Liftoff!: Un viatge a la Lluna

10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1... Enlairament!

Bona nit companys. Avui Lo Cavaller Turmeric us parlarà de la darrera experiència, altament estimulant, lúdica. Seguim amb la falera dels jocs que tenen a veure amb la ciència: si fa poc jugàvem a l'American Megafauna (que ben aviat serà l'objecte d'una nova entrada) ara ens n'anem molt més cap aquí: la cursa espacial de la guerra freda. Doncs sí, amics, Liftoff! (Task Force Games, 1989) és una brutal simulació de com soviètics i americans emprengueren la frenètica cursa a l'espai a mitjans de la dècada dels 50 del segle XX.

A continuació us relataré la primera entrega de la primera partida en solitari que vaig començar com a soviètic.

Moscou, gener de 1956. Amb un pressupost de 60 bilions de rubles comença la cursa a l'espai. Doncs només començar també comencen els problemes del programa espacial. Resulta que el govern soviètic ha decidit donar un impuls als programes socials i per tant patim una retallada considerable del pressupost per a l'any vinent. Aquest es redueix a la meitat! Ens quedem amb 30 bilions només!

Un cop superat l'ensurt cal posar-se a treballar, no sigui que els americans ens passin al davant. El primer que fem és iniciar el programa Sputnik, per poder posar el primer satèl·lit en òrbita. El cost inicial és de 6 bilions i ja tenim un prototipus: l'Sputnik I. Aquest té un factor de seguretat inicial del 40%. Els nostres científics aconsellen invertir en recerca i desenvolupament per millorar el percentatge d'èxit de la missió abans de posar el satèl·lit en òrbita. Dit i fet, invertim 5 bilions més, que ens eleven el factor de seguretat al 58%. Paral·lelament un altre departament comença el programa de coets que han de servir per fer el llançament i posar en òrbita el satèl·lit. Tenint en compte la retallada econòmica per l'any vinent no podem anar massa lluny. Amb 24 bilions encetem el programa de coets d'un estadi, dels quals en rebem el primer prototipus. En aquest cas el factor de seguretat inicial és del 10%, i per tant és obligat invertir en recerca i desenvolupament tot el possible. 10 bilions fan pujar el factor fins el 30%, encara insuficient.

Juliol de 1956. Els proveïdors dels coets ens anuncien un retard en la producció i que aquest semestre no ens podran servir nous coets. Per sort ja en teníem el prototipus. La bona notícia és que s'ha aconseguit una partida de 20 bilions extra pel proper any. Seguim desenvolupant els programes ja iniciats, i, d'aquesta manera amb 15 bilions més aconseguim pujar els factors de seguretat fins el 77% i el 42% respectivament pel satèl·lit orbital i el coet d'un estadi. Encara no es prou i, de moment, encara no hi ha la pressió dels ianquis.

Gener de 1957. Finalment arriben els diners: 50 bilions de rubles per aquest any. Com és la gent! S'ha passat per la televisió una pel·lícula en què els marcians ataquen i com a conseqüència hi ha hagut una devallada en l'interès entre el nostre jovent per apuntar-se als programes d'entrenament de cosmonautes. Bé, en contrapartida el govern ha aprovat un augment de 15 bilions per l'any vinent. Enguany encetem un nou programa: la càpsula vital per a una persona. Aquest programa té un cost inicial de 18 bilions i un factor de seguretat del 10%. Invertim 20 bilions més en R+D en tots tres programes iniciats. Els estàtus actuals són: 95%, 60% i 23%. Ja ens acostem al mínim raonable per posar el primer satèl·lit en òrbita.

Juliol de 1957. Un afortunat accident ens permet detectar un problema en el programa de satèl·lits. D'aquesta manera podrem evitar un possible fracàs en la posta en òrbita. Anem a tota pressa, ara sí. R+D per augmentar la seguretat dels coets i càpsules, ara a 81% i 29%. Tenim l'orgull d'anunciar al món que el proper any posarem en òrbita l'Sputnik I!

