Presentació de Verbàlia, el joc

Fa uns dies us dèiem que acabava de sortir el joc (o millor dir, els 50 jocs) de l'Oriol Comas i en Màrius Serra Verbàlia, el joc. Aquest vespre se n'ha fet la presentació, diguem-ne que més o menys oficial, a la botiga Jugar X Jugar de Barcelona. L'Oriol Comas i el Xavi Garriga ens han explicat quatre coses de la gestació del joc i, com no podia ser d'altra manera, al final ens han fet jugar a tots plegats. Aquí us deixo unes fotos:

Verbàlia, el joc

L'Oriol i el Xavi admirant la criatura

Explicant-ne els ets i uts

Què hi ha dins de la capsa?

Lletres, síl·labes, més lletres i més síl·labes

Els taulers del país de Verbàlia

Juguem!

Un consell: compreu el joc! I si, a més, compreu el llibre del Màrius Verbàlia 2.0, ja tindreu el combo definitiu!

Reestrenant Terradellas

Ahir al vespre va passar una mica desapercebut un esdeveniment musical que hauria d'haver merescut molt més rebombori: la (re)estrena mundial de l’òpera Sesostri, rè d'Egitto (1751) de Domènec Terradellas (1713-1751). A l'Auditori, en versió concert (llàstima!), la Reial Companyia d'Òpera de Cambra dirigida per Juan Bautista Otero i amb les sopranos Sunhae Im, Alexandrina Pendatchanska, Ditte Andersen i Raffaella Milanesi i els tenors Tom Randle i Kenneth Tarver, ens van oferir aquesta òpera, «no només una de les màximes creacions d'un dels compositors catalans més internacionals de tots els temps, sinó un dels màxims exponents operístics de la primera meitat del segle XVIII».

Aquesta recuperació no és un fet aïllat. Des de fa ja uns anys s'està produint una recuperació de moltíssims compositors d'aquesta fascinant època que és la transició entre el barroc i el classicisme, una època d'experimentació musical, de camins musicals sense sortida i de moviment continu. I les sorpreses més agradables d'aquestes recuperacions sovint es troben en les òperes, massa temps oblidades sota el pes de l'òpera del XIX. Amb interpretacions refrescants i seductores, Pergolesi, Hasse, Galuppi, Jommelli, Porpora, Graun, Bach (el Johann Christian), Terradellas, Martin i Soler, Salieri i tants d'altres, surten de l'oblit operístic.

Pel que fa a en Domènec Terradellas, aquest barceloní nascut el 1713, poc abans de formalitzar-se el setge borbònic de la ciutat, s'establí a Nàpols i ràpidament es convertí en un dels millors representants de l'escola musical napolitana. Terradellas és un altre d'aquests músics que moriren massa joves, com Pergolesi o Mozart i, per no estar-se'n de res, envoltat d'una mena de llegenda negra, segons la qual el seu cadàver fou recuperat del Tíber després que Niccolò Jommelli el fes matar. Aquesta història d'envejes musicals està avui tan desacreditada com la de Salieri i Mozart, però el cert és que no és clar com morí en Terradellas, tot un personatge en aquella Nàpols barroca. Musicalment, tot just fa uns pocs anys que ha sortit dels llibres d'història de la música per retornar on sempre hauria de ser: dalt dels escenaris. Es va començar tímidament recuperant fragments de les seves òperes i diverses peces menors, amb un parell de CD gravats. El procés va agafar embranzida el 2008, amb la interpretació i gravació de l'Artaserse (1744) per la Reial Companyia d'Òpera de Cambra i Juan Bautista Otero. Ara Otero torna a la càrrega amb el Sesostri, i seguirà properament amb Merope.

