Cony de Lepisma saccharina. Sempre darrera d'algun llibre, o voltant la caixa d'algun joc. No els suporto... pobrets, ells que només volen menjar una mica de sacarosa o midó. Però és la meva sacarosa i el meu midó, dels meus llibres i els meus jocs.
26 de gener 2011
Fòbies...
Enemic declarat:
Cony de Lepisma saccharina. Sempre darrera d'algun llibre, o voltant la caixa d'algun joc. No els suporto... pobrets, ells que només volen menjar una mica de sacarosa o midó. Però és la meva sacarosa i el meu midó, dels meus llibres i els meus jocs.
Cony de Lepisma saccharina. Sempre darrera d'algun llibre, o voltant la caixa d'algun joc. No els suporto... pobrets, ells que només volen menjar una mica de sacarosa o midó. Però és la meva sacarosa i el meu midó, dels meus llibres i els meus jocs.
17 de gener 2011
Nuts! Publishing
Ja tenim aquí la darrera novetat en el món de l'edició de jocs. Ens ve de França de la mà de Nicolas Rident (Liberty Roads), Thomas Pouchin (Marne 1918) i Olivier Revenu (editor de l'excel·lent revista Battles Magazine). Es diu Nuts! Publishing i la idea és donar sortida a jocs que, per les seves característiques no poden ser publicats a la revista. De moment encara no ha començat a funcionar, però s'espera que ho farà aviat. I les quatre propostes inicials són prou engrescadores, per lo pintoresques que són i, de ben segur, passaran a engreixar la col·lecció de jocs peculiars, per anomenar-los d'alguna manera.
Ens trobem amb Hoka Hey!, un joc de batalles entre ianquis i indis, entre elles Little Big Horn. Un joc solitari sobre la segona batalla de Fallujah, Phantom Fury. També hi ha cabuda per a Somme 1918, una prometedora seqüela de Marne 1918. I he deixat pel final el joc que, sens dubte, em fa més gràcia i espero ja ansiosament: The Picrocholine Wars, ni més ni menys que un joc sobre les guerres de... Picrochole per unes empanades de blat dins de la literatura fantàstica del segle XVI de François Rabelais. A més el disseny de les fitxes sembla força divertit. Brutal!
Ànims, doncs, a la nova editorial lúdica Nuts! Publishing que ens ve de França. Una altra alenada d'aire fresc per a la nostra afició.
Ens trobem amb Hoka Hey!, un joc de batalles entre ianquis i indis, entre elles Little Big Horn. Un joc solitari sobre la segona batalla de Fallujah, Phantom Fury. També hi ha cabuda per a Somme 1918, una prometedora seqüela de Marne 1918. I he deixat pel final el joc que, sens dubte, em fa més gràcia i espero ja ansiosament: The Picrocholine Wars, ni més ni menys que un joc sobre les guerres de... Picrochole per unes empanades de blat dins de la literatura fantàstica del segle XVI de François Rabelais. A més el disseny de les fitxes sembla força divertit. Brutal!
Ànims, doncs, a la nova editorial lúdica Nuts! Publishing que ens ve de França. Una altra alenada d'aire fresc per a la nostra afició.
12 de gener 2011
Un petit joc de cartes: Zaragoza 1710
Gràcies al Xavi Rubio he descobert un petit joc de cartes sobre la batalla de Saragossa, o batalla de Monte Torrero, la batalla que després de la victòria d'Almenar en la campanya de 1710, deixà el camí lliure als austracistes per arribar a Madrid i coronar Carles III. El nom del joc és Zaragoza 1710 i l'ha creat Alfonso Gamero.
Es tracta d'un joc relativament simple i força genèric, més joc de cartes que no pas simulació, però sembla que té un bon component de presa de decisions i d'alternatives tàctiques. I l'estètica prou atractiva i evocadora.
Si us interessa el podeu aconseguir ben editat per 20 dòlars a The Game Crafter, però com que està publicat sota Creative Commons, també el podeu baixar i imprimir lliurement des de la mateixa pàgina del joc.