Continuarà.

Salut i República!
Cavaller Turmeric

Crònica d'un desastre anunciat

Fa unes setmanes vam fer una partida en què vam recuperar un vell joc de la casa Simulations Canada, Dieppe, publicat el 1977 (30 anys, ja!). El joc és una simulació de l'intent de desembarcament que van realitzar tropes aliades (bàsicament canadencs, amb alguns comandos britànics) a Dieppe el 19 d'agost de 1942; intent que va ser un fracàs absolut, però un fracàs previsible, ja que l'operació es va idear com una prova per a futures accions amfíbies i, el que és més greu, els recursos inicials que havien de destinar-se a aquesta operació es van anar reduint per necessitats en altres fronts, de manera que a l'hora de la veritat, el suport aeri i naval va quedar extraordinàriament reduït.

Però tornem a la nostra partida. Vam decidir provar l'escenari històric (les regles porten uns quants escenaris what-if força interessants). Jo portava els canadencs, mentre que el Marià comandava els alemanys. El començament del primer torn no va anar pas tan malament per als aliats: vaig aconseguir destruir les dues bateries costaneres a dreta i esquerra de la ciutat de Dieppe... 40 punts de victòria a la butxaca en els primers moments. Malauradament aquest va ser el primer i el darrer dels meus èxits. Cal dir que, històricament també és això el què va passar a la realitat: els comandos britànics destinats a destruir les bateries van aconseguir els seus objectius, únic èxit de l'operació.


La primera onada de desembarcament es va quedar encallada al cap de platja al voltant de Dieppe, incapaç de travessar les escasses (en aquell moment) defenses alemanyes. L'equip especial, l'objectiu del qual era destruir l'estació de radar a les afores de Dieppe, va quedar escombrat en les dues fases d'atac alemany. En aquest moment, després d'haver-nos equivocat en una de les regles, vam decidir modificar-les una mica: vam permetre que els comandos britànics romanguessin a terra després de destrruir les bateries costaneres (segons les regles, han de retirar-se inmediatament després de complir la seva missió). Tot i així, la seva contribució a un possible avenç va ser nul·la.

Durant els dos torns següents, ajudat per la segona onada de desembarcament, vaig intentar tossudament trencar les defenses alemanyes, però sense cap resultat, amb baixes descomunals i amb més tropes alemanyes de reforç que es col·locaven en posició a cada fase de moviment. Els objectius d'Arques-la-Bataille i de l'aeròdrom, uns pocs km cap a l'interior, quedaven ja massa lluny i estaven massa ben defensats. Només un atrevit comando va intentar assolir Arques i gairebé tingué un efímer èxit abans de ser destruit per les tropes alemanyes.

En aquestes circumstàncies vaig decidir retirar-me. No vaig ordenar l'arribada dels darrers reforços i vaig intentar reembarcar el màxim nombre de tropes possible. No tenia altra opció. En el cap de platja els pobres canadencs patien baixes a un ritme esfereïdor. Potser podria haver intentart un atac suïcida cap a Arques-la-Bataille, però a quin preu? Totes les unitats destruïdes, excepte potser una o dues? Finalment, quan vaig retirar tots els homes, els alemanys havien aconseguit 30 punts de victòria.

Potser vaig ser un comandant pèssim i les meves decisions tàctiques desastroses, però l'escenari històric ens va deixar la impressió que l'alemany té prou amb seure i tapar forats sense haver d'esforçar-s'hi massa (que, d'altra banda, és el que va passar a la realitat). Com el sistema de combat és "tot o res" (és a dir, les fitxes no tenen passos de combat ni forces diferents, simplement o sobreviuen o queden eliminades) les pèrdues aliades es fan ràpidament insuportables; l'artilleria mòbil alemanya pot destrossar els batallons de desembarcament amb una gran facilitat i les defenses al voltant del port de Dieppe fan que unes poques unitats alemanyes puguin aturar piles i piles d'atacants, cosa que fa pensar per què carai el comandament aliat va decidir atacar directament sobre Dieppe, en lloc de fer-ho a les platges laterals, que, al capdavall, era el pla inicial (en total, a l'assalt van perdre la vida 907 canadencs i 2.340 foren fets presoners).

