja sabeu què heu de votar.
A Vilafranca, alguns ja hem votat anticipadament... ens avancem als esdeveniments :-)
Si voleu que en aquest país algun dia es publiqui un joc del tipus 1960: The Making of the President o Die Macher, versió catalana, ja sabeu què heu de votar.
A Vilafranca, alguns ja hem votat anticipadament... ens avancem als esdeveniments :-)
01 de desembre 2009
Presentació de Talamanca 1714
Tot just acaba de sortir de la impremta el llibre Talamanca 1714. Arqueologia d'una batalla, el darrer llibre d'en Francesc Xavier Hernàndez i el seu grup de col·laboradors en arqueologia de camps de batalla, encapçalats per en Xavier Rubio. Publicat per Llibres de Matrícula, aquest llibre és el segon número de la seva col·lecció "Camp de Mart", després del dedicat a la batalla d'Almenar.
Amb un estudi de la darrera gran batalla campal dels exèrcits catalans durant la Guerra de Successió, la batalla de Talamanca, el grup d'Hernàndez novament ens proposa una aproximació innovadora i moderna a la història militar, amb les eines a què ja ens té acostumats: anàlisi acurada de fonts textuals, arqueologia i prospecció del camp de batalla, ús de mètodes historiogràfics moderns, ús d'eines actuals, com els sistemes d'informació geogràfica, etc.
El proper divendres 11 de desembre, a dos quarts de vuit del vespre, es farà la presentació oficial del llibre, a l'espai del Memorial 1714 (al Fossar de les Moreres) de Barcelona.
Si teniu un forat a l'agenda, ja sabeu què podeu fer. Nosaltres hi serem (i us n'informarem)!
Amb un estudi de la darrera gran batalla campal dels exèrcits catalans durant la Guerra de Successió, la batalla de Talamanca, el grup d'Hernàndez novament ens proposa una aproximació innovadora i moderna a la història militar, amb les eines a què ja ens té acostumats: anàlisi acurada de fonts textuals, arqueologia i prospecció del camp de batalla, ús de mètodes historiogràfics moderns, ús d'eines actuals, com els sistemes d'informació geogràfica, etc.
El proper divendres 11 de desembre, a dos quarts de vuit del vespre, es farà la presentació oficial del llibre, a l'espai del Memorial 1714 (al Fossar de les Moreres) de Barcelona.
Si teniu un forat a l'agenda, ja sabeu què podeu fer. Nosaltres hi serem (i us n'informarem)!
26 de novembre 2009
Editorial compartit
Ho va escriure en
Zavodovski
a les
11:57
La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
Publiquen aquest text 12 diaris catalans: El Periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
Publiquen aquest text 12 diaris catalans: El Periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.
25 de novembre 2009
Wargames i Llatinoamèrica (3): la Guerra del Brasil
El tercer lliurament de la sèrie està dedicat a una guerra poc coneguda en el nostre entorn i que està representada per només un joc de simulació. Es tracta de la Guerra del Brasil (Guerra da Cisplatina en portuguès), un conflicte entre les Províncies Unides del Río de la Plata (que després serà l'Argentina) i l'Imperi del Brasil, que donarà lloc a la creació de l'Uruguai.
El conflicte
L'origen del conflicte es troba en la sobirania sobre la Banda Oriental, la part de territori sota domini espanyol al nord del Río de la Plata, entre aquest i els dominis portuguesos. El procés d'independència de la Banda Oriental fou liderat per José Gervasio Artigas el 1811 i es convertí en el nucli de la Liga Federal, creada el 1813 i que incloïa també les províncies de Córdoba i Corrientes, entre altres, en clara competència amb el Río de la Plata. Aquesta Liga Federal fou finalment annexada per les Províncies Unides del Río de la Plata el 1820, excepte, precisament, la província de la Banda Oriental, que fou annexada per Portugal amb el nom de Provincia Cisplatina.
Després d'uns anys, amb una poc dissimulada pressió del govern de les Províncies Unides, el 1825 el congrés de la Provincia Cisplatina declarà la seva independència del Brasil (que llavors ja era independent de Portugal). La resposta de l'imperi brasiler fou declarar la guerra als secessionistes i a les Províncies Unides. La flota brasilera bloquejà el Río de la Plata però la iniciativa terrestre fou dels argentins, que aviat cruearen el Río de la Plata amb un exèrcit. El Brasil no pogué reunir un exèrcit fins 1826 per a enfrontar-se als argentins i els orientals. Els encontres entre les tropes d'ambdós bàndols foren, en general, de poca magnitud, excepte en la batalla més important, la batalla d'Ituzaingó (o batalla de Passo do Rosário per als brasilers), que acabà amb victòria argentina.
Tot i així, cap dels dos bàndols tenia els recursos suficients per donar un cop definitiu a l'enemic, i la guerra no era gaire popular ni a Buenos Aires ni a Rio de Janeiro. Finalment, sota l'arbitratge de França i el Regne Unit, es signà el tractat de Montevideo (27 d'agost de 1828), que posava fi a la guerra i que creava la nova república independent del Estado Oriental del Uruguay.
Les simulacions
Com ja hem dit, aquest conflicte està representat per un únic joc:
A batalha do Passo do Rosário (Decio Damasceno Ferreira, Riachuelo Games, 2008). Es tracta d'un joc que va aparèixer amb el número 3 de la revista brasilera Strategos i que actualment es pot descarregar com a print and play de la web de Riachuelo Games.
El conflicte
L'origen del conflicte es troba en la sobirania sobre la Banda Oriental, la part de territori sota domini espanyol al nord del Río de la Plata, entre aquest i els dominis portuguesos. El procés d'independència de la Banda Oriental fou liderat per José Gervasio Artigas el 1811 i es convertí en el nucli de la Liga Federal, creada el 1813 i que incloïa també les províncies de Córdoba i Corrientes, entre altres, en clara competència amb el Río de la Plata. Aquesta Liga Federal fou finalment annexada per les Províncies Unides del Río de la Plata el 1820, excepte, precisament, la província de la Banda Oriental, que fou annexada per Portugal amb el nom de Provincia Cisplatina.
El juramento de los treinta y tres orientales, de Juan Manuel Blanes [Font: Wikimedia Commons]
Després d'uns anys, amb una poc dissimulada pressió del govern de les Províncies Unides, el 1825 el congrés de la Provincia Cisplatina declarà la seva independència del Brasil (que llavors ja era independent de Portugal). La resposta de l'imperi brasiler fou declarar la guerra als secessionistes i a les Províncies Unides. La flota brasilera bloquejà el Río de la Plata però la iniciativa terrestre fou dels argentins, que aviat cruearen el Río de la Plata amb un exèrcit. El Brasil no pogué reunir un exèrcit fins 1826 per a enfrontar-se als argentins i els orientals. Els encontres entre les tropes d'ambdós bàndols foren, en general, de poca magnitud, excepte en la batalla més important, la batalla d'Ituzaingó (o batalla de Passo do Rosário per als brasilers), que acabà amb victòria argentina.
