08 de febrer 2007
Playtesting, playtesting...
Ho va escriure en
Zavodovski
a les
20:04
Doncs no. No ens hem oblidat del nostre joc, el PatimPatamPatum. De cap de les maneres...
Hi estem treballant per acabar de posar-lo en solfa... en retoquem el mecanisme, millorem la jugabilitat, acabem de pulir-ne els detalls, etc. Vaja, allò que hom pot resumir amb un anglicisme: playtesting. I aquesta és la fase més delicada del procés de disseny d'un joc; perquè tothom pot tenir una idea brillant, però cal fer-la realitat, cal portar-la a la pràctica, donar-li mil-i-una voltes fins que la cosa funcioni perfectament. I que a més sigui divertida... uf, no és gens fàcil! Però farem tot el que calgui perquè algun dia, quan el PPP us arribi a casa, pogueu dir que es tracta d'un joc amb cara i ulls.
Us farem cinc cèntims de la sessió de playtesting que vam tenir, dimecres passat, a ca l'Oriol Comas. Primerament, hem de dir que som uns privilegiats per gaudir del suport i l'ajut de l'Oriol. El joc ha anat millorant en bona part gràcies a les seves aportacions i crítiques constructives. Aquesta vegada ens acompanyava també en Josep (des d'aquí el nostre agraïment per oferir-se com a cobai!). Hi ha coses que ja semblen definitives i intocables, perquè funcionen i ens agraden: el concepte de la força d'entrada (que estableix els valors d'atac-defensa i determina els patumaires que romanen a les places), el sistema de puntuació al final de cada ronda (quan se celebren els salts), etc. D'altra banda, tots quatre vam estar d'acord en dir que cal reduir una mica el rang de valors de les cartes de moviment, la qual cosa farà que l'atzar lligat a la disponibilitat de les cartes sigui menor i, per tant, la capacitat de moviment serà més equitativa entre tots els jugadors. I és que tothom ha de tenir la possibilitat de moure molts patumaires i disputar-se les places. A més, cal retocar les accions d'alguns dels personatges que ara com ara semblen irrellevants i donen poc joc.

Finalment, només dir-vos que la partida va resultar força renyida. Em va agradar particularment el fet que el sistema de puntuació sembla prou equil·librat. Per exemple, malgrat ser clarament l'últim després dels segons salts, en cap moment no vaig sentir que la victòria final fos un objectiu impossible. Crec que, juntament amb una mica de bona sort, si es planifiquen bé els moviments i es concentren els esforços en assolir aquelles places que poden ser decisives per sumar punts i restar-los dels rivals més directes, tot és possible... fins i tot les remuntades èpiques! Vaig aconseguir 57 punts a la tercera (i darrera) ronda de salts, per a un total de 92 punts... i en Josep, el Marc i l'Oriol tots en van sumar 80 i escaig... emocionant!
Al nostre bloc hi anireu trobant tots els avenços en el procés de creació del PPP. Llegiu-nos de tant en tant!
05 de febrer 2007
Jocs i ciència (II)
Benvinguts al Triàsic, el període més antic de l'era mesozoica. Reculem a 250 milions d'anys enrera, un període en què aparegueren les primeres plantes amb flor (les angiospermes) i els primers vertebrats voladors. En aquest moment tota la terra formava un sol megacontinent, anomenat Pangea, i durant tot aquest període començà a esquerdar-se per donar lloc a nous continents. Però de sobte, després de 50 milions d'anys, va passar alguna cosa, un episodi d'extinció massiva que afectà moltíssims ecosistemes. Què ho va causar? No ho sabem! potser una etapa de vulcanisme desbocat, potser un refredament mundial, potser l'impacte d'un meteorit...

Aquest és l'escenari del Trias, el joc que, després del Gene Pool segueix amb el nostre repàs als jocs de temàtica científica. Trias és un joc de majories, en què la idea és aconseguir la màxima presència dels teus dinosaures al màxim nombre de continents possible, cosa gens fàcil perquè a mesura que avança el joc els continents van desplaçant-se, trencant-se, reunint-se, tornant-se a trencar, ... El tauler està format per peces hexagonals de tres tipus de terreny diferent: boscos, sabana i muntanyes, on es col·loquen els dinosaures. Aquestes peces formen inicialment un sol continent, Pangea. Al torn de cada jugador aquest està obligat a moure una peça hexagonal (deriva continental!) i després disposa de 4 punts d'acció que pot gastar com vulgui en les accions següents: moure una altra peça de terreny (costa 3 punts d'acció), moure dinosaures (en costa 1 per dinosaure i per hexàgon), salvar dinosaures que hagin caigut a l'aigua (en costa 1 per tres dinosaures) i reproduir (en costa 1 per dinosaure). El joc s'acaba quan apareix la carta "meteorit" i llavors es recompten els punts: qui té majoria a un continent guanya tants punts com peces hexagonals formin aquell continent; el segon jugador en guanya la meitat i la resta zero.