La propera vegada haurem de provar un dels escenaris what-if que simulen els plans anteriors de desembarcament, finalment descartats en l'operació final, o fins i tot el free set-up on es té llibertat absoluta per decidir què, qui, on i quan desembarcaran les diverses unitats.

Avís als eurogamers: no desespereu, que aviat tornarem a parlar d'eurogames, que tants hexàgons no us provoquin malsons! ;-)

I un nou joc de l'Oriol...

N'hi ha que no acaben mai de publicar un joc (parlem de nosaltres, potser?) i en canvi n'hi ha d'altres que contínuament ens ofereixen bons jocs. Un d'aquests és, evidentment, l'Oriol Comas, que d'aquí a dos dies presenta el seu nou joc, Pròxima Obertura.


Es tracta d'un joc que ja vam tenir oportunitat de provar fa uns quants mesos, quan encara estava en fase de playtesting (llàstima no haver-ne fet cap foto, llavors!). Bàsicament el tauler representa un carrer amb locals comercials, i els jugadors han d'intentar obrir botigues de diversos tipus i oferir-hi a cada una d'elles la major varietat de productes possible... però evidentment l'ajuntament vol diversificar l'oferta i no permet grans monopolis ni que un mateix propietari obri una nova botiga al costat d'una altra de seva. El tema del joc no és sorprenent, tenint en compte que forma part dels actes de l'Any del Comerç.


I si voleu assistir a la presentació del joc, només cal que el proper divendres dia 30 a les 12 del matí passeu per la sala "La Cuina" de l'Espai Francesca Bonnemaison, allà a Sant Pere més Baix, tocant a la Via Laietana.

Paths of Glory, setembre de 1914

Hem començat una partida del Paths of Glory. Ja fa unes quantes setmanes que vam tenir un primer contacte amb el joc: vam llegir el reglament, vam fer uns torns de prova i vam resoldre els primers dubtes. Aquesta vegada volem fer-ho bé, començar una partida seriosa, poc a poc, apuntar la situació de les unitats després de cada sessió i arribar fins a la tardor del 1918, fins al final... un dels dos ha de guanyar (Marc-potències centrals, Marià-triple entente).

Si voleu compartir aquesta experiència amb nosaltres, us convidem a seguir les entrades que penjarem al final de cada sessió. Aquesta primera correspon als torns d'agost i setembre de 1914. Els dos bàndols mobilitzen les seves tropes. La Primera Guerra Mundial ha començat.

La partida comença amb el marcador situat a 10 punts de victòria (PV). Cada cop que les potències centrals conquereixen algun dels seus objectius, el marcador es mou +1 PV, i si ho fan els aliats, llavors se'n resta un (-1 PV). Aquests objectius són, principalment, les ciutats importants de cada bàndol (de color vermell al mapa). Els PV se sumaran o restaran en funció de les ciutats conquerides, perdudes i recuperades. També es poden guanyar PV quan es juguen certs esdeveniments històrics o en altres circumstàncies especials. En definitiva, guanyarà la partida qui, al final dels 20 torns, hagi acostat més el marcador cap als seus interessos. Ara bé, hi haurà una victòria automàtica dels aliats si el marcador arriba a zero. En canvi, la partida acabarà amb victòria dels imperis centrals tan bon punt aquests assoleixin els 20 PV.