Tot i així, cap dels dos bàndols tenia els recursos suficients per donar un cop definitiu a l'enemic, i la guerra no era gaire popular ni a Buenos Aires ni a Rio de Janeiro. Finalment, sota l'arbitratge de França i el Regne Unit, es signà el tractat de Montevideo (27 d'agost de 1828), que posava fi a la guerra i que creava la nova república independent del Estado Oriental del Uruguay.
Les simulacions
Com ja hem dit, aquest conflicte està representat per un únic joc:
A batalha do Passo do Rosário (Decio Damasceno Ferreira, Riachuelo Games, 2008). Es tracta d'un joc que va aparèixer amb el número 3 de la revista brasilera Strategos i que actualment es pot descarregar com a print and play de la web de Riachuelo Games.
Representa la batalla d'Ituzaingó, un encontre dominat per la cavalleria en un terreny força abrupte. Com correspon a un joc de revista, les regles són simples i conté poques fitxes (unes 50). No l'he jugat i, per tant, no en puc dir gaire cosa més.
21 de novembre 2009
Un nou mercat asteca
Alguns dels que ens llegiu potser recordareu que el guanyador del Primer concurs Ciutat de Granollers de creació de jocs va ser El mercado de Tlatelolco, de Víctor Melo. Ara podem celebrar que, finalment, aquest excel·lent joc serà publicat professionalment, amb el nom d'El mercado azteca. L'editor és Nestorgames, l'empresa d'en Néstor Romeral, que, creada fa pocs mesos, ha entrat amb molta força en el panorama lúdic de l'Estat espanyol.
Avui dissabte 21 de novembre, s'ha fet la presentació d'aquesta edició del joc a la botiga Jugar X Jugar de Barcelona, on tots els assistents han pogut encarregar el joc a un preu especial. El joc encara no està disponible a la web de l'editor, però ho estarà a partir de dilluns. L'edició, com tots els jocs de Nestorgames, és simple i elegant (vegeu la imatge a dalt), ideal per dur-la a sobre i jugar en qualsevol moment i a qualsevol lloc.
Felicitats a en Víctor Melo, a en Néstor Romerales i a l'Oriol Comas, per la part que els toca!
Avui dissabte 21 de novembre, s'ha fet la presentació d'aquesta edició del joc a la botiga Jugar X Jugar de Barcelona, on tots els assistents han pogut encarregar el joc a un preu especial. El joc encara no està disponible a la web de l'editor, però ho estarà a partir de dilluns. L'edició, com tots els jocs de Nestorgames, és simple i elegant (vegeu la imatge a dalt), ideal per dur-la a sobre i jugar en qualsevol moment i a qualsevol lloc.
Felicitats a en Víctor Melo, a en Néstor Romerales i a l'Oriol Comas, per la part que els toca!
18 de novembre 2009
Guerra de Successió: un museu virtual
Ens fa saber en Xavi Rubio que ja és a punt el «Museu Virtual de la Guerra de Successió». Es tracta d'un exhaustiu lloc web dedicat a la Guerra de Successió i creat pel Grup de Didàctica del Patrimoni de la Universitat de Barcelona, sota la direcció d'en Francesc Xavier Hernàndez.
Amb una presentació ben atractiva, el lloc vol ser un punt de referència per a qualsevol persona interessada en l'estudi de la Guerra de Successió, amb criteris historiogràfics moderns i amb informació actualitzada. Així, a més de la descripció global i detallada del conflicte, es presenta una completa selecció de fonts primàries, informació sobre les diverses batalles que es produïren en territori català (en alguns casos amb ordres de batalla molt detallats, informació arqueològica o anàlisis amb sistemes d'informació geogràfica, per exemple) i una anàlisi en profunditat de l'organització dels exèrcits involucrats (incloent-hi equipament, uniformologia, etc.).
El lloc tot just ha estat inaugurat, i en els propers mesos s'anirà afegint encara més informació. No oblideu de posar la seva URL a les vostres adreces d'interès:
http://www.guerradesuccessio.cat
Bona visita al museu virtual!
Amb una presentació ben atractiva, el lloc vol ser un punt de referència per a qualsevol persona interessada en l'estudi de la Guerra de Successió, amb criteris historiogràfics moderns i amb informació actualitzada. Així, a més de la descripció global i detallada del conflicte, es presenta una completa selecció de fonts primàries, informació sobre les diverses batalles que es produïren en territori català (en alguns casos amb ordres de batalla molt detallats, informació arqueològica o anàlisis amb sistemes d'informació geogràfica, per exemple) i una anàlisi en profunditat de l'organització dels exèrcits involucrats (incloent-hi equipament, uniformologia, etc.).
El lloc tot just ha estat inaugurat, i en els propers mesos s'anirà afegint encara més informació. No oblideu de posar la seva URL a les vostres adreces d'interès:
http://www.guerradesuccessio.cat
Bona visita al museu virtual!
17 de novembre 2009
Wargames i Llatinoamèrica (2): les guerres d'independència
Després de la visió general que vam fer al primer lliurament de la sèrie, comencem pel principi: les diverses campanyes militars que van garantir la independència de les colònies espanyoles i portugueses d'Amèrica.
El conflicte
El procés va iniciar-se el 1809, amb les primeres proclames i la creació de les primeres juntes de govern, sorgides arran del buit de poder creat per la invasió napoleònica a Espanya. Per bé que aquestes primeres juntes sovint juraven lleialtat a Ferran VII, les tendències sobiranistes foren clares de bon començament. A Sudamèrica, la majoria de primeres juntes sobiranes foren aviat esclafades per les tropes reialistes, però poc després els processos liderats per Simón Bolívar, Antonio José de Sucre i Francisco de Paula Santander a Veneçuela i Nova Granada, per José de San Martín a La Plata o per Bernardo O'Higgins a Xile, agafaren una forta embranzida que culminaren el 1824 en la darrera batalla decisiva del procés, la batalla d'Ayacucho, que segellà definitivament el destí independent de les colònies espanyoles.
Aquest procés va seguir una trajectòria una mica diferent a Mèxic, en què després d'un inici semblant al de Sudamèrica, amb les campanyes de Miguel Hidalgo i José María Morelos, la idea d'independència fou represa per les elits més conservadores encapçalades per Agustín de Iturbide, que el 1822 fou proclamat emperador de Mèxic. D'altra banda, la colònia portuguesa del Brasil va seguir un procés diferent i una mica curiós, ja que en ser envaït Portugal per les tropes napoleòniques, la família reial fugí al Brasil i d'aquesta manera l'antiga colònia es convertia ara en metròpoli. La cort només retornà a Lisboa el 1821, però l'hereu Pere romangué al Brasil i en proclamà la independència: naixia l'imperi del Brasil.
Cal fer notar que els protagonistes del procés emancipador, en general, foren les classes acomodades criolles, que en cap moment van intentar una «revolució social» sinó més aviat fer passar el domini social i econòmic exercit pels espanyols cap a l'aristocràcia criolla. En definitiva, del què es tractava era de substituir la posició dominant a nivell polític, social i econòmic dels espanyols per la dels criolls (curiosament, però, una bona part del fonament ideològic procedeix de les classes mitjanes). Per aquesta raó, en un primer moment la majoria del poble fou més aviat indiferent a una lluita que consideraven exclusiva dels privilegiats. Només quan els emancipadors es pogueren presentar com a màrtirs de l'opressió espanyola i quan aconseguiren «vendre» el projecte independentista com a necessari per a tot el país, les masses populars començaren a fer-los costat. D'altra banda la independència política no donà pas a una independència econòmica i la majoria de nous estats seguiren fent el paper de subministradors de matèries primeres a estats manufacturers, especialment Estats Units i el Regne Unit.