Sesostri fou estrenada el 1751 al Teatro delle Dame de Roma i, a Barcelona, l'agost de 1754 al Teatre de la Santa Creu. Fou la darrera òpera de Terradellas, amb llibret d’Apostolo Zeno i Pietro Pariati. Transcric aquí algunes notes del programa de mà:

La música de Terradellas, d’una intel·ligència teatral i d’una claredat abassegadora, il·lustra excepcionalment aquest nou corrent d’idees. Potser més sensible en la seva construcció a aquests elements nous que en òperes anteriors com Astarto (recentment localitzada), Merope o Artaserse, a Sesostri, se’ns mostra una major precisió en la dramatúrgia musical. Terradellas aconsegueix transformar l’encotillat estructuralisme formal de l’òpera seria tot duent-lo a les seves darreres conseqüències dramàtiques gràcies a una espontaneïtat melòdica, a un concepte d’orquestra/personatge que emana adrenalina des dels primers compassos. [...] Després d’un cataclisme sonor com el de Terradellas, la subtilesa melòdica de l’antiga escola veneciana o romana queda eclipsada. [...] I és aquesta força, aquesta solidesa orquestral sense concessions, aquesta contenció vigorosa de la melodia de Terradellas la que precisament crida l’atenció al si d’una escola napolitana que es caracteritzava sobretot pel geni orquestral, però també per un excés de notes. A la singularitat de Merope –amb un llibret extraordinari– o la rotunditat amb què es manifesta la personalitat del compositor barceloní a Artaserse es contraposa la sofisticació de Sesostri.

En el concert d'anit vam poder gaudir del Sesostri 260 anys després, amb el repartiment següent: les sopranos Sunhae Im (Sesostri), Alexandrina Pendatchanska (Nitocri), Ditte Andersen (Artenice), Raffaella Milanesi (Orgonte) i els tenors Tom Randle (Fanete) i Kenneth Tarver (Amasi). L'orquestra ha començat un pèl insegura i desajustada, però aviat s'han posat a to. El mateix ha passat amb els cantants, entre els quals, el descobriment personal ha estat la danesa Ditte Andersen, amb una veu magnífica i ideal per a les seves àries; la Milanesi també m'ha agradat molt. Llàstima que eliminessin els da capo de moltes àries, però. Encara no tenim cap gravació del Sesostri (en sortirà una a la primavera, que s'ha estat gravant a l'Auditori els dies anteriors al concert, amb el mateix repartiment), però sí que us podem oferir un tastet del seu Artaserse: l'ària «Allor che irato freme», interpretada per la Mariví Blasco:

Verbívors lúdics

L'Oriol Comas i el Màrius Serra s'han aliat per oferir-nos un invent que promet ser magnífic: Verbàlia, el joc. Que de què va? Home, coneixent els dos autors, ja us ho podeu imaginar, oi? Un joc de llengua. Bé, de fet no un joc sinó un bon munt de jocs! Ara ja podreu explorar el continent de Verbàlia jugant-hi...

Però deixem que ens ho expliqui el mateix Oriol Comas:

Aquesta aventura va començar fa molt de temps, com a mínim deu anys, quan en  Màrius Serra va publicar el llibre Verbàlia, un complet estudi sobre els jocs lingüístics al llarg de la història de la literatura. Aquest llibre ha esdevingut un referent en llengua catalana i en llengua castellana. Ara en Màrius ja ha enllestit Verbàlia 2.0, un edició molt augmentada i millorada del clàssic de fa deu anys, que ja és a les llibreries i que us recomano fervorosament.

En Màrius tenia ganes que Verbàlia fos també un joc. Dit i fet, hi hem estat treballant durant més d'un any i ara ja és una realitat. Verbàlia, el joc es compon de materials i regles per jugar més de 50 jocs amb la llengua. Estarà a les millors botigues de jocs a partir del 10 de desembre. Ja tens regal de Reis ;-)

L'ha editat Devir amb el carinyo habitual. Les il·lustracions, precioses, són de l'Elena Feliu i el disseny gràfic és obra d'en Jordi Roca. Gràcies, doncs, de tot cor.

Si en voleu provar un tast, farem una presentació solidària el diumenge 5 de desembre a les 11 del matí a les jornades Ayudar Jugando, a les que aprofito per convidar-vos-hi, pel somriure d'un nen. Les jornades se celebren el dissabte 4 i el diumenge 5 al Casinet d'Hostafrancs, al carrer Rector Triadó, 53, de Barcelona.

