Directament de Taiwan...

Habitualment tenim la impressió que la creació de jocs de simulació històrica és un patrimoni gairebé exclusiu dels Estats Units i d'Europa Occidental. En els darrers anys això està canviant: ja fa temps que països de l'est d'Europa comencen a oferir productes de qualitat, mentre que descobrim que al Japó hi ha una rica tradició de creació de wargames (molts dels quals s'estan reeditant per empreses com ara MMP o Decision Games). El que resulta encara més sorprenent és descobrir que a Taiwan comencen a aparèixer amb força jocs de simulació d'una gran qualitat, amb regles tradicionals però amb tocs i girs que els confereixen un plus ben seductor.

En concret m'estic referint a l'editorial Formosa Force Games, que des de febrer de 2010 publica la revista Board Wargame Magazine (que duu sempre un joc encartat), a més d'algun joc de petit format, i està preparant un wargame de gran format sobre la guerra sinojaponesa. El cert és que aquesta petita editorial, amb en Wei Cheng Cheng al capdavant, s'ha fet ja un forat entre la comunitat de jugadors. Jo la vaig descobrir fa cosa d'uns cinc mesos i vaig demanar els tres primers números de la revista, amb els seus corresponents jocs (cal dir que el procés no és senzill i ho vaig fer contactant directament amb en Wei Cheng Cheng mitjançant la BoardGameGeek). La revista i els jocs són en xinès però afortunadament un jugador de Hong Kong va traduint lentament les regles dels jocs a l'anglès. A banda d'això, em va sorprendre la gran qualitat de la revista (pel que fa a l'edició, esclar, el contingut no el puc valorar) i dels components dels jocs que duu encartats.

Què podem dir, doncs, dels jocs? Bé, en primer lloc, que toquen temes prou diferents per interessar tant als fanàtics de conflictes habituals com als cercadors de rareses històriques: des de la Segona Guerra Mundial a la Guerra Civil Xinesa o a l'època dels Tres Regnes a la Xina del segle III. En teniu una llista aquí: Games in Board Wargame Magazine. En els tres primers números que tinc hi ha quatre jocs (el primer número en duia dos) i n'he pogut jugar tres: Bloody Kuningtou: Battle of Kinmen 1949, que recrea un dels darrers episodis de la guerra civil xinesa, 800 Heroes: Defense of Sihang Warehouse, un minijoc (mida postal) d'un mític episodi de la guerra sinojaponesa, el 1937, i Growling Tigers under Siege: Defense of Changde 1943, d'un altre episodi de la mateixa guerra. Sens dubte, el millor dels tres és el darrer, però com que serà reeditat per Battles Magazine en el seu número 7, ja en parlarem un altre dia.

A punt per a jugar 800 Heroes

En canvi, sí que m'agradaria parlar breument del minijoc 800 Heroes: Defense of Sihang Warehouse. És un joc de mida postal, amb només 18 fitxes, a l'estil dels pocket games publicats per Against the Odds, però en la meva opinió força millor que cap dels que ha publicat la revista nord-americana. Es tracta d'un wargame de zones típic, però les unitats es van gastant girant-les un quart de volta, a l'estil dels jocs de blocs de Columbia Games. A més a més el valor que indica en anar girant una unitat no és la seva força, sinó el nombre de vegades que encara pot ser activada en aquell torn. Aquesta idea de girar les fitxes per a indicar les activacions restants encaixa perfectament amb la situació i permet unes partides molt més gratificants que les d'altres minijocs de mida postal, massa limitats per les poques fitxes i un espai molt reduït en el mapa. Encara més: algunes fitxes tenen capacitats especials molt interessants (com per exemple, poder tornar a llençar els daus en un atac i quedar-se amb el millor resultat, cosa que limita el factor atzar).

Últims moments d'una partida...

En definitiva, una manera intel·ligent d'expandir les limitades possibilitats d'aquesta mena de jocs. Ara, segueix sent un minijoc, no hi busqueu grans sofisticacions.

Ja he dit abans que Formosa Force Games està preparant un joc de gran format, amb mapa de grans dimensions i amb capsa. Es tracta d'Everlasting Glory: Chinese War of Resistance 1937-1945, creat per Leonard To. Se suposa que ha de sortir aquest any, però de moment se'n saben ben poques coses. Atmbé se suposa que es pot fer una precomanda, enviant un correu directament a l'editorial o a en Wei Cheng Cheng, però tot queda una mica boirós (jo vaig enviar el correu però encara no sé si el van rebre i si han registrat la meva precomanda, malgrat haver enviat alguns correus més per aclarir la cosa).