Front occidental
Des d'un bon principi, hi ha hagut moltes ofensives alemanyes a Bèlgica i a les Ardenes franceses. Lieja cau ben aviat, després Brusel·les i la British Expeditionary Force, que amb prou feines pot aturar l'avenç alemany, acaba retirant-se a Ambers. Miraculosament, un atac combinat franco-belga-anglès (un autèntic matxambrat d'aliats) aconsegueix recuperar la capital belga, però el preu ha sigut molt alt: el gruix de la BEF ha quedat permanentment eliminat i només hi roman un petit cos per donar suport als belgues. Això permet els alemanys assaltar amb èxit les fortificacions de Sedan i aconseguir la retirada dels exèrcits francesos més enllà de Cambrai. Els parisencs comencen a tremolar veient que els seus exèrcits trontollen, però la carta d'esdeveniment Moltke fa que s'alenteixi una mica l'avenç germànic. No obstant això, durant el setembre de 1914 els alemanys llencen un atac brutal sobre Verdun des de Sedan i Metz. Els francesos hi resisteixen (davant la sorpresa general) i aconsegueixen estabilitzar la situació a les ribes del Mosa. A més, finalment, els francesos no perden Cambrai i el reclutament de nous soldats fa que París sembli una mica més protegit.



Front oriental
Els ànims semblen més calmats a les planes poloneses. Aquesta tranquil·litat es trenca, però, quan el 10è exèrcit alemany sorpren els confiats russos i captura Lodz i Varsòvia sense oposició (2 PV per als alemanys!!). Pinten bastos per als russos a Polònia i aquesta sensació augmenta amb la desfeta del 1r exèrcit rus al Bàltic: han hagut d'abandonar Kaunas davant l'empenta del 8è alemany i es refugien, afeblits, a la també lituana Vílnius. El tsar ha ordenat la mobilització de dos exèrcits sencers, però Moscou queda molt lluny. Aconseguiran arribar-hi a temps per salvar les ciutats bàltiques?
Més al sud, els russos poden finalment presumir d'una victòria a Ternopil. Aquestes terres de la Galítsia Oriental ja pertanyen a l'emperador austro-hongarès!! Des d'aquí amenacen amb obtenir els valuosos PV de Lviv (Lemberg) i Txernivtsi (Czernowitz).



Marcador: 11 PV
A causa de la violació de la neutralitat belga per part alemanya, i gràcies a la implementació d'un bloqueig marítim, els aliats han assoliat un War Status de <4>, la qual cosa els permetrà disposar de les cartes de Guerra Limitada a partir del proper torn. Ja veurem si això els suposarà un avantatge realment significatiu sobre les potències centrals...

És un nen!!

Dedicat a lo petit Cavaller amb qui algun dia, d'aquí a pocs anys, compartirem fitxes, taulers i hexàgons...



Vés-te llegint les instruccions del primer joc (tu tries), allà dins la panxa de ta mare...

Petons!
Marià, lo tiet feliç

Cap al front vestits de blau i vermell

Teníem de ganes de provar algun altre joc de la revista Vae Victis. Crec que ens va quedar un mal gust de boca després d'haver intentat jugar al Tonkin - La guerre d'Indochine i comprovar com, de vegades, massa regles i excepcions, unes instruccions molt enrevessades i uns objectius poc clars poden fer que un joc sigui inviable i gens divertit.

Volíem una simulació històrica prou acurada però jugable al mateix temps. I teníem ganes de retrocedir ben bé un segle, fins al principi del segle passat... sí, sí, el llunyà segle XX i el començament de la Primera Guerra Mundial. Havent llegit les instruccions (poqueta cosa) de La fleur au fusil, août 1914, estàvem del tot segurs que aquella era una altra història: unes regles entenedores, un mecanisme senzill (el clàssic I go, you go, moviment-combat), les típiques infanteria, cavalleria i artilleria i, per acabar, quatre conceptes clars com ara les zones de control, el radi de comandament dels estats majors, els diferents tipus de bombardeig de l'artilleria i els modificadors de combat segons la qualitat i la grandària de les unitats presents, així els relatius a les característiques del terreny. Res més, un joc sense gaires pretensions però que, a priori, pintava molt bé.