Es tracta d'un joc relativament simple i força genèric, més joc de cartes que no pas simulació, però sembla que té un bon component de presa de decisions i d'alternatives tàctiques. I l'estètica prou atractiva i evocadora.
Si us interessa el podeu aconseguir ben editat per 20 dòlars a The Game Crafter, però com que està publicat sota Creative Commons, també el podeu baixar i imprimir lliurement des de la mateixa pàgina del joc.
11 de gener 2011
Petites millores
Any nou, imatge nova. Aprofitant la possibilitat que ofereix Blogger de crear pàgines independents dins del bloc, hem creat unes quantes pàgines per donar més visibilitat als nostres projectes lúdics (perdó, de moment en singular, el nostre projecte lúdic) i als diversos recursos que hem anat creant.
Sota el títol del bloc ara hi trobareu unes quantes pestanyes que us duran a cada pàgina particular. Així ara ja tenim una pàgina específica per al PatimPatamPatum i també una pàgina específica on recollim les diverses traduccions de regles que hem fet, oficials i no oficials. D'aquesta manera, a més, quan iniciem algun futur projecte lúdic (ho farem mai, això?) ja li podrem col·locar una pàgina per a ell solet.
Sota el títol del bloc ara hi trobareu unes quantes pestanyes que us duran a cada pàgina particular. Així ara ja tenim una pàgina específica per al PatimPatamPatum i també una pàgina específica on recollim les diverses traduccions de regles que hem fet, oficials i no oficials. D'aquesta manera, a més, quan iniciem algun futur projecte lúdic (ho farem mai, això?) ja li podrem col·locar una pàgina per a ell solet.
29 de desembre 2010
(Re)descobrint Pergolesi
Com ja és habitual, acabarem l'any amb les manies musicals personals :-)
Aquest 2010 que ara acaba ha estat també l'«any Pergolesi», en commemoració dels 300 anys del naixement de Giovanni Batista Pergolesi. No hi vaig prestar gaire atenció, perquè malauradament Pergolesi és un d'aquells compositors que queden fitxats amb una sola obra, que es repeteix fins a provocar basques; en aquest cas es tracta del seu Stabat mater, pràcticament l'única obra seva que s'interpreta més o menys habitualment. L'obra està bé, però de tant repetida mil-i-una vegades, sovint amb intèrprets més que mediocres, acabes avorrint-la, a ella i al compositor dels pebrots. L'Stabat mater té el mateix i dubtós honor que «La primavera» de Les quatre estacions o el Cànon de Pachelbel, música que trobes a tot arreu, a l'estació del metro, a la consulta del dentista o a qualsevol bodabautizocomunión. Total, que això de l'any Pergolesi no em feia trempar.
Terrible error. L'he enganxat tard, però l'any Pergolesi m'ha fet descobrir el magnífic compositor que fou aquest marchigiano nascut a Jesi el 1710 i mort aviat, massa aviat, amb només 26 anys, a Pezzulo. I és que entre Spotify i Youtube, no cal ni moure's del seient per escoltar gairebé l'obra completa del compositor...
Comencem traient una mica de caspa a l'intermezzo operístic La serva padrona, amb una interpretació refrescant que ens donen els magnífics I Barocchisti dirigits pel Diego Fasolis i amb el Furio Zanasi com a Uberto i una deliciosa Sonya Yoncheva com a Serpina, en el duet «Lo conosco a quegli occhietti»:
Més enllà de les seves qualitats musicals, La Serva Padrona té una importància considerable en la història de la música. Fou potser la primera òpera buffa que adquirí fama mundial, més enllà de Nàpols, el bressol del gènere. Amb caràcters derivats de la commedia dell'arte, fàcilment identificables pel públic (en aquest cas un petit burgès ja granadet i la seva furbetta minyona), la música també és volgudament senzilla i popular i segueix uns patrons una mica diferents que les òperes serie. La serva padrona sovint es considera una peça clau en el pas del barroc al classicisme i en la seva representació a París el 1752, va fer esclatar la famosa Querelle des Bouffons entre partidaris i detractors de l'òpera italiana.