The Everlasting Glory, el futur primer joc de
gran format de Formosa Force Games, sobre la Guerra Sinojaponesa

De Theseus a Sidi Babà

El 2008 en Perepau Llistosella va presentar l'excel·lent joc Theseus al concurs Ciutat de Granollers de creació de jocs. No va guanyar però va agradar molt, i l'any següent el va presentar al concurs de Boulogne-Billancourt, i voilà, en va resultar un dels gunyadors. Després d'això va passar un cert temps sense que ningú es decidís a editar el joc, potser perquè la seva mecànica original i innovadora el fa massa diferent de les coses habituals (de fet, el jurat de Boulogne el va qualificar d'OLNI, «objecte lúdic no identificat»). Finalment, però, l'editor suís Hurrican Games va decidir comprar el joc i editar-lo, després d'un procés de refinament sota la direcció i el bon treball d'en Bruno Cathala. I és que si havíem de trobar algun defecte al Theseus original potser seria que hi havia massa opcions i massa possibilitats, que allargaven les partides i podien atabalar alguns jugadors. Un altre canvi en el joc és que hem passat de Teseu, el rei Minos i el laberint del minotaure a l'Alí Babà i la cova dels lladres, però evidentment, això només és decoratiu. Doncs bé, tota aquesta aventura és a punt d'arribar al final, ja que el joc d'en Perepau es presentarà oficialment a la pròxima fira d'Essen a final d'octubre, amb el nom de Sidi Babà (no em pregunteu el perquè del canvi d'última hora d'Alí Babà a Sidi Babà, ni idea). Felicitats, Perepau! T'ho mereixes!

En Perepau amb el seu vell Theseu

Aquesta edició, a més, em fa una il·lusió especial, perquè fa un parell de mesos, l'Yves Menu, el director de Hurrican Games, a través de l'Oriol Comas, em va demanar traduir les regles finals en francès al català i al castellà. Que una edició internacional tingui regles en castellà ja és més o menys habitual, però que també les tingui en català és una gran novetat, que s'ha aconseguit gràcies als esforços de l'Oriol Comas. No deixa de ser curiós, per dir-ho suaument, que una empresa suïssa no faci escarafalls per incloure el català en els seus productes, mentre que algunes empreses d'aquí... però deixem-ho, que ara toca parlar del Sidi Babà.

No sé si coneixeu el joc. Si no és el cas, deixeu-me dir que és una de les millors propostes lúdiques que he vist darrerament, una idea genial, una meravella, vaja. Com diu l'Oriol Comas, es tracta de «les sensacions d'un videojoc portat a un joc narratiu». L'Alí Babà i els seus companys s'endinsen en la cova dels lladres per pispar-los els tresors. Però la cova és un veritable laberint, i els caldrà trobar la sortida abans no els atrapi el Cabdill dels Lladres (que és un altre jugador) o se'ls acabi el temps. I és que Sidi Babà és un joc «en temps real», el temps passa sense aturador: els aventurers poden fer el que vulguin, explorar la cova tant com vulguin a la recerca del gran tresor i d'altres meravelles, però cada tres minuts es consumirà una de les llànties que duen... quan s'acabi l'última, adéu siau, Alí Babà! Amaniu tot això amb altres detalls magnífics i ja teniu un joc que segur que tothom en parlarà. Diferent de tot i fascinant.

Un dels passadissos de la cova. Això és el que veuen els aventurers...i els cal decidir: anem a la dreta? a l'esquerra? seguim endavant? Però decidiu-vos ràpid, que el temps no s'atura!

Ja heu trobat el gran cofre del tresor i us heu repartit les riqueses que conté sense barallar-vos gaire? Sí? Doncs apa, afanyeu-vos a buscar la sortida...

Ah! Finalment! La sortida!

I el cabdill dels lladres que es queda amb un pam de nas!

Som el que som

A la Plaça de la Vila més castellera també n'érem uns quants. Tristament, la gent més gran, de l'edat dels meus pares, comentava que fa uns 30-35 anys estàvem igual. He mirat el meu fill de dos anys i he pensat que, amb una mica de sort, quan arribi als 40 potser no li caldrà sortir al carrer per defensar la nostra llengua a l'escola dels seus fills.

Com bé diu en Màrius: Català a l'atac! Visca la llengua viva!

Som Escola from globaproduction.tv on Vimeo.

Soques...

Confesso que tinc una debilitat pels jocs d'autors independents i que se'ls editen ells mateixos (suposo que és una qüestió sentimental per experiència pròpia...). De jocs d'aquests n'hi ha a patades i de fet en tinc uns quants dels quals m'agradaria parlar-ne un dia o altre. Avui, però, és el torn d'un de força recent: Strain.

