Oi que parlàvem d'astronomia i jocs?Per iniciar la sèrie de ressenyes sobre jocs amb temes astronòmics, amb motiu de l'Any Internacional de l'Astronomia, en Jordi Cairol (cavaller Turmeric, si ho preferiu) ens regala un magnífic article sobre el joc Rocket Flight (també conegut com a Lords of the High Frontier) d'en Phil Eklund i publicat per Sierra Madre Games. Aquí el teniu:
Rocket Flight
...o com en Phil Eklund té la sorprenent capacitat de transformar en joc la cosa més inversemblant que us pugueu imaginar
Per si no ho sabíeu em declaro entusiasta fan de Phil Eklund i dels seus jocs. Jugar a l'American Megafauna és com una bona, molt bona, lliçó d'història natural. Si, com a joc, ja compleix tot allò que li demano a un joc (diversió, reflexió, aprenentatge, equilibri, jugabilitat, etc.) imagineu si, a sobre, les decisions que heu de prendre són de l'estil «faig que el meu animal desenvolupi un estómac de remugant per poder digerir les suculentes plantetes del bioma, o bé miro d'evolucionar cap a una mida inferior i convertir-lo en carnívor per així alimentar-se d'altres bitxos més grans?». És clar que, si hi ha un canvi en un cicle de Milànkovitx, les condicions climàtiques i ambientals poden canviar de manera radical i dur-nos a l'extinció... o al domini dels biomes nord-americans.
Quan vaig provar el Lords of the Renaissance em vaig teletransportar al Renaixement, com a mercader que intenta sobreviure a la ruta de la seda per dur els seus productes a Occident i poder-los-hi vendre. Cap altre joc de l'època (i mira que n'hi ha de bons! Age of Renaissance, Middle Sea, Empires of the Middle Ages, Barbarian, Kingdom & Empire, etc.) t'imbueix tant en la temàtica ni s'endinsa tant en les entranyes del Renaixement. I encara hi ha meravelles per explorar com l'Insecta (que li tinc moltíssimes ganes) o el Lords of the Sierra Madre.
Però bé, estem parlant de jocs d'astronomia. I és que en Phil Eklund no deixarà de sorprendre mai. Rocket Flight, o Lords of the High Frontier és un joc de... bé no sé com definir-ho. Podríem dir, construcció i disseny de coets espacials. O bé exploració espacial. O comerç i desenvolupament de tecnologia espacial. O... potser és una mica de tot això alhora. Doncs sí, ell ho ha fet. Amb el caos en l'organització de regles que el caracteritza (a l'Origins ha batut rècords, barrejant l'anglès i l'alemany :-)), en Phil ha aconseguit parir un joc que tracta de tot això i més, car també hi ha combats. Evidentment els detalls estan cuidats al màxim, com no! Així, doncs, podem trobar trampes d'antimatèria, neutralitzador de rajos, biotecnologia, ignició per fusió del deuteri i del triti, electroforesi, magnetohidrodinàmica, etc. No faig broma, en aquest joc, en Phil rebla el clau. Atenció profans de la física! Si quan llegeixes les regles de qualsevol joc d'en Phil, per primera vegada no entens res de res, sense que la temàtica sigui especialment estranya, en aquest joc és doblement veritat, ja que conté gran quantitat de tecnicismes.
D'entrada el mapa, en què es representa el Sistema Solar interior, no és un mapa convencional de distàncies, sinó un mapa... d'increment de velocitats! En efecte, cada hexàgon equival a un delta-v (Δv, és a dir, un increment de velocitat) de 3 km/s. O sigui que, enlloc de distàncies, els hexàgons representen l'energia requerida per anar d'un lloc a un altre. [NOTA de l'«editor»: Efectivament, perquè el Δv s'utilitza per mesurar no només un canvi de velocitat, sinó també l'impuls específic, és a dir, el canvi de moment lineal per unitat de massa de propel·lent. Un autèntic cop de geni!]