Bueno, l'aventura la va començar el Màrius Serra fa més de deu anys, però seràs tu qui la continuarà.

Tornem-hi: Cinquè concurs Ciutat de Granollers!

S'acaba de convocar el Cinquè concurs Ciutat de Granollers de creació de jocs. Un anys més, ja el tenim aquí i després de l'extraordinari èxit de convocatòria de l'any passat, el nou concurs es preveu més interessant que mai.

Podeu consultar les bases del concurs al bloc de la Fira Jugar X Jugar. Les novetats més importants d'aquest any són, en primer lloc, que es convoca força abans, per tenir temps de llegir i provar en condicions el parell de centenars de jocs que s'espera que s'hi presentin. S'acceptaran només 200 jocs i la data límit per enviar-los és el 10 de gener de 2011. Finalment, els premis estan més repartits entre el guanyador i l'accèssit (750 euros per un i 300 per a l'altre).

O sigui que ja ho sabeu: comenceu a afinar aquell joc que teniu desat al calaix, que el 10 de gener és aquí mateix!

Un Brass català?

Un dels jocs de taula més ben valorats en els darrers anys és el Brass, magnífic joc de gestió de Martin Wallace ambientat en la Revolució Industrial a Lancashire. Per a vergonya meva, he de dir que encara no l'he jugat mai, malgrat tenir-lo a la prestatgeria des de ja fa un temps...

Ara el nostre company lúdic Jordi Ferrer ha fet una adaptació del joc a la Revolució Industrial catalana. El mapa ja no representa Lancashire, sinó Catalunya, i s'hi pot jugar amb les mateixes regles que el Brass original, només ambs petits canvis per a simular més fidelment el procés industrial a Catalunya (menys carbó, vies de transport més radials, amb una gran preponderànica de Barcelona, etc.). El treball d'en Jordi és excel·lent, i a la pàgina del joc a la BGG podeu descarregar el material necessari per a utilitzar aquesta variant: el mapa, les cartes i les regles. Tot plegat ho teniu a la secció "Files" de la pàgina del joc.

Del full de regles del Brass català volem reproduir aquí el breu comentari històric que justifica les adaptacions fetes a les regles bàsiques:

Els industrials del cotó catalans de seguida van pensar a importar el nou model industrial basat en la màquina de vapor descobert a Lancashire, però els inconvenients a què s’havien d’enfrontar eren nombrosos, començant per unes vies de transport inadequades i l’enorme dèficit de la font energètica principal, el carbó. En aquella època el transport peninsular preferent era el marítim per la mala qualitat de les vies terrestres, i després d’uns intents d’imitar el trànsit fluvial anglès fallits a causa del cabal escàs dels rius mediterranis, van planificar una xarxa de carreteres i més endavant de ferrocarril, que van quedar incompletes en tots dos casos per problemes de finançament i unes estructures d’estat poc modernes.
      El carbó autòcton era insuficient i poc calòric, i encara que la societat mantenia l’esperança en les prospeccions pirinenques, la desil·lusió va venir tan aviat el car ferrocarril va arribar per fi a tocar dels Pirineus, ja que sortia més a compte comprar el carbó a Astúries o Anglaterra. I el corol·lari d’una mineria pobra va ser una siderúrgia pobra. Paradoxalment, el ferrocarril que havia de servir de baixada –portar el carbó a la plana- va ser útil de pujada, per transportar el cotó a les colònies tèxtils que es van anar instal·lant al costat dels rius per aprofitar l’energia hidràulica i reduir la dependència del vapor, i de passada la conflictivitat obrera i els salaris. Les drassanes també van viure la revolució del vapor i un inici esplendorós, però van acabar esfondrant-se per la impossibilitat de competir internacionalment.

Prototip del Brass català, en fase de proves

Adéu-siau i gràcies!