I ara passem als veritables descobriments. Només posaré algun fragment de Il Flaminio, una òpera buffa del 1735, recuperada en una magnífica producció al Festival Pergolesi de Jesi aquest estiu passat. A partir d'aquí, la Fundació Pergolesi-Spontini gravarà en CD i DVD les òperes completes de Pergolesi, un projecte que promet... De moment aquí teniu l'ària «Da rio funesto turbine», interpretada, també, per la Sonya Yoncheva en el paper d'Agata i tot plegat dirigit per l'Ottavio Dantone i la seva Accademia Bizantina (estupends!):
I, per què no, posem de pas l'ària «Ad annientarmi potea discendere», amb la Sonya Yoncheva altra vegada:
I ja que hi som, amb Il Flaminio també podem fer una mica de sociolingüística, si em perdoneu. Com en moltes altres òperes de l'escola napolitana, alguns personatges parlen en napolità. Es tracta sempre de personatges populars, de classe baixa, mentre que els personatges cultes, burgesos o aristocràtics parlen italià estàndard. En el següent fragment, en Vastiano, interpretat pel Vito Priante (o potser és el Freddie Mercury ressuscitat?), exposa les seves raons per parlar en napolità i no en toscanese:
No he trobat el llibret de l'òpera i no acabo de pescar del tot el que diu, però diria que el resum seria una cosa com «He nascut a Nàpols i parlo com es parla aquí», si no m'equivoco...
En fi, apa, que acabeu bé el 2010 i prepareu-vos per al 2011: llegiu, jugueu i escolteu música, que val la pena!
Aquest 2010 que ara acaba ha estat també l'«any Pergolesi», en commemoració dels 300 anys del naixement de Giovanni Batista Pergolesi. No hi vaig prestar gaire atenció, perquè malauradament Pergolesi és un d'aquells compositors que queden fitxats amb una sola obra, que es repeteix fins a provocar basques; en aquest cas es tracta del seu Stabat mater, pràcticament l'única obra seva que s'interpreta més o menys habitualment. L'obra està bé, però de tant repetida mil-i-una vegades, sovint amb intèrprets més que mediocres, acabes avorrint-la, a ella i al compositor dels pebrots. L'Stabat mater té el mateix i dubtós honor que «La primavera» de Les quatre estacions o el Cànon de Pachelbel, música que trobes a tot arreu, a l'estació del metro, a la consulta del dentista o a qualsevol bodabautizocomunión. Total, que això de l'any Pergolesi no em feia trempar.
Terrible error. L'he enganxat tard, però l'any Pergolesi m'ha fet descobrir el magnífic compositor que fou aquest marchigiano nascut a Jesi el 1710 i mort aviat, massa aviat, amb només 26 anys, a Pezzulo. I és que entre Spotify i Youtube, no cal ni moure's del seient per escoltar gairebé l'obra completa del compositor...
Comencem traient una mica de caspa a l'intermezzo operístic La serva padrona, amb una interpretació refrescant que ens donen els magnífics I Barocchisti dirigits pel Diego Fasolis i amb el Furio Zanasi com a Uberto i una deliciosa Sonya Yoncheva com a Serpina, en el duet «Lo conosco a quegli occhietti»:
Més enllà de les seves qualitats musicals, La Serva Padrona té una importància considerable en la història de la música. Fou potser la primera òpera buffa que adquirí fama mundial, més enllà de Nàpols, el bressol del gènere. Amb caràcters derivats de la commedia dell'arte, fàcilment identificables pel públic (en aquest cas un petit burgès ja granadet i la seva furbetta minyona), la música també és volgudament senzilla i popular i segueix uns patrons una mica diferents que les òperes serie. La serva padrona sovint es considera una peça clau en el pas del barroc al classicisme i en la seva representació a París el 1752, va fer esclatar la famosa Querelle des Bouffons entre partidaris i detractors de l'òpera italiana.
