Una nit a la Plaça Major de Manresa

Ja tornem a tenir aquí la Setmana de Jocs al Carrer, que des de fa sis anys organitza el Club del Joc del CAE de Manresa.
La nit del dissabte 6 de setembre presentarem el PatimPatamPatum als ludòpates del Bages i a tothom qui vulgui acostar-s'hi per jugar una partida. Hi haurà altres jocs disponibles i de segur que ens ho passarem molt bé fins a quarts d'una.

Podeu trobar-ne més informació aquí.
No hi falteu! Us hi esperem!

Àfrica i la Gran Guerra

En algun altre missatge d'aquest bloc ja hem comentat com sovint la Primera Guerra Mundial es tracta només en l'àmbit europeu i, encara més, només en l'àmbit del front occidental, oblidant els altres fronts europeus: oriental, italià i balcànic. El front turc només rep atenció en el cas de la campanya dels Dardanels (Gal·lípoli), per clars motius anglocèntrics, sense parar gaire atenció al front del Caucas, mentre que en les campanyes del Pròxim Orient gairebé només es parla del "cinematogràfic" coronel Lawrence, en Lawrence d'Aràbia.

Schutztruppe del Camerun (Font: Wikimedia Commons)

Les campanyes de Pèrsia, Mesopotàmia, Aden, Àsia i Àfrica queden sempre molt oblidades. Si bé és cert que la seva importància per al decurs global de la guerra va ser molt menor, la seva importància local per als territoris en què es van produir va ser extraordinària. Tal com diu en Hew Strachan, a The First World War in Africa, a les campanyes africanes:

[...] van lluitar principalment els mateixos africans. En total, una mica més de 2 milions d'africans van participar en la Primera Guerra Mundial com a soldats, portadors o treballadors i més de 200.000 van morir en accions militars o per altres causes. En comparació amb Europa aquestes xifres són petites [...] però en un context local una comparació amb els estats-nació industrialitzats del segle XX resulta inadequada; mai en la història d'Àfrica s'havien mobilitzat recursos humans a una escala tan enorme.

Avui farem un (forçosament petit) recull de jocs de simulació històrica i wargames que tracten la Primera Guerra Mundial a l'Àfrica. En aquest cas quan parlem d'Àfrica ens referim a l'Àfrica subsahariana, les campanyes als Schutzgebiete, les colònies alemanyes de Togo, Camerun, l'Àfrica Sudoccidental Alemanya i l'Àfrica Oriental Alemanya.

No patiu, que acabarem aviat, però...

• Togoland 1914. Un joc de Dennis Bishop publicat per Khyber Pass Games el 2002. El joc tracta de la invasió de la colònia de Togo, la joia colonial de la corona imperial alemanya, per part de tropes britàniques i franceses. És un joc a nivell operacional, amb regles simples i que es pot enllestir en una hora o dues. Ha rebut algunes crítiques per ser massa lineal, però les partides només resulten lineals si ambdós jugadors es dediquen a seguir les estratègies més evidents, que no satisfaran a cap dels dos. Personalment trobo que, dins la senzillesa de les regles i de la limitació de possibilitats, funciona força bé, té una rejugabilitat acceptable i posa en evidència les dificultats de subministrament de les campanyes africanes.


• Jassin 1915. Un joc de Dennis Bishop publicat per Khyber Pass Games el 2003. Tracta de la batalla de Jassin, en què les Schutztruppen d'en Lettow-Vorbeck van capturar la vila de Jassin, a la frontera entre l'Àfrica Oriental Alemanya i l'Àfrica Oriental Britànica, en una acció que suposà un greu cop moral per als britànics, però que estratègicament fou irrellevant per als alemanys i demostra com en Lettow-Vorbeck no era precisament partidari d'una guerra de guerrilles. És un joc a nivell tàctic, amb força gestió de recursos i una seqüència força complexa, amb diverses fases de combat i moviment. Encara el tinc per estrenar, no puc donar-ne cap opinió, de moment.


• Tanga 1914. Un altre joc de Dennis Bishop que serà publicat per Khyber Pass Games el 2009 (actualment es troba en fase de precomanda). Novament, en Dennis Bishop, que sembla tenir l'exclusiva de les campanyes colonials a l'Àfrica, torna a l'Àfrica Oriental Alemanya, aquesta vegada per tractar la batalla de Tanga, el fracassat intent aliat de desembarcar a prop d'aquesta vila i la primera gran victòria d'en Lettow-Vorbeck. Igual que en el cas anterior, es tracta d'un joc a nivell tàctic, amb un sistema molt semblant al de Jassin.