Si voleu conèixer amb més detall quins van ser els preparatius i com es va desenvolupar la batalla de les Ardenes, del 21 al 23 d'agost de 1914, podeu consultar-ho aquí. Breument, la manca d'informació del comandant en cap dels exèrcits francesos, en Josep Joffre, la seva tossuderia a l'hora de mantenir l'ofensiva a qualsevol preu (l'offensive à outrance) i la poca flexibilitat per modificar sobre la marxa les disposicions inicials del pla estratègic ideat per en Ferdinand Foch, conegut com Pla XVII, tot plegat va fer que els III i IV exèrcits francesos avancessin confiats cap a un enemic que els superava àmpliament en nombre, armament i preparació tàctica. Els estrategues francesos suposaven que Alemanya intentaria envair França aplicant-hi una maniobra clàssica d'embolcallament, amb el gruix de les tropes avançant més cap al N i al S. Això deixaria, segons ells, tota la zona central de les Ardenes, Alsàcia i Lorena més aviat desprotegida, amb només la presència d'unes poques guarnicions alemanyes. Aquí, l'avenç francès havia de ser ràpid i efectiu per dividir en dos l'enemic i, per què negar-ho, donar una satisfacció a l'orgull francès, tot recuperant les terres perdudes per la pàtria a mans d'aquells prussians durant la guerra de 1870. Però l'Estat Major francès poc s'imaginava que l'aplanadora alemanya, programada per en Schlieffen uns anys abans, comptava en aquella zona amb els potents exèrcits IV i V. Aquests formaven l'eix central germànic que, lentament, avançaria cap a l'oest travessant els boscos de les Ardenes i al voltant del qual pivotaven altres tropes invasores més cap al N, destrossant la neutralitat belga i dirigint-se cap a París, deixant-lo enrera i sorprenent la reraguarda francesa.

Doncs ja tenim els francesos, que estaven a la lluna de València (o potser Valença?), amb els seus uniformes blaus i vermells, ben brillants i elegants, a punt per a l'atac en una zona plena de boscos i turons, marcada per les inacabables giragonses dels meandres dels rius. Per si no n'hi havia prou, les tasques de reconeixement prèvies havien estat suspeses per tal de no alertar els alemanys i mantenir el factor sorpresa. Per acabar-ho d'arrodonir, les suposicions errònies dels francesos es veieren agreujades, el dia 21 d'agost, amb una boira espessa que els impedí adonar-se ràpidament de la realitat desfavorable al seus interessos. Amb la poca visibilitat, realment creieren s'estaven enfrontant a les primeres patrulles d'un enemic feble i minso. L'endemà, però, la sorpresa fou per a ells (i majúscula) quan comprovaren que allò que es movia pels boscos de les Ardenes eren els exèrcits IV i V del duc Albert de Württemberg i del Príncep Guillem de Prússia, respectivament. I, és clar, aquests no havien perdut el temps en tonteries: els soldats alemanys havien cavat un munt de trinxeres i ocupaven les millors places defensives, sense oblidar que, per a l'ocasió, havien triat uns vestidets més sobris i discrets... menys a la moda, però atenint-se als principis més elementals del camuflatge. Els flamants uniformes blaus i vermells es convertiren en un blanc fàcil per als nius d'ametralladores germàniques i els francesos fugiren com conills enmig del bosc. La retirada fou desorganitzada i ja no s'aturà fins al riu Mosel·la.

Fins aquí la història. La nostra aventura, en canvi, tingué lloc sobre un tauler ple d'hexàgons. En Marc, representant el paper dels generals Pierre Ruffey i Fernand de Langle de Cary al capdavant de les tropes del gall. L'àliga imperial germànica quedava en bones mans, les meves...

