Equador

Intent de cop d'estat? Simple vaga de policia? Al final la sortida a la crisi l'ha decidit l'exèrcit: ha fet costat al President i aquí s'ha acabat tot; si s'hi hagués posat en contra dubto que en Rafael Correa hagués pogut mantenir-se... i amb el considerable suport popular que té, les conseqüències podrien haver estat terribles.

El cert és que des de fa ja 15 anys la debilitat institucional a l'Equador és manifesta: 3 constitucions, 8 presidents i 3 d'ells enderrocats per la pressió popular i manifestacions al carrer. No sé com acabarà tot plegat, no sé per què les coses són així, no sé com es pot solucionar, però m'entristeix que un país que m'estimo estigui continuament caient cada vegada que comença a aixecar-se.

No em posaré ara a analitzar la gestió d'en Correa en aquests tres anys que porta de president (que en la meva opinió, socialment ha estat positiu però econòmicament en tinc els meus dubtes), us deixo amb un comentari del bon amic Patricio Mena: «Qué desconcierto, que desazón, qué frustración... Entre policías ignorantes y desquiciados, presidentes megalómanos y populistas, asambleístas corruptos e inútiles, políticos retrógradas y asquerosos, y medios de no dar medio, tenemos un hermoso y brillante ramillete de cocodrilos de dónde escoger... Si de algo no hemos de morir es de aburrimiento.».

Redibuixant la memòria històrica

Sembla que darrerament l'aviació republicana, la Gloriosa, està de moda. Si fa poc temps us parlàvem de la publicació del llibre Guerra aèria a la batalla de l'Ebre, de l'editorial Duxelm, ara us anunciem que el proper 6 d'octubre a les 21:45, el programa Quèquicom del Canal 33 estarà dedicat a la investigació arqueològica del «Vesper de la Gloriosa», els camps d'aviació dels Monjos, Santa Oliva, Pacs i Sabanell. Evidentment, essent Quèquicom un programa dedicat a la ciència i la tecnologia, ens explicaran alguns dels mètodes científics i aplicacions tecnològiques que s'usen actualment en arqueologia.

Si voleu veure el programa no cal que espereu a dimecres, ja està disponible a la web del programa i us l'enllacem aquí:

Colons catalans

Fa un parell de dies us anunciàvem la publicació per part de Devir de les edicions en català de dos jocs. Ara hi tornem, i aquesta vegada amb tota la pompa que mereix. Es tracta, ni més ni menys, que la versió catalana de Die Siedler von Catan de Klaus Teuber, un joc que al 1995 va marcar un abans i un després en els jocs de taula. El Catan aviat va guanyar premis i més premis i es va convertir en un líder de vendes.

Ara, Devir, aprofitant el seu desè aniversari i també el fet que es donarà una nova imatge al joc en totes les edicions futures internacionals, ha aprofitat per fer un pas cap a la normalitat en el nostre país. És així que ara ja podem gaudir del Catan en una edició íntegra en català.

Com diu l'Oriol Comas, que s'ha encarregat de la traducció, «Que què té aquest joc que el fa especial i important? Per dir-ho ràpid, per mi és un bon exemple (el millor, potser) de com seran els jocs del segle XXI: simples però no evidents, accessibles però estratègics, amb el polsim d'atzar exacte per poder excusar-nos d'una mala partida, bonics i sobretot sobretot interactius. En una partida de Catan guanya qui sap gestionar millor la generositat. [...] Que un producte cultural d'èxit a tot el món aparegui en català és una gran notícia i un petit pas en el camí de la normalitat.»

Avui dijous 16 de setembre s'ha fet la presentació oficial del Catan en català... i no s'hi han estat pas per poc, els de Devir, que ho han fet a La Pedrera (hem de dir ara allò d'un marc incomparable i bla, bla, bla?). Val a dir que hi han assistit força mitjans de comunicació i la sala estava ben plena. En Joaquim Dorca, director de Devir, l'Oriol Comas i Andrea Ahlers, representant de Kosmos, l'editora del joc a Alemanya i la que en té els drets, han estat els mestres de cerimònies.

I per acabar un parell de coses: primera, no us perdeu l'article que ha fet en Màrius Serra a la seva columna de La Vanguardia: «Catán en catalán»; segona, sembla que per Sant Jordi tindrem un altre dels imprescindibles en català, ni més ni menys que el Carcassonne!

Apa, jugueu molt!

Noves traduccions de jocs

Des de fa una temporada, amb una iniciativa que ens fa molta il·lusió, l'editora de jocs Devir ha decidit apostar per fer edicions de jocs traduïdes al català. D'aquesta manera, als idiomes castellà i portuguès habituals en les edicions fetes per Devir, s'anirà afegint el català progressivament.

I per acabar-ho d'arrodonir, en Xavi Garriga de Devir ha decidit comptar amb nosaltres per a fer algunes d'aquestes traduccions de jocs al català, especialment pel que fa als llibrets de regles. No cal dir que estem molt contents de poder col·laborar en aquest projecte! I els primers fruits tot just acaben d'aparèixer. Es tracta dels jocs El laberint màgic i Finca.