Imatge d'Avrom Tobias

Strain és un joc creat i editat per Avrom Tobias, sota l'empresa Hungry Robot, creada per ell mateix (una mica com nosaltres mateixos, que vam crear Vexillum per editar el PatimPatamPatum). Fa uns tres o quatre mesos el vaig descobrir per casualitat a la BoardGameGeek, quan encara estava en procés de creació, i la combinació d'editor independent + autoedició + joc de temàtica científica em va convèncer per comprar-lo quan es posés a la venda. Mentrestant, vaig decidir traduir-ne les regles al català i al castellà i, vés per on, l'autor va ser tan amable com per regalar-me una còpia del joc :-) Fa il·lusió, oi?

Fotografia d'Avrom Tobias a BGG

Strain és, de fet, un joc de cartes, amb un mecanisme tipus Magic, en què els jugadors van baixant cartes de la seva mà per construir els seus microorganismes i, alhora, atacar els dels adversaris, activant les cartes baixades i «gastant-les». El primer jugador que aconsegueix completar organismes propis amb un valor de 12 punts és el guanyador. He d'admetre que els mecanismes tipus Magic i derivats no em sedueixen gaire; ara bé, com que encara no he tingut l'oportunitat de jugar a Strain, tampoc no puc fer una valoració del joc com a tal.

Fotografia d'Avrom Tobias a BGG

El que sí que puc valorar és el material, ja que el joc em va arribar fa un parell de dies. La qualitat del joc és excel·lent, amb una caixa especialment maca, tot i que una mica exagerada (allò que en anglès diuen overproduced), ja que amb una capsa la meitat de grossa ja n'haguessim fet prou via... A banda d'això tenim 220 cartes quadrades, de bona qualitat però que per al meu gust podrien haver estat lleugerament més gruixudes i més grans, 64 fitxetes rodones i el llibret de regles a tot color. Tot plegat, un producte molt ben fet i prou atractiu... ara només cal jugar-lo!

Ah, me n'oblidava, les regles en català les teniu aquí (i també a la caixa lateral, com sempre):

Regles en català de Strain

Jugueu i apreneu, carallots...

Benvolguts,

El vostre país no és el que us pensàveu que era? Us sentiu enganyats? estafats? Tot aquest temps combregant amb rodes de molí, que si el Setge de Barcelona, que si el Fossar de les Moreres, que si la lluita per la llibertat... mariconades!

No patiu, ara podeu jugar i aprendre amb Vamos a contar diadas.

Ai, ànimes de càntir...





C's crea un joc sobre la Diada per acabar amb la "falsificació nacionalista" de la història

El partit reclama que la festa de Catalunya sigui el 23 d'abril i no l'11 de setembre

ACN Barcelona

El portaveu de Ciutadans (C's) al Parlament, Jordi Cañas, ha presentat aquest dimecres un joc sobre la Diada per acabar amb la "falsificació nacionalista" de la història. El joc, titulat Vamos a contar diadas, vol "desmentir la manipulació i falsificació de la història sobre la qual els nacionalistes han construït el mite de l'11-S", segons ha dit Cañas. C's aposta perquè la festa de Catalunya sigui el 23 d'abril, perquè l'11 de setembre és un dia "instrumentalitzat pel nacionalisme més radical". Cañas ha convidat els ciutadans a participar en l'acte alternatiu que el seu partit celebrarà aquest diumenge.

C's critica que s'ha convertit l'Onze de Setembre en la "diada nacionalista, no en la festa de tots els catalans". Cañas ha denunciat que la Diada ha sigut utilitzada al llarg de la història pels nacionalistes per "justificar el seu objectiu de construcció nacional des de la mitificació dels fets", però C's vol "aportar la llum de les dades a les ombres de la manipulació" perquè els catalans sàpiguen què va passar exactament l'11 de setembre del 1714. Cañas ha explicat que el joc pretén ser pedagògic i explicar "què va ser i què va significar en realitat l'11 de setembre del 1714". Segons el portaveu de C's, la data té un significat que és "just el contrari del que han fet creure des de finals del segle XIX els nacionalistes".

Teteres...

Si jo suggerís que entre la Terra i Mart hi ha una tetera de porcellana que gira al voltant del Sol en una òrbita el·líptica, ningú no podria refutar la meva asseveració, sempre que tingués prou cura d'afegir que la tetera és massa petita com per ser vista pels telescopis més potents. Però si jo digués que, com que la meva asseveració no pot ser refutada, dubtar-ne és d'una presumptuositat intolerable per part de la raó humana, pensaríem, amb tota la raó, que estic dient ximpleries. Tanmateix, si l'existència d'aquesta tetera s'afirmés en llibres antics, si s'ensenyés cada diumenge com a veritat sagrada, si s'instal·lés en la ment dels nens a l'escola, la vacil·lació per creure en la seva existència seria un signe d'excentricitat, i qui en dubtés mereixeria l'atenció d'un psiquiatre en un temps il·lustrats, o la de l'inquisidor en temps passats.