(cliqueu-hi per engrandir la imatge)
Tot i que amb prou feines vam aconseguir jugar la meitat dels torns, el joc va complir les nostres expectatives: cada torn és més intens (i tens) que l'anterior i realment aconsegueix reflectir la situació de punt mort i estabilització del front després de la clatellada inicial que s'endugueren els pobres gavatxos. A més, vàrem aprendre de seguida que no hi ha res com tenir les bateries d'artilleria estratègicament col·locades dalt dels turons. En Marc avançà ràpidament cap a Suxy, sobrepassant-lo i intentant arribar fins a Neufchâteau. Però ben aviat hagué d'abandonar aquesta empresa i replegar les seves tropes fins a Suxy. Aquí es va fer fort i, amb unes poques fitxes, va aconseguir mantenir a ratlla el gruix del flanc dret alemany. Aquí tots dos ens jugàvem 6 punts molt valuosos per a la victòria final. Per la meva banda, l'avenç alemany es concentrà sobre Rossignol, tot defensant la meva posició a la vora nord del riu Semois. Altres 6 punts, aquest cop només per a mi, penjaven d'un fil. El control dels ponts sobre el riu esdevení un objectiu clau. El meu pla es basava en conquerir Suxy i Rossignol i, en el pitjor des casos, encara que en Marc hagués pogut controlar fàcilment Etalle, aquests 8 punts no haurien estat suficients per contrarrestar els meus 12 punts. No vam poder acabar la partida, però Neufchâteau i Léglise quedaven molt lluny, inabastables per a les baionetes franceses.


La fleur au fusil, août 1914

La banda sonora d'aquest fantàstic video correspon a la cançó Roses and Teeth, del duo californià Matmos. Està dedicada a la figura del filòsof austríac Ludwig Wittgenstein, un dels pensadors més destacats i influents del segle XX. En Wittgenstein va fer moltíssimes coses durant la seva vida i fins i tot va servir voluntàriament a l'exèrcit austrohongarès durant la Primera Guerra Mundial, amb el qual lluità als fronts rus i italià enquadrat dins d'un regiment d'obusos. Durant aquest temps va completar el seu important Tractatus Logico-Philosophicus. Això sí, en Wittgenstein no va presidir mai uns Jocs Florals a Barcelona, com ho féu el 1920 el vell i famós general Josep Joffre, un català nascut a Ribesaltes.

American Megafauna

Bon dia Món! Sóc lo Cavaller Turmeric, company d'aventures de lo Cavaller de la Sèquia i la Figuera. Per començar us parlaré d'una rondalla que va passar fa molt, molt de temps, però no a una galàxia llunyana sinó al nostre estimat - i encara viu - Planeta Terra.

Seguint amb els jocs relacionats amb la ciència avui us presento... l'American Megafauna. Ens situem al continent nord-americà fa un quart de bilions (americans) d'anys. Una catàstrofe, una altra, acaba d'arrassar la terra i, en aquest raconet de món, uns proto-mamífers i uns proto-saures lluiten per sobreviure. Aquest és un joc per a fins a quatre jugadors (cinc amb una recent ampliació apareguda) on cadascun dels jugadors condueix el destí d'un arquetipus diferent. La característica distintiva entre arquetipus és la dentició: tipus i nombre de dents, cosa que els farà ser més aviat mamífers o més aviat rèptils.

El joc bàsic, de la casa Sierra Madre Games, creat per l'entranyable Phil Eklund consta del reglament, un mapa d'Amèrica del Nord, 188 cartes, 120 fitxes d'ADN, 224 fitxes de població d'animals, 1 full de taules i 4 fulls de fisiologia pels diferents arquetipus. Cada jugador escull un dels quatre arquetipus: mmm (cinodont, cara de gos), mmrrr (dicinodont, dos ullals), rm (pseudosúquid cocodrílid) o rrrr (llangardaix rincosaure), on una m vol dir dentició tipus mamífer i una r tipus rèptil. A continuació es col·loca una fitxa de cada a un bioma que ocupa una part del territori. Inicialment els biomes no requereixen cap especialització, ja que els animals comencen sense cap característica desenvolupada. A més comencen molt petitons (mida 1 = 40 kg).