Les simulacions
No deixa de ser curiós que un esdeveniment que modificà completament el panorama geopolític d'Amèrica estigui tan poc representat en el món dels jocs de simulació històrica. Segurament cap de les parts implicades ha tingut les ganes de publicar res sobre el tema, a l'antiga metròpoli (l'Estat espanyol) perquè no va ser un conflicte especialment gloriós, i a les antigues colònies (els diversos estats llatinoamericans) segurament per manca de tradició, de recursos i de públic potencial. I això que sovint a Llatinoamèrica les diverses batalles d'aquestes campanyes marquen festivitats nacionals i s'hi ha creat una certa mitologia al seu voltant (fet normal en una guerra d'independència, no gaire diferent de certa mitologia triomfalista espanyola per a les guerres napoleòniques, que de petites escaramusses en fa victòries espectaculars).
En qualsevol cas, el cert és que a dia d'avui només existeix un joc que abasti tot el conflicte en l'àmbit gran estratègic (Guerra a Muerte), mentre que la resta tracten batalles concretes en l'àmbit tàctic. Val a dir que tot el conflicte a gran escala el veig força adequat per ser representat amb un card-driven. Fem una repassada dels jocs disponibles...
Guerra a Muerte (Javier Romero, Against the Odds, 2008). L'únic joc que s'ocupa de tot el procés global d'independència. Un joc força recomanable publicat al número 23 de la revista Against the Odds.
Campaña de los Andes (sense indicació d'autor, Labaro, 1987). Joc publicat per una editorial argentina. Molt difícil de trobar actualment, recrea la campaña de José de San Martín de 1817, quan creuà els Andes i s'endinsà a Xile. La campanya culminaria amb les batalles de Chacabuco i Maipú, que garantiren la independència de Xile.
Libertadores 1810-1824 (Enric Martí, Soldados y Estrategia / Alea, 2003). Sistema de joc publicat originalment a la revista Soldados y Estrategia el 2003, que simula a nivell tàctic vuit batalles de les guerres d'independència. Posteriorment, a la revista Alea, han anat apareixent escenaris per a altres batalles. El sistema de joc és prou interessant i funciona força bé; el problema és la manca de cura en alguns escenaris: al Pichincha, per exemple, la cartografia és errònia, l'ordre de batalla és estrany i la disposició inicial conté posicions forçades o històricament impossibles.
Line of Fire (Richard Berg, BSO Games, 2000). Joc d'àmbit tàctic Inclou dues batalles de l'època napoleònica: la batalla de Lundy's Lane (de la guerra angloamericana de 1812) i, la que és pertinent per a nosaltres, la batalla de Maipú.
Con cien cañones por banda (Enric Martí, Soldados y Estrategia / Alea, 2005). Joc sobre batalles navals de l'època napoleònica, publicat a Soldados y Estrategia, que també inclou un parell d'escenaris de les guerres d'independència: Montevideo i Maracaibo.
Children of the Sun: Battles of Marshall Antonio José de Sucre (no publicat). Un projecte frustrat de la desapareguda editorial Skirmish Line Games. La idea era fer una sèrie sobre diverses batalles de les campanyes d'independència, a un nivell més detallat i complex que la sèrie Libertadores. El primer joc havia d'estar dedicat a les batalles de Pichincha i Ayacucho. El projecte sembla estar mort i dubto que ningú no el reprengui. Una llàstima!
El conflicte
El procés va iniciar-se el 1809, amb les primeres proclames i la creació de les primeres juntes de govern, sorgides arran del buit de poder creat per la invasió napoleònica a Espanya. Per bé que aquestes primeres juntes sovint juraven lleialtat a Ferran VII, les tendències sobiranistes foren clares de bon començament. A Sudamèrica, la majoria de primeres juntes sobiranes foren aviat esclafades per les tropes reialistes, però poc després els processos liderats per Simón Bolívar, Antonio José de Sucre i Francisco de Paula Santander a Veneçuela i Nova Granada, per José de San Martín a La Plata o per Bernardo O'Higgins a Xile, agafaren una forta embranzida que culminaren el 1824 en la darrera batalla decisiva del procés, la batalla d'Ayacucho, que segellà definitivament el destí independent de les colònies espanyoles.
La batalla de Carabobo, per Martín Tovar [Font: Wikimedia Commons]
Aquest procés va seguir una trajectòria una mica diferent a Mèxic, en què després d'un inici semblant al de Sudamèrica, amb les campanyes de Miguel Hidalgo i José María Morelos, la idea d'independència fou represa per les elits més conservadores encapçalades per Agustín de Iturbide, que el 1822 fou proclamat emperador de Mèxic. D'altra banda, la colònia portuguesa del Brasil va seguir un procés diferent i una mica curiós, ja que en ser envaït Portugal per les tropes napoleòniques, la família reial fugí al Brasil i d'aquesta manera l'antiga colònia es convertia ara en metròpoli. La cort només retornà a Lisboa el 1821, però l'hereu Pere romangué al Brasil i en proclamà la independència: naixia l'imperi del Brasil.
Bolívar i Santander al congrés de Cúcuta, per Ricardo Acevedo [Font: Wikimedia Commons]
Cal fer notar que els protagonistes del procés emancipador, en general, foren les classes acomodades criolles, que en cap moment van intentar una «revolució social» sinó més aviat fer passar el domini social i econòmic exercit pels espanyols cap a l'aristocràcia criolla. En definitiva, del què es tractava era de substituir la posició dominant a nivell polític, social i econòmic dels espanyols per la dels criolls (curiosament, però, una bona part del fonament ideològic procedeix de les classes mitjanes). Per aquesta raó, en un primer moment la majoria del poble fou més aviat indiferent a una lluita que consideraven exclusiva dels privilegiats. Només quan els emancipadors es pogueren presentar com a màrtirs de l'opressió espanyola i quan aconseguiren «vendre» el projecte independentista com a necessari per a tot el país, les masses populars començaren a fer-los costat. D'altra banda la independència política no donà pas a una independència econòmica i la majoria de nous estats seguiren fent el paper de subministradors de matèries primeres a estats manufacturers, especialment Estats Units i el Regne Unit.
Les simulacions
No deixa de ser curiós que un esdeveniment que modificà completament el panorama geopolític d'Amèrica estigui tan poc representat en el món dels jocs de simulació històrica. Segurament cap de les parts implicades ha tingut les ganes de publicar res sobre el tema, a l'antiga metròpoli (l'Estat espanyol) perquè no va ser un conflicte especialment gloriós, i a les antigues colònies (els diversos estats llatinoamericans) segurament per manca de tradició, de recursos i de públic potencial. I això que sovint a Llatinoamèrica les diverses batalles d'aquestes campanyes marquen festivitats nacionals i s'hi ha creat una certa mitologia al seu voltant (fet normal en una guerra d'independència, no gaire diferent de certa mitologia triomfalista espanyola per a les guerres napoleòniques, que de petites escaramusses en fa victòries espectaculars).