I ara passem als veritables descobriments. Només posaré algun fragment de Il Flaminio, una òpera buffa del 1735, recuperada en una magnífica producció al Festival Pergolesi de Jesi aquest estiu passat. A partir d'aquí, la Fundació Pergolesi-Spontini gravarà en CD i DVD les òperes completes de Pergolesi, un projecte que promet... De moment aquí teniu l'ària «Da rio funesto turbine», interpretada, també, per la Sonya Yoncheva en el paper d'Agata i tot plegat dirigit per l'Ottavio Dantone i la seva Accademia Bizantina (estupends!):
I, per què no, posem de pas l'ària «Ad annientarmi potea discendere», amb la Sonya Yoncheva altra vegada:
I ja que hi som, amb Il Flaminio també podem fer una mica de sociolingüística, si em perdoneu. Com en moltes altres òperes de l'escola napolitana, alguns personatges parlen en napolità. Es tracta sempre de personatges populars, de classe baixa, mentre que els personatges cultes, burgesos o aristocràtics parlen italià estàndard. En el següent fragment, en Vastiano, interpretat pel Vito Priante (o potser és el Freddie Mercury ressuscitat?), exposa les seves raons per parlar en napolità i no en toscanese:
No he trobat el llibret de l'òpera i no acabo de pescar del tot el que diu, però diria que el resum seria una cosa com «He nascut a Nàpols i parlo com es parla aquí», si no m'equivoco...
En fi, apa, que acabeu bé el 2010 i prepareu-vos per al 2011: llegiu, jugueu i escolteu música, que val la pena!
28 de desembre 2010
Article i repte...
Us deixo aquí un excel·lent article que publica avui en Màrius Serra a La Vanguardia, i, de pas, us convido al repte (o minifesteta o concurs o vesasaberquè) que organitzen Devir, el Màrius Serra i l'Oriol Comas aquesta tarda a les cinc a la FNAC del Triangle per promocionar Verbàlia, el joc.
Yo soy fruto de una drástica inmersión lingüística en castellano. Formo parte de la última generación que no estudió ni un minuto de (ni en) catalán. Ni una optativa. Ni una extraescolar. A pesar de esa inmersión salvaje, amo la lengua castellana con pasión promiscua y he transformado mi catalán materno, excluido totalmente de mi educación, en una lengua literaria hasta el punto de ganarme la vida con ella en el libre mercado. Es tan fatigoso discutir sobre el sexo de los ángeles que he decidido pasar a la acción lanzando un reto verbal. Hoy, a partir de las 5 de la tarde y hasta que el cuerpo aguante, estaré en el primer piso de la Fnac El Triangle (Catalunya) para enfrentarme a quienes quieran jugar conmigo y contra mí. Oriol Comas, coautor de los 50 juegos reunidos on palabras que componen Verbàlia, el joc (Devir), dará tanda e irá explicando a los candidatos las tres modalidades verbívoras a las que jugaremos. Y todos tendrán la posibilidad de batirme (o no) en menos de tres minutos. Reto a esos jóvenes n(e)onacionalistas que han sido obligados a estudiar en catalán por un sistema educativo diseñado y aplicado con criterios democráticos. A ver si son capaces de doblegar a alguien que no recibió ni un minuto de clase en su lengua.