La seqüència de joc és senzilla. El joc es divideix en dues eres, la mesozoica i la cenozoica. Alhora l'era mesozoïca es divideix en el triàsic (6 torns), el juràssic (10 torns) i el cretaci (13 torns). Per la seva banda l'era cenozoica es divideix en el terciari (11 torns) i el quaternari (1 torn). Són doncs, 41 torns en total. A cada torn es revela una carta d'època corresponent. Aquesta carta pot ser un nou bioma que desplaçarà, o no, els biomes ja existents; o bé una carta d'ADN que va a subhasta; o bé una carta d'un nou genotip, que també se subhasta; o bé un immigrant, una espècie que ve de fora (Sud-Amèrica o Àsia) i que lluitarà per la supervivència amb les espècies autòctones; o bé una catàstrofe, que modificarà les condicions de vida (cicles de Milànkovitx, lluminositat del Sol, erosió a les muntanyes, hipòxia, deriva continental, temperatura, humitat, efecte hivernacle, etc.).

Els nous biomes que apareixen requereixen una especialització per poder-se'n alimentar. Per exemple caldrà desenvolupar habilitats per menjar dels arbres, o herba, o mastegar closques o insectes o simplement aletes per poder adaptar-se als biomes marins. Aquesta especialització ve donada amb les cartes d'ADN que se subhasten. Els jugadors aposten els seus gens per un ADN determinat que els donarà una especialització per aprofitar ara... o en el futur. Altres ADN són l'habilitat de ser nocturns, ales, especialització en les cames per córrer, o ADN sexual. Val a dir que cada espècie pot triar ser hervíbora (i alimentar-se dels biomes) o carnívora (i alimentar-se d'altres espècies). Més endavant poden ser granívores.

Un cop s'ha subhastat la carta del torn, els jugadors poden jugar cartes, nous genotips o nous ADN pels seus bitxets. També es poden treure cartes jugades anteriorment (hi ha una limitació en el nombre de cartes que es poden jugar). Tot seguit toca ajustar el nivell tròfic (decidir dieta, o hervíbors o carnívors) i la mida. Els animalons poden ser de mida 1 (40 kg) o fins a mida 6 (60 tones). A continuació toca l'expansió de la població: allà on hi ha una fitxa o més d'un animal se n'hi posa una altra. Amb el continent ple de bitxos toquen les migracions d'herbívors per cercar aliment; no n'hi ha per a tothom. Un cop hagin mogut els hervíbors aleshores toca el torn dels carnívors, que segueixen les seves preses. Després de tots els moviments toquen les purgues: només els més adaptats tindran l'aliment desitjat; la resta morirà. I així cada torn.

Us preguntareu, com es guanya? Doncs molt senzill: qui tingui més fitxes sobre el mapa sumant el final del mesozoic i el final del cenozoic guanya, així de fàcil. Com a regla opcional el joc pot acabar prematurament amb l'arribada d'un immigrant molt especial i conegut que acabarà per arrassar tots els altres animals: l'Homo sapiens, us sona? En definitiva, l'American Megafauna és un joc espectacular, molt amè i on es pot aprendre, a més, molt d'evolució, dinosaures, biologia i geologia. Molt recomanable.

Salut i República!

Una nova fira de jocs a Granollers

El món dels jocs a Catalunya està d'enhorabona: sembla ser que tindrem una nova fira dedicada als jocs!

El 18 de maig de 2007 començarà una nova edició de la Fira de l'Ascenció de Granollers. Aquest any, però, la fira incorpora un nou al·licient: la primera edició de la Fira jugar X jugar, organitzada per l'Oriol Comas, i a la qual esperem que segueixi una segona edició l'any que ve, i poc a poc es converteixi en una cita obligada dels jocs de taula al nostre país. Qui sap? es convertirà en un mini-Essen català?

A la fira hi haurà lloc per a concursos i campionats, estands d’editors i artesans de jocs, un concurs de creació de jocs i un racó on creadors de jocs de tota mena ensenyaran les seves obres. Si voleu saber-ne més us recomanem que aneu consultant el bloc que l'Oriol Comas ha creat per anar informant de totes les novetats relacionades amb la fira: firajugarxjugar.blogspot.com.