En qualsevol cas, el cert és que a dia d'avui només existeix un joc que abasti tot el conflicte en l'àmbit gran estratègic (Guerra a Muerte), mentre que la resta tracten batalles concretes en l'àmbit tàctic. Val a dir que tot el conflicte a gran escala el veig força adequat per ser representat amb un card-driven. Fem una repassada dels jocs disponibles...
Guerra a Muerte (Javier Romero, Against the Odds, 2008). L'únic joc que s'ocupa de tot el procés global d'independència. Un joc força recomanable publicat al número 23 de la revista Against the Odds.
Campaña de los Andes (sense indicació d'autor, Labaro, 1987). Joc publicat per una editorial argentina. Molt difícil de trobar actualment, recrea la campaña de José de San Martín de 1817, quan creuà els Andes i s'endinsà a Xile. La campanya culminaria amb les batalles de Chacabuco i Maipú, que garantiren la independència de Xile.
[Font: BGG, usuari: Diego Carando]
Libertadores 1810-1824 (Enric Martí, Soldados y Estrategia / Alea, 2003). Sistema de joc publicat originalment a la revista Soldados y Estrategia el 2003, que simula a nivell tàctic vuit batalles de les guerres d'independència. Posteriorment, a la revista Alea, han anat apareixent escenaris per a altres batalles. El sistema de joc és prou interessant i funciona força bé; el problema és la manca de cura en alguns escenaris: al Pichincha, per exemple, la cartografia és errònia, l'ordre de batalla és estrany i la disposició inicial conté posicions forçades o històricament impossibles.
[Font: BGG, usuari: Marc Figueras]
Line of Fire (Richard Berg, BSO Games, 2000). Joc d'àmbit tàctic Inclou dues batalles de l'època napoleònica: la batalla de Lundy's Lane (de la guerra angloamericana de 1812) i, la que és pertinent per a nosaltres, la batalla de Maipú.
[Font: BGG, usuari: Grant Whitley]
Con cien cañones por banda (Enric Martí, Soldados y Estrategia / Alea, 2005). Joc sobre batalles navals de l'època napoleònica, publicat a Soldados y Estrategia, que també inclou un parell d'escenaris de les guerres d'independència: Montevideo i Maracaibo.
Children of the Sun: Battles of Marshall Antonio José de Sucre (no publicat). Un projecte frustrat de la desapareguda editorial Skirmish Line Games. La idea era fer una sèrie sobre diverses batalles de les campanyes d'independència, a un nivell més detallat i complex que la sèrie Libertadores. El primer joc havia d'estar dedicat a les batalles de Pichincha i Ayacucho. El projecte sembla estar mort i dubto que ningú no el reprengui. Una llàstima!
12 de novembre 2009
Wargames i Llatinoamèrica (1): Panorama general
Avui començarem una sèrie d'entrades al bloc que feia molt temps que tenia ganes de fer. Es tracta d'un repàs als diversos conflictes que han tingut lloc a Llatinoamèrica i com han estat representats en els wargames. En aquest repàs em limitaré a tots els conflictes posteriors a les guerres d'indepèndencia, no m'ocuparé de conflictes de l'època colonial, de la conquesta hispanoportuguesa ni de l'epoca precolombina. Les següents entrades d'aquesta sèrie estaran dedicades, cada una, a un conflicte concret i veurem els jocs que l'han tractat.
La primera reflexió general que podem fer és l'escassetat de jocs que s'ocupin de la història d'aquesta part del món. Aquí podem trobar-hi algunes causes. En primer lloc, ja sabem que el món del wargame és un assumpte bàsicament dels Estats Units i Europa (i darrerament també del Japó), de manera que lògicament els conflictes tractats se centren en aquestes zones i els seus conflictes. Tot i així, és curiós que des dels Estats Units no hagin aparegut més simulacions històriques sobre un continent en què han mostrat tant interès intervencionista des de la mateixa creació de la Unió (sí, sí, allò del Manifest Destiny i tota la pesca).
Bé, doncs si des de fora no en parlen, potser sí des de dins? Hi ha editors de jocs a Llatinoamèrica? No és cap sorpresa que el món del joc de tauler és pràcticament absent de molts països llatinoamericans, i encara menys el dels wargames. Així, que nosaltres sapiguem, no existeix cap editor regular de jocs de simulació històrica a Llatinoamèrica. L'única excepció són els brasilers de Riachuelo Games, que des de fa temps publiquen wargames i una revista.
Així doncs, tampoc no ens ha de sorprendre que de tots els conflictes llatinoamericans, els més ben representats, amb diferència, siguin aquells en què ha intervingut alguna potència europea o els Estats Units. Així, la invasió de Mèxic de 1846 té dedicats uns quants jocs, com també la revolució texana de 1836 (on la batalla d'El Álamo s'endú tota la glòria, esclar), la intervenció francesa a Mèxic de 1861-1867 (pobret Maximilià...) i la Revolució Mexicana de 1910 (i aquí sobretot per les aventures del general Pershing caçant en Pancho Villa). Ja veieu, tot l'imaginari mexicà segons els seus veïns del nord.
Al sud del Yucatán la cosa comença a ser més escassa i els diversos conflictes estan molt poc representats i molts no ho estan en absolut. A més a més, amb algunes excepcions, es tracta de jocs de revistes o bé de jocs desktop publishing o fins i tot de tipus print & play en format pdf. Novament, la participació d'una potència europea fa que el nombre de wargames augmenti. En aquest cas, el premi se l'endú la guerra de les Malvines, que gairebé té tants jocs dedicats com la resta de tots els conflictes a Amèrica del Sud.
Bé, el següent lliurament començarem amb les guerres d'independència... No cal dir que si coneixeu més jocs o teniu més dades sobre el tema, els vostres comentaris seran molt benvinguts!
Antonio José de Sucre comandant les tropes rebels a la batalla del Pichincha
La primera reflexió general que podem fer és l'escassetat de jocs que s'ocupin de la història d'aquesta part del món. Aquí podem trobar-hi algunes causes. En primer lloc, ja sabem que el món del wargame és un assumpte bàsicament dels Estats Units i Europa (i darrerament també del Japó), de manera que lògicament els conflictes tractats se centren en aquestes zones i els seus conflictes. Tot i així, és curiós que des dels Estats Units no hagin aparegut més simulacions històriques sobre un continent en què han mostrat tant interès intervencionista des de la mateixa creació de la Unió (sí, sí, allò del Manifest Destiny i tota la pesca).
[Font: Wikimedia Commons]
Bé, doncs si des de fora no en parlen, potser sí des de dins? Hi ha editors de jocs a Llatinoamèrica? No és cap sorpresa que el món del joc de tauler és pràcticament absent de molts països llatinoamericans, i encara menys el dels wargames. Així, que nosaltres sapiguem, no existeix cap editor regular de jocs de simulació històrica a Llatinoamèrica. L'única excepció són els brasilers de Riachuelo Games, que des de fa temps publiquen wargames i una revista.