Un punt clau de tot el joc és saber quins hexàgons de terreny moure i com, ja que amb el moviment es poden formar nous continents. Quan això passa es fa un recompte de punts parcial segons les majories en el continent acabat de formar. Això és una bona manera d'aconseguir punts abans del recompte final, sempre que s'aconsegueixi crear el nou continent amb majoria pròpia. D'altra banda, els dinosaures que hi havia a la peça desplaçada cauen a l'aigua, de manera que el seu propietari haurà de gastar punts d'acció per salvar-los (si és que pot); una bona manera de "molestar" als contrincants.
L'altre punt bàsic és saber com moure i reproduir els teus dinosaures. Cal vigilar molt quins continents estan a punt de formar-se i si hom hi pot arribar. Una vegada s'hi ha arribat i el continent s'ha format, és qüestió de reproduir-se prou per arribar a tenir majoria, i si de pas es poden ofegar uns quants dinosaures dels altres jugadors, millor. A vegades és millor tenir majoria en només un gran continent, a vegades és millor diversificar-se i tenir-ne en molts continents petits...
En definitiva, si bé al començament la idea de la deriva continental i les condicions que s'han de complir perquè es produeixi pot resultar una mica confusa, després d'uns quants torns les coses queden molt clares i evidents. Trias és un joc amb decisions dificils a prendre, especialment a mesura que avança la partida, i sens dubte ha de millorar a mesura que es fan més partides.
... i no cal dir que els petits dinosaures de fusta són fantàstics!
Aquest és l'escenari del Trias, el joc que, després del Gene Pool segueix amb el nostre repàs als jocs de temàtica científica. Trias és un joc de majories, en què la idea és aconseguir la màxima presència dels teus dinosaures al màxim nombre de continents possible, cosa gens fàcil perquè a mesura que avança el joc els continents van desplaçant-se, trencant-se, reunint-se, tornant-se a trencar, ... El tauler està format per peces hexagonals de tres tipus de terreny diferent: boscos, sabana i muntanyes, on es col·loquen els dinosaures. Aquestes peces formen inicialment un sol continent, Pangea. Al torn de cada jugador aquest està obligat a moure una peça hexagonal (deriva continental!) i després disposa de 4 punts d'acció que pot gastar com vulgui en les accions següents: moure una altra peça de terreny (costa 3 punts d'acció), moure dinosaures (en costa 1 per dinosaure i per hexàgon), salvar dinosaures que hagin caigut a l'aigua (en costa 1 per tres dinosaures) i reproduir (en costa 1 per dinosaure). El joc s'acaba quan apareix la carta "meteorit" i llavors es recompten els punts: qui té majoria a un continent guanya tants punts com peces hexagonals formin aquell continent; el segon jugador en guanya la meitat i la resta zero.
L'altre punt bàsic és saber com moure i reproduir els teus dinosaures. Cal vigilar molt quins continents estan a punt de formar-se i si hom hi pot arribar. Una vegada s'hi ha arribat i el continent s'ha format, és qüestió de reproduir-se prou per arribar a tenir majoria, i si de pas es poden ofegar uns quants dinosaures dels altres jugadors, millor. A vegades és millor tenir majoria en només un gran continent, a vegades és millor diversificar-se i tenir-ne en molts continents petits...
En definitiva, si bé al començament la idea de la deriva continental i les condicions que s'han de complir perquè es produeixi pot resultar una mica confusa, després d'uns quants torns les coses queden molt clares i evidents. Trias és un joc amb decisions dificils a prendre, especialment a mesura que avança la partida, i sens dubte ha de millorar a mesura que es fan més partides.
... i no cal dir que els petits dinosaures de fusta són fantàstics!
03 de febrer 2007
Gol do Barcelona!!
Ho va escriure en
Zavodovski
a les
17:11
Ja ho sé, ja ho sé... és una parida, però no he pogut evitar-ho!
Cada cop que veig aquest video em pixo de riure. Serà per la cantarella brasilera?
Em sap greu pels seguidors del Fluminense, però necessitem animar-nos amb uns quants gols.
GOOOL DO BARCELONA!!
Cada cop que veig aquest video em pixo de riure. Serà per la cantarella brasilera?
Em sap greu pels seguidors del Fluminense, però necessitem animar-nos amb uns quants gols.