• Schutztruppe. Un joc de Jim Bumpas i publicat per Flying Buffalo el 1975. És un wargame clàssic, de la vella escola, que que tracta tota la campanya de l'Àfrica Oriental Alemanya i que sembla gairebé introbable actualment. Una llàstima, perquè té molt bones crítiques i sembla prou ben documentat. Permet infiltració i moviment després del combat i moviment ocult, una novetat quan va sortir el joc. Si el trobo en algun lloc no m'ho pensaré dues vegades (però espero que no es converteixi en un d'aquells incunables que de tant en tant apareixen a eBay per preus desorbitats).


• Sideshow: The Campaign for German East Africa. Un joc del prolífic Richard H. Berg que també es centra en la campanya a l'Àfrica Oriental Alemanya, publicat amb el número 135 de la revista Strategy & Tactics, el 1990. De nivell operacional i de complexitat mitjana, l'abast és el mateix que el joc anterior, el Schutztruppe, amb tropes britàniques imperials, sudafricanes, índies, belgues, portugueses i alemanyes, però les regles semblen prou diferents. Inclou esdeveniments històrics i, com passa sovint en els jocs de revistes, sembla que les regles són poc clares i les crítiques més aviat mediocres poden estar provocades per la necessària concisió de les regles, més que no pas pel sistema de joc.


• The Great War in Africa. Un joc de Ryan S. Johnson publicat per Guild of Blades el 2002. A nivell estratègic, tracta totes les operacions per al control de les colònies alemanyes a l'Àfrica i tot i que està pensat com a expansió per a un joc del mateix autor que tracta tota la Primera Guerra Mundial, també es pot jugar de forma independent. Les crítiques que ha rebut són molt negatives, i si a això hi afegim el pèssim disseny gràfic del mapa i les fitxes i que és un producte desktop publishing de poca qualitat, no crec que mai arribi a tenir ganes de provar-lo i encara menys de comprar-lo. Una llàstima, perquè és l'únic que cobreix totes les operacions africanes.

Com podeu veure, només tenim jocs per a les campanyes a Togo i a l'Àfrica Oriental Alemanya (l'atractiu d'en Lettow-Vorbeck és massa fort!). No n'hem trobat cap específic del Camerun ni de l'Àfrica Sudoccidental Alemanya. El primer cas segurament seria el més interessant. La campanya que es lliurà al Camerun fou molt semblant a la d'en Lettow-Vorbeck i amb uns condicionants similars. La campanya de l'Àfrica Sudoccidental Alemanya (actual Namíbia), en canvi, va tenir una història un xic pobra.

La llista és curta, massa curta. Si en coneixeu algun més, sisplau, feu-nos-ho saber, que l'afegirem!

Dibuix d'un askari, per Wilhelm Kuhnert (Font: Wikimedia Commons)

Desesperant

Tants jocs i tan poc temps per jugar-los!

Errare humanum est

Anit, sessió lúdica penedesenca del Dies Jovis... reprenent la partida de Republic of Rome que vam començar la setmana passada.

Des d'un bon començament vam haver de lluitar en moltes guerres, construint un munt de legions i flotes per plantar cara als nombrosos bàrbars, cartaginesos, macedonis i altres púrries. Mantenir tota aquesta tropa tenia un cost altíssim, però calia fer-ho. Semblava que a poc a poc anàvem superant totes les crisis bèl·liques, però aleshores van començar els mals auguris, presagis, auspicis... els déus ens havien agafat mania! Modificadors desfavorables als daus, tot molt més car i el Senat que es resistia a reconèixer la cri... ehem, la "situació desfavorable". Llavors, amb la II República acabada de néixer, va arribar una desgràcia natural que ni el més herculi dels herois hagués pogut afrontar. Però ens van matar els diners, o més ben dit, la manca de liquidesa. Aquesta desgràcia comportava una despesa extra de 50 talents... i les arques romanes estaven sota mínims (només 30 talents).

Tanquem la paradeta i Roma a la merda!


