El dia en què el Dr. Figueras descobrí els aprongo...

Mosi-oa-Tunya, "la fumera que retruny"... Diuen que la fressa i la bromera causades per les aigües del Zambesi en estimbar-se per una falla de 1.700 m d’amplada són perceptibles a una distància de 40 km. Són les cascades Victòria, les més gran del món.

Sou potser uns enamorats d’Àfrica? Nosaltres sí. I l’altre dia ens vam trobar a can Cairol, a Vilanova i la Geltrú, per viure els plaers de l’aventura i reproduir les sensacions que devien experimentar tots aquells exploradors del segle XIX, "els primers homes blancs", personatges una mica estrafolaris i romàntics, de vegades uns científics sonats que pretenien descobrir les espècies més inimaginables i desvetllar els misteris més amagats, d’altres uns aventurers sense escrúpols, àvids de riqueses, prestigi i el reconeixement de la civilització occidental. Aquest és el rerefons. El joc no podia ser un altre que Source of the Nile.

Davant nostre un tauler ple d’hexàgons en blanc, l’Àfrica inexplorada, des de Khartoum fins a Ciutat del Cap, de Lagos a Mombasa. Partíem de les àrees explorades de la costa i, seguint el curs del Nil, el Congo i el Níger, entre altres, ens endinsàrem cap a l’interior del continent negre. La nostra inexperiència va fer que les expedicions inicials fossin un fracàs absolut i, fins i tot, alguns dels nostres exploradors s’hi van quedar i ja no van poder tornar a Europa per publicar els descobriments realitzats. Perquè aquest és l’objectiu del joc: descobrir com més coses millor i, sobretot, sobreviure per donar-les a conèixer abans que cap altre explorador. Si no publiques allò que has vist, el temps i les males llengües s’encarregaran de convertir-lo en rumors, fum i llegenda... Les cartes determinen el tipus de terreny i la seva orografia, el curs dels rius, les trobades amb tribus nadiues, els esdeveniments imprevistos, etc. A més, cal recórrer a un fotimer de taules i daus per decidir les característiques de les diferents tribus, la seva actitud, els resultats de les negociacions, els possibles enfrontaments, l’aprovisionament d’aliments, la guarició dels malalts i ferits i altres peripècies que afecten les expedicions.

Tanmateix, no teníem prou amb aquest ball de taules i números. Calia ser originals i batejar totes les tribus que trobàvem. Fent servir una taula addicional (sempre hi ha suplements i annexos per a tot), els noms van ser triats amb un mètode científic i etimològic d’allò més rigorós. I així va ser com el famós geòleg, el Dr. Figueras, va descobrir els aprongo. Bona gent... llàstima, però, que el Dr. Figueras no comptava amb la mala llet que gastava el bruixot dels aprongo, un fetiller desconfiat i rancuniós que va acabar amb la seva vida.

Sembla que en David Livingstone fou el primer europeu que va observar, el 1855, aquell salt d’aigua meravellós. I si un escocès les anomenà Victòria en honor a la seva reina, nosaltres, que no tenim reina, ben bé podíem batejar els pobles africans com ens donés la "reial" gana, oi? Allà al riu Zambesi, després d’en Livingstone (1855-1858) i abans que nosaltres, altres noms il·lustres hi passaren: Baldwin (1860), Swartz (1861), Wood, Selous (1862), Chapman i Baines (1861-1862). Aquest darrer ens va deixar uns dibuixos preciosos de les cascades Victòria, mentre que no se’n té constància de cap fotografia fins l’any 1891, quan en Frank "Zambezi" Watson hi anà per segona vegada.


Benvolguts Aprongo, sóc el Dr. Figueras...