GOOOL DO BARCELONA!!
02 de febrer 2007
Young Folks
Ho va escriure en
Zavodovski
a les
12:56
Aquests dies toca treballar (poques partides a la vista...).
I com això de treballar sol a casa pot ser una mica avorrit, sempre m'acompanya una mica de música. Darrerament tinc una certa debilitat per les cançons de grups i cantants suecs d'estil pop-beatle... sonen bé els "Peter, Björn & John", oi que sí?
I com això de treballar sol a casa pot ser una mica avorrit, sempre m'acompanya una mica de música. Darrerament tinc una certa debilitat per les cançons de grups i cantants suecs d'estil pop-beatle... sonen bé els "Peter, Björn & John", oi que sí?
Usually when things has gone this far
people tend to disappear
now it won't surprise me unless you do.
26 de gener 2007
Dues setmanes, dos estils de joc
En aquesta darrera setmana hem pogut passar per diferents estils de jocs, des dels eurogames més lleugers fins als wargames més tradicionals. Potser som poc radicals, potser hauríem de mullar-nos més i prendre partit, però el cert és que ens ho passem tan bé amb un joc de cartes ràpid i directe, de no més de 15 minuts, com amb un wargame complex amb partides de 5 o 6 hores (o de 5 o 6 dies... però aquests no és que els juguem gaire), i en dues setmanes hem tingut l'oportunitat de comprovar-ho
Tot va començar dimarts 16 amb una de les habituals timbes a ca l'Oriol Comas, on ens vam trobar en Jep, en Jordi (Roca), en Josep, en Marià i un servidor. Va ser una tarda dedicada a jocs que l'amfitrió coneixia prou bé (res de provar jocs nous, doncs): un conjunt d'eurogames tots basats en algun mecanisme d'aposta o de compra-venda. En primer lloc el High Society, un joc de cartes i apostes ràpid i efectiu que ens va permetre ambientar-nos per al següent, el Modern Art, un joc d'apostes bastant més sofisticat, i un dels més ben valorats a La Llista del BGG. En el joc es combinen quatre tipus diferents d'aposta i cal mantenir un equilibri interessant entre les apostes immediates i la previsió de com variarà el mercat (vaja, en termes més wargamer una bon equilibri entre estratègia i tàctica).
Finalment va ser el torn de l'Acquire, un top ten entre els companys de taula, però que jo personalment no vaig trobar tan fabulós... potser és que els jocs amb un tema excessivament econòmic (per molt abstret que sigui) no m'atrauen massa. Per acabar vam canviar de tema i ens vam dedicar a clavar-nos punyalades per l'esquena amb l'entretingut Rette Sich Wer Kann, versió alemanya del Lifeboats.
L'ambient lúdic va començar a desplaçar-se cap a l'altra banda de l'espectre quan el dissabte següent en Jordi Cairol, en Marià i jo mateix vam anar a petar a Vilanova. Després de babejar una estona contemplant la col·lecció de jocs d'en Jordi, i com només érem tres, vam decidir passar la tarda explorant l'Àfrica amb el Source of the Nile, experiència que el Marià ja ha relatat en l'article anterior (és a dir, el que trobareu a sota d'aquest). El joc parteix d'una idea prou bona, però permet molt poca interacció entre els diferents jugadors i això és el seu principal inconvenient; cap jugador no pot influir en el resultat dels altres, excepte si tots dos estan explorant zones molt properes (llavors, si tots han explorat els mateixos hexàgons, qui torni abans a Londres es quedarà amb els punts).
Tot va començar dimarts 16 amb una de les habituals timbes a ca l'Oriol Comas, on ens vam trobar en Jep, en Jordi (Roca), en Josep, en Marià i un servidor. Va ser una tarda dedicada a jocs que l'amfitrió coneixia prou bé (res de provar jocs nous, doncs): un conjunt d'eurogames tots basats en algun mecanisme d'aposta o de compra-venda. En primer lloc el High Society, un joc de cartes i apostes ràpid i efectiu que ens va permetre ambientar-nos per al següent, el Modern Art, un joc d'apostes bastant més sofisticat, i un dels més ben valorats a La Llista del BGG. En el joc es combinen quatre tipus diferents d'aposta i cal mantenir un equilibri interessant entre les apostes immediates i la previsió de com variarà el mercat (vaja, en termes més wargamer una bon equilibri entre estratègia i tàctica).