El reto de la inmersión
Un problema de trenes planteado en 1976: un tren sale de Madrid en dirección a Barcelona con una pancarta en la que se lee: "Esto es España y aquí se habla en español". Simultáneamente, otro tren sale de Barcelona con: "Això és Catalunya i aquí es parla en català". Van por la misma vía y llevan avanzando a paso de tortuga más de treinta años. La sentencia del Tribunal Supremo, secuela de la del Constitucional sobre el Estatut y precuela de otras sentencias que se avecinan (¿cuota de castellano en TV3?), prefigura un choque violento. El contexto es la doctrina neonacionalista española que tiene la desvergüenza de esconder la E y autodefinirse como nonacionalista. Se basa en una falsedad: en Catalunya se persigue el castellano. Algo que desmiente categóricamente el actual presidente de la Real Academia Española de la Lengua, José Manuel Blecua, aragonés con 40 años de residencia en Catalunya. La inmersión lingüística del sistema educativo catalán lleva más de tres décadas garantizando el dominio del castellano a todos los alumnos e intenta hacer lo propio con la catalana, sin acabar de conseguirlo, tal como esta tarde demostraré. Tras tres décadas de inmersión, los únicos ciudadanos monolingües de Catalunya (incluidos los inmigrantes extracomunitarios) son castellanohablantes (o hablantes de francés en la Catalunya que no paga impuestos a España). Las consecuencias inmediatas de transformar el castellano en lengua vehicular no serían un mayor conocimiento del español, sino que retrocedería aún más el conocimiento del catalán en Catalunya. Este es el objetivo real de la ofensiva n(e)onacionalista española. La diferencia de medios (económicos y de comunicación) de que disponen ambas lenguas es tan abismal que las reivindicaciones atendidas por el Tribunal Supremo son comparables a las de los controladores aéreos. El n(e)onacionalismo español es tan reacio a la pluralidad lingüística que a los unos los militarizan y a los otros les da la razón el Supremo. Tres denuncias para estudiar en castellano en Catalunya son atendidas mientras casi cien mil denuncias para estudiar en valenciano en Valencia son desatendidas. El objetivo del n(e)onacionalismo español es la supremacía de una sola lengua, una sola nación y un solo pensamiento. El resto molesta. Molestamos.Yo soy fruto de una drástica inmersión lingüística en castellano. Formo parte de la última generación que no estudió ni un minuto de (ni en) catalán. Ni una optativa. Ni una extraescolar. A pesar de esa inmersión salvaje, amo la lengua castellana con pasión promiscua y he transformado mi catalán materno, excluido totalmente de mi educación, en una lengua literaria hasta el punto de ganarme la vida con ella en el libre mercado. Es tan fatigoso discutir sobre el sexo de los ángeles que he decidido pasar a la acción lanzando un reto verbal. Hoy, a partir de las 5 de la tarde y hasta que el cuerpo aguante, estaré en el primer piso de la Fnac El Triangle (Catalunya) para enfrentarme a quienes quieran jugar conmigo y contra mí. Oriol Comas, coautor de los 50 juegos reunidos on palabras que componen Verbàlia, el joc (Devir), dará tanda e irá explicando a los candidatos las tres modalidades verbívoras a las que jugaremos. Y todos tendrán la posibilidad de batirme (o no) en menos de tres minutos. Reto a esos jóvenes n(e)onacionalistas que han sido obligados a estudiar en catalán por un sistema educativo diseñado y aplicado con criterios democráticos. A ver si son capaces de doblegar a alguien que no recibió ni un minuto de clase en su lengua.
Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 28 de desembre de 2010
24 de desembre 2010
D'oca a oca
Fa poc més d'un mes que ha aparegut un nou bloc sobre jocs de taula i en català. Es tracta del bloc D'oca a oca, i el podreu trobar aquí:
Féu-hi una ullada, que val la pena: ressenyes ben fetes i aclaridores sobre uns quants jocs, que segur que aniran augmentant ràpidament. Bona sort en aquest nou projecte lúdic, companys!
21 de desembre 2010
Daus etruscos
Avui toca història de detectius, d'arqueòlegs i de desxifradors, tot en un. Fixeu-vos en aquest dau:
És un dau etrusc d'ivori, d'època hel·lenística, que els arqueòlegs coneixen amb el nom de dau de Tuscània. Vist així potser no sembla gran cosa. Espereu, que us el desplego, perquè es vegin millor les seves sis cares:
Ah caram... no és un dau amb les xifres indicades amb puntets com és habitual, ni amb cap sistema de numeració, sinó amb els números escrits de paraula. Vaja, com si en un dau nostre poséssim «u», «dos», «tres», «quatre», «cinc» i «sis», però evidentment en una altra llengua i un altre alfabet. Molt bé, i què? Doncs molt, i permeteu-me un parèntesi...