I si voleu uns culpables, aquí els teniu:

Agricola, un gran joc... però no tant

Finalment vaig poder fer una partida del tan lloat Agricola, d'Uwe Rosenberg. Abans que alguns em pengeu per heretge, ho dic clarament: sí, és un bon joc, és més, diria que és un molt bon joc. El problema és que amb tot el soroll que ha generat a més d'un al final el pot decebre. Com que ja m'esperava una cosa així vaig començar la partida amb una mica d'escepticisme, però la veritat és que m'ho vaig passar molt bé. Repeteixo: és un molt bon joc, que mereix ser entre els 100 primers... si mereix ser al podi dels tres millors, en dubtaria més (és clar que ara faré un altre comentari herètic: no sé com el Puerto Rico segueix sent el número 1 a la llista de la BGG, que trobo que és un altre gran joc però que no n'hi ha per tant).

L'Agricola és un joc de gestió de recursos com molts d'altres i, de fet, la seva mecànica bàsica recorda força al Caylus i al mateix Puerto Rico. Com en tots aquests jocs, la idea és ocupar edificis/accions/digueu-li com vulgueu, per obtenir recursos, recursos que et permetran fer més accions i obtenir encara més recursos per, al capdavall, arribar a ser el jugador que hagi fet la granja més gran i variada/hagi construït més zones del castell/hagi embarcat més mercaderies/digue-li com vulgueu.


Aquest mecanisme bàsic es veu enriquit, i aquest és el punt fort del joc, per una increïble varietat de cartes que permeten afegir modificadors a les teves accions, a més de sucosos punts de victòria en alguns casos. Aquestes cartes, de les quals cada jugador en té unes poques que podrà jugar o no durant la partida, i que són o poden ser diferents per a cada jugador i per a cada partida, donen una gran variabilitat i incertesa. L'Agricola està ben greixat com un un rellotge de precisió i la fredor de què tant sovint s'acusa als jocs d'aquest estil es dilueix amb les cartes de millores i d'oficis, que li donen un sabor especialment simpàtic (fins i tot hi ha la carta d'estatueta de la Verge, que no ha de faltar en cap bona masia de tota la vida ;-)).

[Comentari a banda: no acabo d'entendre l'acusació de fredor en certs jocs; que no són eurogames, potser? Quan jugo al Puerto Rico no em sento (ni intento sentir-me) com un governador d'una colònia espanyola; simplement intento gestionar els meus recursos d'acord a les regles. Si el que es vol són temes en què un s'hi pugui immergir cal triar un joc de simulació històrica o un bon wargame. Agafeu el Here I Stand, per exemple, i sí us sentireu transportats a l'època de la Contrareforma.]


És cert que la riquesa i varietat de les cartes i les modificacions que aquestes aporten pot aclaparar al començament (i al final, no ens enganyem). Personalment trobo que el joc és un pèl massa barroc (ah, és clar, es tracta d'una granja al segle XVII, com no voleu que sigui barroc?), però no es pot negar que és un joc que atreu a qualsevol jugador habitual, per la varietat d'estratègies i de possibilitats tàctiques que ofereix. Repeteixo la meva idea inicial: és un joc que mereix ser a qualsevol ludoteca particular i que mereix ser entre els 100 millors. Si ha de ser entre els 5 o 10 millors ja no ho sabria dir.


Un darrer comentari xorres-repel·lent: per ser una granja del segle XVII trobo que és una vida molt feliç, no? dóna aquella idea de la tranquil·litat i llibertat de la vida al camp, molt en la línia de certa literatura barroca. On són les pestes? on són els exèrcits que cada dos per tres ocupaven, cremaven i violaven? on és la Guerra dels Trenta Anys? on és la penúria que assolava l'agricultura centreeuropea durant tants anys? Perdó, és clar, és clar, és un eurogame, és que em surt la vena wargamera. Que ningú no es quedi amb la impressió, però, que la vida al camp al segle XVII era una mena d'Arcàdia feliç!

Darwin i Wallace: 150 anys jugant a l'evolució

Avui fa 150 anys, un 1 de juliol de 1858, vist des de la distància d'un segle i mig, va ser un moment històric per a la ciència. Charles Darwin i Alfred Russell Wallace presentaven conjuntament a la Linnean Society de Londres dos articles: On the Tendency of Species to form Varieties i On the Perpetuation of Varieties and Species by Natural Means of Selection.