Així doncs, tampoc no ens ha de sorprendre que de tots els conflictes llatinoamericans, els més ben representats, amb diferència, siguin aquells en què ha intervingut alguna potència europea o els Estats Units. Així, la invasió de Mèxic de 1846 té dedicats uns quants jocs, com també la revolució texana de 1836 (on la batalla d'El Álamo s'endú tota la glòria, esclar), la intervenció francesa a Mèxic de 1861-1867 (pobret Maximilià...) i la Revolució Mexicana de 1910 (i aquí sobretot per les aventures del general Pershing caçant en Pancho Villa). Ja veieu, tot l'imaginari mexicà segons els seus veïns del nord.
La batalla de Chapultepec [Font: Wikimedia Commons]
Al sud del Yucatán la cosa comença a ser més escassa i els diversos conflictes estan molt poc representats i molts no ho estan en absolut. A més a més, amb algunes excepcions, es tracta de jocs de revistes o bé de jocs desktop publishing o fins i tot de tipus print & play en format pdf. Novament, la participació d'una potència europea fa que el nombre de wargames augmenti. En aquest cas, el premi se l'endú la guerra de les Malvines, que gairebé té tants jocs dedicats com la resta de tots els conflictes a Amèrica del Sud.
Bé, el següent lliurament començarem amb les guerres d'independència... No cal dir que si coneixeu més jocs o teniu més dades sobre el tema, els vostres comentaris seran molt benvinguts!
09 de novembre 2009
Krieg, un joc minimalista
A través de l'Oriol Comas i, de retruc, del bloc Pseudolog, acabo de descobrir un minijoc abstracte per a dos jugadors que sembla força interessant. Es tracta de Krieg, una variant dels escacs (tot i que ja al límit del que es pot considerar una variant i no un joc totalment diferent).
És un joc realment minimalista, que es juga en un tauler de 4x4 i en què cada jugador disposa de quatre fitxes iguals. Les regles i les condicions de victòria són enganyosament simples. Per començar la partida, cada jugador col·loca les seves fitxes com es mostra a continuació:
Després els jugadors van alternant moviments de les fitxes, sotmesos a les regles següents:
En qualsevol cas, proveu-lo, que amb un full de paper i vuit fitxes en teniu prou!
És un joc realment minimalista, que es juga en un tauler de 4x4 i en què cada jugador disposa de quatre fitxes iguals. Les regles i les condicions de victòria són enganyosament simples. Per començar la partida, cada jugador col·loca les seves fitxes com es mostra a continuació:
Després els jugadors van alternant moviments de les fitxes, sotmesos a les regles següents:
- Una fitxa pot moure una única casella ortogonalment.
- El moviment en diagonal només es permet per accedir a les cantonades dels jugadors; és a dir, a la casella superior esquerra i a la casella inferior dreta.
- No hi ha captures ni salts.
- Cap fitxa no pot moure en dos torns consecutius.
- Un jugador ocupa la cantonada "pròpia" de l'altre jugador.
- Un jugador ocupa dos espais qualssevol del quadrat inicial de l'altre jugador.
- Un jugador aconsegueix que l'altre no pugui realitzar cap moviment vàlid.
En qualsevol cas, proveu-lo, que amb un full de paper i vuit fitxes en teniu prou!
07 de novembre 2009
Aire fresc cap a Stalingrad
Avui m'agradaria recomanar-vos Roads to Stalingrad, un wargame de regles senzilles però molt efectives creat per Francisco Ronco i autoeditat pels sevillans de Bellica 3d Generation.
Roads to Stalingrad és la primera entrega del sistema de joc Campaign Commander, un sistema que promet ser tan general com per abastar des de les guerres púniques a la Segona Guerra Mundial, si hem de jutjar pels propers jocs de la sèrie: Coral Sea i Hannibal ad portas. El joc que ara ens ocupa recrea l'operació Fall Blau, l'ofensiva alemanya d'estiu de 1942 al sud de Rússia, Ucraïna i el Caucas. Es tracta d'un joc prou recomanable per la senzillesa de les regles, que s'allunyen dels camins més típics i li donen un aire fresc i nou. Vegem-lo amb una mica més de detall...
Components
Malauradament, la primera cosa que veureu del joc és, segurament, la seva pitjor part: els components. La capsa és de mida estàndard però massa feble, que pot resultar aixafada amb molta facilitat per qualsevol cosa que hi posem a sobre. Dins de la capsa trobareu:
Com es juga
El joc es juga de forma contínua en una seqüència de torns operacionals fins que un dels jugadors esgota completament la seva baralla de cartes (o fins que es juga alguna carta especial de "mort sobtada"). A cada torn operacional cada jugador decideix secretament si realitzarà operacions sobre el mapa o jugarà/robarà/descartarà una carta. Aquí es produeix una situació típica de "Crec que ell creu que jo estic pensant que ell jugarà...". Si tots dos jugadors decideixen fer operacions al mapa, només un podrà fer-les (tots dos llencen 1d10 i el jugador amb la iniciativa té un +1: només qui obtingui el valor més alt realitzarà operacions). Si un jugador decideix realitzar operacions i l'altre jugar carta, les operacions es resolen primer.
Evidentment, realitzar operacions és fonamental: és la manera de moure i reorganitzar unitats i d'atacar l'enemic. Però les cartes, per la seva banda, a més de tenir alguns esdeveniments importants, són clau per obtenir nous dipòsits de subministrament, contínuament esgotats per les operacions, i per obtenir reforços. I són precisament els dipòsits de subministrament el punt clau del joc. Quan decidiu realitzar operacions, "gasteu" un dipòsit de subministrament situat al mapa i us dóna 6 punts de subministrament (PS), que us permeten moure una unitat o pila d'unitats (1 PS), apilar unitats en una zona (2 PS), reorganitzar unitats (1 PS cada una), reforçar unitats desgastades (1 PS cada una). Totes les unitats que utilitzin aquests PS han d'estar, com a màxim, a 3 àrees de la ubicació original del dipòsit. Està clar que després de realitzar unes quantes operacions, us quedeu amb molt pocs dipòsits i necessiteu desesperadament utilitzar cartes per obtenir-ne de nous. Noteu, també, l'alt cost d'apilar unitats en una zona, de manera que cal anar molt en compte a l'hora de planificar els moviments!
Les batalles es produeixen quan, després de moure, una unitat o pila d'unitats acaba a la mateiza àrea que unitats enemigues. És important remarcar que les batalles es produeixen immediatament (és a dir, no és un sistema "primer moure, després combatre"). Així, és molt important controlar el tempo de les vostres operacions. Una vegada ha finalitzat la batalla, el jugador pot seguir gastant PS, si encara li queden (i així, per exemple, després d'una batalla es poden moure altres unitats per reforçar una posició acabada de guanyar).
