En aquesta darrera setmana hem pogut passar per diferents estils de jocs, des dels
eurogames més lleugers fins als
wargames més tradicionals. Potser som poc radicals, potser hauríem de mullar-nos més i prendre partit, però el cert és que ens ho passem tan bé amb un joc de cartes ràpid i directe, de no més de 15 minuts, com amb un
wargame complex amb partides de 5 o 6 hores (o de 5 o 6 dies... però aquests no és que els juguem gaire), i en dues setmanes hem tingut l'oportunitat de comprovar-ho
Tot va començar dimarts 16 amb una de les habituals timbes a ca l'
Oriol Comas, on ens vam trobar en Jep, en Jordi (Roca), en Josep, en Marià i un servidor. Va ser una tarda dedicada a jocs que l'amfitrió coneixia prou bé (res de provar jocs nous, doncs): un conjunt d'
eurogames tots basats en algun mecanisme d'aposta o de compra-venda. En primer lloc el
High Society, un joc de cartes i apostes ràpid i efectiu que ens va permetre ambientar-nos per al següent, el
Modern Art, un joc d'apostes bastant més sofisticat, i un dels més ben valorats a
La Llista del BGG. En el joc es combinen quatre tipus diferents d'aposta i cal mantenir un equilibri interessant entre les apostes immediates i la previsió de com variarà el mercat (vaja, en termes més
wargamer una bon equilibri entre estratègia i tàctica).
Finalment va ser el torn de l'
Acquire, un
top ten entre els companys de taula, però que jo personalment no vaig trobar tan fabulós... potser és que els jocs amb un tema excessivament econòmic (per molt abstret que sigui) no m'atrauen massa. Per acabar vam canviar de tema i ens vam dedicar a clavar-nos punyalades per l'esquena amb l'entretingut
Rette Sich Wer Kann, versió alemanya del Lifeboats.
L'ambient lúdic va començar a desplaçar-se cap a l'altra banda de l'espectre quan el dissabte següent en Jordi Cairol, en Marià i jo mateix vam anar a petar a Vilanova. Després de babejar una estona contemplant la col·lecció de jocs d'en Jordi, i com només érem tres, vam decidir passar la tarda explorant l'Àfrica amb el
Source of the Nile, experiència que el Marià ja ha relatat en l'article anterior (és a dir, el que trobareu a sota d'aquest). El joc parteix d'una idea prou bona, però permet molt poca interacció entre els diferents jugadors i això és el seu principal inconvenient; cap jugador no pot influir en el resultat dels altres, excepte si tots dos estan explorant zones molt properes (llavors, si tots han explorat els mateixos hexàgons, qui torni abans a Londres es quedarà amb els punts).
El famós geòleg Dr. Cairol, un home dur a la selvaI per arribar a l'altre extrem de l'espectre lúdic (no tan extrem, però), fa un parell de dies els dos components de
Vexillum vam decidir provar finalment un dels clàssics
wargames que apareixen a la revista
Vae Victis. No són
wargames especialment "durs", de manera que normalment amb una tarda o dues n'hi ha prou acabar la partida. L'afortunat a ser potinejat per les nostres mans va ser
Tonkin - La guerre d'Indochine (algú se'n recorda de
Dien Bien Phu o de la
Route Coloniale 4?). Típic joc de guerra, amb hexàgons, taules de resolució de combats, taules de modificació, taules d'efectes de terreny i totes les taules que vulgueu. De fet en aquest cas particular una mica massa de taules i condicionants a tenir en compte en cada cas; això, juntament amb una redacció molt poc clara de les regles, el converteix en un exemple perfecte del problema que tenen els
wargames quan volen ser massa complexos en relació al seu "pes" real. Un joc publicat en una revista no hauria de ser mai excessivament complex, els
wargames "monstres" cal deixar-los per als creadors i editors que es poden permetre dos anys de proves i un llibret de regles de 50 pàgines. Un joc de guerra de revista hauria de ser simple i de mecanisme senzill, per tal d'apropar els lectors als jocs de guerra i convidar-los a provar-los d'altres més complexos.
En Marià intentant treure els francesos del delta del Riu Vermell
Hi estem treballant per acabar de posar-lo en solfa... en retoquem el mecanisme, millorem la jugabilitat, acabem de pulir-ne els detalls, etc. Vaja, allò que hom pot resumir amb un anglicisme: playtesting. I aquesta és la fase més delicada del procés de disseny d'un joc; perquè tothom pot tenir una idea brillant, però cal fer-la realitat, cal portar-la a la pràctica, donar-li mil-i-una voltes fins que la cosa funcioni perfectament. I que a més sigui divertida... uf, no és gens fàcil! Però farem tot el que calgui perquè algun dia, quan el PPP us arribi a casa, pogueu dir que es tracta d'un joc amb cara i ulls.
Us farem cinc cèntims de la sessió de playtesting que vam tenir, dimecres passat, a ca l'Oriol Comas. Primerament, hem de dir que som uns privilegiats per gaudir del suport i l'ajut de l'Oriol. El joc ha anat millorant en bona part gràcies a les seves aportacions i crítiques constructives. Aquesta vegada ens acompanyava també en Josep (des d'aquí el nostre agraïment per oferir-se com a cobai!). Hi ha coses que ja semblen definitives i intocables, perquè funcionen i ens agraden: el concepte de la força d'entrada (que estableix els valors d'atac-defensa i determina els patumaires que romanen a les places), el sistema de puntuació al final de cada ronda (quan se celebren els salts), etc. D'altra banda, tots quatre vam estar d'acord en dir que cal reduir una mica el rang de valors de les cartes de moviment, la qual cosa farà que l'atzar lligat a la disponibilitat de les cartes sigui menor i, per tant, la capacitat de moviment serà més equitativa entre tots els jugadors. I és que tothom ha de tenir la possibilitat de moure molts patumaires i disputar-se les places. A més, cal retocar les accions d'alguns dels personatges que ara com ara semblen irrellevants i donen poc joc.
Finalment, només dir-vos que la partida va resultar força renyida. Em va agradar particularment el fet que el sistema de puntuació sembla prou equil·librat. Per exemple, malgrat ser clarament l'últim després dels segons salts, en cap moment no vaig sentir que la victòria final fos un objectiu impossible. Crec que, juntament amb una mica de bona sort, si es planifiquen bé els moviments i es concentren els esforços en assolir aquelles places que poden ser decisives per sumar punts i restar-los dels rivals més directes, tot és possible... fins i tot les remuntades èpiques! Vaig aconseguir 57 punts a la tercera (i darrera) ronda de salts, per a un total de 92 punts... i en Josep, el Marc i l'Oriol tots en van sumar 80 i escaig... emocionant!
Al nostre bloc hi anireu trobant tots els avenços en el procés de creació del PPP. Llegiu-nos de tant en tant!