Era la presentació en societat de la teoria de l'evolució per selecció natural, un dels salts qualitatius més importants de la història de la ciència, una de les teories més exitoses i que més fets ha permès explicar del món que ens envolta. Cal dir que els articles els va presentar el geòleg i amic de Darwin Charles Lyell, ja que cap dels dos autors no hi era present: Darwin era al funeral del seu fill i Wallace era a Indonèsia.

Pocs dies abans, el juny de 1858, Darwin va rebre una carta de Wallace amb el manuscrit en què aquest darrer exposava unes idees molt semblants a les seves sobre l'evolució de les espècies. 'No he vist mai una coincidència tan impressionant', va dir Darwin a Lyell després de llegir-lo. Darwin feia vint anys que hi treballava, però no havia considerat oportú de publicar-ne res, malgrat la insistència d'amics seus que ho sabien, com Lyell i el botànic Hooker.


La presentació va passar força desapercebuda. Només amb la publicació de L'origen de les espècies (On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life) l'any següent, la comunitat científica va començar a reaccionar, en un moviment que ja no s'aturaria fins arribar a l'actualitat... Malauradament, encara n'hi ha que, amb un obscurantisme digne de les pitjors èpoques medievals, s'entesten a girar l'esquena a la ciència i s'empesquen coses com l'insult a la intel·ligència que és l'autoanomenat 'disseny intel·ligent'. A vegades sembla mentida que estiguem al segle XXI.

I ara us preguntareu: què caram fa aquest missatge en un bloc sobre jocs? Bé, en primer lloc perquè ens agrada la ciència i no desaprofitem cap oportunitat per comentar aspectes científics, com ja haureu descobert. En segon lloc, que no és la ciència una mena de joc, al capdavall? I en tercer lloc, perquè així aprofitem per fer una llista de jocs que més o menys tangencialment i amb més o menys èxit, toquen el tema de l'evolució (la llista es basa en un parell aparegudes a BoardGameGeek: Evolution as a theme i The Evolution Games):

• Primordial Soup o Ursuppe, de Doris Matthäus i Frank Nestel. A aquest i el següent de la llista els tinc moltes ganes; l'any passat van estar a punt de caure a les meves mans a Essen... que no caiguin aquest any...
• Urland, dels mateixos Matthäus i Nestel.
• Evo, de Philippe Keyaerts. Un joc lleuger per anar acumulant mutacions i protegir-se de l'entorn sempre canviant, amb una subhasta molt divertida.
• WildLife, de Wolfgang Kramer.
• American Megafauna, de Phil Eklund, que ja hem comentat en aquest bloc i que és un dels millors jocs sobre l'evolució, malgrat el regust lamarckià que es produeix en la subhasta de mutacions. Aquesta idea lamarckiana també és a l'Evo. Hi haurà algun joc d'evolució en què aquesta realment es produeixi per mutacions a l'atzar i no dirigides? No sé, potser llavors es perdria tota l'estratègia dels jugadors i el joc decauria? Caldria pensar-hi... Vegeu el joc Tongiaki, però...
• Origins: How we became Human, també de n'Eklund, centrat en l'evolució del gènere Homo.
• Evolution, sense indicació d'autor, però que sembla prou interessant. La descripció del joc sembla donar una bona simulació de l'evolució.
• Tyranno Ex, de Karl-Heinz Scmiel.
• Trias, de Ralf Lemkuhl, realment no és un joc d'evolució, més aviat un joc de col·locació i moviment que podríem classificar millor com a joc de geologia.
• The Dinosaur Game: Survival or Extinction, un joc educatiu d'evolució dirigit a nois i noies.
• Animality, de Steven Diaz, un altre que fa bona pinta evolutiva, però del qual no en sabem res més.
• Tongiaki, de Thomas Rauscher. No és realment d'evolució de les espècies, sinó de l'expansió polinèsia pel Pacífic, però pels comentaris, sembla que dóna una bona idea de l'evolució a curt termini, amb conceptes habituals en expansions ràpides de grups de poblacions, com la deriva gènica, l'efecte fundador i els colls d'ampolla poblacionals.
• Quirks, un jocs de cartes lleuger i simpàtic amb l'excusa de fer animals que s'adaptin a un entorn canviant.