El sistema de combat és l'altra mecànica interessant del joc. Segurament no serà del gust de tots els wargamers, però a mi em va agradar força. La clau són les fitxes de batalla (FB). Cada bàndol les col·loca en una tassa i quan es produeix una batalla cadascú en treu tantes com el millor valor tàctic de les seves unitats. A continuació, alternativament, els jugadors utilitzen les seves FB. Aquestes FB poden causar desorganització o baixes en l'enemic, normalment després de passar una comprovació llençant 1d10 i comparant el resultat amb el valor de cohesió de la unitat. Quan una unitat queda desorganitzada ha de retirar-se immediatament. La batalla finalitza quan totes les unitats d'un bàndol s'han hagut de retirar (o han estat eliminades, però l'eliminació és poc freqüent i només es pot donar quan s'aconsegueixen maniobres envolvents).
Com he comentat abans, el joc finalitza quan un bàndol ha esgotat la seva baralla de cartes (o es juga una carta de "mort sobtada"). Així, l'ús de les cartes també permet controlar el pas del temps en favor propi, un altre mecanisme que trobo interessant (i més tenint en compte que alguns esdeveniments només es poden produir una vegada s'ha jugat un nombre determinat de cartes). Quan s'acaba el joc, es comptabilitzen punts de victòria en funció de les zones de victòria controlades i les pèrdues provocades a l'enemic.
Impressió global
En definitiva, el joc em va sorprendre agradablement. Tot i que caldria jugar més partides per avaluar-ne l'equilibri i la rejugabilitat, crec que és un joc prou sòlid, que encaixa molt bé en la gama de wargames senzills de no més de quatre hores.
Una cosa que m'ha agradat és que puc concentrar-me en la visió global de la campanya. No he d'estar fent equilibris en cada moviment per aconseguir aquell punt addicional que em faria passar d'una relació 2:1 a una relació 3:1. Aquí és molt més important centrar-se en gestionar el subministrament i la col·locació de les unitats, on acumular subministraments per colpejar l'enemic una vegada i una altra en pocs torns, on situar les meves divisions cuirassades perquè actuin com a punta de llança sense haver d'aturar-me a mitja ofensiva perquè m'he quedat sense dipòsits de subministrament, etc.
[Aquesta ressenya és una versió modificada i traduïda de la que vaig publicar a BoardGameGeek. Les imatges són de Francisco Ronco i Lev Mishkin.]
Roads to Stalingrad és la primera entrega del sistema de joc Campaign Commander, un sistema que promet ser tan general com per abastar des de les guerres púniques a la Segona Guerra Mundial, si hem de jutjar pels propers jocs de la sèrie: Coral Sea i Hannibal ad portas. El joc que ara ens ocupa recrea l'operació Fall Blau, l'ofensiva alemanya d'estiu de 1942 al sud de Rússia, Ucraïna i el Caucas. Es tracta d'un joc prou recomanable per la senzillesa de les regles, que s'allunyen dels camins més típics i li donen un aire fresc i nou. Vegem-lo amb una mica més de detall...
Components
Malauradament, la primera cosa que veureu del joc és, segurament, la seva pitjor part: els components. La capsa és de mida estàndard però massa feble, que pot resultar aixafada amb molta facilitat per qualsevol cosa que hi posem a sobre. Dins de la capsa trobareu:
- El mapa. Un mapa de 80 x 65 cm que representa el sud de Rússia, Ucraïna i el Caucas, dividit en àrees. Pel meu gust, el millor component del joc. No és un mapa espectacular però sí elegant i funcional .
- Cartes. 70 cartes dividides en una baralla soviètica i una baralla de l'Eix. La qualitat és suficient i són perfectament funcionals.
- Dos daus de 10 cares.
- 176 fitxes troquelades. Sens dubte, el pitjor element del joc. Són massa primes, la informació resulta difícil de llegir (especialment en les fitxes de l'Eix) i, a més, el troquel és pèssim, amb un tall que no coincideix en l'anvers i el revers, de manera que les dues cares de les fitxes queden lleugerament desplaçades.
- Un llibret de regles. Inclou les regles generals de la sèrie Campaign Commander i les específiques de Roads to Stalingrad. En general és prou correcte, tot i que li manca estructura visual que ajudi a localitzar els apartats (tots els títols de seccions i subseccions i el cos principal del text estan escrits amb el mateix tipus de lletra i de la mateixa mida).
Com es juga
El joc es juga de forma contínua en una seqüència de torns operacionals fins que un dels jugadors esgota completament la seva baralla de cartes (o fins que es juga alguna carta especial de "mort sobtada"). A cada torn operacional cada jugador decideix secretament si realitzarà operacions sobre el mapa o jugarà/robarà/descartarà una carta. Aquí es produeix una situació típica de "Crec que ell creu que jo estic pensant que ell jugarà...". Si tots dos jugadors decideixen fer operacions al mapa, només un podrà fer-les (tots dos llencen 1d10 i el jugador amb la iniciativa té un +1: només qui obtingui el valor més alt realitzarà operacions). Si un jugador decideix realitzar operacions i l'altre jugar carta, les operacions es resolen primer.
Evidentment, realitzar operacions és fonamental: és la manera de moure i reorganitzar unitats i d'atacar l'enemic. Però les cartes, per la seva banda, a més de tenir alguns esdeveniments importants, són clau per obtenir nous dipòsits de subministrament, contínuament esgotats per les operacions, i per obtenir reforços. I són precisament els dipòsits de subministrament el punt clau del joc. Quan decidiu realitzar operacions, "gasteu" un dipòsit de subministrament situat al mapa i us dóna 6 punts de subministrament (PS), que us permeten moure una unitat o pila d'unitats (1 PS), apilar unitats en una zona (2 PS), reorganitzar unitats (1 PS cada una), reforçar unitats desgastades (1 PS cada una). Totes les unitats que utilitzin aquests PS han d'estar, com a màxim, a 3 àrees de la ubicació original del dipòsit. Està clar que després de realitzar unes quantes operacions, us quedeu amb molt pocs dipòsits i necessiteu desesperadament utilitzar cartes per obtenir-ne de nous. Noteu, també, l'alt cost d'apilar unitats en una zona, de manera que cal anar molt en compte a l'hora de planificar els moviments!
Les batalles es produeixen quan, després de moure, una unitat o pila d'unitats acaba a la mateiza àrea que unitats enemigues. És important remarcar que les batalles es produeixen immediatament (és a dir, no és un sistema "primer moure, després combatre"). Així, és molt important controlar el tempo de les vostres operacions. Una vegada ha finalitzat la batalla, el jugador pot seguir gastant PS, si encara li queden (i així, per exemple, després d'una batalla es poden moure altres unitats per reforçar una posició acabada de guanyar).
El sistema de combat és l'altra mecànica interessant del joc. Segurament no serà del gust de tots els wargamers, però a mi em va agradar força. La clau són les fitxes de batalla (FB). Cada bàndol les col·loca en una tassa i quan es produeix una batalla cadascú en treu tantes com el millor valor tàctic de les seves unitats. A continuació, alternativament, els jugadors utilitzen les seves FB. Aquestes FB poden causar desorganització o baixes en l'enemic, normalment després de passar una comprovació llençant 1d10 i comparant el resultat amb el valor de cohesió de la unitat. Quan una unitat queda desorganitzada ha de retirar-se immediatament. La batalla finalitza quan totes les unitats d'un bàndol s'han hagut de retirar (o han estat eliminades, però l'eliminació és poc freqüent i només es pot donar quan s'aconsegueixen maniobres envolvents).