Finca és un típic eurogame, un joc de gestió de recursos i, en part, d'això que actualment en diuen pick-up and delivery, és a dir "recollir i lliurar". Ambientat a Mallorca, els jugadors fan el paper d'agricultors que intenten conrear les millors olives, llimones figues i raïm i, després, intenten vendre la seva producció als pobles de l'illa, que no sempre volen el mateix (la demanda és capritxosa!).

La traducció al català de les regles la podeu trobar aquí:

Regles en català de Finca

Com és habitual, també la podeu descarregar de la caixa lateral de la dreta, on anem posant totes les traduccions de regles.

El laberint màgic és un magnífic joc infantil, però que malgrat la seva apareça senzilla, enganxa igualment als adults i fa passar a tothom estones molt entretingudes. No és estrany que aquest joc rebés el premi del Kinderspiel des Jahres (el joc infantil de l'any) el 2009. Els jugadors hauran d'aconseguir trobar totes les fitxes que s'amaguen al laberint màgic... que realment ho sembla, que sigui màgic!

La traducció al català, castellà i portuguès la trobareu aquí:

Regles en català, castellà i portuguès d'El laberint màgic

I sí, també la podeu descarregar de la caixa lateral de la dreta, on anem posant totes les traduccions de regles.

Per cert, que com és habitual, les traduccions al castellà de tots dos jocs són obra del nostre col·lega blocaire Fran Garea.

Ah! I si voleu més sorpreses... espereu un parell de dies, que en ve una de bona! (bé, segurament ja la sabeu, però tant se val)

God save Catalonia!

Bé, ja el tenim aquí. El nou llibre d'en Xavi Rubio i la gent del grup de recerca del DIDPATRI. Amb el provocador títol de God save Catalonia!, la cosa queda més clara quan veiem el subtítol: La intervenció anglesa a Catalunya durant la Guerra de Successió. Es tracta del tercer llibre de la col·lecció Camp de Mart de l'editorial Llibres de Matrícula. El llibre es va presentar dissabte passat a la fira d'entitats dels Països Catalans a l'Arc de Triomf, i ens fa una il·lusió especial, perquè hi hem col·laborat com a revisors i correctors de la versió catalana i com a traductors de la versió anglesa, que ben aviat estarà disponible lliurement a Internet.

Fruit d'una acurada investigació, el llibre, a més de donar-nos una visió detallada dels regiments anglesos que van lluitar a Catalunya durant la Guerra de Successió i de les seves accions militars, aprofita per desmuntar alguns mites ben arrelats en la imatgeria catalana sobre la guerra. En primer lloc matisa profundament la tan famosa «traïció anglesa», perquè si bé és cert que al 1710 el Regne Unit retirà les seves tropes de Catalunya, l'esforç de guerra austriacista a la Península i, concretament, el paper protagonista que tingué Catalunya com a base d'operacions i Barcelona com a cort de Carles III, hagués estat impossible sense la profunda implicació del govern anglès, que invertí una quantitat ingent de diners i de recursos materials en mantenir actiu aquest front i en defensar Catalunya de les embestides borbòniques. La mal anomenada «traïció anglesa», així, s'ha de considerar des d'una òptica molt més global i tenint en compte els complexos averanys de la política internacional i, especialment, de la política interna anglesa.

En segon lloc, el llibre tira per terra l'afirmació que, després de la batalla d'Almansa (1707), Anglaterra perdé qualsevol mena d'interès en el teatre de guerra peninsular. Res més lluny de la realitat: gairebé immediatament després de la derrota, Anglaterra decideix reconstruir, pràcticament des de zero, el seu exèrcit a la península Ibèrica. I no només això, sinó que amb el nou exèrcit aconsegueix triomfs molt importants i arriba a entrar a Madrid per a coronar Carles com a rei d'Espanya.

 Durant la presentació: en Francesc Xavier Hernàndez, en Xavi Rubio i la Sílvia, l'editora.

En fi, com és habitual amb els treballs de la gent del DIDPATRI, una mica d'aire fresc en la historiografia militar catalana, que desmunta mites i tracta els problemes des d'una òptica historiogràficament moderna. Felicitats als autors, que sabem que aviat ens duran més obres fascinants.

El nom més bell

Mentre jo era de vacances, aquest juliol, va aparèixer una de les novetats musicals que feia més temps que estava esperant: una gravació de la primera òpera que es va representar a Barcelona, Il più bel nome, de l'Antonio Caldara.