Finalment va ser el torn de l'Acquire, un top ten entre els companys de taula, però que jo personalment no vaig trobar tan fabulós... potser és que els jocs amb un tema excessivament econòmic (per molt abstret que sigui) no m'atrauen massa. Per acabar vam canviar de tema i ens vam dedicar a clavar-nos punyalades per l'esquena amb l'entretingut Rette Sich Wer Kann, versió alemanya del Lifeboats.
L'ambient lúdic va començar a desplaçar-se cap a l'altra banda de l'espectre quan el dissabte següent en Jordi Cairol, en Marià i jo mateix vam anar a petar a Vilanova. Després de babejar una estona contemplant la col·lecció de jocs d'en Jordi, i com només érem tres, vam decidir passar la tarda explorant l'Àfrica amb el Source of the Nile, experiència que el Marià ja ha relatat en l'article anterior (és a dir, el que trobareu a sota d'aquest). El joc parteix d'una idea prou bona, però permet molt poca interacció entre els diferents jugadors i això és el seu principal inconvenient; cap jugador no pot influir en el resultat dels altres, excepte si tots dos estan explorant zones molt properes (llavors, si tots han explorat els mateixos hexàgons, qui torni abans a Londres es quedarà amb els punts).
I per arribar a l'altre extrem de l'espectre lúdic (no tan extrem, però), fa un parell de dies els dos components de Vexillum vam decidir provar finalment un dels clàssics wargames que apareixen a la revista Vae Victis. No són wargames especialment "durs", de manera que normalment amb una tarda o dues n'hi ha prou acabar la partida. L'afortunat a ser potinejat per les nostres mans va ser Tonkin - La guerre d'Indochine (algú se'n recorda de Dien Bien Phu o de la Route Coloniale 4?). Típic joc de guerra, amb hexàgons, taules de resolució de combats, taules de modificació, taules d'efectes de terreny i totes les taules que vulgueu. De fet en aquest cas particular una mica massa de taules i condicionants a tenir en compte en cada cas; això, juntament amb una redacció molt poc clara de les regles, el converteix en un exemple perfecte del problema que tenen els wargames quan volen ser massa complexos en relació al seu "pes" real. Un joc publicat en una revista no hauria de ser mai excessivament complex, els wargames "monstres" cal deixar-los per als creadors i editors que es poden permetre dos anys de proves i un llibret de regles de 50 pàgines. Un joc de guerra de revista hauria de ser simple i de mecanisme senzill, per tal d'apropar els lectors als jocs de guerra i convidar-los a provar-los d'altres més complexos.
24 de gener 2007
El dia en què el Dr. Figueras descobrí els aprongo...
Ho va escriure en
Zavodovski
a les
18:59
Mosi-oa-Tunya, "la fumera que retruny"... Diuen que la fressa i la bromera causades per les aigües del Zambesi en estimbar-se per una falla de 1.700 m d’amplada són perceptibles a una distància de 40 km. Són les cascades Victòria, les més gran del món.Sou potser uns enamorats d’Àfrica? Nosaltres sí. I l’altre dia ens vam trobar a can Cairol, a Vilanova i la Geltrú, per viure els plaers de l’aventura i reproduir les sensacions que devien experimentar tots aquells exploradors del segle XIX, "els primers homes blancs", personatges una mica estrafolaris i romàntics, de vegades uns científics sonats que pretenien descobrir les espècies més inimaginables i desvetllar els misteris més amagats, d’altres uns aventurers sense escrúpols, àvids de riqueses, prestigi i el reconeixement de la civilització occidental. Aquest és el rerefons. El joc no podia ser un altre que Source of the Nile.
Davant nostre un tauler ple d’hexàgons en blanc, l’Àfrica inexplorada, des de Khartoum fins a Ciutat del Cap, de Lagos a Mombasa. Partíem de les àrees explorades de la costa i, seguint el curs del Nil, el Congo i el Níger, entre altres, ens endinsàrem cap a l’interior del continent negre. La nostra inexperiència va fer que les expedicions inicials fossin un fracàs absolut i, fins i tot, alguns dels nostres exploradors s’hi van quedar i ja no van poder tornar a Europa per publicar els descobriments realitzats. Perquè aquest és l’objectiu del joc: descobrir com més coses millor i, sobretot, sobreviure per donar-les a conèixer abans que cap altre explorador. Si no publiques allò que has vist, el temps i les males llengües s’encarregaran de convertir-lo en rumors, fum i llegenda... Les cartes determinen el tipus de terreny i la seva orografia, el curs dels rius, les trobades amb tribus nadiues, els esdeveniments imprevistos, etc. A més, cal recórrer a un fotimer de taules i daus per decidir les característiques de les diferents tribus, la seva actitud, els resultats de les negociacions, els possibles enfrontaments, l’aprovisionament d’aliments, la guarició dels malalts i ferits i altres peripècies que afecten les expedicions.
