Cap a l'Índia en 12 cartes

Sens dubte, els jocs de cartes que en podríem dir «minimalistes» estan de moda en el món dels jocs de taula. Títols com R, RR, Love Letter, Coup o Mascarade en són bona prova. I també el joc que m'agradaria comentar ara, Sail to India. I amb això de minimalista vull dir que utilitza una quantitat molt petita de cartes per donar una riquesa molt gran en termes de joc. Per cert, és interessant constatar que bona part d'aquests jocs siguin d'autors japonesos.

El joc que ens ocupa, Sail to India, de Hisashi Hayashi, ha estat publicat per la casa japonesa Okazu Brand el 2013 i té només 24 cartes i 52 cubets de fusta (13 en quatre colors diferents). Aquí ho teniu tot:

Si ho comparem amb un joc com R o Coup, són molts elements, d'acord, però és gairebé no-res comparat amb qualsevol joc habitual de tipus eurogame. I aquest és precisament el punt interessant de Sail to India, que és un joc que vol aconseguir la complexitat, la profunditat i la problemàtica en la gestió dels recursos propis que tenen els eurogames clàssics. Això el diferencia dels exemples anteriors; R, Love Letter, Coup i altres són minijocs de cartes amb una sensació típica de joc de cartes: faroneria, engany, intuïció, deducció, risc... Aquí en canvi la sensació és estar davant d'un clàssic joc de gestió de recursos: optimització de les jugades, càlcul de punts, valoració d'alternatives, etc. Encara no tinc clar si ho aconsegueix satisfactòriament o no, però que s'hi acosta, segur.

Però anem al gra. Com és el joc? Els jugadors es posen en el paper de comerciants i descobridors portuguesos del segle xᴠ i bàsicament es tracta d'anar descobrint ciutats en el camí fins a l'Índia i, alhora, mirar d'establir bases navals i comercials, adquirir productes a les ciutats de la ruta i vendre'ls a Lisboa per obtenir diners.

Una partida en curs [BGG, usuari lorna]

Sobre la taula es posa la carta que representa Lisboa i 12 cartes més al costat, que representen les ciutats costaneres en el camí cap a l'Índia. Les tres primeres es posen descobertes descobertes i la resta, cap per avall, encara per descobrir. A Lisboa es col·loquen també uns quants cubets de fusta per a cada jugador. Aquests cubets, de fet, són la clau del joc, perquè fan tots els papers de l'auca: en funció d'on estiguin i de com es moguin seran els nostres vaixells, les nostres mercaderies, els nostres edificis, el nostre constructor naval i el nostre indicador de punts i de diners. Sens dubte, aquest canvi constant d'ús i significat dels cubs és el punt genial del joc. Les ciutats (les cartes) tenen una zona marítima, on arribaran els nostres vaixells, dos productes locals (que podrem vendre a Lisboa si els obtenim) i dos edificis que podrem construir.

Durant el torn d'un jugador, aquest pot dur a terme dues accions: moure els seus vaixells al llarg de la ruta (i eventualment descobrir una nova ciutat i guanyar punts), construir un edifici en una ciutat, vendre productes a Lisboa, millorar els seus vaixells, adquirir algun avenç tecnològic o adquirir més cubets de fusta. Tenint en compte que els cubets de fusta serveixen per a tot, aquesta darrera acció és indispensable per poder fer tota la resta a mesura que avança la partida. Quan arribem a una ciutat, a més, si volem podem transformar qualsevol dels nostres vaixells que hi hagi en un o dos productes locals, que així tindrem disponibles per a vendre posteriorment i obtenir diners i punts. Ja he dit que els nostres cubets serveixen per a tot; això vol dir que quan obtenim punts o diners, els indiquem amb cubets sobre un petit marcador que tenim, però aquest marcador només arriba a 5, de manera que si aconseguim més punts o diners necessitarem un altre cubet per indicar-ho, però si no tenim cap cubet disponible no ho podrem fer i perdrem aquests punts o diners! És a dir, fins i tot la gestió del marcador de punts forma part del joc i s'imbrinca en les seves mecàniques, no és només un aspecte «administratiu» extern. A això cal afegir algunes bonificacions força potents que ofereixen els edificis i els avenços tecnològics, i ja tenim el paquet complet.

Una altra partida en curs [BGG, usuari moonblogger]

El cert és que em resulta difícil valorar aquest joc. El trobo alhora genial i limitat. Com a exercici sobre com reduir un joc complex de gestió de recursos a una expressió mínima és excel·lent; com a joc reeixit potser no tant (malgrat que li donaria una molt bona nota). Tot i que les accions disponibles per als jugadors són moltes (moure vaixells, vendre, construir, etc.), al final tots els jugadors acaben fent el mateix; no en el mateix ordre, evidentment, però després d'uns quants torns tots han fet exactament el mateix, llevat d'alguns detalls. El problema (si és que és realment un problema) és que l'embrancament de les decisions acaba de seguida. Posem un exemple: inicialment un jugador pot optar per llençar-se al descobriment de ciutats, sense preocupar-se gaire pel comerç o la construcció, mentre que un altre pot optar per centrar-se en el comerç i deixar el descobriment als altres. Això podria dur a camins cap a la victòria totalment diferents, però no és així. Com he dit, després d'uns quants torns els dos camins convergeixen, simplement perquè no es pot fer res més, i resulta que els jugadors al capdavall han acabat fent el mateix.

Potser Sail to India arriba al límit del que es pot fer amb tants pocs components. És possible que la seva gran virtut sigui alhora el seu defecte principal: el seu minimalisme limita inevitablement la riquesa d'opcions i els possibles camins per arribar a la victòria i això fa que el joc potser quedi massa encotillat (i en limita la rejugabilitat). No és sorprenent, doncs, que sovint els jugadors acabin empatats a punts, o amb una diferència mínima.

No m'agradaria, però, que després de llegir aquesta valoració us quedéssiu amb la impressió que el joc no m'ha agradat. Ben al contrari, m'agrada força i considero que és un joc molt bo, elegant, amb mecàniques novedoses, però diria que vol fer massa coses amb massa pocs elements. Si podeu, proveu-lo, segur que no us deixarà indiferents.