La gràcia d'aquest dau és que la llengua en què està escrit, la llengua etrusca, és una llengua pràcticament desconeguda actualment. Sí, l'etrusc, després de la seva substitució pel llatí, va desaparèixer totalment. Actualment tenim munts d'inscripcions en etrusc, que podem llegir sense cap problema (perquè l'alfabet etrusc és una derivació del grec i el coneixem perfectament), però no tenim ni punyetera idea de què s'hi diu. I encara pitjor: tots els intents de reconstruir la llengua han fracassat, perquè sembla força clar que l'etrusc és una llengua aïllada (igual que li passa al basc), una illa enmig d'un mar de llengües indoeuropees. Actualment es considera que l'etrusc forma família amb dues altres llengues mortes: el rètic (no el confongueu amb el retoromànic) i el lèmnic, però aquesta familia és ella mateixa una família aïllada, sense relació aparent amb cap altre grup lingüístic. Ara bé, tot plegat resta bastant boirós. El nostre coneixement de l'etrusc es limita avui a unes 300 paraules, algunes amb traducció dubtosa. Els romans ens van deixar moltes coses escrites sobre la cultura etrusca, però de la seva llengua sembla que no se'n van preocupar gaire, malgrat els diversos manlleus de l'etrusc que hi ha en llatí. Coneixem també diversos noms propis i algunes característiques gramaticals, però res prou potent que ens permeti entendre cap text etrusc una mica llarg. El treball de redescobrir l'etrusc segueix, però si no es troba alguna inscripció bilingüe extensa, poca cosa farem... Fi del parèntesi; tornem al dau...
Amb tot això ja veieu que el dau potser ens permet descobrir el nom dels sis primers números en etrusc. Aquí hem de fer la primera suposició: el que hi ha escrit al dau són els noms dels números. Això sembla confirmat perquè gràcies a una inscripció bilingüe en etrusc i fenici (les làmines de Pyrgi) ja sabíem que tres és ci en etrusc (el fenici també és una llengua morta, però la coneixem força bé perquè és una llengua semítica, molt propera a l'hebreu). Per tant, mirant el dau, suposem que els noms dels sis primers números en etrusc seran aquests (ara els poso ja transcrits al nostre alfabet):
Ara bé, a banda de ci, que ja sabem que és tres, quin és quin? Per continuar podem fer una segona suposició, que el dau és de la forma estàndard en què les cares oposades sumen 7. És una suposició raonable? La forma estàndard dels daus és molt antiga i hi ha molts exemples de daus etruscos i romans (amb puntets) que segueixen aquesta distribució, i també de daus d'altres cultures més allunyades amb el mateix patró. Però també hi ha exemples de daus amb altres patrons. De moment, acceptem aquesta segona suposició i seguim endavant, a veure on arribem. Així tindrem:
És un dau etrusc d'ivori, d'època hel·lenística, que els arqueòlegs coneixen amb el nom de dau de Tuscània. Vist així potser no sembla gran cosa. Espereu, que us el desplego, perquè es vegin millor les seves sis cares:
Ah caram... no és un dau amb les xifres indicades amb puntets com és habitual, ni amb cap sistema de numeració, sinó amb els números escrits de paraula. Vaja, com si en un dau nostre poséssim «u», «dos», «tres», «quatre», «cinc» i «sis», però evidentment en una altra llengua i un altre alfabet. Molt bé, i què? Doncs molt, i permeteu-me un parèntesi...
