Doncs resulta que Il giuoco del Quadriglio és una miniòpera composta per l'Antonio Caldara, compositor barroc venecià no gaire conegut, però que els catalans hauríem de conèixer una mica millor. Entre altres coses perquè en Caldara és l'autor de la primera òpera representada a Catalunya, Il più bel nome (1708), que va compondre per a celebrar al casament a Barcelona de l'Arxiduc Carles i Elisabet de Brunsvic-Wolfenbüttel... sí, sí, al bell mig de la Guerra de Successió! Un tema del qual ja n'hem parlat, per aquí...
Però divago... el cas és que el senyor Caldara, quasi trenta anys després de passar per Barcelona, va compondre, el 1734, una petita "òpera còmica de cambra" (de fet és una cantata per a tres sopranos, una contralt, corda i baix continu) titulada Il giuoco del Quadriglio. L'òpera va ser composta per a l'aniversari de l'emperadriu, l'Elisabet de Brunsvic, i sí, sí, l'òpera realment parla d'un joc de cartes, aquest quadriglio; concretament d'una partida entre quatre noies, en la qual van comentant les jugades que fan, es lamenten de la mala mà que els toca i aprofiten per fer reflexions més "profundes" (que si el joc de cartes és un mirall de les passions humanes, etc... tot molt barroc!). Cal dir que una de les sopranos que la van interpretar per primera vegada era la filla de l'emperador, la futura emperadriu Maria Teresa d'Àustria!
I què és aquest joc de cartes anomenat quadriglio? Saber exactament què li va dir en Caldara a quadriglio pot ser molt difícil. En qualsevol cas sembla que és un joc de la familia del tressette, joc tradicional italià de bases per a quatre jugadors per parelles; no he aconseguit determinar, però, si es tracta d'una versió en què no es juga per parelles (a l'òpera sembla que no juguen per parelles) o és una versió diferent també anomenada quadrigliati. Tot i que en algunes referències consideren el quadriglio el mateix joc que la calabresella, en el cas que ens ocupa no pot ser, perquè la calabresella o terziglio és una variant del tressette per a tres jugadors.
Com us podeu imaginar, essent una obra menor d'en Caldara, gairebé mai no s'interpreta, i només he pogut localitzar una gravació (la que em vaig trobar a Amazon). A YouTube, com no podia ser d'altra manera, també hi trobem un fragment, l'ària "Ah, se tocasse a me", procedent de la mateixa gravació (l'ària comença als 62 segons):
Evidentment, quan s'ajunten dues coses que m'agraden, val la pena explorar una mica més. I això em va fer pensar si han aparegut gaire jocs en les òperes. Hi trobem gaire exemples de jocs? Doncs aquí teniu un resum del que he trobat:
- evidentment, tenim La dama de piques de Txaikovski, que ja ho diu al mateix títol i en què trobem una partida de faraó;
- tenim l'escena del joc de cartes de La Traviata de Verdi, un joc que no he pogut determinar quin és (si és que és algun joc concret);
- tenim una partida del joc de daus craps al Porgy and Bess de Gershwin (una escena curiosament tractada com a fuga);
- tenim una decisiva partida de pòquer a La fanciulla del West de Puccini... guanyada per la Minnie amb una trampa tan descarada que costa de creure... segur que en Puccini sabia com se les gasten, els jugadors de pòquer? en qualsevol cas, sembla que la seva estrena a Nova York el 1910 va ser una mica escandalosa: no s'havia vist mai això de jugar al pòquer en una òpera!
 |
| La partida de pòquer de La fanciulla del West |
Segur que n'hi ha més, però jo no he sabut trobar-les... alguna idea?