Spiel des Jahres: en Knizia fa el doblet

Bé, ja tenim guanyador de l'Spiel des Jahres de 2008. En Reiner Knizia, finalment, ha aconseguit el premi. I per partida doble: per al millor joc amb Keltis i per al millor joc infantil amb Wer war's (sembla que darrerament en Knizia sigui el protagonista absolut d'aquest bloc).

El Keltis és una mena de Lost Cities de tauler i amb un tema més esotèric (tot molt celta, new-age, camí iniciàtic... no us preocupeu, però, és un Knizia i per tant el tema és absolutament anecdòtic). Els jugadors usen les cartes per moure les seves pedres al llarg d'uns camins. Hi ha cartes amb 5 colors/símbols diferents i cada un correspon a un camí; a més, cada carta té un valor de 0 a 10. Al seu torn, el jugador pot jugar (o descartar) una carta i mou la seva pedra sobre un dels camins. Molt a l'estil d'en Knizia, és preferible especialitzar-se en uns pocs camins, ja que si no s'avança prou en algun camí no només no es guanyen punts, sinó que se'n perden.

Encara no l'hem jugat i no us en podem dir gran cosa més, però entre els jugadors habituals no sembla que aquest nou Spiel des Jahres desperti grans passions; sembla que els organitzadors de l'Spiel tendeixen cada vegada més a premiar jocs lleugers.

I potser precisament per això, a més a més, aquest any, igual que ha passat altres vegades, s'ha concedit un premi especial al millor joc complex, que ha anat a parar al tan lloat Agricola d'Uwe Rosenberg (i a mi que aquest joc segueix sense cridar-me l'atenció... potser serà qüestió de jugar-lo, no?).

Posi'm un 3 de 9, si us plau

Doncs sí, ja el tenim aquí. Ja ha sortit el Castellers d'en Reiner Knizia i editat per Devir.


Visualment el joc és impecable: uns castellers de fusta força grans als quals hem d'enganxar els adhesius corresponents de les quatre colles, com si fossin els jocs de blocs de Columbia Games ;-), 12 rajoles de plaça per aixecar el castell i una bossa de roba per desar els castellers.


Com era d'esperar d'en Knizia, es tracta d'un joc abstracte, on el tema casteller no és més que l'excusa. És a dir, que ningú no esperi una reproducció exacta de la construcció de castells ni vulgui fer aquell 4 de 9 que tant li agrada. És un joc de 2 a 4 jugadors que no hauria de durar més de tres quarts d'hora.

El mecanisme del joc és senzill. Tots els jugadors van agafant castellers a cegues de la bossa i els afegeixen a la seva colla o colles i, amb els castellers de les seves colles han d'anar aixecant castells. Al seu torn, el jugador pot realitzar dues accions d'entre tres possibles:

• Afegir un casteller a la colla: es treu a cegues de la bossa i s'afegeix a la colla, davant del jugador.
• Aixecar un castell: s'agafa un casteller de la colla que es té al davant i s'afegeix a un castell dels propis ja començats. Tots els castellers d'un mateix castell han de ser del mateix color i els castellers de pisos superiors han de ser de valor superior als dels pisos inferiors. Una vegada començat un nou pis no es pot seguir ampliant cap dels inferiors.
• Intercanviar castellers: el jugador dóna a un contrincant un o més castellers, a canvi, n'agafa un de l'altre, però sempre amb un valor inferior a la suma dels que li ha donat.

La partida acaba quan algun dels jugadors ha arribat a un mínim de castells amb un mínim de castellers (depèn del nombre de jugadors). Llavors es compten els punts dels castells vàlids aixecats: un castell és vàlid si té, com a mínim, dos nivells complets i quatre castellers. En aquest cas, cada casteller dóna un punt i els castellers amb fons blau en donen dos. Cada base (plaça) usada resta un punt.

Ja veieu que les regles són simples i el joc sembla prou ràpid. Cal valorar bé si iniciar un nou castell o seguir amb els que ja tens; quan començar un nou pis d'un castell; si el farem d'un, dos, tres o més castellers per pis, sempre tenint en compte que els castellers de pisos superiors han de tenir valor més gran que els desl inferiors; etc.

Atenció: aquest castell és invàlid! Per què?