Fa una mica més d'un any, durant un fantàstic dinar de Sant Fèlix a cal Senabre, vaig tenir l'honor d'intercanviar quatre paraules amb el savi filòleg i lingüista.
Com ell, gaudeixo amb les paraules i els diccionaris, esclau de la curiositat que no queda mai definitivament satisfeta. Ara el savi ens ha deixat, però aquí continuarem hores i hores, remenant pàgines i prenent unes quantes notes (en ordinadors, no pas en papers, que ja se sap que al final s'acumulen i fan unes piles immenses). I què en treurem? Experiència, sensibilitat, gust per la llengua, embadaliment davant aquesta mina inexhaurible d’emocions... (us sembla poc?).


***

Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col.laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l'Espinàs que va acceptar d'escriure una columna diària però no hauria acceptat d'escriure'n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d'article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l'article. Després n'he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.

La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col.legues; però també m'ha impedit d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava. Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena. Sempre i d'arreu m'han arribat veus de col.legues, d'amics, de desconeguts de tota mena que m'han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.

Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d'obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d'un col.lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d'Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d'esperança. Deia l'Iu Forn, que va plegar també d'escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l'ànsia i la por al cos.

Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.

Joan Solà

Publicat el dijous 21 d'octubre de 2010 en el suplement de cultura del diari Avui

Jo tampoc

Davant la visita a Barcelona, d’aquí a uns dies, del màxim responsable de l’Església catòlica, volem fer pública la nostra aposta en defensa de la laïcitat, un conjunt de valors que comprèn la llibertat de consciència, l’autonomia de l’individu, la separació entre l’Estat i les esglésies de qualsevol signe, i la recerca de la justícia i del bé comú de tota la ciutadania. La laïcitat és un marc de relació que permet als éssers humans viure en una societat més justa basada en el respecte mutu i la convivència pacífica.

Malgrat això, alguns d’aquests valors són encara una utopia al nostre país perquè hi perviuen privilegis que afavoreixen a uns més que a altres, que promouen algunes creences determinades per sobre de l’interès general. Aquest fet resulta especialment preocupant si tenim en compte que aquestes idees, a més de conformar el món particular de cadascú, participen de forma activa i decidida en el debat polític per definir el model de societat que volem per a tots, de manera que aquest mateix debat es perverteix perquè algunes organitzacions disposen d’un poder considerable gràcies als avantatges il·legítimes que obtenen de la seva relació privilegiada amb l’Estat.

Moltes lleis del nostre ordenament jurídic estan pensades per afavorir la religió i les confessions religioses, però n’hi ha una en particular, o per dir-ho amb més propietat un conjunt de lleis, que estan específicament dissenyades per afavorir l’Església catòlica. Els Acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu de 1976 i 1979, l’anomenat Concordat, pactats a les acaballes d’un règim franquista agonitzant amb l’Estat Vaticà, absolutista i teocràtic, es van fer exclusivament per blindar els privilegis de l’Església catòlica i evitar que aquesta dificultés la transició política a la democràcia.

Aquests pactes de caràcter internacional són ara una rèmora del passat que cal superar, perquè encara avui en dia condicionen les llibertats i la salut democràtica que desitgem pel nostre país, serveixen entre d’altres coses per justificar el finançament de creences privades, per promoure l’adoctrinament ideològic als centres escolars, que haurien de ser laics, per encobrir delinqüents acusats de pederàstia i, enmig d’una crisi salvatge que colpeja les famílies dels nostres treballadors i treballadores, per pagar despeses sumptuoses com les que comportarà la visita del cap suprem dels catòlics al nostre país.