Més pintoresc encara, i no us espanteu aquells que no teniu coneixements superiors d'astronomia, són els punts de partida dels jugadors. Els jugadors representen companyies de comerç i desenvolupament tecnològic i de coets que lluiten per explorar els asteroides i llunes del Sistema Solar interior per establir-hi les seves factories. Doncs bé, com deia, els punts de partida dels jugadors són, ni més ni menys, que... els punts de Lagrange! Què? Que què és això? Doncs molt senzill! ;-) (aquí en Phil arriba al clímax del disseny de jocs i ciència). Els punts de Lagrange són les teòriques solucions estables al problema gravitacional dels tres cossos. En aquest cas els tres cossos són la Terra, la Lluna i el satèl·lit en qüestió. I per si no ho sabíeu (jo no, però en Phil s'ha encarregat d'explicar-ho a les regles), als punts de Lagrange L4 i L5 del sistema Sol-Júpiter s'hi acumulen una sèrie d'asteroides anomenats troians. Bé, els L4, de fet són grecs (Antíloc, Diomedes i Hèctor) i els L5 són troians (Pàtrocle, Príam i Anquises). Potser hem enxampat en Phil aquí ja que jo no titllaria Hèctor de grec ni Pàtrocle de troià! [NOTA de l'«editor»: doncs no, no l'hem enxampat. Els asteroides del camp grec contenen Hèctor i els del camp troià, Pàtrocle perquè a aquests dos «infiltrats» se'ls van assignar els noms abans que quedés establerta la convenció de dividir tots els asteorides troians en un camp grec i un camp troià. I jo em pregunto, ja hi ha prou noms a la Ilíada? Perquè a data d'avui es coneixen 1634 grecs i 1277 troians!]
En el joc bàsic, introductori, per aprendre, que espero poder provar en un futur proper amb els dos individus que acostumen a escriure per aquí, l'objectiu és esdevenir el primer en construir una fàbrica a l'espai. Per a aconseguir-ho cal enviar coets a explorar aquests móns (asteroides propers a la Terra). Costa 50 unitats de fusta espacial (titani) i 20 de radiadors poder posar en marxa la fàbrica. La rutina del torn és la següent: en primer lloc els jugadors reben els seus profits (titani o hidrogen segons el cas); a continuació venen les compres. Què es pot comprar? Doncs radiadors, titani, cartes (inversió en R+D), motors, hidrogen o tripulació. Segueix la fase de moviment (cal tenir propel·lent, és clar) i exploració. Així de senzill ;-)
El joc avançat embolica la troca una mica més amb combats, terraformacions, etc. Fins i tot es poden construir màquines del Pare Noel! Reconec que mai no havia sentit això de les màquines del Pare Noel. Són ginys en què es poden convertir les fàbriques, un cop es domina la biotecnologia i l'electroforesi (!?). Aquest ginys, teòricament, són capaços de convertir tot un asteriode en còpies d'ell mateix de forma exponencial. Reben el seu nom per la seva capacitat de fer tot allò que es vol (Phil dixit). [NOTA de l'«editor»: Un altre detall avançat que no vull deixar passar: en els moviments el joc també inclou l'efecte de fona gravitatòria!]
Bé, no m'estenc més en «detallets sense importància», simplement comentar els components (això sí, per als estàndards actuals un pèl retro o cutres, com vulgueu; però a mi m'encanten, que consti). Com és normal en els Sierra Madre de l'època, les fitxes són monocolors i carregades d'informació, així com les cartes. Trobem un caòtic llibre de regles, un mapa de Δv (en blanc i negre i també curull de noms, signes i taules, tot en un DIN A4), un mapa tàctic del Sistema Solar, un mapa tàctic del sistema de Júpiter, 6 fulls de disseny de coets, 80 cartes i 530 fitxes. Podeu trobar més imatges del joc a la BoardGameGeek, i seguint algun enllaç de la pàgina podeu arribar a trobar un mapa en color fet per un devot. És curiós observar com una de les puntuacions més baixes del joc, l'otorga... en Matt Eklund, el mateix fill d'en Phil. Disputes familiars? Qui sap! Per cert, en Matt acaba de publicar el seu primer joc (també a Sierra Madre): Kriegbot... però això serà un altre capítol.
En fi, us deixo que gaudiu d'aquesta joia de la ludomania científica, descatalogada, per tant si en teniu l'ocasió, no ho dubteu!