Bertrand Russell

La raó per la qual la religió organitzada mereix hostilitat oberta és que, a diferència de la creença en la tetera de Russell, la religió és poderosa, influent, eximeix d'impostos i s'inculca sistemàticament a nens que són massa petits com per defensar-se'n. Ningú no empeny els nens a passar els seus anys de formació memoritzant llibres bojos sobre teteres. Les escoles subvencionades pel govern no exclouen els nens els pares dels quals prefereixen teteres de forma equivocada. Els creients en les teteres no lapiden els no creients en les teteres, els apòstates de les teteres i els blasfems de les teteres. Les mares no aconsellen els seus fills en contra de casar-se amb infidels que creuen en tres teteres en lloc d'en una de sola. La gent que posa primer la llet no venta pals als genolls dels qui posen primer el te. 

Richard Dawkins

Doble descobriment (musical)

Ara que la calor convida a seure tranquil·lament i deixar-se dur per una mica de música, ja puc comentar un doble descobriment musical que he fet gràcies a la nova revista de música clàssica 440 Clàssica. I el descobriment és doble perquè és de compositor i d'intèrprets: el compositor és en Josep Mir i Llussà (1700-1764) i els intèrprets són el conjunt Vespres d'Arnadí, dirigits per en Dani Espasa i acompanyats pel conjunt vocal La Xantria.

Ja he comentat altres vegades en aquest bloc el lent però constant redescobriment de compositors catalans del barroc i el classicisme, abans oblidats i menyspreats. En Josep Mir i Llussà va ser un dels mestres de capella catalans del darrer barroc, en la transició cap a l'estil galant, que fou mestre de capella a les catedrals de Segòvia i Valladolid i finalment al monestir de La Encarnación de Madrid. El catàleg de les seves obres és molt extens, i el fons més important –que conté prop de 160 manuscrits– procedeix del monestir de La Encarnación de Madrid i es conserva, actualment, a l’abadia de Montserrat. Us copio una part de les notes d'en Josep Dolcet al llibret del CD amb la primera gravació d'obres seves (la imatge que veieu a dalt):

Catalunya, al segle XVIII, com Bohèmia i Moràvia, va produir un superàvit de músics, amb un excedent que algun cop va "exportar" a altres regnes d'Europa (Domènec Terradellas, els germans Pla...) però que en la seva majoria van col·locar-se en centres religiosos dels territoris peninsulars o ultramarins de la corona espanyola: és el cas dels mestres de capella Jaume Casellas, Pere Rabassa, Francesc Juncà, Joan Oliac, Domènec Arquimbau, Josep Picanyol, Jaume Balius o Josep de Campderrós.

Podeu sentir alguns fragments del disc aquí: http://www.musiepoca.com/artistas/artmusica.php?artID=60.

I pel que fa als intèrprets, la formació Vespres d'Arnadí, ja els havia sentit alguna vegada, però no hi havia parat massa atenció. El seu primer disc, dedicat a un compositor francès ben poc conegut, Charles Desmazures, ha estat un gran èxit de crítica, que repeteixen ara amb aquesta magnífica gravació d'en Josep Mir i Llussà. Com diuen ells mateixos, Vespres d'Arnadí "és un grup creat el 2005 sota la direcció de Dani Espasa i Pere Saragossa que està especialitzat en la interpretació del repertori barroc amb instruments d'època. Vespres d'Arnadí pretén oferir versions plenes d'emoció, frescor i espontaneïtat i ho fa utilitzant, a més de criteris propis, diferents recursos llegats en tractats, cròniques i altres fonts històriques [...] Les acadèmies, nom que rebien els concerts al segle XVIII, es duien a terme a les tardes-nits (vespres) com a postres dels sopars distingits de famílies nobles i burgeses. Carabassa, sucre i ametlles són els ingredients de l’arnadí, potser el dolç més antic del món, i part de la gastronomia de Xàtiva i comarques veïnes."

Podeu sentir i veure una petita performance de Vespres d'Arnadí a l'espai barroc del Palau Dalmases de Barcelona aquí:

I una altra al foyer del Liceu:

Carcassonne en català!

L'any passat Devir va començar a apostar amb més força per les traduccions de jocs al català, i actualment ja n'hi ha uns quants que es publiquen amb les regles en català, com el Finca o El laberint màgic. Però el punt fort de l'aposta ha estat fer edicions en català dels eurogames més clàssics publicats per Devir. Tot va començar amb el mític Catan. Ara li ha tocat el torn a un altre clàssic: Carcassonne.

L'edició en català del Carcassonne és a punt de sortir del forn, i és una edició que ens fa una il·lusió especial, ja que la traducció ha anat a càrrec nostre. Per a celebrar l'esdeveniment, Devir ha organitzat una presentació de l'edició en català, amb concurs i regals, el proper dissabte 23 de juliol a l'Abacus de Terrassa, a dos quarts d'onze. Nosaltres hi serem... i vosaltres?