Com he comentat abans, el joc finalitza quan un bàndol ha esgotat la seva baralla de cartes (o es juga una carta de "mort sobtada"). Així, l'ús de les cartes també permet controlar el pas del temps en favor propi, un altre mecanisme que trobo interessant (i més tenint en compte que alguns esdeveniments només es poden produir una vegada s'ha jugat un nombre determinat de cartes). Quan s'acaba el joc, es comptabilitzen punts de victòria en funció de les zones de victòria controlades i les pèrdues provocades a l'enemic.
Impressió global
En definitiva, el joc em va sorprendre agradablement. Tot i que caldria jugar més partides per avaluar-ne l'equilibri i la rejugabilitat, crec que és un joc prou sòlid, que encaixa molt bé en la gama de wargames senzills de no més de quatre hores.
Una cosa que m'ha agradat és que puc concentrar-me en la visió global de la campanya. No he d'estar fent equilibris en cada moviment per aconseguir aquell punt addicional que em faria passar d'una relació 2:1 a una relació 3:1. Aquí és molt més important centrar-se en gestionar el subministrament i la col·locació de les unitats, on acumular subministraments per colpejar l'enemic una vegada i una altra en pocs torns, on situar les meves divisions cuirassades perquè actuin com a punta de llança sense haver d'aturar-me a mitja ofensiva perquè m'he quedat sense dipòsits de subministrament, etc.
[Aquesta ressenya és una versió modificada i traduïda de la que vaig publicar a BoardGameGeek. Les imatges són de Francisco Ronco i Lev Mishkin.]
30 d’octubre 2009
Fem 40 anys!
No, no! No és l'aniversari de cap de nosaltres. És l'aniversari d'això, d'aquesta cosa que estem fent servir cada dia, això que teniu davant dels ulls, vaja, d'internet.
El que es considera el naixement d'internet es produí el 29 d'octubre de 1969, a les 22:30. En aquell moment, es van connectar i intercanviar informació dos ordinadors de la xarxa ARPANET, un a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) i l'altre a l'Institut de Recerca d'Stanford. El primer missatge era simplement la paraula "login"; la "l" i l'"o" es van transmetre correctament, però a continuació el sistema es penjà. El primer missatge enviat per l'ARPANET, doncs, va ser "lo".
Acabava de néixer la primera xarxa operativa de transmissió de dades per commutació de paquets, el sistema en què es basa actualment la comunicació a internet.
El que es considera el naixement d'internet es produí el 29 d'octubre de 1969, a les 22:30. En aquell moment, es van connectar i intercanviar informació dos ordinadors de la xarxa ARPANET, un a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) i l'altre a l'Institut de Recerca d'Stanford. El primer missatge era simplement la paraula "login"; la "l" i l'"o" es van transmetre correctament, però a continuació el sistema es penjà. El primer missatge enviat per l'ARPANET, doncs, va ser "lo".
Acabava de néixer la primera xarxa operativa de transmissió de dades per commutació de paquets, el sistema en què es basa actualment la comunicació a internet.
22 d’octubre 2009
15 d’octubre 2009
Polikarpov
Ho va escriure en
Zavodovski
a les
16:25
De tant en tant em ve al cap alguna idea boja... Qui sap? Amb una mica de sort, potser en un futur podríem veure mosques i xatos volant sobre un tauler. De ganes no me'n falten... i somiar és de franc :-)
I no us perdeu aquest escrit al bloc d'en Lluís Vilalta.
Senzillament brutal!
I no us perdeu aquest escrit al bloc d'en Lluís Vilalta.
Senzillament brutal!
23 de setembre 2009
El joc del Big Bang
El proper 1 d'octubre comença una nova aventura lúdica de l'incansable Oriol Comas: el Joc del Big Bang.
El Joc del Big Bang és un proposta lúdica internàutica del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya inspirada en el Big Bang i en la història de l'univers. Hi podreu trobar diverses menes de jocs: jocs lingüistics, jocs d'observació, laberints i mil coses més! El joc estarà obert fins al 30 de desembre de 2009... ja podeu afanyar-vos i inscriure-us-hi! I esclar, hi haurà premis per als millors jugadors de cada joc de caràcter individual i el premi gros per al millor jugador individual del conjunt dels jocs: un viatge de dos dies a Ginebra, per a ell i dos acompanyants, que inclourà una visita guiada a la seu del CERN, on el Gran Col·lisionador d'Hadrons, l'LHC, aviat començarà a funcionar a ple rendiment (quan estiguin llestes les reparacions i altres problemes inacabables, uf!) i ens permetrà comprovar diverses prediccions de les teories actuals sobre la composició fonamental de la matèria (si es detecta el bosó de Higgs serà espectacular, de debò!).
Però no us preocupeu, que per jugar-hi no cal saber què és la teoria de cordes, ni els darrers avenços en gravetat quàntica, ni tan sols cal utilitzar les lleis de Newton (aquestes sí que us les sabeu, oi?). Només cal tenir ganes de jugar i d'aprendre!
Ah! Me n'oblidava... que també hi ha el vídeo del Joc del Big Bang:
El Joc del Big Bang és un proposta lúdica internàutica del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya inspirada en el Big Bang i en la història de l'univers. Hi podreu trobar diverses menes de jocs: jocs lingüistics, jocs d'observació, laberints i mil coses més! El joc estarà obert fins al 30 de desembre de 2009... ja podeu afanyar-vos i inscriure-us-hi! I esclar, hi haurà premis per als millors jugadors de cada joc de caràcter individual i el premi gros per al millor jugador individual del conjunt dels jocs: un viatge de dos dies a Ginebra, per a ell i dos acompanyants, que inclourà una visita guiada a la seu del CERN, on el Gran Col·lisionador d'Hadrons, l'LHC, aviat començarà a funcionar a ple rendiment (quan estiguin llestes les reparacions i altres problemes inacabables, uf!) i ens permetrà comprovar diverses prediccions de les teories actuals sobre la composició fonamental de la matèria (si es detecta el bosó de Higgs serà espectacular, de debò!).
Però no us preocupeu, que per jugar-hi no cal saber què és la teoria de cordes, ni els darrers avenços en gravetat quàntica, ni tan sols cal utilitzar les lleis de Newton (aquestes sí que us les sabeu, oi?). Només cal tenir ganes de jugar i d'aprendre!
Ah! Me n'oblidava... que també hi ha el vídeo del Joc del Big Bang:
14 de setembre 2009
08 de setembre 2009
Boulogne-Billancourt, i en van 28...
Ja s'han donat a conèixer els jocs guanyadors del XXVIII Concurs Internacional de Creadors de Jocs de Societat, el magnífic concurs organitzat per la ludoteca de Boulogne-Billancourt (ara Centre National du Jeu). Cal dir que aquest any, després d'un parèntesi, l'Oriol Comas ha tornat a ser membre del jurat (a veure si ens en pot fer un crònica!).