Tanmateix, no teníem prou amb aquest ball de taules i números. Calia ser originals i batejar totes les tribus que trobàvem. Fent servir una taula addicional (sempre hi ha suplements i annexos per a tot), els noms van ser triats amb un mètode científic i etimològic d’allò més rigorós. I així va ser com el famós geòleg, el Dr. Figueras, va descobrir els aprongo. Bona gent... llàstima, però, que el Dr. Figueras no comptava amb la mala llet que gastava el bruixot dels aprongo, un fetiller desconfiat i rancuniós que va acabar amb la seva vida.
Sembla que en David Livingstone fou el primer europeu que va observar, el 1855, aquell salt d’aigua meravellós. I si un escocès les anomenà Victòria en honor a la seva reina, nosaltres, que no tenim reina, ben bé podíem batejar els pobles africans com ens donés la "reial" gana, oi? Allà al riu Zambesi, després d’en Livingstone (1855-1858) i abans que nosaltres, altres noms il·lustres hi passaren: Baldwin (1860), Swartz (1861), Wood, Selous (1862), Chapman i Baines (1861-1862). Aquest darrer ens va deixar uns dibuixos preciosos de les cascades Victòria, mentre que no se’n té constància de cap fotografia fins l’any 1891, quan en Frank "Zambezi" Watson hi anà per segona vegada.Benvolguts Aprongo, sóc el Dr. Figueras...
18 de gener 2007
Jocs i ciència
Realment no es pot dir que hi hagi gaires jocs de taula amb contingut científic, o simplement inspirats en alguna idea científica. Tot i així, tenint en compte que l'alter ego de Lo Cavaller de la Sèquia e La Figuera està format per un físic i un biòleg, és normal que els pocs jocs d'aquest tipus que ens trobem ens cridin l'atenció.
Doncs bé, fa unes setmanes vam fer unes quantes partides d'un molt bon joc de cartes per a dos jugadors, basat lliurement en qüestions de genètica. Es tracta del Gene Pool, publicat de forma independent per en Mark Goadrich. Sobre la taula es forma a l'atzar una seqüència de DNA (sis parells de bases) i cada jugador l'ha d'anar modificant amb les accions permeses (mutacions, inversions, delecions, etc.) per aconseguir una de les seqüències que constitueixen el seu objectiu secret de recerca. Quan un dels dos jugadors aconsegueix completar nou "anys de recerca en genètica" guanya la partida.
Un altre punt a tenir en compte és que, a banda de ser un dels pocs jocs amb contingut científic, és un dels encara més escassos jocs que disposen d'instruccions en català! Malauradament, si us interessa ja heu fet tard: el joc està esgotat i no sembla que en Mark Goadrich tingui intenció de reeditar-lo.
I per acabar, us deixem amb el registre visual d'una de les partides que vam fer. El nostre enyorat amic Alfonso va gravar, amb el seu inconfusible estil cinematogràfic digne del Verdi, a un servidor i a la nostra enyorada Clèlia lluitant per aconseguir el Premi Nobel (ambdós enyorats perquè viuen a Mèxic, no penséssiu coses tremendes!).
Doncs bé, fa unes setmanes vam fer unes quantes partides d'un molt bon joc de cartes per a dos jugadors, basat lliurement en qüestions de genètica. Es tracta del Gene Pool, publicat de forma independent per en Mark Goadrich. Sobre la taula es forma a l'atzar una seqüència de DNA (sis parells de bases) i cada jugador l'ha d'anar modificant amb les accions permeses (mutacions, inversions, delecions, etc.) per aconseguir una de les seqüències que constitueixen el seu objectiu secret de recerca. Quan un dels dos jugadors aconsegueix completar nou "anys de recerca en genètica" guanya la partida.
Un altre punt a tenir en compte és que, a banda de ser un dels pocs jocs amb contingut científic, és un dels encara més escassos jocs que disposen d'instruccions en català! Malauradament, si us interessa ja heu fet tard: el joc està esgotat i no sembla que en Mark Goadrich tingui intenció de reeditar-lo.
I per acabar, us deixem amb el registre visual d'una de les partides que vam fer. El nostre enyorat amic Alfonso va gravar, amb el seu inconfusible estil cinematogràfic digne del Verdi, a un servidor i a la nostra enyorada Clèlia lluitant per aconseguir el Premi Nobel (ambdós enyorats perquè viuen a Mèxic, no penséssiu coses tremendes!).
04 de gener 2007
Aprenents de Napoleó
Ho va escriure en
Zavodovski
a les
18:31
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