Com a aficionats als wargames que som, aquesta òpera té una significació especial, ja que en Caldara la va compondre per a les noces de l'Arxiduc Carles i Elisabet de Brunsvic-Wolfenbüttel, l'agost de 1708 a la llotja de mar de Barcelona, enmig dels merders de la Guerra de Successió. Només feia tres anys que Carles havia instal·lat la cort a Barcelona, com a Carles III, i com a gran aficionat a la música que era no va dubtar a dur a la ciutat tot el que calia per a envoltar-se de músics de qualitat a la moda italiana, aquí encara poc generalitzada en aquells anys. Així, a més d'en Caldara, van arribar a Barcelona el llibretista Pietro Pariati i el director musical Giuseppe Porsile. Tots plegats, anys després, van acompanyar en Carles, llavors ja com a emperador Carles VI, a la cort de Viena.

Certament, l'establiment de la cort austriacista a Barcelona va dur nous aires a la vida musical barcelonina. Així, els anys 1708, 1709 i 1710 es van representar regularment òperes a la ciutat (tot i que no eren representacions obertes al públic, amb entrada, com serien després, sinó representacions cortesanes). A banda d'Il più bel nome en Caldara va estrenar a Barcelona Zenobia in Palmira, Imeneo i Scipion nelle Spagne, en Porsile va estrenar Alceste i Emilio Rincón de Astorga va estrenar Dafni. Amb les dificultats creixents a causa de la guerra les representacions operístiques van acabar el 1710. Posteriorment, no seria fins al 1750 que l'òpera tornaria a Barcelona, llavors ja amb un teatre públic.

Il più bel nome havia quedat completament oblidada fins que amb motiu dels seus 300 anys es va tornar a interpretar, precisament a la llotja de mar. Se n'han fet alguns altres concerts però fins avui encara no hi havia cap gravació. Finalment en tenim una, i val a dir que molt bona. El conjunt El Concierto Español i el Cor d'Antiga de l'Escola Superior de Música de Catalunya, dirigits per Emilio Moreno, fan un treball magnífic, amb uns solistes entre els quals destaca la soprano María Espada.

En voleu un tastet? Aquí el teniu:

Charles Swann Roberts per sempre!

El passat 20 d'agost moria Charles S. Roberts, el mestre, el pare de tot això (i amb tot això vull dir els wargames, que no se m'enfadin els eurogamers).
Tot va començar un bon dia de 1954, al turonet Avalon (Avalon Hill), a Maryland, des d'on en Charles va començar a comercialitzar el primer wargame com els coneixem actualment (sense entrar en si el Go o els escacs són o no wargames). Era el Tactics, era el principi. Poc més tard va fundar The Avalon Hill Game Company, que va ser, durant anys, el referent wargamero per a molts de nosaltres i amb els jocs de la qual hem gaudit tant i tant. Després del Tactics en Charles va publicar altres títols mítics: Gettysburg, el primer intent conegut (almenys per a mi de representar en un tauler una batalla històrica); va polir el Tactics amb el Tactics II; i després vingueren altres títols com l'U-boat i jocs relacionats amb la seva altra gran passió, els trens: B&O/C&O, Dispatcher i l'exitós Rail Baron. El 1974 en honor al pare fundador del wargame es van crear els premis Charles S. Roberts Awards que premien, des de llavors, cada any els millors wargames en diferents categories (vegeu l'article relacionat dels guanyadors d'enguany); els Òscar del wargame.
Només puc dir una cosa per acomiadar en Charles: GRÀCIES!

CSR Awards

Ja han sortit els CSR Awards (els Òscar dels Wargames) d’enguany! No ha guanyat el Liberty Roads, però ha estat finalista. La relació de premiats és la següent:

Millor wargame d’antiguetat fins napoleònic: A Most Dangerous Time (MMP)
Millor wargame post-napolèonic fins pre IIGM: Battle Above the Clouds (MMP)
Millor wargame IIGM: D-Day at Omaha Beach (Decision)
Millor wargame post-IIGM: Elusive Victory (GMT)
Millor wargame d’ordinador pre-s.XX: Field of Glory (Slitherine)
Millor wargame d’ordinador s-XX/era moderna: War in the Pacific, Admiral’s Edition (Matrix)
Millor wargame CF o fantasia: Struggle for the Galactic Empire (Decision)
Millor wargame de revista: Deathride: Mars-la-Tour 1870 (ATO)
Millor wargame d’autopublicació: Zulus on the Ramparts! (VP)
Millor expansió o suplement: Carentan (Panzerblitz Hill of Death) (MMP)
Millors gràfics: Battle Above the Clouds (MMP)
Millor revista professional: Battles Magazine (Battles Magazine)
Millor revista amateur: Panzer Digest (Minden)
Millor article històric/escenaris: For the People-10th Anniversary Variant Rules (Mark Herman)
Millor article de revisió o anàlisi: Liberty Roads (Nicolas Rident)
Premi a l’elegància en el disseny James F. Dunnigan: John Butterfield
Hall of Fame Premi Clausewitz: John Butterfield

Esperem que, l'any vinent, als CSR Awards 2009, el premi al millor article de revisió sigui el de Roads to Stalingrad del Battles Magazine #4 del prestigiós analista Marc Figueras! ;-)