Passem als protagonistes: els jocs i els seus creadors. Els guanyadors han estat (en resumeixo la descripció de la pàgina de la ludoteca):
Felicitats a tots plegats! I a veure si com passa sovint amb els premiats a Boulogne, podem veure aviat publicat algun d'aquests jocs (o tots! per què no?).
Passem als protagonistes: els jocs i els seus creadors. Els guanyadors han estat (en resumeixo la descripció de la pàgina de la ludoteca):
- Delto, de Philippe Proux. Es tracta d'un joc abstracte d'alineament. Els jugadors manipulen triangles de diferents grandàries i intenten formar l'alineament més llarg del seu color. Les accions de cada torn són simples: col·locar una peça de la reserva comuna sobre l'eix o desplaçar-ne una que ja estigui en joc. Però atenció: si un triangle no pot passar per sobre d'un altre, el desplaçament queda prohibit.
- Lutins Malins, de Ludovic Vialla i Arnaud Urbon. És un joc de col·locació de treballadors i de programació. Els jugadors, com a caps d'una colla de follets, van a la cerca del perol d'or. El joc es desenvolupa en dues fases: primer, formació de l'arc de sant Martí, col·locació de follets i reclutament de companys; després amb l'arc de sant Martí format, apareix el perol d'or i els jugadors han de moure els seus follets per aconseguir-lo.
- Saint-Benoît, de Charles Chevallier, Catherine Dumas i Pascal Pelemans. Joc de majories i de col·locació de traballadors. A l'abadia de sant Benet, l'abat Ganelon renuncia al seu càrrec. La successió és un afer problemàtic i els jugadors hauran d'aconseguir protecció i favors de diversos personatges. Després d'una fase de selecció, els jugadors col·loquen els seus monjos darrera de les columnes del claustre de l'abadia, per aconseguir influències i crear complots.
- The Great Pyramid, de Graeme Jahns. Joc de gestió, de col·locació i selecció de rols. El faraó Djoser busca un hereu. El jugador que aconsegueixi fer créixer la població més ràpidament i a acabar la construcció d'una piràmide rebrà l'honor de ser el següent faraó. Cada jugador controla 8 personatges que realitzen funcions diverses: mercenaris, marxants, picapedrers, agricultors, etc. Es tracta d'un joc d'una gran profunditat estratègica però amb mecanismes clars i elegants i amb una bona dosi d'interacció, poc habitual en aquesta mena de jocs.
Felicitats a tots plegats! I a veure si com passa sovint amb els premiats a Boulogne, podem veure aviat publicat algun d'aquests jocs (o tots! per què no?).
02 de setembre 2009
Triumvirate: un joc de cartes senzill i interessant
Avui us volem presentar un joc de cartes senzill, ràpid i interessant, del qual hem traduït les regles: Triumvirate
Triumvirate és un joc creat per Travis Worthington i publicat en tiratges molt petits i sobre la marxa a través d'Indie Boards & Cards, una empresa que no publica jocs directament sinó que ajuda en el procés d'edició i publicació a autors independents.
Es tracta d'un joc de cartes de guanyar bases a la manera tradicional i per a dos jugadors. Però la particularitat és que és un joc de bases indirecte, és a dir, el guanyador no és qui guanya més bases. Les cartes estan agrupades en tres pals i després de cada mà els jugadors poden reservar determinades cartes d'un dels pals. Aquestes cartes reservades els donaran els punts al final de la partida, però només si són del mateix pal que el pal que ha guanyat més mans. És a dir, els jugadors han de fer guanyar el pal per al qual estan apostant més fort, per al qual s'estan reservant cartes, però és clar, com més fortes siguin les cartes que un jugador es reserva d'aquell pal, menys força tindrà per fer guanyar bases amb aquell pal.
El joc acaba de sortir del forn: les primeres 70 unitats es van imprimir el dia 1 de setembre. Com podeu suposar ja estan esgotades, però en Travis Worthington en farà més tiratges ben aviat, segurament de cara a l'octubre. Les regles del joc estan en llatí (!), anglès, francès i alemany. N'he fet la versió catalana, que es pot demanar a l'autor que l'adjunti gratuïtament quan es compra el joc. Ben aviat també la penjarem aquí, quan en Travis ens doni permís.
Encara no he provat el joc (encara no ha travessat l'Atlàntic!) però tinc la impressió que serà un bon filler, ràpid (uns 15 minuts) i amb una certa gràcia pel mecanisme indirecte... espero no equivocar-me!
O sigui que ja ho sabeu, si voleu aconseguir el joc en la seva segona impressió, estigueu al cas dels missatges a la pàgina del joc a la BGG. I no oblideu de demanar a en Travis que us adjunti les regles en català (quants jocs tindreu en català i en llatí alhora?)!
Triumvirate és un joc creat per Travis Worthington i publicat en tiratges molt petits i sobre la marxa a través d'Indie Boards & Cards, una empresa que no publica jocs directament sinó que ajuda en el procés d'edició i publicació a autors independents.
Es tracta d'un joc de cartes de guanyar bases a la manera tradicional i per a dos jugadors. Però la particularitat és que és un joc de bases indirecte, és a dir, el guanyador no és qui guanya més bases. Les cartes estan agrupades en tres pals i després de cada mà els jugadors poden reservar determinades cartes d'un dels pals. Aquestes cartes reservades els donaran els punts al final de la partida, però només si són del mateix pal que el pal que ha guanyat més mans. És a dir, els jugadors han de fer guanyar el pal per al qual estan apostant més fort, per al qual s'estan reservant cartes, però és clar, com més fortes siguin les cartes que un jugador es reserva d'aquell pal, menys força tindrà per fer guanyar bases amb aquell pal.
El joc acaba de sortir del forn: les primeres 70 unitats es van imprimir el dia 1 de setembre. Com podeu suposar ja estan esgotades, però en Travis Worthington en farà més tiratges ben aviat, segurament de cara a l'octubre. Les regles del joc estan en llatí (!), anglès, francès i alemany. N'he fet la versió catalana, que es pot demanar a l'autor que l'adjunti gratuïtament quan es compra el joc. Ben aviat també la penjarem aquí, quan en Travis ens doni permís.
Encara no he provat el joc (encara no ha travessat l'Atlàntic!) però tinc la impressió que serà un bon filler, ràpid (uns 15 minuts) i amb una certa gràcia pel mecanisme indirecte... espero no equivocar-me!
O sigui que ja ho sabeu, si voleu aconseguir el joc en la seva segona impressió, estigueu al cas dels missatges a la pàgina del joc a la BGG. I no oblideu de demanar a en Travis que us adjunti les regles en català (quants jocs tindreu en català i en llatí alhora?)!
31 d’agost 2009
20 de juliol 2009
Un viatge llarg i fascinant...
... el que hem fet tots plegats.
Fa 3,6 milions d'anys, un Australopithecus afarensis (Laetoli, Tanzània, Terra):
Fa 40 anys, un Homo sapiens (Mare Tranquillitatis, Lluna):
I avui dia, des de casa... Google Moon.
Fa 3,6 milions d'anys, un Australopithecus afarensis (Laetoli, Tanzània, Terra):
Fa 40 anys, un Homo sapiens (Mare Tranquillitatis, Lluna):
I avui dia, des de casa... Google Moon.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)