La gràcia d'aquest dau és que la llengua en què està escrit, la llengua etrusca, és una llengua pràcticament desconeguda actualment. Sí, l'etrusc, després de la seva substitució pel llatí, va desaparèixer totalment. Actualment tenim munts d'inscripcions en etrusc, que podem llegir sense cap problema (perquè l'alfabet etrusc és una derivació del grec i el coneixem perfectament), però no tenim ni punyetera idea de què s'hi diu. I encara pitjor: tots els intents de reconstruir la llengua han fracassat, perquè sembla força clar que l'etrusc és una llengua aïllada (igual que li passa al basc), una illa enmig d'un mar de llengües indoeuropees. Actualment es considera que l'etrusc forma família amb dues altres llengues mortes: el rètic (no el confongueu amb el retoromànic) i el lèmnic, però aquesta familia és ella mateixa una família aïllada, sense relació aparent amb cap altre grup lingüístic. Ara bé, tot plegat resta bastant boirós. El nostre coneixement de l'etrusc es limita avui a unes 300 paraules, algunes amb traducció dubtosa. Els romans ens van deixar moltes coses escrites sobre la cultura etrusca, però de la seva llengua sembla que no se'n van preocupar gaire, malgrat els diversos manlleus de l'etrusc que hi ha en llatí. Coneixem també diversos noms propis i algunes característiques gramaticals, però res prou potent que ens permeti entendre cap text etrusc una mica llarg. El treball de redescobrir l'etrusc segueix, però si no es troba alguna inscripció bilingüe extensa, poca cosa farem... Fi del parèntesi; tornem al dau...
Amb tot això ja veieu que el dau potser ens permet descobrir el nom dels sis primers números en etrusc. Aquí hem de fer la primera suposició: el que hi ha escrit al dau són els noms dels números. Això sembla confirmat perquè gràcies a una inscripció bilingüe en etrusc i fenici (les làmines de Pyrgi) ja sabíem que tres és ci en etrusc (el fenici també és una llengua morta, però la coneixem força bé perquè és una llengua semítica, molt propera a l'hebreu). Per tant, mirant el dau, suposem que els noms dels sis primers números en etrusc seran aquests (ara els poso ja transcrits al nostre alfabet):
Ara bé, a banda de ci, que ja sabem que és tres, quin és quin? Per continuar podem fer una segona suposició, que el dau és de la forma estàndard en què les cares oposades sumen 7. És una suposició raonable? La forma estàndard dels daus és molt antiga i hi ha molts exemples de daus etruscos i romans (amb puntets) que segueixen aquesta distribució, i també de daus d'altres cultures més allunyades amb el mateix patró. Però també hi ha exemples de daus amb altres patrons. De moment, acceptem aquesta segona suposició i seguim endavant, a veure on arribem. Així tindrem:
mach + zal = 7
thu + huth = 7
ci + sa = 7
De la tercera «equació» ja podem trobar el nom del quatre: sa. Què més? D'altres inscripcions sabem que mach no pot ser u, perquè sempre apareix amb formes gramaticals que sabem que són plurals. Així, thu i huth han de ser u i sis, mentre que mach i zal han de ser dos i cinc. Ara entren en joc altres inscripcions i proves més o menys fragmentàries per resoldre les altres «equacions», que ens durien massa lluny, amb qüestions més especialitzades de lingüística, però el resultat final seria:
thu = u
zal = dos
ci = tres
sa = quatre
mach = cinc
huth = sis
Apa, ja ho tenim! I tot gràcies a un dau... o potser no! Recordeu que això es basa en la suposició que el dau segueix el patró estàndard, i hi ha estudiosos que no hi estan d'acord: a banda de la no-universalitat del patró estàndard dels daus, altres indicis els duen a considerar que el quatre i el sis estan intercanviats, és a dir, que en realitat sa = sis i huth = quatre. Si això fos cert, el dau de Tuscània no seria amb el patró estàndard.
Però sigui com sigui, el dau ens ha permès confirmar els noms dels sis primers números en etrusc, excepte pels dubtes que romanen amb el sis i el quatre. Els resultats concorden amb tots els altres indicis que es tenen a partir del considerable corpus de textos etruscos. No està pas malament per un dauet de no-res, oi? Qui ho havia de dir, per a una troballa arqueològica tan petita com un dau...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)