Aquests privilegis s’han d’acabar ja. És hora de revertir aquesta situació i demanar amb veu alta i ferma la fi d’aquesta injustícia. Per això exigim:

* Que les creences religioses deixin de ser finançades amb diners públics.
* Que es suprimeixi l’assignació tributària a l’Església catòlica a través de l’IRPF.
* Que les escoles deixin de ser utilitzades com a plataformes d’apostolat.
* Que les religions deixin d’imposar els seus prejudicis morals a tota la societat.
* Que els clergues pederastes i els seus encobridors siguin portats davant la justícia.
* Que l’Església deixi d’obstaculitzar l’ús del preservatiu per prevenir l’extensió de la SIDA.
* Que els infants siguin protegits de la superstició i la irracionalitat.
* Que l’Estat deixi de promoure la caritat a costa de la justícia social.
* Que els actes i llocs públics deixin d’estar presidits per símbols religiosos.
* Que els representants públics deixin d’afavorir les confessions religioses.
* Que es respecti el dret de tothom a viure segons la seva condició sexual.
* Que es reconegui el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.
* Que l’apostasia sigui un dret reconegut per la llei.

Per la derogació dels acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu!

Per la separació entre l’Estat i l’Església!

En defensa de la laïcitat!
Concentració dijous 4 de novembre, a les 19 h, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona

www.jonotespero.cat

Boulogne-Billancourt, un any més

Aquest any ho fem amb una mica de retard, però no, no podíem deixar d'informar sobre el veredicte final del XXIX Concurs Internacional de Creadors de Jocs de Societat de Boulogne-Billancourt. Aquest any, en què l'Oriol Comas també ha fet de les seves com a jurat, els guanyadors han estat (en resumeixo la descripció de la pàgina del Centre National du Jeu i a partir d'alguns comentaris de l'Oriol Comas):

• Bago, de Bernard Kläui. Cada jugador pren el paper d'un pagès d'una comunitat a Bago a la província de Sixuan, a la Xina. Conrea els camps, cull i transporta la mercaderia al seu lloc del mercat, on compra altres productes que duu a la seva granja. Els jugadors veïns tenen una influència sobre les accions considerades pel jugador actiu. La mecànica innovadora és que en el teu torn fas una acció, d'entre sis possibles. Proposes l'acció mitjançant un dau, que col·loques perquè es vegi quina acció vols fer. El jugador següent col·loca el seu dau per a indicar el nombre de vegades que pots fer aquesta acció. Però el que t'ha dit el següent jugador l'obliga també a ell: haurà de fer l'acció que hagi posat al dau.

• Cronos, de Guillaume Aubrun. Les piles de cartes es col·loquen al mig de la taula i cada jugador té dos rellotges de sorra que pot activar tombant-lo sobre qualsevol pila. Quan el rellotge de sorra s'ha buidat, si no hi ha cap altre rellotge actiu sobre la pila, el jugador pot prendre la primera carta. Així guanya punts o pot efectuar accions addicionals (tenir un rellotge de sorrera de més, agafar un rellotge d'un adversari, etc.). Paciència, rapidesa, tàctica i diplomàcia són les claus de Cronos, joc que utilitza una mecànica encara poc habitual: l'activació de rellotges de sorra com a fitxes.

 

• Fakir, de Philippe Proux. Fakir submergeix els jugadors a la frontera del que és un joc. Amb una unió reeixida de fluïdesa, estètica i simplicitat, cada jugador disposa de 5 a 10 varetes que haurà de col·locar assenyadament per tal d'obrir-se noves possibilitats. L'objectiu és de ser l'últim a haver jugat una vareta al bloc en forma de paral·lelepípede. Fakir transporta els jugadors a un univers on el factor sort deixa lloc al disseny i a la simplicitat de les regles. Cal dir que l'autor ja va gunyar també l'any passat amb Delto.

• Parallel Universes, d'Andrea Mainini. Les naus espacials lluiten per recollir un mineral preciós, font d'energia per als seus motors. Cada vegada que un es recull un nou mineral, es pot activar un nou reactor de la nau que així li dóna així més llibertat de maniobra i més potència. Dotat d'una riquesa tàctica innegable, aquest joc amb doble tauler és fascinant i addictiu. 

Felicitats a tots, guanyadors i participants. I repeteixo el que ja vaig dir l'any passat: tant de bo puguem veure aviat publicat algun d'aquests jocs.